dimarts, 24 de maig de 2016

Ics, ve baixa, palet

L’infatigable estudiós tarragoní Ramon Marrugat Cuyàs m’envia un article seu que recull una tirallonga d’errors de dicció recopilats al Camp de Tarragona. El desencadenant és una falca radiofònica sobre la celebració de la festa del Beat de Riudoms en la que la locutora pronuncia bit, com si parles d’informàtica o del moviment beatnik. Després relaciona diversos errors amb modalitats dels jocs de paraules que vaig descriure a Verbàlia i acaba per divulgar un precedent sensacional que desconeixia. La cosa ve arran d’un altre error radiofònic. En aquest cas, una locutora també tarragonina que, en llegir una notícia relacionada amb l’hospital Joan XXIII, pronuncia Joan Txií. Marrugat escriu: “no sabem si és que es pensava que era un nom xinès o bé el del membre d’una facció musulmana”. Sembla un acudit. Les Luthiers ho han fet servir en diverses de les hilarants al·locucions de Mundstock. Però no ho és. Sense sortir de la família papal, cal recordar un episodi clamorós relacionat amb el papa Joseph Alois Ratzinger, pou de discreció entre els catalitzadors de fervor catòlic polonès (Joan Pau II, el papa Karol Józef Wojtyła) i argentí (Francesc I, el papa Jorge Mario Bergoglio). El 28 de febrer de 2013 Ratzinger va fer un pas al costat i va situar el papat de Benet XVI a la reserva. Ara el papa emèrit ha fet 89 anys i un trienni en un segon pla. Quan el 2011 va visitar Madrid, un grup de fidels entusiastes ens van deparar un dels moments més èpics de la història dels viatges papals. Poden recuperar-les a Youtube. El victorejaven amb un impagable “Benedicto, equis, uve, palito” mentre feien una coreografia digna de YMCA marcant amb els braços la X, la V i el palet. Al costat de la seva creativitat el Joan Txií de la locutora tarragonina empal·lideix.


       El cas és que en el seu article Ramon Marrugat documenta un precedent extraordinari del que ell anomena “aquesta bufonada lingüística”. Recupera una entrada de la segona edició del Diccionari de la Llengua Catalana de Pere Labèrnia, que data de 1864. L’entrada XIU. Amb l’epítet de “Beneyt del cabàs”, aquesta entrada ve definida d’una manera sensacional. “XIU. Se diu ab relació a un clergue papanatas que cantant en lo cor una llisó presa de las obras del papa Benet XIV, llegí las xifras romanas com si formassen una veu catalana.” La llàstima és que, tal com indica Marrugat, aquest neologisme de mitjan segle XIX (pronuncieu-ho com a xix-kebab) no es conservà en la lexicografia posterior. Altrament, Felip VI, desposseït d’algun privilegi per ajuntaments republicans, seria més apreciat entre els viticultors.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, dimarts 24/5/16

dilluns, 23 de maig de 2016

Plans alternatius

Sense que serveixi de precedent, avui utilitzaré l’espai d’aquesta columna per intentar resoldre un problema particular. Compartit amb molta gent, però particularíssim. En principi, el problema el tindré d’avui en vuit menys dos. No em surten els números perquè si hem convingut que d’avui en vuit tornarà a ser dilluns i jo tindré el problema dissabte, hauria de ser d’avui en sis, però avui és vint-i-tres i si a vint-i-tres n’hi sumo sis me’n surten vint-i-nou, que és diumenge. Ja veuen que estic nerviós, perquè jo el problema el tinc dissabte vint-i-vuit a les vint hores i quaranta-cinc minuts. És un problema gros, que pot durar noranta minuts, en pot durar cent vint o tot l’any. La qüestió és que busco un pla alternatiu per passar l’horeta llarga de prime time del proper dissabte. Mentre moltes teles connecten amb Milà per veure la final de la Champions, a mi m’aniria la mar de bé tenir un compromís ineludible. Ja sé que la cartellera de cinema m’ofereix desenes d’alternatives per estar dues hores a les fosques pels volts de les 20:45, però i els mòbils? Amb les funcions teatrals del dissabte em passa el mateix. Victòria de Pau Miró, a la Sala Gran del TNC, a banda de tenir un títol desavinent, no gatanteix el segrest de mòbils. I a la Petita, gasten el mateix tarannà amb Qui bones obres farà de Pep Tosar. Els teatres privats tampoc no em treuen del destret. Al Romea, Els cors purs que ens proposa l’Oriol Broggi tampoc no garanteix la desconnexió. Quin patir!


       Per això busco un pla d’aïllament, i no em serveix qualsevol cosa. Res de festes particulars, en les quals sempre es pot colar un madridista camuflat pendent del mòbil. Necessito un teló d’acer. No ho sé, algun concert en una sala que garanteixi la manca de cobertura per a Vodafone o una tarda d’espeleologia per coves no gaire perilloses. Prometo valorar totes les propostes. De moment, l’únic que se m’ha acudit per evadir-me és buscar sales de Room Escape, aquesta nova modalitat de lleure dels jocs d’escapament. A Barcelona n’hi ha desenes, de totes les temàtiques. Són sales tancades de les quals cal intentar sortir-ne en un temps determinat. Sempre en grup. Hi ha codis secrets, cadenats, enigmes lògics, claus amagades, missatges diversos… Els jugadors, monitoritzats i auxiliats pel responsable de la sala des de l’exterior, col·laboren per trobar la manera de sortir del laberint interior. El temps passa volant i he comprovat que es pot demanar hora pel dissabte a les 20:45. El problema és que tots els que conec estan pensats per sortir-ne en una hora i a les 21:45 quedarà tota la segona part. Algun pla alternatiu més?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 23/5/16

diumenge, 22 de maig de 2016

Escales a l'infern

Just abans de Sant Jordi, Esteban Linés explicava aquí que s’havia reobert un cas de presumpte plagi que afecta a una de les cançons més conegudes de Led Zeppelin: l’emblemàtica Stairway to heaven. La sospita sobre la cançó ve de lluny, però ara el jutge Gary Klausner ha decidit que hi ha cas per jutjar Jimmy Page (música) i Robert Plant (lletra). En canvi, el baixista John Paul Jones i la discogràfica Warner queden exonerats i no hauran d’anar a judici. Segons el jutge els primers compassos de la cèlebre cançó de Led Zeppelin són prou semblants als de la cançó Taurus del grup Spirit. L’autor presumptament plagiat, Randy Wolfe (àlies Randy California), va morir a Hawaii, però els seus representants legals fa temps que persegueixen el tros de pastís que significaria un reconeixement legal de l’autoria. Llegeixo que fins l’any 2008 la cançó objecte de discussió havia generat 562 milions de dòlars en drets d’autor. Vet aquí l’interès. Poseu-hi zeros a qualsevol tema i us apareixerà un advocat disposat a trobar alguna manera legal de clavar-hi queixalada.     
El jutge Klausner posa el focus en els dos primers minuts de les dues composicions i troba que s’assemblen, però admet que comparar fragments musicals és una tasca més adequada per a un jurat que no pas per a un jutge. El que no entenc és què hi pinta l’autor de la lletra, en el judici. El reportatge de Linés incloïa les dues partitures i un link a la versió digital de La Vanguardia amb un video esclaridor. La guitarrista santandreuenca Carla Motis hi interpreta els dos inicis de les dues cançons i després opina que no li sembla que hi hagi plagi, perquè la sèrie comuna de quatre acords descendents és una convenció molt habitual en aquest estil musical. Escolto també altres gravacions i no hi sé trobar el delicte, tot i que les similituds entre fragments musicals sovint són d’una subtilitat enorme. Resulta paradoxal, però judicialitzar els conflictes és, de vegades, la millor manera d’allunyar-se de la justícia. Aquest sembla el cas. Segur que no sovintegen les acusacions de plagi en cançons recents, ara que ja no generen tants drets perquè la indústria discogràfica ha perdut pistonada davant de la música en directe.

Pel que fa a Robert Plank, vaig arribar a odiar-lo. Durant l’adolescència, en els meus ambients de Noubarris més d’un conegut s’havia estat hores intentant desxifrar la lletra de Stairways to Heaven. Mentre els nostres germans grans estudiaven kremlinologia, nosaltres ens barallàvem amb aquella lata de la “lady who’s sure all that glitters is gold”. Hi buscàvem sentits obscurs i la llegíem del dret i del revés. Literal. Perquè corria l’espècie que llegida del revés ocultava un missatge secret satànic que començava “Oh, here’s to my sweet Satan…” Mai ningú no ho va saber transcriure de debò, però si això fos cert i Robert Plant hi hagués plantat aquesta llavor satànica, el jutge Klausner hauria de citar com a testimoni Enrique Vila-Matas, perquè tothom sap que E. Vila-Matas, del revés, es llegeix Satam Alive.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a la secció de Cultura 21/5/16

dimarts, 17 de maig de 2016

Menorca talaiòtica

L’any 2010 el Consell Insular de Menorca va aprovar per unanimitat l’impuls de la candidatura de la Cultura Talaiòtica de Menorca a Patrimoni Mundial de la Unesco. Després de més de sis anys de feina, el Ministeri de Cultura ja ha lliurat l’expedient al Consell Mundial, amb seu a París. Els experts convocats per l’organisme es prendran un any d’avaluació i el juny de 2017 emetran el seu veredicte. Val a dir que si la Unesco fos la Onu, no només Catalunya, sinó els Països Catalans hi tindrien representació des de fa anys, perquè només en aquest segle XXI la United Nations Educational, Scientific and Cultural Organization ha declarat Patrimonis Culturals Immaterials de la Humanitat vuit fenòmens tan nostrats com el Misteri d’Elx (2001), la Patum de Berga (2005), el Tribunal de les Aigües (2009), els Castells (2010), el Cant de la Sibil·la (2010), la dieta mediterrània (2010), les Festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí (2011) i les Festes de foc del solstici d’estiu dels Pirineus: Falles, Haros i Brandons (2015). Ja començaria a tocar que reconeguessin coses més materials. Tant com les pètries taules, els talaiots, les navetes i els altres megàlits que s’han conservat a Menorca i Mallorca d’una cultura desenvolupada durant les edats de bronze i de ferro a les illes que els grecs denominaven Gimnèsies, les actuals Balears.

       El primer monument que tinc consciència d’haver visitat mai és la Naveta des Tudons. Devia tenir set o vuit anys i ens hi van portar uns amics ciutadellencs, la família Coll. Ma mare encara en deu guardar una reproducció a la menuda que venien, sobre una rajola de marbre gris, i que jo em vaig entestar a endur-me cap a casa. De les taules i els talaiots no en conservo un record tan precís, però la naveta es va obrir pas en el meu imaginari infantil com la veritable casa dels homes primitius, de manera que després mai no em vaig creure que vivien en coves, tal com deien els llibres de l’escola. Menorca ha resistit l’erosió del turisme millor que Eivissa o Mallorca. Va aconseguir esquivar la massificació i ha mantingut un perfil una mica més baix. Si l’any vinent la Unesco declara la Cultura Talaiòtica patrimoni material de la humanitat, aquesta resistència a l’erosió del turisme de masses serà encara més forta. Més enllà de la protecció dels megàlits, l’autoestima dels menorquins es veurà positivament afectada per la mirada exterior. Són molts els pobles del món que han trobat la motivació necessària per mantenir les restes del seu passat en l’admiració forana. “Poc coneguda pel món, entre eròtica i exòtica, s’ofereix al rodamón la Menorca talaiòtica”.      

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 17/5/16

dilluns, 16 de maig de 2016

Secrets de família

       Dissabte, Ricard Ustrell va emetre una entrevista a Anna Gabriel al Suplement de Catalunya Ràdio en el seu premiat format radiodeambulatori. Tres dies abans va avançar unes declaracions de la dirigent cupaire sobre la família que van aixecar molta polseguera. Gabriel parlava de tenir fills “en comú”, perquè els eduqui “la tribu”, considerava pobra la “família nuclear” i afegia que quan la gent té nenes i nens “es torna conservadora”. Les garrotades li han plogut de tots els núvols. Segur que n’era conscient quan ho va dir. Va preparar el terreny amb un avís que acostuma a ser retòric però que en el seu cas fou ajustat: “segur que això que diré ara serà polèmic”. I ho va deixar anar. Algunes reaccions són paradoxals. Els més escandalitzats són la gent d’ordre, d’un poder adquisitiu entre mitjà i alt. En canvi, és difícil trobar un col·lectiu que valori més la família nuclear que la classe treballadora, d’un poder adquisitiu entre mitjà i baix. La retòrica obrerista conté reivindicacions que al·ludeixen al futur dels fills, moltes famílies nuclears amb pocs recursos han fet mans i mànigues perquè els seus fills visquin millor i el legítim orgull familiar és la brúixola de molts llicenciats que han estat els primers membres de la família que han tingut accés a la formació universitària. Pel que els mitjans es van afanyar a publicar quan la seva figura va despuntar, la mateixa família nuclear d’Anna Gabriel a Sallent respon a aquest sòlid perfil familiar de minaires compromesos en la lluita social. Per contra, la família burgesa d’alt poder adquisitiu sovint practica això de tenir els fills “en comú” amb cuidadors, cangurs, coaches i acompanyants professionals diversos, i també envia els fills a escoles i internats perquè els eduqui la mateixa “tribu” que després els donarà feina i els col·locarà en llocs de responsabilitat.
       La família cada cop és menys nuclear. Només cal treballar en una escola i reunir-se regularment amb mares i pares per adonar-se dels múltiples models monoparentals, binuclears o polinuclears que hi ha. En l’era de les adopcions i les acollides, la consanguinitat perd pistonada davant de l’afecte. La família nuclear pot ser un paradís encara que la formin un grup tan heteròclit com els protagonistes de la pel·li Hatari, elefantet inclòs. I també pot ser un infern. L’infern dels abusos i els maltractaments, per exemple, que practiquen amb impunitat els membres més propers de la tribu. Si les paraules d’Anna Gabriel escandalitzen no és per treure l’educació dels fills del matrimoni, sinó pel que implicaria en la transmissió del patrimoni.


Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 16/5/16

dissabte, 14 de maig de 2016

Vigència de MacGuffin

       Alfred Hitchcock va popularitzar el nom de MacGuffin per designar un element qualsevol d’una trama que fa moure els personatges. El seu cinema en va ple, d’elements accessoris que tenen aquesta funció primordial. I aquesta estratègia hitchcockiana és reivindicada per molts narradors. Per exemple, Víctor García Tur, autor d’una novel·la molt estimulant de títol hitchcockià: Els ocells (Empúries). Els tècnics d’un Observatori de Rapinyaires de la muntanya de les Moles observen que els “seus” voltors comencen a comportar-se de manera molt estranya. Observadors professionals com són, aviat s’adonen que l’alteració no només afecta els voltors, sinó tots els ocells de la contrada, rebatejada pels biòlegs com la Zona. A diferència de la pel·lícula homònima de Hitchcock, aquí les aus desapareixen. Fins i tot fugen les caderneres captives. Aquesta follia aviària sobtada és un MacGuffin. I, com és preceptiu, afecta tots els personatges de la novel·la. De resultes d’aquesta estratègia l’autor aconsegueix endinsar-nos en les tensions d’un petit poble ebrenc en el punt àlgid de la seva festa major. El Sant Salvador de la ficció —com la veïna Querrassa— és inventat, però la Santantonada se celebra amb les mateixes fogueres que bona part de les viles ebrenques encenen per Sant Antoni. En aquesta festa, alguns veïns emmascarats es disfressen de Garsots i es lliuren a la disbauxa carnavalesca. Una traductora barcelonina que arriba al poble per descansar i treballar una mica aplica la seva mirada de forastera a tot plegat.

       El MacGuffin dels ocells funciona perfectament. Mentre avancem adelerats pel text de la novel·la sense saber què ha fet enfollir tota la població aviària de la contrada anem coneixent les tensions que comporta l’arribada del turisme al poble, l’envelliment de la població, els negocis tèrbols de l’alcalde o la rebel·lia dels (pocs) dissidents. Els personatges de la novel·la estan molt ben perfilats, inclosos els secundaris, com un criador de caderneres d’edat provecta que encara va de galant, conegut com Cary Grant. La traductora barcelonina topa amb la doble cara de l’idíl·lica vida rural. Només connecta amb una adolescent contestatària que fa pintades subversives, mentre l’alcalde, sempre paternalista, no s’està de visitar el prostíbul del poble del costat amb la seva camarilla. La cultura institucional recolza en la casa-museu de les Brugués (una mena de germanes Brontë a la catalana amb minisèrie inclosa a TV3) i els biòlegs de l’Observatori aporten la mirada científica que els apotecaris solien tenir en les comunitats rurals un segle abans. Per acabar-ho d’adobar, en plena celebració de la Santantonada, la reina d’Espanya mor i el petit municipi es veu abocat a decidir si suspenen la festa o la mantenen. La resolució de l’enigma dels ocells, puntualment desvelada per García Tur, simplement ens corrobora que acabem de llegir una bona novel·la i que l’amic MacGuffin que ens llegà Alfred Hitchcock és vigent.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura, 14/5/16

Entradas populares

Compartir