dimarts, 29 juliol de 2014

Treballant per a vosaltres

El llenguatge té la perversa virtut de la polisèmia. Tenim dret a reinterpretar, sobreinterpretar o malinterpretar els missatges que ens adrecen des de rètols, titulars o manuals d’instruccions. Podem fer-ho per diversió i per buscar els tres peus al mot, però també sense cap intencionalitat. I llavors la nostra reinterpretació pot ser la prova del fracàs absolut del redactor. He passat vint dies martiritzat per un d’aquests fracassos. Ho explico ara perquè ja ho hem esmenat. El passat 7/7/14 vam presentar als cinemes Girona una aplicació per a mòbils i tauletes que es diu Verba7 (www.verba7.com), en català, castellà i aviat en anglès. A diferència d’aplicacions com l’Apalabrados, que permeten guanyar punts amb paraules que no sabem ni què signifiquen, a Verba7 el que compta és la semàntica i la competència lingüística. Cada dia a una hora diferent l’usuari rep al mòbil un repte verbal i només té 7 minuts i 7 segons per enviar la resposta. Si ho fa dins dels 7 primers segons guanya la màxima puntuació: 777. Passats aquests segons d’or en resten 420 i el jugador obté tants punts com segons restin al rellotge quan resol el repte. Pot fer fins a 7 intents sense penalització, però el temps passa inexorable, fins que apareix la resposta. Ahir, el repte en català era “extirpat com una bala (6 lletres)” i en castellà “te entristeces, pero sólo un poquito (6)”. Les solucions... al final. 

La qüestió és que l’App Verba7 comença a avisar del repte diari (en cada llengua) amb un compte enrere quan falten 7 hores per a la seva formulació. Això vol dir que les 17 hores restants del dia al botó dels enigmes surt un missatge que hauria d’explicar que encara no n’hi ha cap d’imminent. I aquí és on moren els valents. Perquè hi vam posar un neutre “Verba 7, estem treballant per a tu” que ha resultat letal. El mateix dia de la presentació un assistent ja ens va dir que no li funcionava. S’havia baixat l’aplicació la nit abans i va llegir un missatge d’error “digne del MOPU”. Des de llavors i fins que, fa pocs dies, Apple Store ha validat la nova versió de Verba7 (en això Google Play és més ràpida), hem rebut centenars de queixes. Tothom ho llegia com un missatge d’error. Fem autocrítica. L’abús d’eufemismes i missatges edulcorats per part de les administracions i les empreses fa que ja ningú no es cregui que “estàs treballant per a ell”. Quan algú et diu una cosa així malfies i penses que t’està aixecant la camisa. Ara que es parla tant de regeneració política, cal recordar que qualsevol regeneració comença pel llenguatge.


(Ah, les solucions d’ahir eren extret i apenas). 

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 29/7/14

dilluns, 28 juliol de 2014

Diàleg de sords

Prop de casa hi ha un tram del carrer de Llobregós que sembla maleït. Malgrat tenir dues escoles al darrere i una concorregudíssima parada de bus al davant, resulta devastador per a tots els comerços que s’hi ubiquen. Ara mateix aquest primer tram del carrer Llobregós, venint del passeig de Maragall, ostenta el trist rècord de tenir (gairebé) tots els locals comercials tancats, amb grans rètols que indiquen que es lloguen o estan en venda. Fa uns mesos encara estaven gairebé tots oberts. L’últim de posar el rètol delator és un magatzem de pernils que perfumava el perillós revolt dels autobusos de la línia 39 amb l’egrègia fortor de les seves paletilles, però abans ja havien tancat perruqueries, botigues de llepolies, de sanitaris i restaurants de nom tan prometedor com Suculents. Em fixo en aquest tram perquè em cau de camí i cada dia hi passo unes quantes vegades, però el tancament successiu de locals és un fenomen extrapolable a molts indrets. El petit comerç ha entrat en una dinàmica de mobilitat que fa feredat, agreujada per professionals que perden la feina i proven sort d’autònoms. Tan aviat proliferen les microbotigues de cigarrets electrònics com desapareixen de cop i volta per una caiguda sobtada del consum. Ara, com a mínim al barri, és moment de supermercats, fruiteries i forns amb taules per prendre-hi cafè. En poc temps han obert tres fleques amb cafeteria incorporada i no sembla que els vagi gens malament. A més, diuen els veïns més informats que els ja extints cinemes Lauren Horta acolliran un gran supermecat i que l’enorme local que hostatjava Maderas Horta al carrer de Pitàgores servirà per ampliar el supermercat adjacent. Queda clar que el sector de l’alimentació s’expandeix, la qual cosa té una certa lògica en temps d’estretors econòmiques. 


El que potser ja no resulta tan obvi és la irrupció d’establiments que venen audiòfons. Un dels comerços emblemàtics d’Horta, la Papereria Llibreria Torres Puig, va haver de tancar el gener passat perquè li triplicaven el lloguer. Ara, després d’uns mesos tancat, el local ha estat ocupat per una empresa que comercialitza aparells per millorar l’audició. Potser per això l’òptica que hi ha al davant, a pocs metres dels antics cinemes, ha reforçat la retolació per fer avinent que, a banda dels ulls, també s’ocupen de les oïdes. Si hi sumem els locals que ja tenia l’empresa que vol fer d’Imanol Arias el George Clooney de la repetició de les coses convindrem que en l’any del tricentenari triomfa l’audiòfon, un aparell ideal per anar a les reunions d’alt nivell a fer veure que dialogues. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 28/7/14

dissabte, 26 juliol de 2014

Divorciat del maridatge

Anit Els Amics de les Arts van actuar a Cap Roig. No hi vaig ser (i no pas per una lectura de “cap roig” que impedís assistir a aital festival als que, com jo, ens diem Roig de cognom: Serra i Roig, en el meu cas). Segur que va anar molt bé, perquè la gira de l’últim disc (el del Dinosaure) té aquell valor afegit que només ofereixen els grups amb prou fons d’armari per combinar ingredients. Ho vaig poder comprovar fa dues setmanes a la Ciutadella de Roses, en un bon concert sota una lluna impressionant. Ara que Òmnium Cultural ha omplert el país amb rètols que reivindiquen un país normal, resulta recomfortantment normal que un festival com el de Cap Roig barregi músics com Elton John, Pet Shop Boys, Hombres G o Duncan Dhu amb Els Amics de les Arts o, el 10 d’agost, La Iaia i Els Pets (dos armaris complementaris de fondària incomparable, en aquest cas). A Roses, fa quinze dies, el concert va tenir una mitja part d’uns vint minuts per exigències de l’organització del cicle (Sons del Món), que embolcallen la música amb tastos de vins. Aquell dia va ser la sommelier Laura Masramon que va escollir el vi Amic Negre 2011 de Clos d’Agon. Els músics patien pels efectes del tall sobre el ritme del concert, però la veritat és que des de la gespa no es va acusar pas gaire. Molta gent va fer la copa (a dos euros i mig, copa de vidre inclosa) i va reprendre la segona part del concert amb la mateixa predisposició amb què havia acabat la primera.


Fins aquí, tot bé. És bo que les cerveseres no tinguin el monopoli líquid de tots els concerts que no continguin una cantada d’havaneres. La meva queixa és per l’ús, cada cop més freqüent, del terme amb què et venen els tastos de vins compartits amb una altra activitat: maridatge. Ja fa anys que dura, la cosa. Diria que el 2006 ja vaig participar en un maridatge a la galeria de l’editor Alzueta, que va organitzar un sarau per presentar a la premsa les novetats més destacades d’aquella campanya de sant Jordi. Només recordo l’Emili Teixidor, el Màrius Carol i l’Andreu Buenafuente, però és que la sommelier havia triat un vi per a cada llibre i els vam tastar tots, a les dotze del migdia (i jo sense escopir, que és de mala educació). Ara tothom fa maridatges. Amb llibres, obres d’art, discos, cançons, obres de teatre... Començo a estar-ne fins al capdamunt. S’agraeix que no facin anar un anglicisme però potser algú es podria adonar que dir-ne maridar de combinar activitats és una mica massa pompós. La cultura és barreja i, segons com, com més millor. Però si en el seu dia vam quedar tips de l’etiqueta del mestissatge, ara estem a punt de quedar cuits amb tant de maridatge. A última hora, el terme maridatge també designa un tribut medieval que cobrava el rei a la corona catalanoaragonesa fins al segle XVIII per recollir cabals destinats al dot d’una filla o d’una germana. Emprenedors culturals del país, cada cop que estigueu a punt d’organitzar un maridatge penseu en Hisenda i busqueu una altra manera d’explicar-ho. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 26/7/14

dijous, 24 juliol de 2014

Delfina i Benjamín

Aquest diumenge la secció d’Esports de La Vanguardia obria amb un bon article de Toni López Jordà centrat en la figura de Luis Suárez. El relat del seu representant Pere Guardiola permetia reproduir la història sentimental que lliga el futbolista uruguaià a l’Hospitalet i Castelldefels, les dues destinacions consecutives on va emigrar la família de l’adolescent de qui s’havia enamorat, avui mare dels seus fills. López Jordà resseguia el Suárez Tour a Castelldefels pels establiments més propers a la casa catalana dels sogres i l’il·lustrava amb les petjades cal·ligràfiques que el davanter hi ha deixat en forma de samarreta signada. L’article revelava aspectes quotidians de la família Suárez, com que la seva filla Delfina va néixer fa quatre anys a la Teknon de Barcelona perquè el pare ja estava de pretemporada i la mare es va reunir amb la família. També explicava que Delfina anirà a la British School of Barcelona, on coincidirà amb els fills de Mascherano i Luis Enrique (no em vull ni imaginar una reunió de pares si les coses no rutllen a can Barça). Però el company López Jordà acabava el seu article amb un repte que no puc esquivar. Cada cop que Suárez marca un gol fa un petó al canell dret, just allà on porta tatuat el nom de la seva filla Delfina. Quan els seguidors del Liverpool van descobrir que les set lletres de Delfina, recombinades, coincideixen amb les del seu mític estadi d’Anfield, s’ho van prendre com una declaració d’amor. L’anagrama és casual, perquè l’any 2010 Suárez jugava a l’Ajax, però és rodó, una d’aquelles mostres d’atzar verbal que tant apreciem els verbívors. Ara fa un any els Suárez van tenir el seu segon fill. Un nen, nascut a Liverpool, a qui anomenen Benjamín. López Jordà explica que el davanter també s’ha tatuat el nom del fill i acaba l’article amb aquesta pregunta directa: “El seu anagrama, en clau blaugrana, com seria... Màrius Serra?”. Glups. 


Luis Suárez es anagrama d’Aires zulús però, com era d’esperar, la màgia d’Anfield és irrepetible. Tot i així Delfina continua portant bons auguris anagramàtics en català i castellà, perquè les seves set lletres també permeten formar De final. Les lletres de Benjamín, en canvi, no acaben d’encaixar. Si hi afegim el cognom surt un missatge inquietant: Benjamín Suárez és anagrama de Menjaràs en Zubi, la qual cosa no sé ben bé què significa. Que ho interpretin els companys d’esports, començant pel Toni. Per reproduir la màgia de Delfina amb Anfield els Suárez potser haurien de tenir un altre fill, deixar-se d’anagrames i posar-li Salvador, directament.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 22/7/14

Cotxes a sol i serena

Almacelles, al Segrià, ha saltat a l’efímera fama de les notícies d’estiu per una iniciativa magnífica. De fet, és tan raonable que el meu pessimisme documentat sobre la condició humana em fa creure que no funcionarà. L’alcalde, Josep Ibarz, ha explicat que durant els mesos de juliol i agost els horaris d’aparcament prohibit al carrer Major canviaran per aprofitar la zona del carrer on hi ha ombra durant més temps. És a dir, els vehicles hauran d’estacionar a la banda dels números senars entre la mitjanit i dos quarts de dues de la tarda, que és quan comença a tocar-hi el sol, i a la part dels parells entre dos quarts de dues i les dotze. La idea és no haver de deixar el cotxe mai al sol en una localitat en la qual sovint se superen els 35 graus (a l’ombra). La mesura s’implementa amb totes les precaucions. De moment, només al carrer Major, amb supervisió extra de la policia local i amb advertiments informatius, no pas sancions, als aparcadors que no s’ajustin a l’horari solar. El progrés tecnològic del segle passat ha fet que de vegades arribem a oblidar a quina hora vivim. Sobretot a l’estiu els nostres horaris van desgavellats. Estem tan avesats als artefactes que ens permeten regular la il·luminació, la climatització i la comunicació que el retorn, ni que sigui parcial, d’un cert poder al cicle natural resulta revolucionari. Jaume Sisa cantava que qualsevol nit podia sortir el sol sense sospitar que podria provocar un reguitzell d’infraccions viàries al Segrià.


La bona iniciativa del consistori d’Almacelles remet a una cursa que va néixer de la fèrtil imaginació d’un altre artista, en aquest cas un novel·lista. Quan l’any 1990 el pallarès Pep Coll va publicar el conte “L’home que corria més que el sol” a L’edat de les pedres (Empúries) no es podia imaginar que una dècada després a la Vallfarrera muntarien una cursa atlètica inspirada en el seu personatge. Durant onze anys es va dir “Cuita al Sol” i el passat 14 de juny l’Ajuntament d’Alins i la EMD d’Àreu la van rebatejar amb el kilianjornetià nom de “Milla Vertical d’Àreu”. Els atletes surten de la plaça d’Àreu a la posta del sol i han d’arribar dalt del Monteixo abans no es pongui en aquest punt. El cim és a 2905 metres i el poblet a 1245, de manera que facin números per capir la verticalitat de l’assumpte i la velocitat que deuen poder agafar els millors perquè no els atrapi la nit. Els soferts atletes que hi competeixen queden fora de joc si es veuen superats per l’ombra igual com els cotxes d’Almacelles quedaran fora de la llei si es veuen superats pel sol. És clar que qualsevol dia podria pondre’s el sol.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 21/7/14

D4G0M M41NSTR34M

No són pas dinosaures, però quan la majoria d’espectadors catalans de teatre musical vam començar a ser-ho, els Dagoll Dagom ja eren allà. Jo els vaig descobrir amb Nit de Sant Joan l’any 1981. Tenia divuit anys acabats de fer i començava a trepitjar teatres amb els meus calés. Ja havia sentit a parlar del No hablaré en clase i d’Antaviana però no va ser fins al Macari que no els vaig veure en viu. Encara ara ho recordo. Aquelles cançons festeres, una despreocupació absoluta per seguir les modes del moment, l’aspecte intergalàctic del gran Sisa i aquell proto Smart que rodava per l’escenari. Diria que era una Isetta, un microcotxe de disseny italià que tenia una porta frontal i dues rodetes juntes al darrere. Després, tot i la meva prevenció pels musicals, vaig veure gairebé tot el que van fer durant una dècada, des de la reposició d’Antaviana fins a aquella Flor de nit de Vázquez Montalbán en l’any olímpic, passant per Glups!, el Mikado o el primer Mar i Cel. Aquesta setmana han celebrat quaranta anys amb una festa oberta al públic, davant del Pavelló Mies van der Rohe, que deu haver descol·locat molts turistes que visitaven les fonts de Montjuïc. La companyia que capitanegen Anna Rosa Cisquella, Joan Lluís Bozzo i Miquel Periel es fa quarantina amb unes xifres espectaculars: 26 espectacles, 6.010 funcions i 3.545.389 espectadors a tot el món. Potser per això el cartell que anunciava la celebració va barrejar xifres i lletres d’una manera tan eficaç que no calia explicar res més: DAGOLL D4G0M. 


Potser alguns aficionats a un altre tipus de teatre pensen que les xifres pesen més que les lletres en la seva trajectòria. Hi ajuda la tasca dels Dagolls a la tele, amb mitja dotzena de sèries com ara Oh! Europa o La memòria dels Cargols, i sobretot, que la banda sonora més coneguda del teatre musical català sigui la de Mar i Cel, estrenada el 1988, reposada el 2004 i que aquesta tardor tornarà als escenaris. El fet que les cançons de Mar i Cel ja s’ensenyin a les escoles fa preveure que les reposicions poden sovintejar en un futur, tal com passa amb algunes obres recurrents de teatre musical, òpera o dansa en moltes cultures. Tenir èxit sostingut en vida és el millor i el pitjor que li pot passar a un creador. Des que, el 2008, els Dagolls van estrenar Aloma, les seves últimes produccions han begut de productes culturals catalans de masses. A Cop de rock (2011) van fer renèixer les cançons de l’anomenat rock català, a La Família Irreal (2012) els personatges de la sàtira televisiva Polònia i a Super3: El Musical (2013) els personatges de la televisió infantil catalana. Aquesta operació de buscar un públic ampli, allò que alguns anomenen mainstream amb una ganyota de menyspreu, és tan evident com legítima. I naturalment, també és criticable encara que sigui en plena celebració del quarantè aniversari. Perquè, a veure si ens entenem: com podríem mai tenir una cultura catalana alternativa si ningú no volgués ser mainstream?

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura, 19/7/14

Saviesa i erudició

Feia uns quants mundials de futbol que no trobava la manera de veure tants partits complets, pròrrogues i penaltis. No sempre és senzill dedicar blocs de noranta minuts d’horari laboral a una activitat que no t’implica emocionalment. Els que treballem per compte propi ho fem sempre i mai, tot alhora, sense horaris gaire definits. Aquesta vegada la possibilitat de veure els partits sense haver de seure davant de la tele ha estat la clau. La veritat és que he vist un percentatge molt alt de partits a través de les Apps de Mediaset o GolT. La meva tauleta s’ha confirmat com una pantalla portàtil fàcil de conjuntar amb l’elaboració de les graelles dels mots encreuats de tot l’estiu, que és una feina mecànica que acostumo a fer escoltant música. He passat, doncs, la major part de Mundial feliçment entre reixes. He vist jugar equips i futbolistes que mai abans no havia vist (Costa Rica, per exemple) i he escoltat narradors i comentaristes que mai abans no havia escoltat amb gaire atenció (Maldini, per exemple). Estic saturat. Ja coneixia la fama d’enciclopèdia amb potes que arrossega el periodista Julio Maldonado García, més conegut amb el renom de Maldini. Fins i tot he vist un documental en el qual mostrava la videoteca mil·lenària de partits que conserva i el bosc d’antenes col·lectives que poblen el seu terrat. Sé que Maldini és considerat un dels màxims experts en futbol internacional i que molts companys de professió l’idolatren per la seva capacitat quasi infinita de retenir dades documentals. 


Però mai no l’havia sentit fer d’analista de futbol i la veritat és que m’ha decebut molt. El respecte que mereix la seva honesta tasca de col·leccionista de cromos no m’impedeix dir que la seva aportació m’ha semblat pueril. Maldini és un erudit capaç de parlar tres minuts seguits sobre la carrera professional d’un lateral esquerre: els equips on ha jugat, qui l’ha entrenat, el seu rendiment... La pluja de dades que subministra l’acosta a aquelles tietes de poble capaces de traçar l’arbre genealògic complet dels pretendents de les seves nebodes. Quan Maldini intervé m’aclapara, m’atabala, em distreu del partit que miro i no m’ajuda ni a entendre’l millor ni a preveure’n el desenllaç. Tot i el seu to educat i gens prepotent, el subministrament indiscriminat de dades accessòries sobre els protagonistes del partit em provoca una prevenció que frega la repel·lència. Tot són arbres que no fan bosc. Un analista ha de ser un professional informat, sí, però sobretot ha de tenir capacitat d’anàlisi crítica. Professionals com Ricard Torquemada o Ramon Besa són savis. Maldini és un erudit.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 15/7/14

Entradas populares

Compartir