dissabte, 23 de juliol de 2016

Violència de nombre


La setmana passada a Nuremberg va succeir un acte de violència de nombre. De nombre perquè el va executar una anciana de 91 anys i, també, perquè les conseqüències de la seva acció estan valorades en 80.000 euros. Atenent la llei de privacitat alemanya el nom de l’agressora no ha estat divulgat, però les circumstàncies del crim són públiques. L’anciana formava part d’un grup de persones d’avançada edat que visitava el Neues Museum. L’arma del crim va ser un bolígraf. I la víctima, una obra d’art signada per Arthur Köpcke, membre del grup Fluxus. La peça es diu “Reading-work-piece”, data de 1977 i consta essencialment d’una graella de mots encreuats de 15x15 amb un missatge literal de l’artista que diu “Insert words so it suits” (inserteu paraules que encaixin). L’anciana innominada va agafar un bolígraf i va complir al peu de la lletra les instruccions que Köpcke havia establert fa quatre dècades. Concretament va aconseguir encaixar cinc paraules en horitzontal (Amicalement, Nid, Tendre, Portugese i Wall) i set en vertical (Ici, Italy, Moquerel, Notes, Tres, New i Nid). En total, va guixar 52 quadrets amb lletres de cal·ligrafia prou entenedora. Després la van enxampar. Quina cara devia posar el funcionari del museu que se’n va adonar? Què li devia dir per aturar-la? Eva Kraus, directora del museu, diu ara que són conscients que la senyora no volia fer cap mal. “Tanmateix, com a museu públic no podíem evitar presentar una denúncia per aquest incident. També per qüestions derivades de l’assegurança havíem d’anar a la policia”. A l’assegurança és on consta que l’obra està valorada en 80.000 euros.

       Aquest episodi de violència de nombre, més enllà d’omplir les seccions de diaris d’arreu del món que mai no es fan ressò de cap obra artística, ha acabat d’una manera poc sensacionalista. La restauració —esborrar les 52 lletres guixades per l’anònima crucigramòfila— costarà pocs centenars d’euros i el museu se’n farà el càrrec. A més, Kraus assegura que el propietari de la peça, un col·leccionista privat, s’ha pres l’incident amb humor. Kópke avui tindria 88 anys. Si no hagués mort a Copenhague aquell mateix 1977, probablemente també s’ho prendria amb humor. O no buscava fer-nos caure en la temptació grafitera amb la seva instrucció? L’any 1989 Joan Brossa va fer un poema visual impactant que sobreposa una empremta dactil·lar (símbol de l’analfabet que no sap signar) a una graella buida de mots encreuats (símbol del domini lletrat). Corona, doncs, el món lletrat amb l’illetrat. A ningú no se li acudiria mai escriure en aquesta graella! En canvi la proposta de Köpke, que també conté la instrucció happy flower “Fill with own (sic) imagination”, és pura comèdia. Vol i dol. Per això resulta sumament risible que des del museu també diguin que es plantegen alterar l’etiqueta que presenta l’obra per deixar ben clar que els visitants no han de fer cas de la instrucció de la peça i, per tant, que està prohibit resoldre els mots encreuats. Farsants!

Màrius Serra. La Vanguardia. 23/7/16


dimarts, 19 de juliol de 2016

M'enamora l'antic

Els brocanters són éssers admirablement optimistes. Només cal veure quines coses arriben a posar a la venda per adonar-se de la seva confiança infinita en el desig humà. Al Mercantic de Sant Cugat hi ha antiquaris, brocanters i fins i tot una magnífica llibreria de segona mà que porta el nom dels mítics grans magatzems El Siglo i és molt acollidora i endreçada. La dialèctica del sector passa pel trànsit entre el vell i l’antic. Manipulant matusserament el poeta Foix podríem reescriure “Del vell me n’estic, però m’enamora l’antic”. O, per dir-ho de manera esnob, “faig calaix amb el mot vintage”, perquè el segon nom del ja referencial Mercantic de Sant Cugat resulta que és, ehem, Vintage Village. Doncs bé, hi ha un producte de brocanter que en els últims anys s’ha tornat anacrònic i va camí de fer-se més vintage que els texans estripats. És un objecte de regal que va arribar a ser un clàssic de la franja sofisticada: els encenedors de taula. En general, eren objectes extravagants que tenien com a màxima aspiració no semblar que eren encenedors. Potser per això eran tan regalats com poc usats.

       A la sabateria familiar de Noubarris, un dels clàssics obsequis nadalencs que ens portaven els representants de marques de sabates era, justament, l’encenedor de taula. Recordo una mena de pantera daurada que obria la boca per treure el foc, una sabata de senyora de taló fi que treia la flama per la punta i, sobretot sobretot, una bola del món també daurada que s’obria per la meitat, com un meló. Un cop esberlat, el viatge al centre de la terra revelava una mena de muntanyeta coronada per una pedra d’encendre i una roda estriada que es feia girar amb el dit. Em fascinava tant que vaig gastar tot el gas que devia contenir. Segur que si fem una llista de la mena d’encenedors de taula que recordem ens sortirà un inventari de rareses. Els millors, els dels hotels, restaurants i locals que se les volien donar d’elegants, sovint combinats amb cendrers de peu que, mitjançant enginyosos dispositius mecànics com discos rodants accionats per botons, amagaven les burilles de cigarret d’una manera mig màgica, provocant la fascinació dels nens. Ara ja ningú no fuma a l’interior dels locals públics i s’intenta que els nens tinguin el mínim contacte possible amb el tabac. Molts d’aquests encenedors de taula i cendrers de peu han estat prejubilats, en perdre la seva raó de ser. Deu ser el moment de recuperar-los sota l’etiqueta vintage, igual com es fa amb les càmeres analògiques, les màquines d’escriure, les samarretes amb símbols de la Unió Soviètica o els símbols franquistes.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 19/7/16

dilluns, 18 de juliol de 2016

Càmera o cambra dels horrors?

       La polèmica imatge de Chris Froome fent running per Mont Ventoux passarà a la història del ciclisme. Un ciclista sense bicicleta té un punt de còmic. Si, a més, va de groc i arrenca a córrer envoltat de públic cridaner, encara més. Un dels riscos de les carreteres són els accidents i els incidents amb el públic que les omple. Als ports del Tour n’hi ha hagut molts, des dels francesos que abraçaven Bahamontes al capdamunt dels cims per fer-li perdre temps al malànima que va clavar un cop de puny a la boca de l’estómac del grandíssim Eddy Merckx per perjudicar-lo en la seva pugna amb Bernard Thévenet en el Tour de 1975. L’excés de públic, sobretot a les pujades més dures, ha estat sempre una prova evident de l’interès que suscita el Tour. Els aficionats dibuixen a la carretera el nom dels seus ídols, s’hi instal·len en autocaravanes la nit abans i assisteixen a la llarguíssima rua publicitària que precedeix els corredors. Però cada cop hi ha més idiotes integrals que apareixen disfressats per les carreteres més estretes, en els últims quilòmetres, a l’espera d’aconseguir uns instants de glòria televisiva davant els més de seixanta milions d’espectadors que segueixen la Grande Boucle per la tele. El Tour és una gran xarxa social d’abast planetari que dura tres setmanes i tothom hi vol sortir.

       Hi ha gent pertorbada de tots els orígens que compareix a la carretera disfressada de dimoni, en pilota brava, amb malles de licra verda o amb la disfressa que va lluir a l’últim Saló del Manga. També hi ha marques que envien homes anunci a la guerra, a veure si cola, però en general predomina el mediòpata particular. Per intentar perllongar la seva presència mediàtica, l’interfecte no es limita a deixar-se veure al costat de la carretera, sinó que envaeix la calçada, corre al costat del ciclista tant com pot, saluda a càmera amb gestos ostensibles que despisten la moto i comet tota mena d’imbecil·litats que poden propiciar accidents entre els ciclistes. Veient les etapes de muntanya, sobta que no hi passin més desgràcies. El carnaval del Tour té un sol objectiu: el de la càmera. Tots aquests pertorbats són capaços de qualsevol cosa per sortir a la tele. La funció de les motos filmadores és donar fe de què passa, però la seva mera presència cada cop provoca més turbulències, fins al punt que pot influir en el desenllaç de la cursa. Ara ja són observadors poc fiables, perquè modifiquen allò que observen. Els espectadors, excitats per elles, corren, toquen, obstaculitzen, xoquen… Menys quan Froome va perdre els estreps, va abandonar la bici malmesa i es va fotre a córrer Mont Ventoux amunt. Ningú no va córrer al seu costat en aquell moment.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 18/7/16

diumenge, 17 de juliol de 2016

President Novell

       El 13 de maig de 2010, just abans de guanyar la segona lliga de Guardiola, vaig publicar un rum-rum sobre les tretze rèpliques de la font de Canaletes que hi ha a Barcelona. Es deia “¿Iremos a Canaletas?” i convocava els meus conveïns a anar-la a celebrar a la d’Horta, a la plaça de Santes Creus. El Pep Team no ens va decebre i vam canaletejar a la font hortenca més de dues-centes ànimes. En aquell ambient celebratori, un grup de joves del barri va començar a victorejar l’articulista a crits de “President, Màrius president!” Tot molt festiu i en clau local, però reconec que em van incomodar tant com si m’haguessin dit el nom del porc. Aquest dimecres vaig recordar aquells crits al Club Capitol. Davant mateix de la font de Canaletes original Queco Novell representa Confessió d’un expresident, un text magnífic de Davide Carnevali dirigit per Xavier Ricart. Tan aviat com surt a escena, l’home de les mil màscares presidencials a Polònia (Maragall, Zapatero, Rajoy o Puigdemont) es despulla de totes les capes de maquillatge i emergeix en escena a cara nua, com un veritable dummie presidencial disposat a confessar, amb un cinisme autocomplaent, la seva veritat de president que s’enriqueix, menteix i es veu premiat amb la reelecció.

       Davide Carnevali é i el blog confessional de Jordi Pujol toral espanyol del 26Jrti de cinisme que calgui, la seva veritat d' barri s un autor italià radicat ara a Berlin que ha viscut a Barcelona i ha passat pels cercles d’infinites combinacions de la Sala Beckett. Va escriure l’obra a Buenos Aires pensant en un joc analògic que portés l’espectador argentí a identificar el personatge amb l’expresident Carlos Menem fins que, al final, li sentissin dir que es deia Silvio Berlusconi. A Itàlia, el joc és l’invers. La traducció catalana, del mateix autor, prescindeix de noms. No calen, perquè gairebé tots els expresidents semblen tallats pel mateix patró. Les circumstàncies polítiques actuals conformen uns marcs mentals que l’obra activa amb viruència. Com no relacionar els retrets de l’expresident de la ficció als seus votants amb el comportament electoral espanyol el 26J? Com no relacionar les seves confessions amb el blog confessional de Jordi Pujol? Una de les troballes verbals de l’obra és la subtil diferenciació entre poble i població. L’expresident s’adreça al poble perquè és molt més senzill haver de tractar amb un sol cervell, diu, que no pas amb els de tota la població. Per això mateix, ell que no es considera pas intel·ligent sinó brillant, s’envolta de col·laboradors brillants però una mica menys intel·ligents que ell, els quals alhora fan servir la mateixa tàctica i així successivament fins a la base del poder. L’obra té la virtut d’anar més enllà de la sàtira. Al principi fa riure, però aviat deixa l’espectador en un estat postcoital inquietant que esclata com un rot agre quan l’expresident pregunta per què l’han deixat fer, un mirall fètid que empudega la platea. Durant les pauses en les que el dummie presidencial Novell beu aigua les consciències dels espectadors pateixen un procés accelerat de liqüefacció. Es prega la població que passi pel teatre que hi ha davant de Canaletes.

Màrius Serra. La Vanguardia. 16/7/16

dimarts, 12 de juliol de 2016

Olaf de tornada als premis Falolaf

El Club Palindromista Internacional va organitzar un munt d’activitats extravagants per proclamar el proppassat dia 2 de juliol com a Dia Internacional del Palíndrom, amb l’excusa que és el dia número 183 de l’any i, doncs, en té 182 al davant i 182 més al darrere. Una de les activitats més cridaneres va ser el Certamen Internacional de Palíndroms Eròtics Rever 2016. Tots els concursants van enviar els seus capicues i els membres del col·lectiu palindromista van votar-los. Ara n’acaben de divulgar els guanyadors. Els premis, ehem, es diuen Falolaf. El fet de trobar un nom víking que capgira el castellà “falo” els devia acabar de decidir per l’al·lusió fal·locràtica, i no he detectat (fins avui) cap crítica entre els membres femenins del col·lectiu. Afortunadament, no organitzen cap gala televisada per concedir-los, tot i que potser estaria bé sentir com pronuncia els palíndroms guardonats algú com Rosy de Palma. Si mai calgués fer una gala palindròmica la candidata número u a conduir-la seria Sara Baras.

De premis Falolaf n’hi ha quatre categories per llengua: bronze, plata negra, or i carn magra. Començant per sota, els Falolaf de bronze va ser per a Xavi Torres en català, amb “Allò, Mar, és ert. Se la clava, càlid, i la cavalca, Les tres!... Era molla” i per a Fabrizio Inllire en castellà: “Abajo me mojaba, libé. Dedo jocoso. Cojo. De débil, abajo me mojaba”. En la categoria de Falolaf de Plata Negra, David Loyo Ayala va guanyar en català amb “A sac, a pèl li faré. Sexe serà, fill. Ep, a casa” i María José Abia en castellà amb “Diva domó caballo, falso ídolo; solo Dios la follaba como David”. El Falolaf d’or, en català, se l’endú Joan Tomàs Sementé (un cognom que predisposa) amb: “—L’ànim està brut, re-puta. Mama-la!/ —Mama-la? Mama tu perturbat seminal” (suposo que el jurat va justificar la falta d’ortografia del “pertorbat” per no haver de transformar el brut en un brot). En castellà, el guardonat ha estat el músic argentí Pablo Nemirovsky amb un d’aquells palíndroms tan transparents que no ho semblen: “—Oral./ —¿Con ropa porno?/ –¡Claro!”. Però els grans guanyadors del Falolaf de Carn Magra han estat Eladi Erill i Xavi Torres. Erill, conspicu palindromista de l’actualitat a Twitter, guanya amb “Ona, vés a sac: ara posi la música, Isidor fan un afrodisíac i suma-li sopar a casa seva… no?”. I finalment el prolífic Xavi Torres obre i tanca la llista dels guardonats, així: “Y, lleno de deseo, casi no reposo. Cauto, me toco. Temo tu acoso, pero ni saco ese dedo, Nelly”. Crec que només he fet dos palíndroms en ma vida, de ressons shakespearians: “Ser o no res” i “Se n’és o no se n’és”. En faré més.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 12/7/16

Entradas populares

Compartir