dilluns, 23 de gener de 2017

Metàfora disponible

Aquest 2017 es presenta singular des de tots els punts de vista. Ja fa anys que el president Artur Mas va anunciar que ens endinsaríem en terreny desconegut i a fe que ens hi hem endinsat. En política, les novetats comporten canvis importants en el discurs, i si alguna cosa hi haurà, en els propers mesos, seran novetats. És per això que, des d’aquesta humil columna, em sembla oportú oferir al mercat d’hivern dels trops una metàfora nova perquè els múltiples exegetes de l’actualitat política tinguin a bé d’analitzar-la i fer-ne l’ús que considerin oportú. L’exploració metafòrica dels relators, tertulians, cronistes i polítics en actiu ha cobert, des que va començar el procés independentista, terra, mar i aire. Pel que fa al mar, anem servits des de la presidència de Mas, molt donat a les metàfores marineres. Les ferroviàries també han proliferat. Més enllà dels problemes periòdics de la xarxa de Rodalies, ja fa anys que s’anuncia per megafonia un xoc de trens que cada cop sembla més proper. Últimament, l’espai tropològic s’ha vist enriquit per les metàfores gastronòmiques. L’interrogatori al regidor Coma per part del fiscal González passarà a la història per la pèrfida insistència en l’anàlisi del text “per fer una truita cal trencar els ous”. El president Puigdemont hi ha afegit el pollastre, en el sentit d’embolic colossal, allò que abans en dèiem un sidral o, per dir-ho com els caleros de L’Ametlla de Mar, un palangre.

El meu nou trop és menys espectacular, però estic segur que servirà. Resulta que aquests dies de neu a les carreteres i als noticiaris m’he comprat unes cadenes per al cotxe. Tot i que espero no haver-les de calçar mai, no he agafat les clàssiques cadenes metàl·liques sinó unes de noves, tèxtils, una espècie de fundes de maneig teòricament simple. Quan ja les havia pagades, el venedor em transmet un missatge inesperat amb una vehemència inquietant: “sobretot, no circuli darrere de cap cotxe que porti cadenes metàl·liques, deixi’l que s’allunyi, perquè si no les rebentarà”. No puc evitar veure-hi una metàfora de la situació. A la política catalana hi ha una gran nevada, tothom ha de circular amb cadenes i ningú no sembla voler posar-se a roda de ningú: Puigdemont, Junqueras, Colau, la furgoneta de la CUP... A l’espanyola, passa el mateix: Rajoy i Aznar, el trio Z (Díaz-López-Sánchez), Errejón i Iglesias... Com que no em guanyo la vida comentant la situació política no tinc ni la més remota idea sobre qui porta cadenes metàl·liques i qui, havent-ne calçat unes de tèxtils, evita circular a roda de l’altre. Això sí, estic convençut que la metàfora de les cadenes és productiva i, sobretot, que té un públic objectiu cada cop més nombrós que la podrà usar en les seves anàlisis quotidianes de la cosa.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 23/1/17

dissabte, 21 de gener de 2017

La funció performativa

En l’àmbit creatiu, es donen grans amors i grans odis. Aquests dies de sobredosi lalalandística als cinemes detecto una certa sofisticació en la valoració dels musicals: gent que sempre els ha odiat i, en canvi, reconeix que li ha agradat La La Land. La setmana passada Joaquín Luna va obrir foc explorant aquesta línia amb dues columnes i ha marcat tendència. He de reconèixer que trontolla la meva sòlida reticència a veure musicals filmats i potser acabaré anant al cinema a lalalanditzar-me. Una cosa semblant m’ha passat amb la segona novel·la de Laurent Binet. Detesto els novel·listes que salpebren les seves obres de ficció amb noms de personatges cèlebres, i en canvi m’he divertit com un honoris causa en època de correcció d’exàmens llegint La setena funció del llenguatge (Edicions de 1984). Omplir novel·les de noms il·lustres em sembla un recurs de farsant que posa lluentons a la misèria. Els anglesos anomenen name-dropping aquesta execrable activitat de lluïment: deixar caure noms famosos com si fos una crònica de societat. La manera de combinar realitat i ficció de Binet ja m’havia agradat a la primera novel·la que li vaig llegir sobre l’assassinat del líder nazi Reinhard Heydrich: HHhH (Edicions de 1984).


Ara, hi torna amb una delirant investigació semiòtica sobre la mort de Roland Barthes en un atropellament quan tornava a la universitat, a París. La mort de Barthes dona peu a una desfilada dels seus coetanis, començant per un sòrdid Michael Foucault i passant per Derrida, Kristeva, Todorov, Althusser, Sartre o Eco. La investigació, a voltes delirant, recau en dos personatges de ficció: el policia Jacques Bayard, que no entén ni un borrall de l’univers referencial dels seus investigats, i el jove professor de semiòtica Simon Herzog, una barreja de Watson i  Holmes que pren el paper de traductor del policia. Per la novel·la treuen el nas la majoria de cognoms que figuren a la bibliografia de qualsevol tesi doctoral de l’àmbit semiòtic i Binet es permet un munt de private jokes que, sovint, inciten a creure que n’hi ha més dels que detectes. És una novel·la plena de perles. La principal, motor de tota la trama, és especular que Barthes mor atropellat després de descobrir la setena funció del llenguatge, una mena de funció màgica (o performativa) que s’afegeix a les sis funcions descrites per Jakobson. Aquesta funció performativa es dona quan dir les coses implica fer-les, com per exemple un alcalde que diu “us declaro marit i muller” o el senyor feudal quan deia “et faig cavaller” o quan un jutge diu “us condemno”. L’atropellament de Barthes transforma aquesta troballa en una fita que justifica un retrat hilarant, sovint cruel, de la classe intel·lectual que dominà el pensament europeu durant la segona meitat del segle XX mentre, a Silicon Valley, passaven del dit al fet. En realitat, aquesta setena funció performativa tan màgica es podria resumir en la dita “dit i fet”, que els valencians abarroquen, tot desposseint-la de grandesa, amb el seu precipitat “pensat i fet”.

Màrius Serra. La Vanguardia. 21/1/17

dimarts, 17 de gener de 2017

Catàstrofes del present

L’altre dia vaig veure per atzar unes imatges de la pel·lícula Aeroport 1975, en concret l’escena del rescat de l’avió per part de Charlton Heston, i aquella tensió exagerada i maldestra em va fer tornar immediatament al Sydney Cinema, de Manlleu, on vaig passar tantes hores. El Sydney, que va tancar anys enrere, era un d’aquells cines gegants, amb programa doble, més de mil butaques i un platea panoràmica que era ideal per veure les pel·lícules de catàstrofes, plagues i amenaces de la fi del món. Aleshores La aventura del Poseidón, Terremoto, Tiburón o El enjambre (ho escric en castellà perquè així és com les vèiem, doblades) ens feien patir perquè ens semblaven d’allò més realista. Entraves a la pantalla fins al fons i vivies aquelles desgràcies. Al mateix temps, per sort, va arribar el cinema fantàstic i de ciència-ficció, Spielberg i companyia, i ens van distreure d’aquells horrors impostats. 

Em pregunto per què aquell cinema de catàstrofes ha anat minvant, i se m’acuden diferents respostes. Una és que, amb l’excepció dels Phenomena i algun altre vell cine furtiu, ja no queden sales adients per a la magnitud daquella mena de tragèdies. Una altra possibilitat és que els efectes especials es van carregar el cinema de catàstrofes. Un cop els creadors digitals de Hollywood van imaginar-s’ho tot, des de la fi del món a l’apocalipsi nuclear o els robots que es transformaven en màquines de matar, en 3-D i efectes hiperrealistes, ¿què més els quedava?

Hi ha encara una altra possibilitat: avui dia coneixem al moment i al detall els accidents més horrorosos, i el canvi climàtic és responsable de tants desastres naturals que el terror està als documentals, i no a la ficció. Així, quan Hollywood filma pel·lícules de desastres, es basa en històries reals amb un final relativament feliç, com per exemple Lo imposible o la recent Sully, sobre aquell avió que va aterrar al riu Hudson, de Nova York. Tot aquest panorama, esclar, pot canviar radicalment amb el terrible Donald Trump com a president dels Estats Units, si arriba a manar. La seva victòria fa témer les pitjors decisions polítiques, un capgirell ideològic en què, de sobte, tots els arguments dels anys setanta es poden veure confirmats: la guerra freda, el terror nuclear, més desastres ecològics... La vella ficció convertida en realitat, i el poder com a reality-show.

Jordi Puntí, El Periódico, 14 de gener del 2017.

 

Degeneració digital

Recordo com si fos ara alguns dels primers debats que va provocar la fulgurant irrupció d’internet. El debat entre apocalíptics i integrats, tal com l’havia batejat Eco, es va desenvolupar a totes les trinxeres. Va semblar que aquella bèstia naixia per menjar-se’n una altra, que no se sabia ben bé quina fesomia feia però que vagament associàvem a la cultura establerta. Universitària. Bibliòfila. Llibresca. Enciclopedista. A Being digital (1995), imprès incoherentment en paper per l’editorial londinenca Hodder & Stoughton, Nicholas Negroponte es permetia dir que ja només llegia en pantalles per escandalitzar les tietes analògiques. Alguns eximis poetes replicaven irats que ells preferien navegar per aigües encalmades que no pas navegar per la pantalla d’un ordinador. A l’altre extrem, els adalils dels nous temps trobaven absurds els límits conceptuals que, segons ells, llastaven la xarxa. Recordo llargs debats sobre l’abolició de límits entre la delegació de l’Institut Universitari de l’Audiovisual de la UPF a l’Art Futura de Rotterdam o a la càtedra McLuhan de Toronto. Una de les crítiques recurrents era el terme pàgina web. Molts trobaven absurd que es parlés de pàgina web (de sobte tothom havia de tenir home page) per definir un espai de límits imprecisos i elàstics que no contenia necessàriament textos lineals. Entremig d’aquella ebullició terminològica sempre apareixia una paraula que exercia de far, apaivagava els ànims i exercia un cert consens: Yahoo.
       Quan algun il·lustrat recordava l’origen de Yahoo (perquè quan tot això passava no existia Wikipedia, el bagatge no es comprava amb uns clics i calia tenir memòria), la cridòria remetia, els somriures reapareixien i, de sobte, internet ja no era la representació contemporània del diable sinó una mena de terra promesa on hi havia marihuana per a tothom i, a més, no perjudicava gens la salut. Yahoo era el vincle amb el món que els més carcamals veien perdut. Yahoo, el mot onomatopeic que Jonathan Swift es va inventar per denominar als homes esclavitzats pels cavalls (els també onomatopeics Houyhnhnms) en el llibre quart dels Viatges de Gulliver. Ara l’empresa Yahoo perdrà el seu il·lustre nom. Quan es tanqui la seva venda al grup Verizon Communications, Yahoo es dirà Altaba. Naturalment, l’habitual guirigall digital ha deixat atuïts els defensors del canvi. Ja fa dies que els odiadors de can Piula fustiguen Altaba amb alteracions del tipus Alibaba o Alt-Abba, però ningú no sembla recordar-se de Swfit, ni dels pobres yahoos, ni molt menys encara d’aquells aguerrits internautes que veien el món digital com el nou espai de llibertat, igualtat i fraternitat. Jo li hauria posat Houyhnhnm.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum rum 17/1/17

dilluns, 16 de gener de 2017

Allò del grup sanguini

Estem en plena “Marató de Donants de sang 2.0 de Catalunya”. Es veu que cada any per festes es relaxen els hàbits dels donants i a la represa cal fer alguna acció per tornar a augmentar els dipòsits. Una marató a l’engròs no serviria de res, perquè la sang requereix una renovació constant i no admet grans estocs. El plasma es pot congelar però les plaquetes, per exemple, caduquen cada cinc dies, i s’han de mantenir en moviment perpetu. Al Banc de Sang i de Teixits tot és tan constant com el sacseig de les safates que remenen les plaquetes. La sang que ens extrauen arriba en unes bosses que són tractades per separar-ne els components, analitzades amb cura per assegurar-ne la qualitat i classificades en una impressionant hemoteca robotitzada que serveix les demandes dels hospitals del país. Recordo que, de nen, em van fer memoritzar el meu grup sanguini com una dada literalment vital. Calia recordar-la perquè em podia salvar la vida. Zero negatiu, zero negatiu, zero negatiu, m’anava repetint al llit la nit que me la vaig aprendre. Em van dir que el meu grup sanguini era molt valorat perquè serveix per a tothom. Zero (tot i que a mi em semblava més aviat una lletra o) era sinònim d’universal i ser negatiu, contradictòriament positiu. Després hi havia els del grup A, els del B, com a les classes dels Salesians, i els de l’AB, que devia ser quan ens barrejaven amb l’altra classe. I els positius, que també em semblava un nom contradictori perquè podien rebre molt, però donar poc. Recordo que vaig arribar a portar un carnet, degudament plastificat, amb gotetes de sang aixafades i el meu grup 0 negatiu, que m’omplia d’orgull per la seva utilitat, tot i que m’inquietava una mica poder rebre només dels meus.


       Ara ja no existeix aquella pressió per no oblidar el teu grup sanguini. La tecnologia ha transformat en banal el fet d’esbrinar el de cadascú. Arran d’aquesta Marató de donants he corroborat que, en efecte, el meu grup O és el comodí de la sang que serveix per a tothom, però també he descobert que la sang del grup A és la més comuna entre els catalans i per tant és la que més es necessita als hospitals, que la del grup B és justament volguda per infreqüent i que el grup AB té un plasma de qualitat. I quan ja creia que ho sabia tot ha resultat que aquesta classificació funciona a grans trets però que, en realitat, hi ha més de tres-cents grups sanguinis. En els casos de gent que necessita transfusions periòdiques cal afinar molt més perquè la sang transfosa no generi anticossos i, per tant, tota donació és poca. La força simbòlica que li hem atorgat a la sang fa que transfondre-la sigui, a banda d’una prova de solidaritat inqüestionable, una vacuna irrebatible contra el racisme. Doneu sang.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 16/1/17

dissabte, 14 de gener de 2017

Els colors del negre

Gener és un mes negrenc. La setmana que ve se celebra a Tiana el cinquè festival de novel·la negra en català i la següent engega el BCNegra 17 amb el lliurament del VIII Premi Crims de Tinta. En general, aquests festivals literaris funcionen perquè algú decideix agafar el timó amb mà ferma i convenç molta gent perquè es posi a remar. A Barcelona aquest paper de timoner el representa l’exllibreter Paco Camarasa, que després del tancament de la llibreria Negra i Criminal continua fent de comissari de BCNegra (enguany del 26 de gener al 4 de febrer), de jurat del Crims de Tinta i de prescriptor al seu utilíssim vademècum de la negrocriminalitat literària Sangre en los estantes (Destino). A Tiana aquest paper l’ha jugat el novel·lista mallorquí Sebastià Bennasar, director del festival des que en una presentació a la també desapareguda llibreria Catalònia, va reclamar més presència dels autors en català als festivals. El que va passar sembla tret d’una novel·la: una persona entre el públic es va oferir a acollir un festival específic. Era l’alcaldessa de Tiana, Ester Pujol, que té nom d’editora i molta afició per la lectura de novel·la negra. En aquesta cinquena edició obren amb un homenatge a Andreu Martín, referència indefugible del gènere, tant en català com en castellà, i tanquen amb el sard Flavio Soriga, de qui Alrevés publica Neropioggia amb el títol Pluja negra, en traducció al català de Pau Vidal. Més enllà de les clàssiques taules rodones amb autors com Ramon Solsona, Esperança Camps o Núria Cadenes, a Tiana practiquen un format inquietant anomenat Cadira d’Orelles. Hi fan seure un autor durant deu minuts i el sotmeten al que defineixen com un “interrogatori literal”. Els primers valents que s’hi enfrontaran són Rafael Vallbona (un totterreny de la literatura), Salvador Balcells (autor d’una divertida novel·la situada en ple procés independentista), Lluís Llort (que signa LLORT, bifront de troll, i va camí de transformar-se en un autor de referència) i Jordi de Manuel (que compagina la novel·la de temàtica científica amb el gènere negrocriminal). Potser l’evolució natural de la Cadira d’Orelles sigui la Cel·la d’Aïllament, amb intervencions a través de skype.
       En la presentació del certamen, Bennasar fa una crida als lectors del país: “que abandonin aquest autoodi absurd en el qual s’han instal·lat i donin una oportunitat als bons autors locals, que en tenim, i que surtin de la zona de confort de la lectura dels nòrdics, els anglosaxons i algun Camilleri de tant en tant”. La novel·la negra, amb les seves regles de sang, és l’hereva de la tradició naturalista i un espai de confluència que abasta des del problema de lògica narrativitzat al periodisme narratiu amb voluntat social. Per això Camarasa sovint diu que llegir novel·les negrocriminals permet comprendre les evolucions polítiques i socials. Aquest novembre, en la presentació del seu Sangre en los estantes, va recomanar llegir les històries d’autors com Pelecanos, Pryce o Lehane per entendre el triomf de Trump. 

Màrius Serra. La Vanguardia. 14/7/17

dimecres, 11 de gener de 2017

59 minuts de segons què

Ja deu fer temps que va, però veig que Cinesa té una oferta digna d’aquests dies de canvis, devolucions, rebaixes i regifting al Wallapop (ja em disculparan els anglicismes). A les sales Cinesa si la pel·lícula que estàs veient no et fa el pes, pots sortir de la sala i que et tornin l’entrada. Tens una hora, però abans del minut seixanta ho has d’haver comunicat. L’empresa no et retorna els calés, però et bescanvien l’entrada per una altra que et permeti provar sort amb una segona pel·lícula dels mateixos multicinemes. El bescanvi té la seva lletra menuda amb terminis, suplements i altres mandangues, però substancialment t’ofereixen el que et prometen. Aquí la dada clau és l’horari. Seixanta minuts poden passar molt de pressa, però són una part molt substancial de la majoria de pel·lícules comercials. Si acceptem una longitud mitjana de 90 minuts, consumir-ne 59 abans de decidir que no és la pel·li que buscaves significa haver-ne vist el 65,55%, que no és poc. Mantenir aquesta mateix proporció en altres àmbits facilitaria molt les coses als barruts que, per exemple, fan veure que se’ls cau una gerra de cervesa quan ja se n’havien pres més de la meitat amb l’esperança que el cambrer s’apiadarà d’ells i els en servirà una altra de plena. Una projecció exquisida d’aquesta oferta dels 59 minuts seria imaginar un comensal que, en un restaurant michelínic, demana una ampolla de l’Ermita d’Álvaro Palacios i exigeix tastar-ne (és un dir) dos terços abans de determinar si l’accepta o si, per contra, demana que li portin una altra ampolla, aquesta de Clos Erasmus de Daphne Glorian (per posar dos priorats molt cotitzats).


       Per això demano a la noia de la taquilla de Cinesa si molta gent fa ús d’aquesta oferta i em diu que no és ella qui se n’ocupa, però que pel que en sap, té una acceptació més aviat discreta. Penso en derivades interessants de donar a conèixer aquesta dada, igual com es fa amb el taquillatge. M’imagino un rànquing de les pel·lícules més abandonades i els rècords de permanència. A les sales de Cinesa i als Verdi. Potser cineastes com Albert Serra fins i tot en presumirien i afegirien la dada als dossiers promocionals. Només he llegit dades així sobre pel·lícules de terror o de violència molt explícita, i les filtra la mateixa productora, com si afegís un plus a l’atractiu del film per via adrenalínica. En realitat, l’oferta dels 59 minuts permet veure una pel·li i mitja pel mateix preu, en una actualització sui generis d’aquelles sessions dobles que vèiem als cinemes de barri (els meus: Astor, Virrey, Horta, Venecia, Dante, Montserrat, Maragall...) Trobar pel·lícules començades o deixar-les a mitges era força habitual als anys setanta. I, la veritat, no va ser ser un mal sistema per desenvolupar la imaginació.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 10/1/17

Entradas populares

Compartir