dissabte, 25 de juliol de 2015

Sentinelles editorials

La publicació de Vés i aposta un sentinella, de Harper Lee, és una operació editorial carregada de sentit. No sempre és així quan ens venen la troballa d’un manuscrit inèdit d’un autor molt conegut. Sovint es tracta de maniobres editorials d’aprofitament de residus literaris que un bon autor havia descartat o deixat enrere en el seu trajecte. Aquest no és el cas. La publicació de la primera novel·la (inèdita) de Harper Lee permet fer un exercici interessant. Rellegir Matar un rossinyol (jo ho he fet en l’extraordinària traducció de Xavier Pàmies per a Edicions 62) i acte seguit saltar vint anys en la narració i enfrontar-se al retorn de Jean Louise Finch, l’entranyable Scout, a la seva vila natal de Maycomb (jo ho he fet en l’original editat per Harper Collins, Go set a Watchman, disponible a les llibreries més inquietes del país). De la doble lectura se’n poden treure unes quantes conclusions. La primera, que són dues novel·les excel·lents. Potser el judici del pobre negre acusat de violació a Matar un rossinyol (amb Atticus Finch heroicament encarnat per Gregory Peck al nostre imaginari) dota la preqüela d’un nervi dramàtic superior al de la seqüela, però l’operació de Vés i aposta un sentinella és molt més complexa i més rica. Jean Louise, instal·lada a Nova York des de fa anys, torna per uns dies a la sudenca Maycomb, on va créixer aliena a qualsevol discriminació racial. L’atzar, en la forma d’un atropellament, fa que el conflicte entre blancs i negres torni al centre de la vida comunitària. Jean Louise descobreix que ara son pare pertany a un consell de venerables ciutadans blancs que inclou membres molt racistes. La seva visió de la figura d’Atticus es tomba com un mitjó i, rere aquesta relectura, tot el seu passat pren un altre caire. Alarmada, s’enfronta a son pare amb tota la ràbia de les seves conviccions, però la confrontació dialèctica introdueix matisos de gris entre el blanc i el negre. Atticus és un sentinella apostat entre les tropes de l’enemic.
       Aquest devia ser el motiu principal del refús editorial que ha mantingut la novel·la inèdita durant mig segle. Els matisos. El qüestionament de la figura del pare en tant que model heroic. A la segona novel·la, situada vint anys enrere, la confrontació era entre bons i dolents, com en un Western. En aquesta el principi de realitat pesa prou com per mostrar que fins i tot els adversaris dels supremacistes blancs tenen actituds racistes. En totes dues novel·les, Scout protagonitza escenes inoblidables explicades des del seu punt de vista infantil. Com quan desactiva, sense adonar-se’n, l’intent de linxament del seu pare per part dels que el consideren un amic dels negres o quan, en tornar de Nova York, rememora les angoixes que va passar de nena per culpa del millor embaràs psicològic de la història de la literatura. És una sagnant paradoxa que la novel·la de Lee es publiqui amb mig segle de retard en uns Estats Units presidits per Obama que tot sovint ha d’esmorzar amb diaris que parlen de Maycombs contemporanis anomenats Ferguson o Charleston.

Màrius Serra La Vnaugardia. Columna a Cultura 25/7/15

dimarts, 21 de juliol de 2015

No poder dir ni fava

Séchu Sende és l’autor d’un llibre de contes molt divulgat en gallec (Made in Galiza, Editorial Galaxia) que acaba de ser traduït al català per Mònica Boixader: La venedora de paraules (RBA). Un dels contes relata la història d’una empresa multinacional que registra paraules i després les llança al mercat global fins que es fan tan populars que la gent no pot deixar d’usar-les. De mica en mica, les paraules registrades conformen una mena d’idioma global cada cop més potent i l’empresa (que es diu Verba, glubs, com l’App per a mòbils verba7.com) se’n reserva els drets de reproducció. Amb el temps, Verba esdevé el Google dels mots, la qual cosa pot semblar molt poètica però és terrible. Sobretot si la fèrtil imaginació de l’escriptor gallec ultrapassa el reialme de la ficció. Ja ens va passar amb el mot xampany, eliminat de la nostra parla quotidiana per decret llei en favor de l’insuls cava, i ara ens pot tornar a passar amb les faves. O amb les fabes amb be alta, tal com s’escriuen en en llengua asturiana. Les famoses fabadas estan lògicament fetes amb aquest saborós llegum que és la llavor i el fruit de la favera. Però la faba, en asturià, és un nom comú i, per tant, el seu ús és d’àmbit general. Ara la llei el restringeix a unes faves determinades, tot investint de denominació d’origen un simple nom comú (d’una altra llengua). Com que es deu retolar poc en asturià, qui l’usi en un envàs retolat en castellà sense tenir-hi dret podrà ser multat. Si el xampany encara provenia etimològicament d’una regió (la Champagne) la faba asturiana, la fava catalana i la haba castellana provenen totes del terme llatí faba. Ens posarem a registrar els noms comuns, ara?

       De fet, en llengua asturiana diuen “A les fabes!” quan volen avisar els comensals que és l’hora de seure a taula i menjar. La nova legislació encara no entra en l’oralitat, però cap productor no autoritzat no podrà retolar fabes. Ho haurà de fer en algun dels múltiples sinònims que té el llegum en castellà: habas, habichuelas, judías, alubias, fréjoles, frijoles, frísoles o porotos. Potser seria el moment d’introduir el terme català faves, que s’escriu amb V baixa, tot i que dubto que als juristes els surti de la fava acceptar com a argument la diversitat lingüística, per més que hagin registrat un terme en la minoritzada llengua literària del gran Xoan Bello. Ja se sap que, en qüestió de quartos, sempre són faves comptades. L’únic aspecte positiu que li veig és que la situació per fi dotarà de sentit una de les frases fetes que sempre he trobat més enigmàtiques: que quan estàs fatigat “no pots dir fava” (ara ja per imperatiu legal).

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 21/7/15

dilluns, 20 de juliol de 2015

Catalunya aritmètica

Les batalles pel poder es lliuren en tots els àmbits, des de l’èpica dels carrers a la filatèlia. Dos dels més sensibles són el nomenclàtor i el mobiliari urbà. Aquest 20N (la data que probablement escollirà Rajoy per a les eleccions) farà quaranta anys justos de la mort de Franco i encara hi ha romanalles franquistes tan voluminoses com el monument que s’alça sobre el riu Ebre en el seu pas per Tortosa. De fet, abans de les eleccions del 24M es va presentar una denúncia contra 35 alcaldes per 86 símbols franquistes que incomplien la Llei de Memòria Històrica. L’últim conflicte en l’àmbit simbòlic es va donar ahir. El consistori barceloní que presideix Ada Colau va prohibir (o en llenguatge neoadministratiu “no va autoritzar”) l’ús del castell de Montjuïc per a la celebració de la missa anual en record dels “héroes y mártires del Glorioso Movimiento Nacional” que s’hi celebrava des de 1940, ara sota l’eufemisme de missa per tots els difunts de guerra. La decisió té un vessant aritmètic. Els ofereixen la possibilitat de celebrar-la en un altre espai públic municipal i, sobretot, en una data que no coincideixi, ves per on, amb l’aniversari de l’Alzamiento. Cal aplaudir aquesta decisió i preguntar-se com és que s’ha trigat.

       El dia que me n’assabento un compromís professional em porta a un estudi de gravació a Les Cabanyes, a tocar de Vilafranca. L’únic que sé d’aquesta vila agrícola és que hi va néixer Josep Torras i Bages. Només arribar-hi m’adono que els carrers estan numerats, com a Nova York. Tots menys un, el que correspon al Mas Gomà natal del bisbe. Aquest carrer manté el nom del fill més il·lustre de Les Cabanyes. Com que l’urbanisme (o ruralisme) cabanyenc no és gaire quadriculat em costa una mica trobar el carrer 14. En el trajecte, tan aviat sóc al carrer 7 com al 33, però al final resolc l’equació. El meu amfitrió m’explica que la solució numèrica és prèvia a la Guerra Civil, potser dels temps de la dictadura de Primo de Rivera. Davant les discussions bizantines sobre els noms que havien de figurar a les plaques del carrer, l’ajuntament va optar per la via aritmètica, amb una única excepció. L’autor de La tradició catalana (1892) va deixar escrit “Catalunya serà cristiana o no serà”, un lema envellit per més que s’hi esforci el senyor Espadaler. En canvi, vista l’embranzida amb què irromp la candidatura encapçalada per Raül Romeva a les decisives eleccions del 27-S, podem parafrasejar Torras i Bages i, inspirats pel nomenclàtor de la seva vila natal, concloure que “Catalunya serà aritmètica o no serà”. Els millors bars del 27S els trobareu entre els carrers 68 i 69.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 20/7/15

dissabte, 18 de juliol de 2015

Formació contínua

El proppassat dia 7/7, gloriosa diada de Sant Fermí, la segona definició d’horitzontals 1 dels meus mots encreuats feia: “El primer espectador del ser o no ser, aquesta és la qüestió (5 lletres)”. La resposta era crani i ha suscitat uns quants missatges de lectors perspicaços que em fan arribar una esmena. El senyor Climent Lupón, per exemple, em diu: “A risc de semblar saberut i d’arribar tard, em permeto apuntar que el monòleg amb un crani és al cementiri (acte V) i “to be or not to be” és al castell (acte III). Si no recordo malament, a la pel·lícula Laurence Olivier té un punyal a la mà, ja que ha estat a punt de matar el rei… Bon estiu”. I ho acompanya amb els fragments corresponents de la versió original de Hamlet que ho documenten. El senyor Lupón i els set altres lectors que m’han escrit tenen tota la raó del món. El meu ha estat un làpsus de sincronia entre una de les imatges més emblemàtiques del personatge (amb la calavera a la mà) i una de les seves frases més recordades (el seu dilema del ser o no ser és, potser, la cita textual més repetida de la història del teatre). Ho lamento. Qui té boca s’equivoca, dels errors sempre s’aprèn i no hi ha ningú invencible al Trivial Pursuit.
Si m’aturo en aquest lapsus calami és perquè l’he comès sobre un tema que, en principi, tinc molt interioritzat. Em carreguen els articulistes que recorren als llocs comuns quan toquen d’oïda. És obvi que ningú pot pretendre haver fet una tesi doctoral sobre tots aquells temes sobre els quals escriu, però el mínim que se’ns pot exigir és un treball previ de documentació. I tanmateix, en aquest cas, no només no tocava d’oïda sinó que em sobraven partitures. Dec haver vist o llegit Hamlet una dotzena de vegades, començant per la morosa lectura amb subratllats que vaig haver de fer-ne per a l’assignatura de Drama amb la professora Pilar Zozaya quan, als vuitanta, cursava Filologia Anglesa. Anys després em vaig injectar en vena tres de les quatre traduccions que hi ha en català de l’obra (les de Magí Morera, Terenci Moix i Salvador Oliva) per fer un guió radiofònic sobre Pasqual Maragall, que en aquells moments rebia l’apel·latiu de Hamlet pels seus dubtes. Hamlet Maragall vivia retirat a Roma esfullant la margarida sobre el seu futur polític immediat com a aspirant (o no) a la presidència de la Generalitat. L’amic Francesc-Marc Álvaro me’l va demanar per publicar-lo com a epíleg del seu llibre-entrevista Què pensa Pasqual Maragall (Dèria, 1998). He vist versions teatrals i cinematogràfiques de Hamlet i cada vegada he xalat. I tanmateix, en el meu cervell el crani i el dilema essencial han quedat equivocadament associats. Si això és així en aquest cas, quantes percepcions errònies no devem tenir tots plegats en temes que no coneixem a fons? La conclusió és òbvia: és imprescindible posar en dubte tots els apriorismes per continuar aprenent. La vida és un curs de formació contínua que ens permet rectificar o ratificar tothora. Vivim temps hamletians i aviat ens jugarem el ser o no ser. El 27-S rectificarem o ratificarem el nostre statu quo. Que siguem savis.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 18/7/15

dimarts, 14 de juliol de 2015

Cinc hores amb Damon

A vegades un home mossega a un gos i esdevé notícia. Dissabte passat, Damon Albarn —ànima de Blur, Gorillaz, etcètera— actuava al festival de Roskilde, a Dinamarca, per presentar el seu projecte Africa Express. Quan feia cinc hores que tocava, acompanyat de músics convidats, els organitzadors li van demanar que plegués, que eren les 4 de la matinada i ja n’hi havia prou. Ell va dir “Fuck that!” i s’hi va negar i llavors un vigilant de seguretat, conegut amb el nom premonitori de Big Dave, se’l va carregar a coll i se’l va endur de l’escenari tot somrient. Als vídeos que circulen del concert es veu com el grup tocava una versió de Should I stay or should I go?, de The Clash. Quan es va acabar, els músics van deixar els instruments i se’n van anar, però la pregunta dels Clash va quedar flotant en l’aire: “Me’n vaig o em quedo?”, i Damon Albarn va decidir quedar-se i va continuar cantant la mateixa tonada mentre gran part del públic l’acompanyava. De sobte era com si l’heroi del britpop hagués interpretat un oracle de l’afterpunk i estigués condemnat a seguir tocant per sempre més.

El mateix Damon Albarn va comentar després que havia sigut “un concert èpic” i la notícia, esclar, és que un artista s’estigui a l’escenari cinc hores i al final encara l’hagin de fer fora. El món a l’inrevés. La gran majoria de músics aguanten una hora i mitja, dues com a molt, i gairebé sempre te’n vas del concert amb la sensació que s’ha fet curt. La proesa de Damon Albarn es pot atribuir a moltes raons. No cal descartar, en primer lloc, que el noi s’ho estigués passant realment bé, tant si anava empebrat d’euforitzants com si no. També cal tenir en compte que Albarn viu ara mateix un brot de gran creativitat: aquest estiu farà gira amb els Blur per presentar el nou disc d’estudi després de 12 anys, The Magic Whip, i s’acaba de presentar a Manchester el musical wonder.land, que ha compost basant-se en Alícia al país de les meravelles. També pot ser, en fi, que el seu concert excessiu sigui un signe dels temps, una protesta contra la tirania dels festivals d’estiu, amb els cartells atapeïts de noms i els horaris tan marcats. No vols caldo, cinc tasses.

Jordi Puntí, El Periódico, 11 de juliol del 2015.

La BBC de Ribó

Si el maig és mes de comunions a raig, el juny i el juliol són mesos de núvies al vol. Puc comptar amb els dits d’una mà el nombre de casaments als que he anat en ma vida, i encara un va ser el meu, a l’escenari del teatre Condal del Paral·lel. Potser per això mai no m’havia fixat que la majoria se celebren en aquestes setmanes. Hi deu influir el bon temps i la possibilitat d’allargar les vacances amb els dies de permís que marca el conveni. En parlo amb el gran Jordi Ribó, el fotògraf de Granollers responsable de la il·lusió òptica que ens va permetre veure córrer el nostre fill Llullu. Fa un parell de setmanes que el vaig veure treballar com a fotògraf de casaments per primera vegada, a les noces dels meus nebots Núria i David. Després de veure’l en acció confirmo que és tot un personatge, capaç de transformar una tediosa concatenació de fotos en grup al voltant d’un vestit de núvia en un espectacle. En Ribó té l’estudi al centre de Granollers i una llarga trajectòria com a dinamitzador en un sentit oposat al que va fer servir Jordi Pujol júnior en la seva compareixença. Cada cop que s’acosten eleccions municipals fa les fotos de la majoria de candidats a l’alcaldia de Granollers, exposa sempre que pot i participa en projectes artístics al costat de gent com David Bassa (fotografiant supervivents dels camps de concentració nazis) o Pep Bou (fent bombolles a l’espectacle Ribou). Però en Ribó és un veritable professional de l’altra BBC (la de les bodes, els banquets i les comunions).

       Entre els fotògrafs amb ínfules artístiques la BBC és poca cosa. Haver-se de dedicar a fer fotos de casaments sovint és vist com una claudicació, un menjapà inevitable en temps de crisi, una concessió a la burda vulgaritat de la vida. I tanmateix, en el llibre que en Ribó va publicar pels seus vint anys de professió el capítol més interessant és, justament, el dels reportatges nupcials. L’evolució de les indumentàries en àmbits considerats formals, els pentinats, les grenyes i les barbes que ara tornen hipsteritzades, els primers casaments de divorciats (el rècord el té una senyora a qui en Ribó ha immortalitzat amb quatre nuvis diferents, fidel només al seu fotògraf), les primeres noces homosexuals, l’impacte del bes davant d’un pastís amb dues núvies o dos nuvis... Jordi Ribó és, com Quimi Portet, una estrella intercomarcal. Coneix més núvies vallesanes o osonenques que un galant. En la boda de la meva neboda, a banda de generar moviments constants entre els convidats per poder congelar un instant bell, es va presentar amb un dron que ens sobrevolava per filmar-nos des de dalt. Algunes dames d’honor de la núvia van patir per l’escot.
Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del 14/7/15

Entradas populares

Compartir