dimarts, 21 octubre de 2014

De Ginzburg a Manganelli


L’estiu passat vaig rellegir una novel·la de Natalia Ginzburg, Les veus del vespre, publicada fa anys per edicions de l'Eixample, i va ser un gran retrobament. Les històries de Ginzburg no envelleixen, potser perquè sap retratar estats d’ànim, emocions i caràcters universals, encara que avui dia el món sigui molt diferent. Als seus llibres sembla que no hi passi res, els personatges són d’una proximitat gairebé banal, però de sobte una conversa es carrega d’amargor, o algú té una sortida inesperada (però ben lògica), i l’aire es carrega durant unes quantes pàgines. Llavors de mica en mica tot torna a ser com abans.

Mentre llegia la Ginzburg, em preguntava si avui dia té alguna presència. En castellà, Acantilado n’ha reeditat alguns títols, però fa temps que els editors en català no s’hi fixen. No és un cas aïllat. Passa el mateix amb molts autors italians que fa dues dècades eren habituals entre les novetats: Antonio Tabucchi, Roberto Pazzi... O Daniele del Giudice, per exemple: ¿va continuar publicant, després de Atles occidental? (Sí, però diria que ja no ens va arribar.) Deu ser una cosa cíclica, perquè abans d’aquests narradors dels finals dels 80 va passar el mateix amb Pavese, Morante, Pasolini, Moravia... (Sciascia i Calvino van tenir més sort, perquè anaven per lliure, igual que ara Elena Ferrante.) Ara toca publicar sobretot els més joves, que ja han deixat enrere la generació dita dels “joves caníbals”, i un dia a ells els passarà el mateix. Segur que a Itàlia gairebé tots mantenen una presència, però aquí com a mínim van per modes.

Per això és misteriós, i extraordinari, i del tot rellevant, que ara una editorial es fixi en Giorgio Manganelli. El Gall editor, de Mallorca, anuncia per aquests dies la publicació de L’aiguamoll definitiu, l’última novel·la que Manganelli va escriure poc abans de morir, aviat farà 25 anys. Vet aquí un llibre als antípodes del realisme de Ginzburg. Manganelli escriu un viatge cap a la mort, cap a l’aiguamoll que l’ha de xuclar per sempre, i ho fa amb una prosa il·luminada i densa, propera l’atmosfera del Pedro Páramo de Rulfo. El páramo definitiu, podríem dir. No és un llibre fàcil, però qui surti de l’aiguamoll per la darrera pàgina, enfangat, potser tindrà ganes de llegir els seus altres llibres, més vitals i enjogassats.

Jordi Puntí, El Periódico, 18 d’octubre del 2014.

dilluns, 20 octubre de 2014

Què posa al teu CV?

El currículum vitae no és un gènere menor. Ho saben tots els aspirants a qualsevol lloc de treball. Depén de qui te'l demani pots destacar un aspecte a un altre del teu perfil, en funció del que et convingui mostrar. De fet, tots els que ja tenim una edat comencem a tenir-lo una mica llarg, de manera que, si no volem passar per ploms, ens veiem en la sana obligació de garbellar-lo. Si, posem per cas, una institució cultural que em contracta per fer-hi una conferència em demana un CV i els envio un plec detallat de vint folis el més segur és que arribin a la conclusió que CV vol dir Cretí Vitalici. Per això és bo tenir diverses versions del CV, segons l'ocasió. I la més abreujada és el subtítol explicatiu que a la tele surt per pantalla quan algú apareix per primera vegada en una tertúlia. Aquesta modalitat Twitter del CV és la mateixa que pot figurar als cartells dels participants en una taula rodona o a les invitacions que prèviament s'editen per promocionar-la. En aquest subtítol la responsabilitat sobre què hi figura i què no és clarament de l'al·ludit. Doncs bé, la setmana passada vaig rebre una invitació per assistir a una taula rodona a Madrid emmarcada en un cicle sobre el bicentenari del general Prim, l'únic català que ha presidit Espanya. El títol de la taula rodona era “Prim, Presidente del Gobierno Español” i se celebrava al Centro de Estudios Políticos y Constitucionales de Madrid en una data tan assenyalada (per a la memòria històrica dels catalans) com el 15 d'octubre. Convocaven (m'estalvio els protocol·laris Dons) Benigno Pendás, en la seva condició d'amfitrió, i el president de la Fundación Independiente Ignacio Buqueras y Bach, veritable promotor de l'acte. Els ponents eren molt coneguts: José Montilla, Eduardo Serra i Eduardo Zaplana.


A la invitació, sobre mitja dotzena llarga de logos institucionals, cadascun d'aquests tres participants és (auto)descrit en una o dues línies. Eduardo Serra s'atribueix dos ítems: “Presidente de Transforma España. Ministro de Defensa (1996-2000)”. José Montilla opta per mostrar un CV tripartit: “Senador. Presidente de la Generalitat de Cataluña (2006-2010). Ministro de Industria, Turismo y Comercio (2004-2006)”. I Eduardo Zaplana? Doncs fa curt: “Presidente del Club Siglo XXI. Ministro de Trabajo (2002-2004)”. Ni rastre de la seva presidència de la Generalitat Valenciana, i això que va exercir-ne de 1995 a 2002! Queda clar que per a Zaplana aquells set anys al front del país reduït a comunitat van ser un simple entrenament per fer el salt a Madrid. Segurament tan enriquidor com abans ser alcalde de Benidorm. Sense més trascendència.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 20/10/14

Blue Remembered Hill

Jordi Pujol (whose name translates into English as 'George Hill') was the president of the Autonomous Government of Catalonia from 1980 through to 2003. A Christian Democrat, he had been arrested by Franco's police in 1960 for participating in various pacific anti-regime activities (he was beaten up and then jailed for two and a half years). Curiously, although the Catalans often voted socialist in the state elections, in the autonomous ones they kept on rooting for Pujol, probably because they saw him as a pragmatic, canny politician who wouldn't sell them out, at least not culturally (central governments of both left and right attempted, unsuccessfully, to deplete the use of Catalan in schools and the media while Pujol was president). When in power, he was a staunch regionalist – that is to say, opposed to independence –but declared himself in favour of seccession just a couple of years ago. Last July, he confessed publicly that he had a considerable inherited fortune sitting in an Andorran bank account, which he had neglected to pay taxes on for three decades. Almost certainly, Pujol had been tipped off that the Spanish government not only knew about this, but was about to spill the beans. So he spilled them himself first, with an apology for the mess made. For Catalans, the main reaction has been one of deep disappointment in a figure whose integrity was believed in, for the most part, even by those who didn't share his politics. Madrid's reaction, on the other hand, has been one of staged outrage: the head of the Tax Office, Cristóbal Montoro, made a remarkably smug declaration last month in which he gloated over Pujol's fall from grace and hinted that the expresident's guilt discredited the entire independence movement. This is not the first time that Madrid has tried to deflate the Catalan push for home rule by trying to humiliate individual politicians (whether guilty of something or not). They still don't realise – and there seem to be very few foreign observers who do – that what is happening here isn't the work of Catalan politicians. They are simply the tip of an iceberg which is drifting out of Spain under its own momentum.

Matthew Tree, Catalonia Today, octubre de 2014.

Dones desobedients



Com saben molt bé les 70 entitats que ho acaben de denunciar, els catalans sovint han estat equiparats amb uns personatges històrics funestos, per uns polítics que en saben tant, d'història, com el senyor Rajoy de llengües: el 2013, per exemple, un exdiputat de C's anomenat José Domingo va comparar el professorat català amb Adolf Eichmann (que és curiós, perquè els professors catalans no utilitzen pas la Renfe per enviar els seus alumnes cap a camps d'extermini); i fa quatre dies, l'eurodiputada d'UPyD Beatriz Becerra va rebre una esbroncada com cal d'una homòloga alemanya a Brussel·les, per haver comparat els catalans pro consulta amb els nazis. Ara bé, sí que hi ha uns personatges històrics del segle passat amb els quals els catalans esmentats són força comparables: les sufragistes britàniques, que representaven les dones del país, a les quals un govern implacable negava el dret a votar en nom d'unes lleis que el mateix govern no tenia cap intenció de canviar. Per tant, les sufragistes no tenien més remei que optar per la desobediència civil: a partir del 1907 van organitzar un munt de manifestacions ben il·lícites; el 1911, es van negar a participar en el cens obligatori d'aquell any; entre 1909 i 1918, es van negar a pagar impostos. Etcètera. Tot desafiant la llei, van aconseguir que es canviés: el 1928, l'estat britànic va cedir el dret a votar a les dones. Els nazis, ja que hi som, estaven en contra dels drets de la dona: “Emanciparem les dones de la seva pròpia emancipació”, va dir Hitler, el 1934. Una declaració tan contradictòria com la frase “Defensar la democràcia a Europa és impedir que es celebri a Espanya aquesta consulta”, la senyora Becerra dixit. No l'estem comparant amb Hitler, és clar, però potser no estaria de més recordar-li a ella (i a tots els que prioritzen el legalisme per damunt del dret d'opinar dels catalans) que tot el que feia aquest austríac –i tot vol dir tot– era perfectament legal. Fins que va deixar de ser-ho.

Matthew Tree, El Punt Avui, 19/10/2014

Originals

Dissabte passat, l'economista català Germà Bel, l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté, el sociolingüista   Miquel Strubell i jo vam aterrar a Cambridge per participar en un debat en una sala universitària plena de gom a gom. Solé i Sabaté va fer un resum de les relacions poc conegudes entre Anglaterra i Catalunya del segle XVIII ençà; Strubell va analitzar una investigació portada a terme per un sociòleg espanyol als anys noranta, sobre com la resta dels espanyols percebien els catalans, i Bel va comparar els sistemes polítics verticals (Espanya, França) amb els horitzontals (Suïssa, Alemanya).
Si s'ha de jutjar pels comentaris posteriors del públic, tot plegat va agradar molt, en bona part perquè aquestes intervencions acadèmiques havien estat genuïnament originals. Ho remarco, perquè fa molts anys que en el món universitari angloamericà es plagia material de la xarxa, fins al punt que ara hi ha diverses aplicacions per descobrir si qualsevol dissertació, tesina o tractat conté paràgrafs retallats de textos preexistents.
Per neutralitzar aquestes aplicacions, fins i tot se n'ha inventada una altra –l'Anti-Anti-Plagiarism System– que detecta paràgrafs plagiats i en modifica alguna paraula, sense canviar-ne el sentit; així, legalment, l'autor no pot ser acusat de plagi. Es veu que s'hi ha d'anar amb compte, però, atès que, de vegades, erra el tret i produeix expressions estranyes, com la ja famosa sinister buttocks (‘natges sinistres'). La frase original era left behind (‘deixat enrere'). Left també vol dir ‘esquerra' en anglès, i behind, ‘cul'. L'aplicació havia buscat sinònims –sinister i buttocks–, però per als significats equivocats de les paraules en qüestió. Afortunadament, no calia usar cap aplicació semblant per als discursos que es van fer al Cambridge Union dissabte passat.
Ser autèntic pot costar de vegades, però convenç molt més. Al contrari de certs polítics que, en els discursos, no deixen de manllevar certes frases de segons quines lleis, ad infinitum.

Matthew Tree, El Punt Avui, 12/10/2014 

Dotze cangurs

Quan els del Tribunal Constitucional van expurgar l'Estatut de Miravet el 2010, una de les competències  que van decidir no censurar va ser la de poder desenvolupar una llei de consultes. Potser s'imaginaven que aquesta llei només es faria servir per preguntar als catalans sobre nimietats, com ara l'homologació de la forma dels caliquenyos o si s'havia d'untar el pa amb tomàquet als dos costats de la llesca o només a un. Vés a saber. Però vet aquí que la llei s'ha estrenat amb una pregunta sobre l'estatus polític futur de Catalunya i això els ha desplagut tant que ara volen canviar les regles del joc que ells mateixos havien aprovat. Cosa difícil d'entendre, perquè encara que tots els catalans diguessin com un sol home que voldrien separar-se d'Espanya demà a la matinada, això no obligaria el president d'Espanya a fer res de res, atès que –segons el legalisme estrictíssim de què es vanta tant– la consulta esmentada, al cap i a la fi, no és sinó una enquesta global, sense efectes legals. No obstant això, ha ordenat al TC que suspengui la llei de consultes amb una rapidesa que ha fet que aquest òrgan suprem s'assembli més aviat als kangaroo courtsnord-americans (uns tribunals convocats a corre-cuita per donar una aparença legal a veredictes decidits anteriorment) que condemnaven tants homes negres a la forca, fins fa poques dècades. Una possible explicació per a aquesta decisió és que ell –com tota la classe política centralista– pateix una dissonància cognitiva crònica: anhela de creure i fer veure que Catalunya és una regió espanyola qualsevol, alhora que sap perfectament que és tota una altra cosa. Així mateix, tot i que no para de declarar-se democràtic, ha convertit la mera opinió dels catalans en un tabú inqüestionable i un delicte punible, ben bé a l'estil dels antics règims comunistes, ara que hi penso. Uns règims, per cert, que tothom es pensava que durarien per sempre, fins que van acabar com el rosari de l'aurora sota el pes de les pròpies contradiccions.

Matthew Tree, El Punt Avui 05/10/2014

Mentides piadoses

El 2004, el director Morgan Spurlock va fer un documental –Super Size Me– en què, durant 30 dies, només va menjar productes de la cadena McDonald's, amb uns resultats aparentment devastadors pel que feia a la seva salut. Spurlock va guanyar el premi del gran jurat al festival Sundance i Super Size Me es va convertir en el 18è documental més taquiller de la història del cinema. A Catalunya, va fer furor. 
A mi també em va impressionar molt, fins que el dissenyador de webs Nacho Planas em va advertir fa poc que el que s'hi explica no és del tot cert. El primer que havia fet sonar l'alarma era el comediant i escriptor nord-americà Tom Naughton, que va fer una anàlisi, caloria per caloria, del règim macdonaldià de Spurlock: les xifres d'aquest no quallaven, atès que era impossible d'arribar a la xifra de 5.000 calories per dia amb els àpats que Spurlock deia que consumia diàriament a McDonald's. El 2006, la universitat sueca de Linköping va decidir fer un experiment més rigorós, tot obligant set estudiants a menjar ni més ni menys que 6.000 calories per dia a McDonald's. Aquests conills d'índies acadèmics no van detectar cap ni un dels símptomes (depressió, problemes de fetge...) que Spurlock assegurava que havia patit.
Es veu, doncs, que cal anar amb compte amb segons quins documentals, per molt de moda que poguessin ser. (Fins i tot al mític Searching for Sugarman, no tot és el que sembla: el cantautor protagonista, aparentment oblidat arreu del món fora de Sud-àfrica –segons el film– havia fet gires d'èxit a Austràlia a partir dels anys 70 i diversos cantants angloamericans ja havien versionat les seves cançons). Pel que fa a Morgan Spurlock, el seu últim film (This Is Us, 2013) és un documental sobre els nois de One Direction, la música dels quals és tan o menys apassionant com una hamburguesa de McDonald's; i va dirigida a exactament el mateix públic.

Matthew Tree, El Punt Avui, 28/09/2014

Entradas populares

Compartir