dissabte, 29 d’agost de 2015

Beneixama-Ushuaia

Una de les lectures més refrescants d’aquest estiu ha estat Gegants de gel de Joan Benesiu (Edicions del Periscopi), pseudònim de l’escriptor beneixamut Josep Martínez Sanchis. Benesiu ordeix una versió reduïda del Decameró (un hexameró, podríem dir-ne) als confins del món. En comptes dels deu narradors que posa en joc Boccaccio, aquí en trobem sis que cada dia expliquen la seva història. No són set noies i tres joves com al Decameró sinó una dama i cinc cavallers, inclòs l’escriptor valencià. En comptes d’una vil·la toscana, els sis relators exposen les seves històries al bar Katowice d’Ushuaia, un petit establiment regentat per emigrants polonesos a l’Argentina, just a la frontera meridional del món habitable. En comptes de fugir de la pesta que assola Florència, cada relator fuig de les seves circumstàncies personals, tan incomparables en magnitud com irremissibles per a qui les pateix, i aquestes circumstàncies són l’eix dels seus relats. Tots responen la mateixa pregunta: què t’ha portat fins aquí? El que els empeny fins al caire de la fi del món habitable és de naturalesa molt diferent i els relats de cadascun dels sis trajectes són potents, enigmàtics, plens d’intensitat. Especialment el del jove mexicà estudiant de química, que viu un curiós triangle amb el seu germà i la seva cunyada. Però el principal encert de la novel·la és que ultrapassa aquest marc de contacontes que la podia haver engavanyat.

Els periples relatats pels cinc cavallers i l’amfitriona polonesa arrelen la novel·la en un passat carregat de fets significatius, però la inèrcia d’aquests relats es projecta sobre el present narratiu que es congria al voltant de la taula i provoca que aquest present tingui una intensitat encara superior, amb diversos moments culminants de gran inquietud lectora. Sobretot un. Benesiu exhibeix un estil atractiu, recosit amb lectures de pes però sense ostentacions metaliteràries. Potser trobem alguns grumolls d’erudició una mica més difícils de pair, com la comprensible excitació per la relació de la frontera meridional del món habitable amb Xàtiva. Però l’escriptura de Benesiu troba el seu tempo lluny de la simplificació sense caure en morositats innecessàries. És un debut espectacular, que anuncia un escriptor com una casa de pagès. Manuel Baixauli, al pròleg amb el que apadrina la novel·la, explica com va conèixer Benesiu. Mentre en altres aparadors els focs d’artifici cremen tothora, en el circuit d’actes culturals modestos (i de vegades molestos) es continuen donant connexions molt fructíferes. Baixauli diu que “la narrativa d’alta volada escasseja i que un autor com Joan Benesiu és aigua en un desert”. Exagera, perquè és una d’aquelles frases promocionals destinades a cridar l’atenció, però si li fan cas no se’n penediran. Benesiu escriu tal com sura en l’oceà el bloc de gel que reprodueix, fotografiat en blanc-i-negre, a la secció final del llibre, potser per influència del seu admirat Sebald. Sembla fred, però quan el toques crema.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 19/8/15

Senecte Holmes

L’estrena del film Míster Holmes de Bill Condon, l’enèsima versió cinematogràfica del detectiu de Baker Street, és una prova fefaent de la ductilitat del personatge. La cinta, basada en una novel·la de Mitch Cutlin, mostra un Holmes nonagenari en els darrers dies del seu retir escocès a mitjan segle XX. L’èxit descomunal del personatge creat per Sir Arthur Connan Doyle ja va obligar el seu autor a ressuscitar-lo tres anys després que l’encalç de Moriarty li provoqués la (presumpta) mort en una cascada. Aquesta discontinuïtat biogràfica va excitar la imaginació de l’exèrcit de seqüelistes que han gosat reviure el llegendari Holmes. Recordo una novel·la de Jamyang Norbu que situava al Tibet aquests tres anys perduts en la vida del detectiu, a la recerca de sabers misteriosos. En la de Cutlin que ara arriba al cinema també hi ha aquest element exòtic. El Holmes senecte torna al seu retir escocès després d’un viatge a Orient amb l’únic objectiu de localitzar el remei contra la inexorable pèrdua de la memòria que el tortura. Descobrim que, després d’un últim cas que va acabar amb el suïcidi d’una dona, Holmes es va retirar del món per dedicar-se a l’apicultura. El septuagenari Ian McKellen, transformat en nonagenari a còpia de maquillatge, conviu amb una cuidadora una mica curta i el seu inquiet fill, àvid per aprendre-ho tot sobre les abelles. El gran campió de l’intel·lecte lluita amb obstinació contra les desconnexions neuronals de la senectud. Hi empatitzem quan veiem que s’apunta als punys de la camisa els noms de les persones amb qui conviu per simular que els recorda. Assistim a la transformació del seu brillant cervell en un paisatge tan ple de llacunes com la regió dels llacs finesa.

En aquesta broma mental l’escriptura del seu últim cas esdevé un fil que el guia per no perdre’s en la selva salvatge de l’oblit. I la lectura que el nen fa d’aquest text, al principi de forma clandestina, esdevé la clau per explorar d’una manera ben nítida el territori de l’univers Holmes menys explorat per la plèiade de seqüelistes: l’àmbit emocional. Al capdavall la història de la dona suïcida que va protagonitzar el seu últim cas reprodueix l’esquema ja explorat d’oportunitat sentimental perduda, però aquesta vegada no sembla un simple arquetip. Hi ajuda la seva convivència espurnejant amb el nen. Des del precipici de l’edat i la pèrdua de facultats, el Sherlock Holmes que ens mostren palplantat al caire de les emocions resulta molt més creïble. Sobretot perquè l’accident final amb les vespes, sobre el qual res no direm per no aixafar cap guitarra entre els futurs espectadors, destapa les seves emocions d’una forma inèdita en totes les narracions que li coneixem, ja siguin les dels casos originals com dels afegits, preqüeles o seqüeles. Després d’unes últimes versions cinematogràfiques que acceleraven les accions de Sherlock Holmes per transformar-lo en un personatge més físic, ens arriba un Holmes ralentitzat per una senectud daurada que aconsegueix fer-lo més emocional.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 22/8/15

Patxanga

Si l’estiu fos un lloc avui en seria el centre. El quinze d’agost seria el punt central de la canícula igual com la ciutat canadenca de Winnipeg es vanta de ser el centre geomètric del continent nord-americà, fins al punt que et poden vendre mapes amb un compàs clavat a la ciutat perquè ho comprovis. En aquest dia central de l’estiu per aquests verals celebrem la marededéu d’agost, capaç d’aixoplugar sota el seu compàs onomàstic un estol de Maries, Mariones, Mireies i Míriams. Avui és també el dia que se celebra l’impressionant Misteri d’Elx, que algun dia serà declarat Patrimoni enigmàtic dels Països Catalans. Abans de la irrupció del cristianisme en aquesta Europa cada cop més pagana (en el sentit de Sant Paganini), els romans ja celebraven la festa d’avui. Com que Maria encara no havia encarnat l’arquetip de dona asexual, veneraven els seus déus, en especial Diana. De fet, en italià encara rep el sonor nom de ferragosto, que deriva del nom de les festes d’August, en llatí Feriae Augusti. L’actual ferragosto és un període vacacional curt, una mena de pont de la Setmana Santa en ple estiu.
Una de les cançons cerveseres d’aquest estiu és la Patxanga que Joan Miquel Oliver va compondre per al disc més alegre d’Antònia Font. El Dammpartament de Cultura l’ha triat per il·lustrar l’espot de Damm Lemon, que és com la cara B de l’anunci estiuenc que, segons com, supera la cara A. En tot cas, la tria patxanguera és un encert estratègic, perquè qualsevol bevedor ortodox de cervesa considera que rebaixar-la amb llimonada no és cosa de professionals, ergo és una patxanga. La clara, que a Ponent anomenen xampú i a l’Alt Empordà panatxé, seria una beguda patxanguera perquè rebaixa el grau d’alcohol. Patxanga és la catalanització d’un terme provinent de la música caribenya. Celia Cruz la definia com una mena de txa-txa-txa més lliure, però el terme ha evolucionat navegant entre dues aigües de signe contrari: les aigües agitades del menyspreu i les aigües plàcides de l’admiració serena. Els Antònia Font, a la cançó que ara il·lustra el clàssic partidet dels bevedors de cervesa rebaixada, van definir la patxanga des de l’admiració en dos versos —“Patxanga, que jo vull només patxanga total, que el món sigui sempre des aficionats”— i van prevenir-ne el menyspreu en dos altres: “Patxanga, sa vida és només patxanga integral, que no s´equivoquin es músics de jazz”. L’avís als músics de jazz és en clau interna, perquè en les complexes fronteres interiors que tenen tots els territoris de creació, en el món de la música l’antiga frontera entre la música clàssica (o culta) i la popular s’ha desplaçat al territori, sovint estanc, del jazz. És la vella dialèctica entre la puresa d’estil i les concessions, sovint agraïdes, sempre tan fàcils d’associar a la manca de rigor. No cal beure clares per voler que el món sigui sempre dels aficionats, tal com cantaven alegrement els Antònia Font. Entre altres coses perquè sense aficionats mai no existirien els professionals. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 15/8/15

Concerts in itínere

Avui no és un dia com qualsevol altre per anar a Menorca amb vaixell. Sobretot per als passatgers que pugin (o hagin pujat, apliqueu-vos el temps verbal que escaigui a l’hora de lectura d’aquesta columna) al vaixell d’alta velocitat Jaume I de Baleària que salpa de Barcelona a les 9 del matí i arriba al port de Ciutadella a les 13:30. En aquest trajecte hi haurà una sorpresa majúscula. El programa d’animació que la naviliera anomena Fun & Music (en menorquí del segle XVIII, l’època de la dominació britànica) consistirà en un concert d’un grup de primera: Els Amics de les Arts. Hi interpretaran en acústic temes de l’últim disc Només d’entrar hi ha sempre un dinosaure, i d’altres dels seus èxits. El concert matinal entra en el preu del bitllet, igual com hi solen entrar els tallers infantils o espectacles d’animació que proliferen en aquests trajectes. S’espera bona mar. Aquesta nit Els Amics de les Arts faran un concert a Menorca per primera vegada, a Es Claustre de Maó. La conjunció del seu esperit inquiet i la vista dels responsables de Baleària han propiciat aquest invent previ tan interessant del concert in itinere. Per poc bé que els funcioni potser l’experiència es repetirà. Un trajecte de menys de cinc hores amenitzat per un bon concert passa volant. Un cop més es demostra que es pot fer de la necessitat (l’enfonsament de la indústria discogràfica) virtut (la irrupció de tota mena de formats de música en directe). Cal dir que el vaixell Jaume I és un lloc prou ampli perquè qualsevol passatger més amant de Julio Iglesias o dels Sex Pistols pugui arrecerar-se en algun racó lluny del concert acústic. Però la proposta també ha arrossegat públic català que tindrà ració doble de concert, aquest matí en acústic travessant la Mediterrània i per la nit electrificats tots a Maó. Confio que Els Amics no toquin la cançó del Tren Transsiberià dalt del vaixell, perquè quan ho fan els seus fans més extravertits acostumen a muntar unes congues tremendes i no seria improbable que algun eixelebrat acabés llançant-se per la borda.

         La possibilitat d’organitzar concerts in itinere no és cap bajanada. Què no pagarien alguns seguidors dels caps de cartell dels principals festivals d’estiu per assistir a una prèvia en acústic dalt d’un mitjà de transport? El problema és que alguns només es desplacen amb jet privat i això apuja molt el preu de l’entrada, però si un promotor aconseguís ficar Bob Dylan en un avió comercial no l’ompliria? I què me’n diuen d’escoltar Björk al vagó restaurant d’un tren d’alta velocitat? Els escenaris són plens de músics que van començar tocant al carrer. Els Txarango fins i tot han fet un himne als músics de carrer. El que seria interessant és saber quants músics han tocat en vehicles en moviment, amb el públic captiu: autobusos, trens i trenets, vaixells, balandres, golondrines… A Itàlia un personatge molt conegut va començar tocant en vaixells turístics, tot i que després va deixar la música pel ball. Es deia Silvio Berlusconi.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura, 8/8/15

Tuits abans de Twitter

Ara que tothom paga pels tuits que va fer en el passat, resulta interessant imaginar les piulades que haurien pogut fer alguns personatges històrics. Fent endreça de papers trobo una nota que en conté dos que hauria pogut difondre Josep Carner. Són dues plagasitats dignes de circular per Twitter que em va regalar el professor Jaume Aulet, il·lustre carnerià i contumaç practicant de l’enginy verbal a través de la xarxa. El primer és molt innocent. Afirma Aulet que Carner va aconsellar al seu amic mallorquí Joan Alzina i Melis, metge psiquiatre i assagista, que s’abstingués de publicar a Sabadell, perquè allà hi havia el poeta Manuel Ribot i Serra, que li podria estroncar la carrera (noti’s el joc de troncs als cognoms). El segon exemple és més joliu. Carner rellegia els cognoms del seu amic escriptor Ramon Suriñach i Senties d’una manera ben donjoanesca: surt i nyac, cent ties! Tots els amants de la poesia carneriana saben que el príncep dels poetes practicava l’enginy verbal amb gran destresa, la qual cosa li ha comportat algunes crítiques. La crítica de poesia és un terreny de bardisses tan impenetrable que cap botànic no gosaria descriure, però Carner va practicar l’enginy verbal també a camp obert, en el terreny de l’humorisme col·loquial, i d’aquí la certesa que hauria pogut escriure tuits. Recordo que a primers dels noranta Bartomeu Bardagí, corrector i responsable de la versió catalana de la poliglota Vida secreta de Salvador Dalí, va publicar un llibre ple de facècies verbals com les que ara circulen per Twitter. N’hi havia un parell en forma d’endevinalla que atribuïa a Carner. Adverteixo els amants del poeta Carner que les ratlles següents poden ferir la seva sensibilitat. Totes dues són del gènere enganyifa i podrien figurar en les antologies del que ara els oients de Rac1 anomenen humor semàntic. Primera: “Quin és el lloc més poc apropiat per transitar-hi un delinqüent, un home que porta una malifeta a la consciència?". Resposta: "doncs un carrer asfaltat, perquè mentre hi transita no pot deixar de sentir una veu interior que li repeteix has faltat, has faltat! " Segona: "Quin és el sant que ha de beure per força a galet?". Resposta: "Doncs Sant Privat de Bas".

Si no n’han tingut prou, en tinc una altra que Joan Fuster havia inclòs en un dietari que es va acabar publicant sense el seu consentiment. A l'entrada del 31 de març de 1955 recull cinc jocs de paraules que proclamen cinc sants patrons. El monogràfic l'enceta un patró que avui aniria de baixa, el dels fumadors. Fuster en proclama patró San Bisonte Ferrer, en referència a una marca de cigarrets rossos sense filtre. Per contra, San Gimnasio de Loyola és proclamat patró dels esportistes i Santa Malta dels cafeters, tot i que potser encara podríem ampliar les seves competències al món del whisky. Finalment, el patró dels apotecaris resulta ser San Frasquito de Sales i la santa patrona dels fruiters Santa Cerecita del Niño Jesús. Els camins de l’enginy verbal són tan insondables com els de la santedat i la crítica de poesia junts.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura de La Vanguardia. 1 d'agost de 2015.


Entradas populares

Compartir