dimarts, 26 d’abril de 2016

Enganxats

Michael Dickinson és el fundador anglès de la branca turca de l'stuckisme, un moviment artístic internacional dedicat a la promoció de l'art figuratiu. El 2007, Dickinson va exposar un quadre en què el primer ministre turc, Tayyip Erdogan, surt amb un cos de gos que porta una corretja amb els colors de la bandera nord-americana. L'artista va haver de fugir de Turquia per evitar que l'empresonessin durant un mínim de dos anys. El mes passat, el còmic alemany Jan Böhermann va llegir un poema al canal de televisió ZDF en què, entre d'altres coses, acusava Erdogan de maltractar els kurds i ser addicte a la pornografia infantil. És possible que Böhermann sigui processat, ja que una llei alemanya antiquada prohibeix els insults públics a caps d'estat estrangers. Ambdós incidents han donat peu a debats intensos sobre si existeix o no el dret a insultar una persona determinada; en aquest cas, un dirigent autoritari que té les mans xopes de sang, però una persona, al cap i a la fi. Aquí, per contrast, es veu que no es pot ni insultar un miserable llibre escrit a 28 mans fa 38 anys. Empar Moliner en va cremar un facsímil (parcialment) a TV3 i per poc que no la porten de dret als jutjats, a més d'insultar la seva persona públicament a tort i a dret. Si la censura exercida pels governs turc i alemany era una bestiesa, la que ha patit la Moliner es pot resumir amb un mot tan anglès com intraduïble: bullshit; que els de la CCMA farien santament de buscar al diccionari, avui mateix, si pot ser.

Matthew Tree, El Punt Avui, 24/04/2016

Tres propostes gens òbvies

Arriba Sant Jordi i, com cada any, vivim dies de recomanacions literàries, de llistes de novetats als mitjans. Els editors es disfressen i visiten dincògnit les llibreries per comprovar que els seus títols estiguin ben posats. Els llibreters no donen l’abast i de nit, quan dormen, somien que són Groucho Marx i criden: “Més fusta! Més fusta!”. Els escriptors surten a la televisió amb una naturalitat de país normal. Els autors comercials es posen fulards de seda, que els donen un aire més literari a les fotos, i els autors maleïts es deixen veure en públic. Hi ha uns quants lectors que ja saben què es compraran, però n’hi ha una majoria que encara no i, quan et troben pel carrer, “tu que et dediques a això dels llibres”, et demanen consell. Ai, les recomanacions. El primer que dic és que per Sant Jordi no s’han de tenir prejudicis. Passeja’t per les parades, o no, però sobretot tria i remena, fes servir els colzes si cal. No és obligatori comprar el llibre que compra tothom, perquè al capdavall ja te’l pot deixar algú. Un llibre signat per un famós que surt a la tele (i escriu ocasionalment) és més que res un autògraf: sense llibre, te’l signarà igualment, ho porta inscrit en els gens de la popularitat. 

Entra fins al fons de les llibreries i busca, busca. És veritat que aquest any han sortit títols interessants, però no et quedis a la porta. Ara mateix, per exemple, vull llegir tres novetats que difícilment seran a les parades, publicats per editorials de fora de Barcelona. La primera és El viaje secreto de Elidan Marau a través del Mar de Leche, de Víctor Nubla (Incorpore). Autor radical, Nubla diu que ha trigat 21 anys per acabar aquest viatge fet de moltes històries, llocs desconeguts i personatges curiosos com el capità Lismond, “filòsof bevedor”. Fa tres anys em va encantar la novel·la I la gent s’hi banya, de Noemí Bibolas, i ara hi torna amb Un vestit blau a la maleta (Arola editors). Bibolas té una mirada literària que fa interessants les vides més normals, gent que busca el seu lloc al món. Finalment llegiré L’illa dels arbres vençuts, de Joan Pons (AdiA edicions). Joan Pons és l’autor de novel·les memorables com Nàufrags o La casa de gel, però aquest cop s’ha aventurat a escriure poesia. Serà curiós tornar al seu món personalíssim, d’arrels a Menorca i fabulacions universals, ara des de la mirada més íntima del vers.

Jordi Puntí, El Periódico, 23 d’abril del 2016.

El gat dels tres peus

A mig març i en aquest mateix diari, en Jofre Llombart va publicar unes dades fiscals ben reveladores segon les quals les inspeccions fiscals a Catalunya van augmentar un 45% respecte al 2015; a Espanya, l'augment va ser d'un 8%. És més, molts assessors fiscals asseveren que el 2015 Hisenda es va concentrar, sobretot, a inspeccionar-nos als autònoms perquè la nostra facturació, sovint força complicada, sol ser més diguem-ne vulnerable que la dels assalariats. Per exemple, el meu epígraf fiscal és “Traductor/intèrpret” perquè és el que més s'acosta a la feina que faig, atès que no existeix cap epígraf específic per als escriptors (per als toreros, sí). Doncs bé, si escric un text, he de generar una factura amb IVA; però si faig una xerrada o un recital, la factura és exempta d'IVA. Així, doncs, per imperatiu legal, sempre he generat algunes factures amb IVA i algunes sense. I sempre he desgravat, com és preceptiu, el 100% de l'IVA imposat sobre les despeses relacionades amb les feines esmentades. Però el 2015 els de Montoro van decidir que, malgrat tenir un sol epígraf, el fet de generar dos tipus de factura significava que jo tenia dos oficis i no pas un i que, per tant, calia que tornés el 50% de l'IVA desgravat “durant els últims 5 anys”: o sigui, prou per compensar, jo tot sol, les pèrdues de la línia de l'AVE entre València i Requena-Utiel durant una mitja tarda llarga. I posaria la mà al foc que el meu cas no és pas l'únic. Mentrestant, a Panamà...

Matthew Tree, El Punt Avui, 10/04/2016

Es diu cinc per cent



Les llistes dels llibres més venuts per Sant Jordi ocupen força espai als mitjans de comunicació. El Gremi de Llibreters en divulga una primera versió el mateix 23 que inclou les vendes en llibreria i, pocs dies després, les complementa amb les vendes de les parades. Més enllà d’alguna dissensió puntual sobre l’adscripció d’un llibre a la categoria de ficció o no ficció, cal remarcar que el Gremi actua amb professionalitat i transparència. En canvi, caldria revisar el tractament que els mitjans de comunicació fem sobre la informació subministrada. Els rànquings dels llibres més venuts són presentats en el mateix format que les audiències televisives o radiofòniques. Quan es divulguen els resultats d’una onada de l’EGM (Estudi General de Mitjans), els diaris se’n fan ressò amb una llista semblant, però l’analogia presenta un problema que, des del meu punt de vista, la invalida. Segons les dades de l’últim EGM, les audiències dels tres primers classificats en la franja de ràdio matinal a Catalunya —Basté, Terribas i Bueno-Nierga— congreguen a gairebé el 80% de la gent que escolta la ràdio a aquelles hores. El tractament periodístic que reben aquestes dades em sembla raonable.
       Vaig demanar al president del Gremi de Llibreters, el manresà Antoni Daura, quin percentatge de la venda total de llibres representen els vint títols més venuts per Sant Jordi, repartits en quatre rànquings de cinc segons siguin de ficció o no ficció i en català o castellà. El percentatge que em va respondre suscita aquest article. Em va sorprendre tant que vaig demanar si ho sabien a diversos periodistes i ningú no el va endevinar ni de lluny. La majoria no baixaven del 50%. Qui s’hi va acostar més va ser Sergi Pàmies, home ben informat i gens susceptible d’entusiasmes desmesurats, que va aventurar un 40%. La realitat és que els vint llibres més venuts en el Sant Jordi de l’any passat no van representar ni un 5% de les vendes del dia. Des d’un punt de vista periodístic, no sembla rigorós informar-ne igual com es fa amb els programes que representen el 80% del consum radiofònic. Daura em va dir que el Gremi ja donava la dada, però que no interessa els mitjans. Valoro molt que la meva última novel·la figuri entre els cinc llibres de ficció en català més venuts per Sant Jordi, al costat de les d’Amela, Moliner, Hawkins i Puig. Si escric és perquè vull que em llegeixin i em sento molt feliç de formar part d’aquest 5%. Però crec que ens cal canviar el tractament periodístic que fem d’aquests rànquings, compensant el pes del podi del 5% amb altres dades sobre el 95% restant de la venda. Al capdavall, Sant Jordi és la diada de la diversitat.


Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 26/4/16

dilluns, 25 d’abril de 2016

Una altra de cognoms

       Després de Ocho apellidos vascos i la seva seqüela Ocho apellidos catalanes l’últim 28 de desembre una de les notícies falses més recurrents va ser anunciar una tercera part que es diria Ocho apellidos gallegos, dirigida per Santiago Segura. Les variants de la broma van ser tantes que no hem de descartar que se n’acabi rodant alguna. Parlaríem llavors d’un subgènere en la comèdia de costums que podria comercialitzar-se sota l’etiqueta cinema antroponímic, per no esmentar els gentilicis de la gloriosa espanyolada, tipus Los extremeños se tocan de la impagable parella còmica Esteso & Pajares. Penso en això dels cognoms (o llinatges, que en diuen els mallorquins amb gran elegància) perquè acabo de rebre el número 110 del Semagames, el butlletí trimestral del Club Palindromista Internacional. Entre les suculentes col·laboracions verbívores m’aturo en l’article d’un dels socis fundadors del CPI, el madrileny Fernando Sáenz Ridruejo, l’únic que després de 29 anys encara es manté al peu del canó i hi col·labora cada trimestre. Aquesta vegada publica l’article “108 apellidos palindrómicos”. L’home s’ha entretingut a repassar cognom per cognom el cens de la població espanyola a dia 1 de gener de 2014 i hi ha detectat 108 cognoms capicua que porten més de 53000 residents de 39 nacionalitats diferents.

       El Garcia d’aquest rànquing és Salas, amb 29617 portadors, seguit a gran distància pels 3558 Selles (o Sellés, perquè el cens prescindeix dels accents, amb aquella alegria). Completen el top 10 Ara (1658, la majoria a Osca), els mallorquins Llull (1596), els biscaïns Isasi (1468), els càntabres Aja (1344), els lleidatans Oró (1162), els valencians Orero (843) i tres cognoms més amb majoria de portadors barcelonins: Sos (640), Nin (788) i Serres (707). La majoria dels 108 cognoms són combinacions de tres lletres, algunes tan detonants com el romanès Gag, que ja sembla predisposar al cinema antroponímic. El més llarg, de fet l’únic tetrasíl·lab és Uruburu, de ressons èuscars. Hi ha homònims de personatges destacats: Medem, Menem, Seles, Hannah, Laval, Atta, Otto… Sáenz Ridruejo, incansable buscador de simetries, acaba l’article proposant la recerca de més cognoms palindròmics per completar la seva llista (“este elenco”, escriu). La trobada anual dels palindromistes del CPI es va celebrar a Igualada el proppassat 16 d’abril, a la biblioteca on hi ha dipositada la documentació palindròmica dels enyorats Ramon Giné i Josep Maria Albaigès. Potser els inefables productors de la saga dels “apellidos” hi trobarien inspiració per rodar 108 apellidos capicúa.


Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 25/4/16

diumenge, 24 d’abril de 2016

Aquil·les d'Anglaterra

Avui, gloriosa diada llibresca de Sant Jordi, convé subratllar que els catalans som de tarannà tan generós que compartim patró amb aragonesos, portuguesos, georgians, russos... O que el nostre sant patró és molt promiscu. La qüestió és que un dels copatronatges més distingits és el d’Anglaterra. Avui la reina Isabel II celebrarà la diada just després d’arribar als noranta anys en ple exercici del seu regnat. S’han divulgat tota mena de detalls sobre la reina nonagenària, com per exemple que la paraula abdicar és impronunciable en la seva presència. Tabú. La reina regna des del 2 de juny de l’any de nostro Senyor 1953, aviat farà 63 anys. Tenint en compte que la mítica reina Victòria va regnar de 1837 a 1901 (64), segur que en el seu fur intern anhela arribar al 2017 per superar el rècord Guinness de la seva antecessora. Hi ha molts llibres que parlen de la longeva reina. En la ficció, el meravellós Una lectora poc corrent d’Alan Bennett, una nouvelle que explora la inquietud que s’apodera de la Cort el dia que la reina entra en un bibliobús i s’aficiona a la lectura. Lògicament, la reina apareix a moltes biografies. Per exemple, a la del capità James Cook, publicada per Timothy H. Beaglehole l’any 1974. Entre els molts episodis que s’hi relaten hi surt, de trascantó, el primer viatge oficial que Isabel II va fer pels territoris d’ultramar el mateix any de la seva coronació. La gira pels països de la Commonwealth va portar sa graciosa majestat fins al regne de Tonga, l’única monarquia de la Polinèsia i protectorat britànic des de 1900.
       Allà li van presentar un ésser viu molt particular, anomenat Tu’¡ Malila, una tortuga radiada de Madagascar de gairebé vint quilos que vivia a la cort reial de Tonga des de 1777. La van pescar els mariners britànics que tripulaven el Resolution durant la primera de les tres expedicions del capità Cook pel Pacífic i la van regalar al rei de Tonga en agraïment per la càlida rebuda que els va dispensar. D’aquí el nom, perquè Tu’i en la llengua polinèsia de Tonga vol dir rei. Quan l’actual reina d’Anglaterra va fixar la mirada en el rostre escatós de la tortuga, Tu’i Malila tenia una edat estimada de 176 anys. Segons el Centre Nacional Tonguià encara va viure una dècada més. La tortuga del capità Cook va morir dos anys més tard que Kennedy, el 19 de maig de 1965 per causes naturals, a una edat estimada de 188 anys. El cos (i la closca) es conserven dissecats al museu. No és l’únic cas de tortuga longeva documentada (hi ha també la Harriet, capturada per Charles Darwin a les Illes Galápagos en 1830, que va viure fins al 2006), però aquella visita de la jove Isabel II li atorga un paper llegendari. L’antic imperi britànic arriba al segle XXI alentit, com una tortuga, i la seva reina afronta l’últim tram del seu regnat amb cara d’Aquil·les. A nivell col·lectiu, pel taló d’Aquil·les que pot representar l’anomenat Brexit. I a nivell particular, perquè sap que pot superar Victòria però mai no atraparà Tu’i Malila, com en la paradoxa d’Aquil·les i la tortuga.

Màrius Serra. La Vanguardia. 23/4/16


diumenge, 17 d’abril de 2016

Ecografies de novel·la

Entre les novel·les que figuren a les taules de novetats d’aquest Sant Jordi n’hi ha dues que permeten un exercici curiós, normalment reservat als estudiosos. En tots dos casos, el lector comú té a l’abast un altre text recentment publicat que podríem equiparar a una ecografia de la novel·la en estat embrionari. Les obres literàries són uns éssers una mica particulars: neixen, es desenvolupen, moren (quan surten publicades) i gaudeixen d’una incerta posteritat, que depèn dels lectors. Els estudis literaris sovint s’ocupen dels paratextos que perviuen en calaixos, baguls, arxius i, últimament, discos durs d’ordinador. De vegades fins i tot els publiquen. Quan, fa tres dècades, cursava Filologia Anglesa vaig xalar amb la primera novel·la de James Joyce (A portrait of the artist as a young man), però encara més quan vaig llegir-ne l’embrió del qual havia sorgit: Stephen Hero. L’any 1903 Joyce havia començat a escriure una novel·la autobiogràfica d’estil realista que havia de tenir 63 capítols. Després d’haver escrit els vint-i-cinc primers l’any 1907 va abandonar el projecte i el va condensar en cinc capítols que abandonaven la tercera persona i permetien que el lector entrés en la consciència de Stephen. Ezra Pound els va anar publicant a la revista literària The Egoist durant 1914 i 15, i finalment l’any 16 va sortir publicada la innovadora novel·la.
       Les dues novel·les d’enguany que permeten el lector comú llegir-ne el gèrmen són La vida sense la Sara Amat de Pep Puig (Proa) i L’aniversari d’Imma Monsó (Columna). En el cas del premi Sant Jordi la història d’una nena que desapareix mentre juga amb els seus amics a fet i amagar (ell, a Ullastrell, en diu cuca amagar) sorgeix de “Clara Bou”, un dels contes del recull L’amor de la meva vida de moment (L’Altra Editorial). La Clara esdevé Sara i la novel·la desenvolupa amb encert la seva inquietant desaparició. L’altre cas és més curiós perquè el gèrmen de la novel·la prové d’una peça teatral breu que porta per títol “La reclusa” i que es pot llegir a Carroussel (Sembra Llibres), un recull dels cinc textos teatrals que es van estrenar en l’última edició del Festival Grec en un format molt particular, creat per la companyia La Reial. Cada peça, de quinze minuts, es representava per a quatre espectadors dins d’un dels cinc cotxes que circulaven simultàniament al voltant d’una glorieta ocupada pels músics de Lisboa Zentral Cafè. La peça començava quan els cotxes s’aturaven. En el que es representava “La reclusa” de Monsó un home gris buscava sorprendre la seva avorrida parella amb un regal imaginatiu, inspirat en un conte d’Arreola: una aranya verinosa alliberada dins del cotxe hermèticament tancat. El mateix plantejament inquietant que ara desenvolupa a L’aniversari i que provoca el mateix calfred que sentien els espectadors que, de quatre en quatre, pujaven al Renault Espace on es representava la peça. Poques vegades es dóna el cas que dos embrions de novel·la es publiquen una tardor (totes dues preqüeles van sortir el setembre) i a la primavera següent en podem llegir ja la novel·la completa.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura del 16/4/16

Entradas populares

Compartir