dimarts, 25 novembre de 2014

Dancing Out In Space



Last month the Catalan president signed a law which allows Catalan citizens to be consulted about whatever a majority of them deems consultable. This law is no magician's rabbit: the power to implement it was conceded to the Catalan government by Spain's Constitutional Court [TC] back in 2010. The TC must have thought – in its retroactively remarkable ignorance of the popular mood here – that it would be used to decide whether a motorway should be widened there or a tunnel drilled here, that kind of thing. But as soon as it was discovered that the law was going to be used to ask whether Catalans wished to leave Spain or not, the court – and, indeed, the unionist politicians who back it to the hilt - flew into a strikingly unprepossessing tizzy. It should be said that in general, the TC tends to tortoiseness: it took seven years to give its blessing to gay marriage, and four to decide to bowdlerise the 2006 Catalan Statute of Autonomy. But last month, it managed to suspend the Catalan Law of Non-Binding Consultations in just seven hours. With the result that anyone, volunteers included, caught making any preparations at all for the consultation - which is due to take place on November 9th – can now be indicted on the spot. The minority unionist parties in the Catalan parliament practically bayed in ecstasy when the ban came through: for them, as for the Madrid government, an abiding kibosh had finally been put on the entire sovereignty process. So it upset them when the following day there were pro-consultation demos in 880 Catalan towns and villages (Barcelona included). Mr Margallo, the Spanish foreign minister - who, a few months ago, had famously claimed that if Catalonia became independent it would find itself 'drifting in outer space' (sic) for ever and a day - warned that any further street protests would be 'highly dangerous'. In short, here we are being muzzled by a relentless legalism which exhorts us all to treat the 1978 Spanish Constitution as if a divine finger had scrawled it in stone. But there are signs that the Spanish state itself is not being nearly so scrupulous: for example, on September 11th – the day of the pro-indy V formed in Barcelona by 1,800,000 people – the main organisers, all of whom were expecting phone calls from various foreign media, found that every five seconds they were getting ones from their own phone numbers, and had to shut down their mobiles. Now who could possibly have orchestrated this (highly illegal) obtaining of personal data and subsequent telephonic bombardment? Answers on an encrypted postcard, please.

Matthew Tree, Catalonia Today, novembre de 2014

Daltabaix



El dimecres passat, 80 anglesos (i alguns altres comunitaris), tots residents a Catalunya o al Regne Unit, vam enviar una carta breu a David Cameron per preguntar-li com és que podia ser tan democràtic amb els escocesos i tan poc amb els catalans (l'endemà del 9-N, Cameron va elogiar l'actitud diguem-ne poc flexible del senyor Rajoy pel que feia a la consulta). Mentre esperem un aclariment d'aquest enigma de Westminster estant, caldria mencionar (atesos certs fets recents) que David Cameron i el seu partit van ser parodiats el 2010 en una versió, amb subtítols còmics, de l'escena famosa de la pel·lícula alemanya  Der Untergang (en què un Hitler proconservador escridassa els seus subordinats perquè Cameron és un milionari inútil que ha anat a Eton i que, per tant, mai no pot obtenir el vot imprescindible de la classe obrera). Cameron no es va ofendre pas, perquè sabia de sobres que s'havien fet centenars de paròdies d'aquesta escena. N'hi ha, per exemple, que fan que Hitler s'enfada perquè no sap trobar Wally al seu mapa, o en què es queixa pel llançament prematur del nou disc de David Bowie o en què s'enrabia perquè li han informat que el Pare Noel no existeix. Però això no ha impedit que el PP –atrapat definitivament, pel que es veu, en un univers paral·lel al nostre– acabi d'acusar l'equip de Polònia de “fomentar l'odi i la discriminació” per haver fet una paròdia semblant (en què Rajoy es queixa del 9-N) emesa fa 15 dies. El PP no deu saber que només hi ha hagut un sol intent reeixit de censurar les versions còmiques de Der Untergang: el 2011, una querella de la seva productora, Constantin Films, va aconseguir que moltes fossin retirades de YouTube. Però poc després en va aparèixer una de nova, en què els subtítols van convertir Hitler en un executiu intolerant i histèric de Constantin Films. En cas que la denúncia del PP prosperi, no dubtem que els polonesos reaccionaran amb una contundència semblant.

Matthew Tree, El Punt Avui, 23/11/2014

Cracked Actor

Als anys 90, Alan Partridge, un locutor de televisió fictici inventat i encarnat pel còmic de Lancashire Steve Coogan, va començar a fer furor a Anglaterra. Aquest personatge presentava un programa d'entreteniment també fictici al qual convidava tota mena de personalitats (imitades amb una seriositat absoluta per diversos actors) les quals Alan sempre acabava insultant sense adonar-se'n: va dir a una distingida convidada francesa, per exemple, que ella venia d'un país en què la gent passava tot el dia escarxofada als cafès mentre parlaven un idioma incomprensible. Aquesta mena de comèdia es diu comedy of embarassment en anglès, i el seu proper exponent –el personatge principal
de la sèrie The Office, l'egoísticament repel·lent David Brent, creat per Ricky Gervais cap al 2001– va portar aquest gènere de la comèdia de la vergonya aliena fins a uns extrems fins aleshores inimaginables (en un capítol escruixidor, per exemple, fa un ball horrorós per poder sortir al diari local). Joel Joan, a la sèrie El crac, ha fet un pas més: el personatge inconscientment antipàtic és ell mateix (o una versió exagerada de com hauria pogut ser alguna vegada): un actor que no dubta a trair els amics, a ridiculitzar els companys de feina, o fins i tot a fer veure que ha esquarterat i colgat una prostituta, per tal d'obtenir el que li fa falta per avançar en la seva carrera (i cada tret, és clar, li surt per la culata). Una de les coses que fa que la sèrie enganxi tant és la manera en què Joan trepitja la corda fluixa de l'autoparòdia mentre, al seu entorn, tots els altres actors fan uns papers ben autèntics, reals. És més, la sèrie té aquell punt de brutalitat, de foscor, sense el qual la comèdia, en general, es converteix en mer cotó fluix de sucre. I Joel Joan té la capacitat de personificar un tipus al qual tots ens hem assemblat en algun moment –o encara ens hi assemblem–. Per això, en mirar El crac, en el mateix moment que riem, patim. Una experiència exquisida.

Matthew Tree, El Punt Avui, 16/11/2014

Chi lo sa?

Segons els quatre patriotes irreductibles que surten al vídeo Gente que vive fuera –Boadella, Pericay, De  Azúa i Losantos–, Catalunya s'ha convertit en un lloc xenòfob en què els espanyols són vistos com uns homenets lletjos “amb boina i espardenya”, en què la paranoia antiespanyola ens ha convertit tots en uns malalts mentals (bé, jo sí que he estat un malalt mental, però us puc ben assegurar que els espanyols no hi tenien res a veure) i en què gairebé tots els ciutadans hem “abandonat la realitat”. Aquests comentaris es van estrenar a YouTube fa quatre dies, se suposa amb la intenció d'influir en el 9N, és a dir, avui. Mentre llegiu això, estic viatjant cap a Barcelona per tal de dipositar un vot en un col·legi electoral que no sé si serà obert o bé precintat per ordre d'un tribunal polititzat. Durant els anys anteriors a aquesta votació, jo i bona part de la població catalana hem estat qualificats per segons quins polítics i periodistes patriotes de nazis, de terroristes, de traïdors, de totalitaris i fins i tot de nacionalistes. Ara bé, puc afirmar amb coneixement de causa que, com a mínim, els residents estrangers a Catalunya que ens estem dirigint a les urnes no som cap d'aquestes coses. Però sí que som legió: avui mateix, alemanys, grecs, congolesos, romanesos, uruguaians, peruans, argentins, anglesos, marroquins, escocesos, colombians, gal·lesos, paraguaians, brasilers, pakistanesos, francesos, irlandesos, xinesos, nord-americans, holandesos i italians –per dir només els casos que conec– marcarem un doble sí com una casa de pagès a les paperetes corresponents (si no ens ho impedeixen uns senyors armats, els sous dels quals vostès i jo paguem prou puntualment). I això que, segons Pericay i companyia, Catalunya ha deixat de ser un país cosmopolita. Una prova més que les persones que creuen que tenen el monopoli de la realitat –i tant de bo que només fossin els quatre rondinaires del vídeo– mai no toquen de peus a terra. Aquesta terra, concretament.

Matthew Tree, El Punt Avui, 09/11/2014

S.O.S

Per als que hi tenim accés, la literatura catalana no deixa de ser una font de sorpreses contínua: just quan et penses que la tens més o menys apamada, topes amb algun gran clàssic que desconeixies o alguna novetat notable. M'acaba de passar amb les dues últimes lectures. La novetat: el poc conegut però molt entretingut Manual de supervivència(2010) de Jordi Dausà, tan còmicament absurd com versemblant. El clàssic: Dietari de viatge. De França a Mèxic (escrit el 1942, publicat el mes passat per Duxelm) d'Artur Bladé. En aquesta descripció excepcional de l'últim èxode republicà de França estant, Bladé passa sense fissures estilístiques d'uns comentaris tranquil·lament aspres a un lirisme corprenedor (i a l'inrevés). La qualitat de la seva prosa a part, hi surt, a més a més, un episodi concret que hauria pogut passar ahir mateix: al vaixell, una nena mor al cap de pocs dies de néixer i els seus
pares abillen el taüt amb la senyera. De seguida, hi acudeix una representació de polítics castellans amb la bandera de la República (la nacional) i insisteixen que es col·loqui, també, al taüt, tot preguntant, agressivament, si els pares de la nena no són espanyols? Se'ls explica que la senyera hi és per una qüestió sentimental, no política. A partir d'aquí, el vaixell sencer es divideix entre els catalans i la resta dels refugiats, tots discutint feroçment a alta mar sobre la identitat, la història i el dret a la secessió de Catalunya. Com se sap, el senyal de socors utilitzat en la mar fou, durant anys, SOS (per save our souls, ‘salveu les nostres ànimes'). Avui, SOS es fa servir en anglès com un acrònim de same old shit, referint-se a situacions tan repetitives com enutjoses. I si fa 72 anys l'actitud dels polítics espanyols envers els catalans era tan semblant a la d'ara, qui es pot sorprendre de la voluntat, sembla que majoritària, de la població catalana actual de no aguantar la mateixa vella shit ni un mes més?

Matthew Tree, El Punt Avui, 02/11/2014

Ells també

Hi ha persones que pensen que els d'U2 són genials, que són el número u. I n'hi ha que pensem que són un dels grups de rock més sobrevalorats dels últims 64 anys; que la seva música és un suflé dessaborit fet d'himnes sense encant amanits per unes lletres menys sinceres que les protestacions d'innocència del Manuel Bustos; i que tota la seva obra no és sinó una llufa fada deixada anar en l'univers immens de la música dita popular. Per tant, quan l'últim àlbum d'U2 –Songs of Innocence– va aparèixer, sense avisar, al programa iTunes de l'ordinador, vaig fer tot un bot. Va resultar que es tractava d'un “obsequi” del grup a tots els usuaris del reproductor esmentat d'Apple. Però per què? Se'm va ocórrer que potser els d'U2 havien produït un producte molt diferent dels anteriors –tant de bo– i per això necessitaven promoure'l més del compte. Vaig provar algunes cançons, però no: es tractava de la mateixa cursileria sonora de sempre. De manera que vaig esborrar les 11 cançons d'innocència. Des d'aleshores, tants usuaris d'iTunes s'han queixat d'aquest regal insuls no sol·licitat, que Bono, el cantant d'U2, ha acabat demanant disculpes. I vet aquí que la rectificació ha estat pitjor que l'error, ja que la seva excusa principal és: “Ens vam passar. Els artistes tendim a fer coses d'aquestes.” Pretensiós, lui? Per tant, em va alegrar –i no devia ser l'únic– que Iggy Pop, conegut per no tenir ni un pèl solt a la llengua, havia decidit criticar aquest intent de màrqueting intrusiu. Però vet aquí que el Padrí del Punk s'ha expressat com un poeta de tercera fila: “La gent que no vol la descàrrega d'U2... estan dient ‘no m'hi obliguis'. Quan es compra quelcom d'un artista, és com si l'ungissis, li estiguessis donant amor.” Francament, si els veterans del món del rock són incapaços d'obrir la boca sense que en surtin res més que aquestes carrinclonades escruixidorament vanitoses, més val que la facin servir només per cantar. I els d'U2, ni això, si pot ser. Si us plau. Va.

Matthew Tree, El Punt Avui, 26/10/14

La generació del 14

De la peripoètica pel·lícula Gente que vive fuera només destaquen unes quantes declaracions detonants dels quatre entrevistats per Arcadi Espada: l'escriptor Félix de Azúa, el director teatral Albert Boadella, el radiofonista Federico Jiménez Losantos i el lingüista Xavier Pericay. El to general és digne de The drowned world de JG Ballard. Els quatre entrevistats estan tristos i parlen de persecució amb paraules dolgudes. Trobo Boadella força autodescriptiu quan defineix la situació catalana amb la noció de paranoia. La seva reacció contrària al catalanisme ha estat, afirma, la desconnexió total amb la llengua, el paisatge, els mitjans… i tot el que vingui de Catalunya. Busco la definició de paranoia: “psicosi caracteritzada per l'aparició d'idees obsessives, generalment de persecució, articulades lògicament”. Azúa arriba a dir que cal endur-se els nens de Catalunya. Així a l'engròs, com si parléssim d'una plaga bíblica. La idea de fons és la mateixa tesi de la contaminació (ideològica) que el polític  Floriano va sostenir per criticar els fiscals catalans.


El 11/XI/2003 vaig publicar un rum-rum que es deia “La maldición de Ferrater”. L'admirat Justo Navarro acabava de publicar la novel·la F a Anagrama i posava en boca de Gabriel Ferrater (el protagonista) la paraula catalana llepaculs, tres vegades mal escrita com a llapeculs. Em va fer gràcia la metàtesi i ho vaig relacionar amb la coneguda mala dicció del poeta Ferrater. Però si vaig trasnformar la mala dicció en maledicció va ser perquè les tres vegades que Azúa fa parlar Ferrater (en català) com a personatge secundari de la seva novel·la Momentos decisivos (2000) també s'equivoca, amb una falta d'ortografia diferent a cada frase. Tenint en compte que la novel·la té cites ben transcrites en cinc llengües, em va semblar un menyspreu. Navarro, des de Nerja, va enviar una carta a La Vanguardia (16/II/2004) demanant disculpes per l'error i reiterant el seu amor per Ferrater. De Azúa, que llavors no vivia fuera sinó dentro, em va enviar un correu indignat. Em retreia que ells (sense precisar) eren els que més havien fet pel català. Vaig comentar la seva resposta irada amb autors en català de la seva quinta (Comadira, Oliva) i ho vaig entendre. Hi va haver un moment, cap al final del pujolisme, que Azúa i d'altres potser cobejaven dirigir culturalment aquest país. Maragall els va donar carbasses i el tripartit els va decebre tant que van entrar en estat de xoc. El procés sobiranista català els ha agrupat (Libres e iguales) i són l'embrió d'una futura generació del 14 espanyola de matriu catalana que neix d'una sensació de pèrdua similar a la que va suscitar la generació del 98.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 25/11/14

Entradas populares

Compartir