dilluns, 20 de març de 2017

La ciència dona joc

Quan algú em critica perquè jugo massa amb les paraules recordo un episodi que vaig viure l’any 2000 en una llibreria de Rubí. Hi acabava de presentar la primera edició de Verbàlia (Empúries), un compendi de joc verbal farcit d’exemples. A l’hora de les signatures un dels assistents em va explicar un cas excepcional. Aquell científic (Toni Lombarte, de l’Institut de Ciències de Mar de Barcelona) em va parlar d’un company seu (Daniel Martín), investigador del Centre d’estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC) que planejava batejar alguna espècie de cucs marins amb un joc de paraules que em va semblar brillant. El procés era senzill i detonant. Si el gènere fos capensis perquè venien de Ciutat del Cap, li havia passat pel cap descriure’n una espècie amb el nom Nocal, de manera que existís un ésser de nom tan impagable com Nocal Capensis. Vaig aplaudir. Ja m’imaginava un congrés a Oxford amb un catedràtic dient “Think about Nocal capensis...” i quatre catalanoparlants rient per sota del nas. Ara, per circumstàncies que no venen al cas, he entrat en contacte amb el doctor Martín. Em diu que encara no ha trobat l’ocasió de batejar cap Nocal capensis, tot i que segueix “mantenint la idea, per si mai es dona la casualitat que trobi una espècie nova que no es pugui assignar a cap gènere conegut i visqui en una zona als voltants d’un cap”.


       Però, sobretot, m’explica que la seva feina com a taxònom li ha permès donar nom a moltes espècies d’organismes marins, especialment cucs. I m’informa d’un dels darrers que ha descrit, en col·laboració amb un equip internacional: una espècie de cuc que viu com a simbiont a l’interior d’un bivalve. Es veu que fa anys s’havia trobat una espècie similar al Congo, però ara n’han descobert una que viu al marge Atlàntic del sud de la Península Ibèrica, als voltants de la badia de Cadis. L’espècie pertany al gènere Oxydromus i el doctor Martín n’ha documentat el comportament filmant-la mentre entra dins del bivalve o quan aquest l’expulsa, si el cuc intenta entrar per on no toca. Per això, inspirat en aquest comportament, el futur pare de l’anhelat Nocal capensis ha triat un nom prou clar: Oxydromus okupa. Si cap lector d’esperit solemnial troba que el joc verbal banalitza les troballes científiques que s’hi posi fulles. I després, que separi la fullaraca i observi l'alga Barrufeta bravensis (batejada així per la seva morfologia i perquè es va trobar a la Costa Brava, prop de Blanes), el paràsit Parvilucifera sinerae (que incorpora l'espriuana Sinera perquè va ser localitzat a Arenys) i l'esponja Stylocordyla chupa-chups (una espècie trobada a l'Antàrtida, però descrita a Barcelona, la forma de la qual no resulta gens difícil d'imaginar).

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 20/3/17

dissabte, 18 de març de 2017

Gloriosa incertesa

Recordo que vaig aprendre a valorar la incertesa traduint al català un llibre d’aforismes que, en castellà, Jorge Wagensberg havia titulat Si la naturaleza es la respuesta, ¿cuál era la pregunta? (Tusquets). El primer ja afirmava “pensar és pensar la incertesa” i després aquest concepte de connotacions tan inquietants anava prenent volada —“La intel·ligència és una capacitat per anticipar la incertesa de l’entorn” (93)— fins a desembocar en un aforisme esclatant que mai no he oblidat: “la felicitat requereix que el futur sigui incert” (489). Si ens atenim a les declaracions d’Isona Passola, la productora de la pel·lícula Incerta glòria és una dona feliç. Feliç pel resultat cinematogràfic del film d’Agustí Villaronga i també perquè, segons repeteix a tort i a dret, el seu èxit comercial depèn dels resultats de taquilla que obtingui aquest primer cap de setmana d’exhibició massiva. Dilluns ja no hi haurà incertesa en aquest terreny, però esperem que la felicitat es mantingui perquè la pel·lícula s’ho val. Villaronga, que ja havia mostrat la seva solvència en la difícil transició de la literatura al cinema amb Blai Bonet (El mar) i Emili Teixidor (Pa negre), reincideix amb Joan Sales. Ha aconseguit fer una pel·lícula intensa que capta l'esperit de la novel·la i n'extreu un brot nou, ben arrelat en el ric context de la novel·la, però totalment independent de les servituds que sovint engavanyen les adaptacions literàries. Incerta glòria de Joan Sales és una novel·la tan magmàtica com el seu procés de creació, consistent en un seguit d’erupcions a partir de la primera edició de 1956 que van anar modificant el volcà novel·lesc fins a l’edició definitiva de 1971, fins al punt que la traducció francesa de 1962 conté fragments que en català ja no hi figuren.


Villaronga s’ha centrat, amb encert, en el conflicte de la Carlana, la senyora d’extracció humil i passat torturat que viu al castell d’un poblet al front d’Aragó. És un front mort, en mode espera, i la guerra es mostra en els efectes devastadors que provoca en les vides de tres personatges joves. Incerta glòria és una novel·la de personatges, quatre dels quals formen una fascinant doble parella d’amors no correspostos que té un punt de fuga en l’únic que no triangula, la Carlana, perquè no està capacitada per desitjar res més que la seva supervivència. Sobre aquesta dona aràcnida Villaronga basteix el seu castell d’il·lusions volatilitzades pel pes de la gravetat que atorga l’únic antagonista coral del quartet, que és la guerra. L’escalf de l’obscè esclafat pel macabre, en inoblidable contraposició d’en Juli Soleràs, un dels motors de la història. La novel·la és tan rica i reflexiva que la pel·lícula n’és una derivada esplèndida, més que no pas una mera adaptació. Si tot va com ha d’anar i la incertesa comercial s’esvaeix, el film es mantindrà en cartellera molts caps de setmana i ben aviat sincronitzarà l’agenda ambel vers d’Els dos cavallers de Verona de Shakespeare a del qual Sales va extreure el títol: “incerta glòria d’un matí d’abril”.

Màrius Serra. La Vanguardia. 18/3/17

dimarts, 14 de març de 2017

Palíndroms cinematogràfics

El món del cinema genera gales amb professionals que recullen premis i expenen agraïments. Rèpliques locals de la mare de totes les gales, a Hollywood, que enguany va assajar un nou premi al pitjor final en un gir argumental ensobrat digne de Bonnie & Clyde. Cada any, el moviment Rever organitza un Premi Internacional de Literatura Palindròmica per a frases capicua en castellà que al·ludeixin a un tema. Aquesta setena edició ha anat de cinema. El guanyador és un advocat terrassenc que viu a Matadepera, Joan Tomàs Sementé. El palíndrom cinematogràfic que li ha valgut el premi fa: “Rajó mal, asoma salacot. Tragó Bogart: Tócala, Sam... o sal a mojar”. Els membres del Club Palindromista Internacional, amb forta presència mexicana però dirigit pels catalans Pere Ruiz i Jesús Lladó, contemplen l’elaboració d’aquestes frases de peu forçat com un gènere literari. Aquesta és la seva reivindicació i en això es fonamenten per convocar uns debats periòdics de naturalesa quasi escolàstica. Del primer, suscitat per Ruiz l’any 2007 sobre la qualitat, en va sorgir un Decàleg del bon palíndrom. El 2009 en van fer dos, l’un sobre la definició del palíndrom com a text literari simètric, coordinat per Xavi Torres, i un per María José Abia sobre l’autoria palindròmica. El 2010 Josefet Fuentes va coordinar-ne un sobre l’aptitud palindròmica de les llengües i ara acaben d’encetar-ne un altre sobre els processos de creació palindròmica, coordinat per Salvador Jover.


       Aquestes reflexions acompanyen una activitat frenètica de creació textual 
que justifiquen la convocatòria de premis literaris com el que ara ha guanyat Joan Tomàs Sementé. Basta llegir els palíndroms cinematogràfics nominats per adonar-se de la magnitud dels congèneres del “Català a l’atac”. Les mencions especials han estat per als següents palíndroms cinematogràfics: “Oro o Diego. Callas. Enójate Zorro, Zeta-Jones allá coge ido oro” (Rodrigo Marroquín), “Otro con Al Pacino tomó tónica: plano corto” (Raúl Ortiz), “Medraba la Greta Garbo su peli. Le puso braga tergal a Bardem” (Javier Álvarez), “Ten acá tu bala, otro corto de LaButaca.Net” (David Loyo), “Seven icónica peli, dieron. Y no reí. Dile, Pacino, ¿cine ves?” (Markos Gimeno), “Ama Dalai Lama Sodoma. Socorra párrocos. Amó dos Amalia la dama” (Pompilio Iriarte), “A iraní, corta peli si le patrocinaría” (Eladi Erill). Sempre que rebo notícies d’aquests aguerrits palindromistes penso en el gran Noel Clarasó, que en la dècada dels anys seixanta va publicar una columna que reflectia la seva fascinació pels palíndroms, fonamentada en la seva raresa. Afirmava Clarasó que només se’n coneixien mitja dotzena en castellà. Si aixequés el cap... “Osar alcé, Clarasó”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 14/3/17

dilluns, 13 de març de 2017

La petja de la giragonsa

La crònica periodística es regeix per la fórmula de la velocitat. Cal omplir un espai en un temps determinat, perquè la publicació estableix un termini (imminent). De vegades, la velocitat exigida trenca la barrera del so i es produeixen turbulències. L’era digital ha acostat tant l’escriptura a l’oralitat que la majoria de cronistes dels esdeveniments de masses escriuen en el que hem convingut a anomenar “temps real”. La universalització de l’accés immediat que permeten els dispositius que tots portem a la butxaca acosta aquestes cròniques a les narracions dels fets, pròpies de l’oralitat. Seguim per ràdio (o tele) la narració d’un judici, un partit de futbol o una sessió parlamentària i, gairebé de manera simultània, en llegim cròniques i contracròniques digitals que, en alguns casos, sortiran impreses en l’edició paperaire de l’endemà. Aquesta immediatesa té efectes molt visibles en l’estructura de la crònica, en principi més complexa que la narració d’uns fets. La narració seria un flux de descripcions comparable a un riu, empès pel pas del temps igual com les aigües s’escolen per la força de la gravetat cap a indrets més baixos que menen al mar. El narrador pot incloure-hi valoracions d’urgència, reflexions o pronòstics, que equivaldrien als meandres o als ràpids fluvials, però el receptor sempre sap que tot és provisional perquè allò encara està passant. En canvi, una crònica parteix de la convenció contrària. Tot ha acabat i el cronista ens n’explica els avatars, ja amb ple coneixement dels fets: qui ha guanyat el partit, qui ha estat condemnat, quin ha estat el resultat d’una votació...


       La crònica no necessàriament ha de tenir una estructura de riu. El punt de vista del cronista pot reflectir totes les fluctuacions que convingui, però hauria de partir d’una convenció compartida amb el lector: la redacció és posterior als fets, quan tot ha acabat. Ara, però, això ha canviat. Només cal llegir la majoria de cròniques del Barça-PSG de la remuntada per adonar-se’n. L’inesperada metralla dels tres gols finals que ho van capgirar tot va provocar retocs, refoses, reescriptures i solucions d’urgència diverses que cada cronista va trobar per adaptar el seu text a la realitat. Tothom se’n va sortir com va poder, però la petja de la triple giragonsa final és molt visible a la majoria de cròniques de l’endemà, canviades a corre cuita. Alguns paràgrafs triomfals entrats amb calçador contrastaven amb el to general, inevitablement melangiós, que planava sobre el tros de crònica escrit fins al 3-1. Fins i tot van circular cròniques incompletes que, al minut 87, donaven per feta l’eliminació. És un bon moment per reivindicar la pausa i la crònica com a gènere literari.  

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 13/3/17

Jornades passables

Els Amics de les Arts publiquen un nou disc, “Un estrany poder”. És una primavera molt intensa de novetats discogràfiques per part de músics catalans: Txarango, Blaumut, Joan Rovira... tothom treu disc. Com que la música tendeix a fomentar la repetició d’una manera més marcada que altres disciplines artístiques, un dels moments més especials és escoltar les cançons per primera vegada. De fet, la gira de concerts no acostuma a començar fins unes quantes setmanes després de la sortida del disc perquè els seguidors fidels es familiaritzin amb les noves cançons i no hi vagin verges. Cada cop que escoltem una cançó no només penetrem més en els seus misteris, sinó que hi adherim més coses de l’àmbit personal: records, ressons, associacions imprevistes... Per això la primera audició de les cançons que ens agradaran és com la primera vegada que veiem algú amb qui travarem amistat.


“Un estrany poder” conté algunes cançons tan extravertides com l’amic simpàtic d’una colla (les videoclipades “El seu gran hit” o “Les coses”) i d’altres que resulten menys directes. Jo ja veig a venir que em faré molt amic de “El vent tallant”, una adaptació d’un poema de Kafka (“Wunsch, Indianer zu werden”) que parla d’un indi alliberat en el seu galop. Els Amics l’han enregistrada acompanyats pels seixanta músics de l’OBC dirigits per Joan Martorell, i els arranjaments d’Enric Palomar acompanyen la melodia del quartet a tot galop, fins al punt que et sents dalt del cavall. Una delícia simfònica que ens aproxima de manera joiosa a la llibertat agorafílica. Altres cançons del disc tenen una estructura de conversa, amb l’alternança de les quatre veus marca de la casa. De sobte, l’acumulació de rèpliques dels quatre interlocutors conflueix en un sol crit compartit, una tornada forta que harmonitza les veus i es repeteix força vegades. “Apologia de la ingenuïtat” és una d’aquestes cançons que semblen extretes d’una escena teatral. O dues, perquè són dues les animades converses de veïns que desemboquen en una alentiment musical que reclama no fer apologia de la ingenuïtat i s’enlaira en una tornada molt actual. La cançó s’emmarca en el pas de la joventut a la maduresa: “Però no fem apologia de la ingenuïtat, a veure si amb tantes ganes de viure prendrem tots mal quan descobrim la gran veritat. Hi ha dies que no passa res!”. Després de la primera tornada, la segona conversa deriva cap a la creació d’un eslògan que em sembla profundament contemporani: “No volem apologia de la ingenuïtat, i desitgem que la monotonia us repodreixi a tots els que doneu pel sac. Visca els dies que no passa res!”, clamen les quatre veus amicals als quatre vents. Reiteradament. Tot i que el context de la cançó sigui un altre, resulta inevitable pensar que vivim un empatx general de jornades històriques i victòries esportives prodigioses. La hiperactivitat està sobrevalorada. Ho dic jo que vaig néixer un u de maig i ja no he parat mai. Al final, trobem a faltar dies que no passi res.

Màrius Serra. La Vanguardia. 11/3/17

Entradas populares

Compartir