dimarts, 26 agost de 2014

El llegat de Jaume Vallcorba

 La notícia de la mort de Jaume Vallcorba m’arriba mentre llegeixo, aquests dies, una de les joies que ell va publicar: El món d’ahir, de Stefan Zweig. Com a homenatge privat, repasso els títols que he llegit de Quaderns Crema, Sirmio i Acantilado, els seus segells, i m’adono que són molts i molt diversos. Riquer, Coover, Galmés, Maria de frança, Xammar, Monzó, Guixà... Clàssics medievals i narrativa actual, poesia i memòries, autors consagrats i nous valors. Amb el seu ampli catàleg, Vallcorba ha nodrit la cultura del país durant els últims 35 anys. La seva selecció de títols és el reflex d’una mirada humanista, eclèctica, inquieta. Es guiava pel seu gust i alhora sabia detectar les bones idees dels que l’envoltaven. La seva voluntat de crear un discurs cultural a través dels llibres es podria resumir amb aquell vers del seu admirat J.V. Foix: “M’exalta el nou i m’enamora el vell” —i a l’inrevés també.

Com gairebé tothom que en aquest país ha tingut relació amb la cultura, durant uns anys vaig tractar Jaume Vallcorba. Primer com a professor a la universitat, on ens ensenyava poesia èpica medieval i li agradava recitar de memòria poemes del dolce stil nuovo (érem vuit a classe, tot un privilegi), i després treballant a la seva editorial durant una temporada. En tots dos àmbits, Vallcorba sabia fer coincidir la reflexió seriosa amb el plaer de la lectura.

L’últim cop que el vaig veure, fa més d’un any, va ser al tren. L’AVE, ja se sap, es va espatllar al Camp de Tarragona i vam coincidir mentre ens despacientàvem a l’andana. Potser pel pessimisme de l’espera, d’una tarda de diumenge, vam parlar de la crisi editorial, i d’allà, vam anar a parar a una les qüestions que més el preocupava durant els últims anys: la inanitat social, la pobresa educativa, la falta de civisme i la necessitat de formar una elit cultural que separés el gra de la palla. Ell ja hi contribuïa editant alguns obres clau, però a vegades era com clamar en el desert. El tren va engegar de nou i ens vam dir adéu. Ara, llegint Zweig, he subratllat una frase que em fa pensar en el llegat impressionant de Vallcorba: “De vegades em fa l’efecte d’haver viscut no una sola existència, sinó més d’una, i totes completament diferents”.

Jordi Puntí, El Periódico, 25 dagost del 2014.
© de la foto, El Periódico.

dissabte, 23 agost de 2014

Txarango d'estiu

Aquest estiu els Txarango s’han fet grans. El segon disc sempre és delicat, sobretot quan el primer ha estat un gran èxit. Però ells se n’han sortit. Des que les cançons de “Som Riu” van començar a sonar que es va veure que creixerien. Les van presentar de mica en mica, com qui fa un aperitiu, però el tiberi es va concretar a Sant Joan de les Abadesses el primer dia de maig. Tot un festival, el Clownia, per presentar un disc que des de llavors no ha deixat de rodar ni de créixer. La dotzena de tonades de “Som Riu” són ara cançons d’estiu que desborden carrers i places. Ara fa un mes van arribar al Central Park de Nova York, i segur que continuaran circulant. La que dóna nom al disc és, potser, la més programàtica del txaranguisme. Aquest riu polisèmic els defineix en primera persona del plural. I ho fa en quatre llengües. Perquè, amb la col·laboració dels grups Esne Beltza i Les Ogres de Barbac han incorporat l’euskera i el francès. Els barregen amb el castellà amb la mateixa naturalitat amb què es parlen les llengües als carrers d’aquest país, sense haver de renunciar a la centralitat del català. Els Txarango es reafirmen a còpia de contrastos: “som com l’onada que avança calmada (…) som foguera i batucada”. 

En el disc de debut la paraula clau era saltimbanqui i la majoria de referents eren circencs. L’estètica, la música i les lletres primeres acotaven un terreny molt ben delimitat, una mica al marge, que ningú no imaginava central si no era al mig d’una pista de circ. En aquest segon disc, en canvi, els missatges que emeten les cançons surten del campament i s’escampen pertot, a la recerca dels carrers i places. Els músics són de carrer, però als carrers s’hi aplega la gent amb qui es barregen. El tram en castellà de “Som Riu” és, per dir-ho així, clar i català: “Juntos somo flores/ somos todos los colores/ somos pan y vino/ somos un huracán que arrasa/ somos fuego divino/ somos todo lo que pasa en la calle/ somos barrio, somos lucha!/ somos todo lo que no quiere la gente que no escucha”. Tot el que no vol la gent que no escolta. Positivitat davant de negativisme. Esperit lluitador i assertiu davant la tanca, la prohibició, el no perpetu.


Potser no és ni de les més estivals ni de les més festivaleres, però una de les cançons més hipnòtiques d’aquest segon disc somrívol es diu “Batega”, coneguda pel deliri antipòdic de mirar estrelles al port tot pensant que potser algú a l'altre costat del món les està mirant també “com un mirall i el seu reflex”. La qüestió és que el reflex del mirall es pot deformar una mica si la cançó s’escolta com una crítica frontal al model de ciutat que ha acabat dominant a Barcelona. La ciutat que van haver d’abandonar els Txarango hi surt ben retratada: “quan es fa de dia a la ciutat dels adormits,/ tothom persegueix les hores./ Mai no s'adormen els despertadors./ Mai no es desperten les persones”. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 23/8/14

dijous, 21 agost de 2014

Fer dòmino

A Frísia, la província més gran dels Països Baixos, a més de l'holandès es parla el frisó, una llengua a cavall entre l'anglès i l'alemany. En entrar a Ljouwert, la capital, em pensava que els noms dels carrers serien en bilingüe (més o menys com a Euskadi, tenint com té el basc el mateix nombre de parlants com el frisó: mig milió). Però no: els carrers de Ljouwert són en neerlandès, només. Als pobles, la retolació oficial sí que és bilingüe, però en general hi ha poca presència visible del frisó, fins al punt que es té la impressió que o bé als frisons els importa poc el seu idioma o bé que els holandesos han fet uns esforços deliberats per suprimir-lo. Doncs, ni una cosa ni l'altra: el frisó ha estat cooficial amb l'holandès des de fa 60 anys; diversos mitjans de comunicació en frisó són finançats des de l'Haia; i els frisons tenen el dret a fer servir el frisó –que és obligatori a totes les escoles de la província– a tots els jutjats de l'Estat... Encara més remarcable –per al visitant català– és que a la resta d'Holanda la “frisonofòbia” no existeix; al contrari, el frisó hi és acceptat com a part de l'herència cultural de tothom. Un petit exemple (per anecdòtic que sigui): a la llibreria més gran de Gronigen, la capital de la província contigua –en què el frisó no es parla– hi ha una secció de llibres en frisó arran mateix de l'entrada. Molts periodistes angloamericans –des de Matthew Parris a The Times fins a Raphael Minder al New York Times– asseveren que la independència de Catalunya donaria peu a un efecte dòmino a tots els estats europeus en què hi ha cultures diguem-ne minoritàries, amb uns resultats disgregadors catastròfics. S'equivoquen: la situació serà diferent a cada lloc, atès que s'hi recollirà exactament el que s'hi ha sembrat, segons el cas. Una prova n'és que si no hi ha cap procés sobiranista a Frísia i sí a Catalunya, és senzillament perquè l'Estat holandès ha demostrat ser un agricultor força més savi que el seu homòleg madrileny.

Matthew Tree, E Punt Avui, 17/08/2014

Flors sense violes

El divendres dia 1 d'agost, en sortir de l'aeroport holandès de Schipol, vaig topar amb centenars de rams de flors i missatges de condol, tots escampats per terra. La gent caminava a poc a poc al llarg d'aquest desplegament multicolor de dolor; alguns ploraven, d'altres el miraven amb cares de pòquer i uns quants en feien fotos amb smartphones. Vaig trigar uns segons a adonar-me que els rams en qüestió representaven les 298 persones –192 de les quals holandeses– que havien estat assassinades, segurament per rebels prorussos, mentre volaven en un avió civil per damunt del llogarret ucraïnès de Hràbove. Entre les víctimes, hi havia una delegació de la Societat Internacional de la Sida, un bateria d'un grup de rock neerlandès, una coneguda actriu malàisia, un novel·lista australià ídem... Els experts internacionals no van poder accedir a la zona on l'avió es va estavellar fins a quinze dies després de l'incident, i fins i tot ara, segons el diari NRC Handelsblad, cada dia han de negociar amb els milicians de l'autoanomenada República Popular de Donetsk per poder continuar investigant el cas dels passatgers i la tripulació del vol MH17, els quals, per cert, no tenien res a veure amb el conflicte actual a Ucraïna (no hi prenien part ni vivien a la zona), un conflicte que, pel que sembla, és en si mateix del tot artificial, fomentat per un país estranger a fi d'assegurar els seus interessos diguem-ne neoimperials –que deu ser la raó per la qual cap secessionista ucraïnès amb el suport de Rússia mai no ha intentat iniciar un procés dialogat amb Kíev– i protagonitzat per uns homes que ningú sap a qui representen, precisament, i que tenen unes armes tan noves de trinca (com ara un sistema de míssils Buk) que no sempre saben utilitzar-les. Per damunt d'aquell camp de flors a Schipol, juntament amb la tristesa, hi surava l'estupefacció causada per la manera del tot absurda com les víctimes havien perdut la vida i per la impunitat donada per descomptat dels que els l'havien arrabassat.

Matthew Tree, El Punt Avui, 10/08/2014

Santa innocència

Convergència Democràtica de Catalunya no ha estat mai un sant de la meva devoció política, potser perquè sospito que aquest partit, en el fons, és l'hereu ideològic de Torras i Bages, un regionalista que volia que Catalunya es convertís en un petit jardí endreçadet i ben catòlic. Havent dit això, no es pot negar que Jordi Pujol, el líder de CDC durant 29 anys, ha estat una mena de símbol per defecte del país (també per a molta gent que no hem estat d'acord amb les seves opinions). L'enyorat David Rosenthal –el traductor a l'anglès de  Tirant lo Blanc, entre d'altres clàssics catalans– solia dir que l'èxit polític d'en Pujol es devia al fet que cada família catalana tenia un oncle que se li assemblava.
 El que és cert és que en Pujol sí que va aconseguir convertir-se, durant anys i panys, en un polític icònic no només a Catalunya, sinó a tot l'Estat.
També és cert que els governs espanyols de l'època, fossin de dretes o d'esquerres, mai no se'n fiaven del tot (potser perquè, al contrari de molts ministres madrilenys, havia estat torturat i empresonat per la policia franquista, parlava idiomes i era visiblement intel·ligent), i això que el Molt Honorable col·laborava amb tots aquests governs, per corruptes i catalanòfobs que fossin, sent la seva única recompensa uns peixos ben petits que anava ficant en un cove ídem (una política descrita a crits com a “xantatge a Espanya” per segons quins mitjans de l'altiplà).
En fi, Pujol i Catalunya han estat, als ulls de força gent, si fa no fa indestriables. Per això, el descobriment recent que el mateix Pujol té una quantitat ingent de diners amagats i de procedència encara no aclarida a Andorra, ha estat com una pèrdua d'innocència col·lectiva per a moltíssims catalans.
I la pèrdua de la innocència, com bé sabem tots els que tenim més de 15 anys, marca el començament de l'edat adulta, quan es pot anar on es vulgui sense que calgui cap tutela. Per fi.

Matthew Tree, El Punt Avui, 03/08/2014

Feta la llei

Julie Sheridan és una periodista i traductora escocesa que viu a –i blogueja sobre– Catalunya. Admet ben honestament que no té cap pretensió d'integrar-s'hi: “Un guiri és un d'aquells turistes que es veuen d'una hora lluny i jo sempre seré així, per molt temps que visqui a Barcelona.” A jutjar pel to del seu blog, el fet que Catalunya sigui catalana li interessa més aviat poc (sol referir-se als indrets locals de què parla així: “Benvinguts al balneari espanyol de Caldes de Montbui!”, i fins i tot el nom del mateix blog – Guiri girl in Barca– omet la c trencada catalana, tot convertint la seva autora en una marinera permanent). Ara bé, aquest blog, com ja hem insinuat, és informal, amè, turístic i gens polític. Va sobtar, doncs, que la setmana passada la Sheridan comencés a piular sobre el procés sobiranista dient que Escòcia és un país i Catalunya no. En ser preguntada per què això era així, va contestar: “Per raons legals.” És un concepte curiós, ja que si fos per raons legals, ni els estats bàltics (que no tenien cap precedent legal quan es van crear, el 1918, segons l'historiador Eric Hobsbawm) ni Irlanda, ni Eslovènia, ni Noruega, etcètera, serien els països que són avui en dia. I fins i tot Escòcia –segons About.com– no és un país, legalment parlant, atès que no gaudeix de sobirania ni és reconeguda internacionalment.
Deixant de banda les qüestions legals, però, cal admetre que la visió que té la Sheridan d'Escòcia i Catalunya és la d'una majoria d'estrangers. El primer país és visible i conegut des de fa anys i panys, i per tant és considerat una nació de debò; el segon, d'altra banda, ha estat invisible durant 300 anys i, per tant, és considerat una regió espanyola perpètua. Al meu parer, un país existeix –i que els legalistes s'hi fotin fulles– quan una majoria del seus habitants el perceben com a tal. Ara bé, com es pot convèncer la resta del món que aquesta percepció és del tot vàlida? Fent una V, potser? Potser.

Matthew Tree, El Punt Avui, 27/07/2014

Tràfic d'influències

Fa uns anys, l'escriptora escocesa A.L. Kennedy va confessar (a la revista Granta) que no entenia per què molts periodistes volien saber la seva opinió sobre certs temes gens relacionats amb l'escriptura. “És tan absurd preguntar a un escriptor què pensa sobre la globalització com ho és preguntar-li què pensa dels productes lactis”, va dir. De fet, hi ha una tirallonga d'autors brillants les opinions extraliteràries dels quals són més que dubtoses (Céline, Pound, D'Annunzio... i me'n deixo algun). Si hem de jutjar per la plètora de manifestos que apareixen cada cop que els catalans fan quelcom considerat poc espanyol, la humilitat de la Kennedy no està de moda entre els literats hispànics. Després del Manifiesto de los 2.300 (1981) i el Manifiesto por la lengua común de 2008 i Con Cataluña, Con España i Por la justicia social y la razón democrática (ambdós de 2012) ara tenim el manifest Libres e Iguales signat, per cert, per molta de la mateixa gent que va signar tots els altres. N'és ple, de contradiccions (vol garantir la democràcia a través del càstig; s'adreça a “tots els espanyols” amb l'excepció sobreentesa de milions de catalans; dóna per descomptat que el catalanisme és de dretes malgrat l'esquerranisme/liberalisme dels partits sobiranistes...) però el que realment costa d'entendre és la presumpció dels signants en definir-se com a “intel·lectuals”. Què pretenen? Que tenen uns cervells privilegiats (fins i tot Arcadi Espada)? Que la seva opinió val més que la meva o la teva? Per fi, però, tanta arrogància gratuïta ha generat la reacció que mereix: entre els ciutadans que, tot seguit, s'hi van adherir hi ha Cruella de Vil, Mary Poppins i el caçador de la mare d'en Bambi, per no dir res de Joseph Goebbels i Kim Jong-Un... Uns sotasignats inesperats que han demostrat que els emperadors d'aquest manifest ben imperial s'haurien d'haver despullat abans de fer la foto de família.

Matthew Tree, El Punt Avui, 20/07/2014

Entradas populares

Compartir