dissabte, 4 de juliol de 2015

L'avern Veronal

La inauguració del Grec 2015 va acabar amb tot l’amfiteatre de Montjuïc tenyit del mateix color que el vestit de l’alcaldessa que el presidia per primera vegada. Roig. Un roig, el del vestit, que contrastava amb la blancor capil·lar del conseller de Cultura, assegut just al seu costat. Les novetats a la bancada pètria del Grec van suscitar tanta expectació entre la premsa gràfica que l’inici de l’(altre) espectacle es va endarrerir un quart d’hora i els actors que simulaven netejar la moqueta mentre seia el públic la van deixar més neta que una patena, sota l’atenta mirada de qui ha tingut l’encert de programar-los, el director del Festival Ramon Simó. La Veronal hi representava Vorònia, una aproximació coreogràfica al Mal ben dirigida per Marcos Morau. Després de cinc quarts de dansa espasmòdica explorant plantes diverses d’un inframón al qual s’accedeix per un asèptic descensor, la vintena d’artistes va avançar lentament amb posat de zombi cap al públic i tot l’immens amfiteatre es tenyí de roig, just abans del fos en negre. El roig i el negre de l’avern. Se’ns explica que Vorònia és el nom de la cova més profunda del món, al Caucas occidental. La companyia consigna al programa de mà que “el cor mateix de l’infern és també el lloc més superficial, el més normal de tots. I no té fons”.

       Quan l’espectacle encara eren l’alcaldessa o el gerent envoltats de qui els anava a saludar amb somriure de futur, mentre alguns ballarins de La Veronal s’esforçaven a netejar el mateix trosset de moqueta, un missatge contundent presidia l’impressionant mur encortinat que senyorejava l’escenari. Un palíndrom sobretitulat al fris superior del mur començava a preparar-nos per al que hi veuríem: IN GIRUM IMUS NOCTE ET CONSUMIMUR IGNI (anem vagarejant per la nit i ens consumim en el foc). Aquesta frase capicua és coneguda com el vers del diable i va associada a una llegenda que n’adjudica l’autoria a l’ésser infernal. Segons aquesta versió el diable el va ensenyar personalment a un seminarista. No és l’únic palíndrom llatí associat al príncep de les tenebres, ni que només sigui perquè el diable sempre va a la contra, fins i tot a l'hora d'escriure. També hi devia influir que els infidels (jueus, musulmans) escrivissin en sentit contrari. Dos exemples més són SIGNATE SIGNA, TEMERE ME TANGIS ET ANGIS (senya’t, senya’t, m’afligeixes i em turmentes sense raó) i ROMA TIBI SUBITO MOTIBUS IBIT AMOR (per tan ràpid galop aviat seràs a Roma, el teu amor), associat a una llegenda en la qual Sant Martí converteix el diable en mul, el munta, l’obliga a senyar-se diverses vegades i fa que el porti a Roma a galop. Però el vers del diable que tria La Veronal per obrir el seu Vorònia és el mateix que Guy Debord va transformar en lema dels situacionistes. L’any 1978 Debord va donar a conèixer un polèmic film que duia aquest palíndrom per títol i dotze anys més tard va publicar el text del seu film en una edició crítica que també porta per títol In girum imus nocte et consumimur igni.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 4/7/15

dijous, 2 de juliol de 2015

The Elect


God only knows how many UK general elections I sat through with my father, who loved them, even though he had spent most of his life voting Labour in a mainly Conservative constituency and had therefore – thanks to the British first-past-the-post system (as idiosyncratic in Europe as three pin plugs and the pound) – had his life's votes thrown in the bin for decades. Be that as it may, election nights certainly were fun back in the mid-20th century, as the lack of digitalisation meant that everything was improvised. For example, there was the moment – in the 1974 elections, I think - when the camera switched back to the studio from an outside broadcast and caught the presenter swigging a pint of bitter, which he hastily slipped out of sight while trying to put his professional expression back on. And then there was a Canadian 'election expert' who was forever parked in a corner of the studio where he would make occasional predictions – which were only slightly less interesting than televised snooker - of what the night would hold, using a hand-operated dial called a Swingometer, which he sometimes pointed towards Labour, and sometimes towards the Tories: nobody, back then, ever thought outside the two party box. There was, it is true, something called the Liberal Party, which seemed to have been put there on purpose to prove that Britain was a real democracy, but which mainly served to provide unexpected entertainment, such as when its then leader, Jeremy Thorpe, hired a hit man to shoot his lover's dog. However, the 2015 UK elections last month transformed British politics – for the first time ever - into a genuine three-party system, the third being the Scottish National Party, who obtained 50 more seats to add to the six they already had. The morning after, the online editions of the London-based media barely mentioned this sea change, as if their minds were still locked in the two-party past. It was only then I realised that having lived for 30 years in Catalonia, I gave only a relative damn about who won or lost the elections in England, a country which has long ceased to feel like home. But with the Scottish, I felt a sudden flare-up of empathy, now that Catalonia and Scotland really do have something in common: we have both become the elephants in the rooms of the respective states we still find ourselves living in.

Matthew Tree, Catalonia Today, juny de 2015

Cos a cos

Fa setmanes que la polèmica dura: els turistes britànics a l'illa grega de Kos s'estan queixant amargament de la presència creixent d'immigrants sirians i afganesos. El diari Daily Mail ha fet una llista dels problemes causats pels nouvinguts: “dormen sobre capses de cartró cobertes d'escombraries”, “han ocupat un hotel abandonat on es renten amb mànegues”, “immigrants esquifits han estat caminant pel poble”, “han convertit el port en un safareig, on s'assequen la roba i uns mocadors greixosos”, “alguns immigrants miren els turistes mentre aquests mengen als restaurants”. Aquestes activitats –dormir, rentar-se, caminar, fer bugada i mirar– han estat qualificades de “fastigoses” per alguns turistes del Regne Unit, mentre d'altres han dit que no tornaran pas a Kos “si continua assemblant-se a un camp de refugiats” (el Daily Mail també adverteix que alguns dels immigrants, fins i tot, “volen venir a la Gran Bretanya”). Potser no seria sobrer investigar els efectes del turisme al cervell humà, atès que tot apunta que aquest –en concentrar-se exclusivament en el sol, el menjar i la beguda– s'encongeix fins a uns límits alarmants. Perquè si aquests turistes enfadats pensessin una mica, descobririen que la seva actitud diguem-ne insensible és del tot il·lògica. Prenem per exemple el cas de Jiad Naif, un dels sirians que han aconseguit arribar a Kos: després d'haver-se escapat del seu país –que Baixar al-Assad i la indiferència descomunal de la comunitat internacional han convertit en un caos funest que se sol mirar a distància–, va buscar aixopluc amb els d'EI, però va decidir marxar cap a Grècia quan aquests van decapitar el seu cosí. “Per cert, hi ha molts europeus a EI –va dir–. Ells van cap allà i nosaltres venim cap aquí.” Precisament. Com és que, quan es parla de la immigració a Europa, tothom s'oblida dels milions d'europeus immigrats arreu de la resta del món? Alguns, a més a més, psicòpates insalvables.

Matthew Tree, El Punt Avui, 28/06/2015

Homes que ploren

L'editorial nord-americana Simon and Shuster acaba de treure Poems That Make Grown Men Cry, un recull de poemes que, tal com diu el títol, han aconseguit fer ploriquejar tot d'homes fets i drets. Per exemple, Ken Loach, Salman Rushdie i Stephen Fry afirmen que certs versos de John Clare, Auden i Whitman, respectivament, els fan sanglotejar com nens. Doncs bé, a mi –sí, aquest és un article personal– certs poemes em poden galvanitzar, estimular, engrescar o doldre, però cap vers mai no m'ha provocat cap llàgrima. Les cançons són figues d'un altre paner. Posa'm Que tinguem sort de Llach o I'll See You Again de Lucy Kaplansky o For a Dancer cantada per Katey Sagal i a penes hi veig, a través de tanta aigua salada. Ara bé, també hi ha un tipus de cançó que si l'escolto a casa em deixa força indiferent, però si el sento en directe he de fer servir un mocador des del primer número fins a l'últim: el gospel. Me'n vaig adonar l'altre dia, quan vaig anar a veure The Gospel Viu Choir a Barcelona. “Com pot ser –em vaig preguntar, mentre em mocava– que jo, que sóc ateu i que no aguanto els cantants que somriuen perennement, trobi l'espectacle dels Gospel Viu, en què es lloa Jesucrist amb uns somrisos d'orella a orella, tan potent, tan impactant, tan commovedor?” Potser perquè darrere d'aquestes cançons es pot intuir el sofriment dels afroamericans que les van crear, els avantpassats dels quals van ser exportats contra la pròpia voluntat durant més de tres segles a una terra que mai no els ha tractat com si realment hi pertanyessin. Tinc la sensació que si els del Gospel Viu han esdevingut un referent ineludible a Catalunya i més enllà és perquè el seu director, Moisès Sala, i els seus 90 cantaires han sabut infiltrar el patiment africà esmentat a tot el que fan, amb una exquisidesa que fa que no es dilueixi l'alegria autèntica que desprenen a l'hora de corejar. Ara mateix, estan fent una gira pel país. Per ateu que siguis, no te'ls perdis pas.

Matthew Tree, El Punt Avui, 21/06/2015

El dany causat

El 1998, un metge anomenat Andrew Wakefield va publicar un article a la prestigiosíssima revista mèdica The Lancet, en què va afirmar que la vacuna MMR (l'acrònim en anglès de xarampió, galteres i rubèola) podria causar autisme i altres problemes en qualsevol nen a qui se li administrés. Els mitjans de comunicació angloamericans van esbombar aquest ‘descobriment' a tort i a dret amb el resultat que poc després va aparèixer un moviment antivacunació que no va trigar a estendre's arreu del planeta. A la web provacunació Voices for Vaccines, diversos pares enganyats (i irats) expliquen que els del lobby antivacunació els havien fet creure que les vacunes causaven autisme i epilèpsia; que els metges cobraven subvencions estatals –d'uns estats pressionats al seu torn per les multinacionals farmacèutiques– per promoure'n l'ús; que amb els remeis homeopàtics n'hi havia prou; o que les vacunes eren, fins i tot, comparables a les violacions (per allò de la penetració no-consentida, segons una organització australiana)... Tot i que el Dr. Wakefield va ser expulsat de la professió mèdica fa 17 anys quan es va descobrir que el seu article s'havia basat en unes dades fraudulentes, el moviment antivacunació continua espantant prou progenitors perquè el xarampió reaparegui –al cap de dècades– a Califòrnia, el País de Gal·les i Holanda; i la poliomielitis, a bona part de l'Àfrica (en aquest cas, a causa de les creences antivacunació dels líders religiosos al nord de Nigèria); i la diftèria, a la Garrotxa. A propòsit, l'alcalde d'Olot ha dit que les opinions dels pares que no volen vacunar els propis nens són “respectables” però que els demana “un exercici de reponsabilitat”. Premi. Perquè si segons quins creients en la medicina dita alternativa no exerceixin ni que sigui una miqueta de responsabilitat, al pas que anem aviat veurem com torna el tifus al Raval de Barcelona i el paludisme al delta de l'Ebre, per no dir res de la lepra a la Conca de Tremp.

Matthew Tree, El Punt Avui, 14/06/2015

Ja pots xiular

A Anglaterra és il·legal insultar algú en públic, de manera que, quan uns
fabricants d'armes van venir a Londres el 1981 per una fira d'armes, anava d'un pèl que la policia no em detingués (a mi i uns quants manifestants més) per cridar-los bastards, un epítet que porta el mateix pes en anglès que fill de puta en català. Si els hagués xiulat, però, no hauria passat res. I fa una setmana, al Camp Nou, ningú no va realment insultar ni el rei ni l'himne espanyols, sinó que els van desaprovar a través de l'únic mecanisme sonor factible. I punt. Les fàtues pronunciades després d'aquesta xiulada per la Comissió Estatal contra la Violència i la Xenofòbia –una institució que va quedar més muda que l'esfinx quan segons quins espanyols van piular insults força més forts que bastards contra les víctimes catalanes de la tragèdia del vol 4U9525– demostra que una mostra pública de desafecció nacional pot atabalar l'estat (i els seus mitjans afins) fins a uns extrems desconcertants. Així mateix, fa poc el diari ABC va publicar una portada cridanera en què acusava l'Ada Colau d'haver-se venut a l'independentisme. O sigui, les idees socials de la Colau els importen un rave, als poders fàctics, que segurament farien els ulls grossos encara que ella fos molt més radical, encara que obligués la població sencera a sortir de la ciutat per treballar al camp tot convertint el Barcelonès en una autarquia estalinista celebrada al Fòrum cada any amb uns immensos balls coreografiats. Però si tan sols encaixa la mà d'un polític independentista, s'esquincen les vestidures, incapaços com són d'encarar-se amb una miqueta de serenitat al fet que hi ha milions de ciutadans catalans que volem sortir de l'Estat espanyol, i és aquesta negació de la realitat que impossibilita qualsevol resolució que no sigui la mateixa independència. Pel que es veu, el govern central –per tauròmac que sigui– no sap que si no agafa el toro per les banyes, aquest acabarà sortint alegrement de la plaça.

Matthew Tree, El Punt Avui, 07/06/2015

Casa nostra

Pocs dies abans de les recents eleccions municipals, Gary Gibson, un periodista i professor anglès que viu a Mataró, va rebre un sobre amb propaganda de la Plataforma per Catalunya (PxC) en què s'afirmava que els immigrants de la capital del Maresme rebien el 77% dels ajuts públics, mentre que la “gent de casa” només en rebia el 23%. PxC també hi va incloure un suposat “rebut” mostrant que la Generalitat havia regalat 400 euros de l'ala a un tal Mohamed Alcabir Salir (la signatura del receptor, per cert, s'assemblava molt, però molt, a la de l'expresident d'Egipte Mohamed Morsi). I els de PxC van enviar aquesta propaganda demostrablement falsa al Gary, malgrat el seu nom i cognom perfectament estrangers; per tant, no deuen haver classificat els anglesos –si més no– com a immigrants (potser fins i tot els deuen considerar de casa). Més tard, en un debat electoral en què participaven tots els partits mataronins, l'alcaldable per PxC, Mònica Lora –que té una tirada desconcertant a la cantant (i immigrant georgiana) Katie Melua– va dir que caldria avisar la Policía Nacional (no pas les policies locals, que –igual que Fernández Díaz– no considerava prou fiables) de les adreces de tots els immigrants a Mataró perquè se'ls tornés als països d'origen, atès que, segons ella, eren una font persistent de desordre social. Tot plegat, però, ja no té massa importància: en les eleccions municipals, PxC va obtenir exactament 8 regidors a tot el país (abans, en tenia 67). En una Europa infestada d'Albas Daurades, Jobbiks, Ukips, Finlandesos Vertaders, etc., el
fet que Catalunya, amb un dels índexs més alts d'immigració del continent, hagi reduït el nombre de regidors del seu partit xenòfob fins al punt que tots plegats cabrien còmodament en un Seat Alhambra, és una indicació que el mític seny català potser sí que existeix; a més de ser la gran petita notícia del 24 de maig.

Matthew Tree, El Punt Avui, 31/05/2015

Entradas populares

Compartir