dimarts, 26 de maig de 2015

La Barcelona cosmopolita

 “La via més ràpida per a aturar els desnonaments és la independència”, preguntaven a Ada Colau en una entrevista a Vilaweb, i la frase resumeix el to entre ingenu i agressiu que ha dominat aquesta campanya electoral. El fet que, d’una banda, Barcelona en Comú (BC) es negui a reduir les eleccions a una consulta sobre el procés d’independència, i de l’altra l’amenaça que la seva victòria significaria per a un ajuntament que gestiona la ciutat com una empresa turística, han desfermat les manipulacions verbals contra el partit d’Ada Colau. Tot servia, i des de totes bandes: des de les imatges de l’any 2007 que pretenien ridiculitzar-la perquè protestava disfressada de superheroïna, fins a associacions demagògiques, que l’acostaven al terrorisme fent marrada per Bin Laden i el pobre Noam Chomsky.

Enmig d’aquest pim-pam-pum electoral, alguns fins i tot han ressuscitat la vella acusació de cosmopolita, en sentit pejoratiu. Vet aquí un malentès que fa dècades que dura, d’ençà que el pujolisme el va fer servir per contraposar la Catalunya de comarques convergent i la Barcelona de Pasqual Maragall (que, per cert, ara tothom reivindica com un gran model d’alcalde). Així, avui dia encara hi ha un nacionalisme català acomplexat, que associa el caràcter cosmopolita amb el federalisme d’esquerres, les idees unionistes, la cultura en castellà, la gauche divine (quatre fills de papà). Algú els va fer creure que tot allò que no s’ajustava a l’imaginari català tradicional era una excentricitat, un perill, i al final aquest sentiment petitburgès —tots ens coneixem i ens assemblem— va cristal·litzar en l’estigma envers allò que és o vol ser cosmopolita. Però la realitat és ben diferent. La realitat és que avui el cosmopolitisme no és un concepte cultural, ni ideològic. Avui dia ha de ser una qüestió legal, basada en els drets humans i en “l’hospitalitat incondicional” que defensava Derrida. Es pot ser independentista i cosmopolita, i tant que sí, però també cal tenir clar que el model de la Barcelona actual és sobretot la negació de la ciutat. La seva hospitalitat està, cada cop més, condicionada pels diners. Feu la prova: poseu “Barcelona cosmopolita” a Google i mireu les imatges que hi surten. Fotos boniques de la ciutat, postals turístiques, el trencadís de Gaudí i el nou Born, hotels amb piscina a la teulada... Cap persona.

Jordi Puntí, El Periódico, 23 de maig del 2015. 

dilluns, 25 de maig de 2015

Què durarà el rúnning?

Escric aquest rum-rum durant la teòrica jornada de reflexió abans de les eleccions municipals d’ahir, amb la certesa que la veritable jornada de reflexió és avui i que el rum-rum pels resultats es perllongarà quatre mesos. Dit això, el running del títol no s’ha de prendre pas com a metàfora política, entre altres coses perquè els jaciments de metàfores ja pateixen una sobreexplotació brutal per part dels analistes polítics. Aquest rum-rum va de la paraula que distribueix aquesta setmana l’Obneo (Observatori de Neologismes de la UPF). Segons aquest magnífic instrument d’anàlisi, el manlleu de l’anglès running es documenta en català el 21/IX/99, però comença a aparèixer amb freqüència a partir de l’any 2012. Un 64% dels casos documentats són d’aquests tres darrers anys de Procés i processons. Running és el gerundi del verb córrer (to run) lexicalitzat en el sentit de “l’acció de córrer per esport o exercici, ja sigui en una cursa o com a passatemps”. En anglès, l’Oxford English Dictionary ja el documenta al segle XIV. Abans, córrer era de covards i Rexach un esportista modèlic. Ara, qui no corre, vola, els analistes de futbol compten els metres recorreguts pels futbolistes i els nous apòstols de la religió rúnnica són Haruki Murakami i Kilian Jornet. Encara no l’hem entrat al diccionari però quan ho fem, si ho fem, potser hauríem de revisar els seus predecessors.

       L’any 1982 Pere Tàpias va publicar un disc que es deia Xàndals i barretines. Contenia la cançó “Passatges footingueros”, amb una tornada enganxadissa: “jo vaig fent footing, footing, footing”. Tàpias ho escrivia així, amb la doble oo del peu anglès (foot). El DIEC, per analogies tan clares com el futbol, ho va adaptar com a fúting i va optar per xandall a l’hora d’adaptar el francès chandail, que té un origen curiós: prové de (mar)chand d'ail, 'marxant d'all o de llegums', perquè aquests venedors duien roba còmoda. Fer fúting, però, era equívoc. Es va crear en francès a partir d’un terme que en anglès no té res a veure amb córrer. Footing vol dir “superfície per plantar bé els peus”, “estabilitat” o “posició social, estàtus”. De córrer (a poc a poc) per fer exercici en diuen jogging, que per aquí ens havíem proposat d’adaptar com jòguing. Ara la febre del running (rúning?, rèning?, ràning?) tot ho envaeix. Sobretot les botigues de material esportiu que massacren vises a còpia de mitjonets, sabatilles, malles, samarretes de compressió (ai), ronyoneres, rellotges, pulsòmetres i tota mena de galindaines que et fan sortir de la botiga (i del país) cames ajudeu-me tot cantant “Jo vaig fent rúning, rúning, rúning”...

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 25/11/15

diumenge, 24 de maig de 2015

Sic transit

Un llibre publicat a finals de l'any passat explica, amb una precisió que és d'agrair, el context en què estem votant avui. La transició franquista (editorial Pòrtic), de la sociòloga Marta Rovira Martínez, recorda i demostra que l'Estat espanyol actual és el producte d'una Transició en què uns quants prohoms de l'elit franquista i alguns dels seus homòlegs de l'elit antifranquista es van posar d'acord per arribar a un consens en què el franquisme seria presentat al públic com una pausasense la qual la democràcia actual no hauria estat possible i que l'oposició seria presentada com una colla d'homes responsables que van aconseguir l'amnistia dels companys engarjolats a canvi de no demanar ni condemnes ni indemnitzacions pels actes de violència comesos pels mateixos franquistes.
La Transició, com se sap, va culminar amb la Constitució, un document confegit a base d'un estira-i-arronsa còmplice entre un grapat de senyors que estaven d'acord que hi havia dos factors tan imprescindibles com intocables: la monarquia i la unitat sempiterna de l'Estat.
Ara bé, hi havia un tema importantíssim sobre el qual no hi havia qualsevol tipus de consens: mentre els prohoms a Madrid donaven per descomptat que l'Estat de les autonomies –que, per cert, no tenia cap precedent històric– seria tan inamovible com el rei i les fronteres, els països autènticament històrics com ara Catalunya i Euskadi creien que això només era el punt de partida perquè aconseguissin, amb cada any que el allunyava de les pressions dretanes del postfranquisme, un estatus si fa no fa federal que resoldria els seus problemes socials, econòmics i culturals.
Això explicaria, entre d'altres coses, per què Madrid ha tractat la insistència de la Generalitat d'aconseguir totes les competències pactades (i, com a últim recurs, un Estatut nou) com una immensa nosa intolerable durant 35 anys. I aquesta situació irresoluble podria continuar durant 35 anys més. Depèn.

Matthew Tree, El Punt Avui, 24/05/2015

Esperança negra

Al Parlament de Londres, per primera vegada en set dècades els liberaldemòcrates (havent-se convertit
en un petit estol desplomat del tot irrellevant després de perdre 49 escons en les eleccions recents) han deixat de ser la tercera força. La qual ara és el Partit Nacional Escocès (SNP), que va aconseguir 56 escons (en comptes de la mitja dotzena que havia tingut des que tinc memòria). Per entendre per què, de cop, els escocesos van decidir deixar els laboristes i conservadors (o sigui, els equivalents del PSC i el PP al seu país) a l'estacada, n'hi ha prou amb escoltar la diputada més jove a Westminster des de 1667: Mhairi Black, una estudiant de 20 anys que, a la seva circumscripció prop de Glasgow, va derrotar ni més ni menys que el ministre d'Afers Exteriors en l'oposició laborista (que abans gaudia d'una majoria de gairebé disset mil vots). Black es va apuntar a l'SNP després del referèndum per la independència, impressionada per la desesperació de tanta gent amb qui va parlar durant la campanya a favor del sí. Com a mínim, diu: “L'SNP vol implementar les polítiques que la gent del carrer vol que siguin implementades, i sabem què vol la gent del carrer perquè hi estem en contacte permanent.” I ho contrasta, això, amb la majoria de diputats a Westminster, siguin conservadors o laboristes: “Els interessen més els propis negocis que les necessitats de la gent normal i corrent.” I que consti que tot això ho diu una diputada convençuda que la justícia social i l'emancipació política d'Escòcia són indestriables (al contrari d'aquells polítics catalans, siguin de dretes o esquerres, que bescanten el procés sobiranista d'aquí tot assegurant que no té res a veure amb “els problemes reals de la gent”). No és de sorprendre que en una carta al diari unionista The Guardian –d'on he tret els comentaris de la Mhairi Black– un lector anglès va escriure fa poc: “El meu fill acaba de traslladar-se a Escòcia. Tant de bo pogués acompanyar-lo!”

Matthew Tree, El Punt Avui, 17/05/2015

El personatge

Dimarts, TV3 va emetre un vídeo que ensenyava com uns éssers de la nostra mateixa espècie s'ofegaven en un mar que és un reclam turístic per a bona part d'Europa. Com que els europeus som uns mestres a l'hora de fer veure que les atrocitats que tenim a tocar no són res més que una molèstia que fa que no païm bé l'esmorzar, aquest drama marítim passa cada setmana sense que els del Vell Continent ens sentim gaire al·ludits. Amb l'excepció sempiterna dels polítics xenòfobs, com ara Nigel Farage (el líder de l'UKIP, un partit que acaba d'entrar al Parlament britànic). Fa poc, Farage va dir que si es continuava salvant els refugiats a alta mar, el Regne Unit seria desbordat per “onades [sic] de milions d'africans”. El còmic anglès Stuart Lee ha fet una paròdia extraordinària d'aquest tipus de discurs en què (tot imitant un polític de l'UKIP) explica com fa 10 anys van venir molts polonesos al RU (“merda de polonesos, vénen aquí i per quatre xavos ens arreglen tots els aparells electrònics espatllats”); i 40 anys abans, els indis (“merda d'indis, vénen aquí i reinventen la nostra cuina nacional”); i 900 anys abans, els anglosaxons (“merda d'anglosaxons, vénen aquí i posen les bases de la nostra llengua i cultura”); i 4.500 anys abans, els del neolític (“merda d'homes del neolític, vénen aquí i ens ensenyen com es fa el pa”); i 400 milions d'anys abans, els peixos (“merda de peixos, vénen a la terra, la nostra, i posen en marxa l'evolució de la vida terrestre”); Lee, encara fent de polític de l'UKIP, acaba amb un elogi del buit abans del Big Bang, quan no hi havia cap ésser viu per molestar els anglesos. Això sí, Lee admet que Farage (i hi hauria pogut afegir algun polític d'aquí) atrau la gent perquè es considera que és tot un personatge, o sigui, un excèntric que diu “allò que la gent realment pensa”. Ara bé, afegeix Lee, cal tenir en compte que un “personatge” –en el llenguatge del teatre, si més no– és “algú que ens enganya tot fent veure que és una persona”.

Matthew Tree, El Punt Avui, 10/05/2015

http://www.dailymotion.com/video/x23yv5y_stewart-lee-on-immigration-paul-nuttall-and-ukip_fun

Jugada única

La setmana passada, un amic independentista em va confessar que ara ell ja no sabia si la independència fos possible o fins i tot necessària. Si m'haguessin punxat, no m'haurien tret sang. I no pas perquè no podia entendre el seu canvi d'opinió (induït, sens dubte, pels sis mesos de picabaralles poc productives entre polítics professionals al cap de tres anys de les mobilitzacions civils més extraordinàries de tot Europa, en què tots dos havíem participat). Amb tot, jo havia cregut que tant per ell com per mi, el desig de deixar de ser ciutadans espanyols no es basava en una mera opinió, sinó en un sentiment arrelat, generat per l'experiència d'haver viscut aquí durant dècades. Per exemple, jo havia estat autonomista fins que em vaig adonar, amb el temps, que l'estat de les autonomies no era res més que un intent de tapar el centralisme desenfrenat dels últims tres segles amb un patchwork de governets pseudofederals; tot seguit em vaig convertir al federalisme real (o sigui, asimètric) fins que vaig comprendre que Espanya mai no permetrà l'asimetria federal més enllà de l'excepció curiosa d'Euskadi; i en percebre, per fi, que casa meva –l'única que tinc– ha estat a la mercè d'un poder central que la subjecta a cants de sirena rabiosos i desafinats alhora que la presenta als mitjans estrangers com una barraca regional parcialment habitada per quatre llunàtics nacionalistes (cosa que no impedeix que se la carregui amb uns impostos dignes d'una finca de luxe) vaig arribar a la conclusió que la independència continua sent, com diuen en anglès, the only game in town. Amb l'avantatge afegit que si aconseguíssim ser independents tindríem la possibilitat d'exercir una llibertat genuïna, no tutelada, en tots els camps. I la imprevisibilitat que això comporta, lluny de ser el perill proclamat pels unionistes, és l'al·licient principal de tot plegat. Per contrast, si no marxem pas de l'estat dit espanyol, podem preveure amb una certesa terminant de quin mal haurem de morir.

Matthew Tree, El Punt Avui, 03/05/2015

White Elephant, Black Hole



Last month a report made by the Foundation for the Study of Applied Economics (FEDEA, in its Spanish acronym) revealed that Spain's high-speed rail system (patriotically called the Alta Velocidad Española: AVE) is by far the largest white elephant west of the Urals. Since 1992, governments of both the right and left have spent 50,000 million euros of public money on line after line, each radiating out of the Spanish capital, so that now Spain (pop. 46.5 million) has more kilometres of high-speed rail than any other country except China (pop. 1,400 million). And this year, despite the economic crisis, Madrid will be adding another thousand kilometres, at a cost of 4,000 million euros. This, despite the fact that Spain's transport needs were already being met by motorways, express trains and around 50 airports, before the AVE network was welded onto the country, apparently without any thought as to whether it was really necessary or not. The FEDEA report demonstrates that there are nowhere near enough travellers to justify the running costs of (let alone the initial investment in) the AVE. Each year, more people (25 million) travel on the French TGV between Lyon and Paris than on the entire Spanish high-speed system put together. Even the most successful line - Madrid-Barcelona - will take over a hundred years to pay for itself, and many other lines require huge annual subsidies just to keep running. (One line, connecting Cuenca, Toledo and Albacete, was shut down when it was calculated that it cost 18.000 euros a day to run, which would have made it cheaper to drive each of its daily average of 9 passengers to their destinations in private limousines). The one line that would be economically viable - conveying both people and goods along the Mediterranean coast from Andalusia through to Catalonia and beyond - doesn't exist; and (if we have to judge from Madrid's insistence on being smack in the centre of all its high-speed tracks) probably never will. As for the AVE network that is already in place, the FEDEA report states simply: “None of it should ever have been built”. But it has been, and it's using and losing lashings of public funds and will go on doing so till kingdom come. Or until one particular kingdom goes.

Matthew Tree, Catalonia Today,  maig de 2015

Entradas populares

Compartir