dissabte, 27 d’agost de 2016

Lectura enardida

  
     Mathias Enard va néixer a Niort, una localitat de la França atlàntica, i viu a Barcelona des de fa setze anys. Coneixedor de l’àrab i el persa, la millor paraula per definir la seva formació universitària és orientalista. Però Enard és també un reconegut narrador que ha publicat una desena de novel·les, la majoria dels quals traduïdes al castellà i al català. La primera, La Perfection du tir (Actes Sud, 2003) ja li va reportar el Premi dels Cinc Continents de la Francofonia i la primera llengua a la qual va ser traduïda va ser el català: El tret perfecte (Pagès, 2004). L’última novel·la, Boussole (Actes Sud, 2015), ha rebut el prestigiós Goncourt. La setmana que ve surt en català a Empúries (Brúixola) i en castellà a Random House. És una novel·la torrencial que transcorre en una nit insomne del musicòleg Franz Ritter al seu apartament de Viena. Mentre resseguim la deriva mental de qui no pot agafar el son, assitim a dues intenses històries d’amor que no responen a la lògica triangular sinó a la dels cercles concèntrics. Hi ha l’enamorament evocat per l’ara inabastable Sarah, orientalista com ell, i l’amor culturitzat per tots els estímuls que li arriben d’Orient. Són segles de fascinació per l’exotisme d’aquest vast territori a l’Est de la civilització occidental que el musicòleg vienès superposa en capes diverses per fornejar el pastís del seu amor concret per algú.

       Descobrim episodis, lectures, percepcions i personatges que ens traslladen a Istambul o a Palmira, a Pèrsia, a Síria, al Líban... A la Sarah, subjecte del seu desig, li encanta llegir el món com un seguit de coincidències, de trobades fortuïtes que doten d’un sentit ple al conjunt, tot dibuixant el samsara. Frank revisa, en el seu somieg enfebrit, la construcció del mite d’Orient des d’Occident. Un primer Orient d’estudiosos i viatgers, com l’orientalista austríac Joseph von Hammer-Purgstall, sobre el qual arriben notícies a Europa; un segon Orient, que seria el de Goethe o de Victor Hugo, que no coneixien ni les llengües orientals ni els països on es parlen, però es basaven en els treballs dels primers; i encara un tercer Orient, el de Berlioz o de Wagner, que es nodria d’unes obres que també eren indirectes. La lectura de Brúixola és una triple dutxa verbal amb aigües que porten tres perfums: el de l’erudició, el de la sensibilitat i el de la passió. Lògicament, Orient i Occident mai no apareixen per separat, perquè l’un no té sentit sense l’altre, igual com passa amb els enamorats. I aquest fet tan evident resulta especialment paradoxal quan llegim aquesta història d’amor tràgic en les circumstàncies històriques actuals. Les últimes dues paraules de l’endreça final d’Enard són clares: “Als sirians”. A última hora, el musicòleg vienès explica per què se sent més lliure en un hotel musulmà que no pas en un d’alemany: en el segon hi ha els Evangelis dins del calaixet de la tauleta de nit, mentre que al musulmà hi ha una petita brúixola enganxada a la fusta del llit perquè localitzis la Meca. Però una brúixola pot servir per localitzar tota la resta de direccions, també.

Màrius Serra. La Vanguardia. 27/8/16

dissabte, 20 d’agost de 2016

Corxeres regalades

       La cantant de Vilassar Judit Neddermann (de cal Nedèrman, que diuen els vilassarencs) acaba de publicar el seu segon disc de títol molt conseqüent: Un segon. A diferència d’altres músics coetanis, Neddermann no posa les seves cançons a la xarxa perquè tothom se les pugui descarregar. Ven els seus discos als concerts i a les poques botigues que queden. D’aquest ja n’ha venut vora dos mil. No és poc. En una entrevista a la revista Esguard explica que no regala la seva música perquè no s’ho pot permetre. Li sembla una via de promoció però una via nefasta des de la perspectiva de l’educació cultural. “Els músics i tots els artistes sembla com que vivim de l’aire i estem tot el dia inspirats, i no és així”, s’exclama. Parla dels diners que costa fer un disc i també de tota l’energia que s’hi aboca. Després arriba al quid de la qüestió: “No sé per què veiem malament els diners. Sembla que sigui dolent pagar per alguna cosa”. El seu raonament és demolidor. Quan algú li demana on pot trobar la seva música gratis respon que li digui on pot trobar ella verdures gratis. “Quan jo recullo els deu euros d’un disc que em paga algú, de vegades vaig directament a la verduleria i amb aquests deu euros compro tres plàtans, dos porros, una carbassa i dos tomàquets”. Porros vegetals, s’entén. Diu que el fenomen de la música gratuïta és un peix que es mossega la cua, perquè només s’ho poden permetre els grups que ja tenen molt de públic i que viuen dels diners que generen les moltes visites al YouTube. Però no totes les xarxes són iguals. A Spotify, tot i que paguen molt malament, els músics com Judit Neddermann sí que hi són perquè els escoltin. No es poden permetre no ser-hi. Passa al revés: els artistes que tenen molts seguidors es poden permetre el luxe de no ser-hi i posar els seus nous discos en algun portal privat. La conclusió, com sempre, és una pura qüestió de poder. O, com reconeix Neddermann amb humilitat: “Si a les plataformes els interesses tu o a tu t’interessen les plataformes. A mi m’interessen les plataformes”.

       Cada cop hi ha més veus femenines al panorama musical català. Després de les Maremar Bonet & Rossell, la nòmina s’ha disparat: Sílvia Pérez Cruz, Lídia Pujol, Helena Miquel, Andrea Motis, Anna Roig, Ivette Nadal, Maria Coma, Bikimel, Gemma Humet... Algunes han tocat en grups, però normalment són solistes. La irrupció de The Mamzelles, un trio d’actrius i cantants amb dos discos, va canviar la tendència. I aquest estiu hi ha un altre grup femení que s’està inflant a fer bolos. Es diuen Les Anxovetes (Montse Ferrermoner, Marta Pérez i Tona Gafarot) i es dediquen al noble art de l’havanera, un estil musical que associem a veus de mariners enrogallats alçant el got de rom cremat. Aquest trio gironí ha aconseguit que El canó de Palamós o d’altres havaneres clàssiques d’Ortega Monasterio sonin reconeixibles i alhora diferents, amb una bona combinació vocal i un acompanyament solvent de corda. M’agradaria veure-les en un concert conjunt amb la banda de post-punk barcelonina Les Sueques.

Màrius Serra. La Vanguardia 20/8/16

dissabte, 13 d’agost de 2016

L'ocellet del Bosch

 El diari Menorca informa sobre una d’aquelles notícies que excitaran la imaginació dels lectors que, en plena canícula, sentin una passió filatèlica, un oximoron del calibre d’intel·ligència militar, sinceritat política, sexe correcte o calma mediàtica. Es tracta d’una interpretació inèdita del fastuós tríptic El jardí de les delícies, una de les obres més reinterpretades de la història de l’art. A finals del segle XV el neerlandès Hieronymus Bosch va incloure desenes d’imatges simbòliques a les tres taules d’aquest oli de grans dimensions que s’exposa al Museu del Prado. Moltes no han estat encara interpretades. La cultura pop n’ha adoptat algunes i no costa gaire veure-ho com una làmina del joc “On és en Wally?” Sobre aquest tríptic fascinant s’ha vessat més tinta de la que podrien transportar tots els calamars de la Mediterrània. I just aquí és on entren en escena els germans Galileo i Luis Tejero González, vinculats a Menorca des de fa quaranta anys, que han presentat un treball al butlletí del Museu amb una teoria inèdita. La seva aportació no és pas poca cosa i pot capgirar la interpretació oficial de l’obra, que fins ara sosté que el Bosch es va inspirar en Visio Tnugdali, una obra literària llatina del segle XII en la qual un monjo irlandès relata la seva visita a l’infern i el paradís. La teoria dels Tejero parteix de la identificació d’un ocell que figura de manera destacada en la part baixa del panell de la dreta. Tant Galileo, llicenciat en Belles Arts, com Luis, filòleg de semítiques, són grans amants de l’ornitologia. Segons ells, l’ocell assegut en una mena de tron amb un bacinet al cap que sovint s’anomena “el dimoni de l’orinal” és un enganyapastors. Diuen que s’han analitzat molt les aus del panell central (caderneres, puputs, blauets) però mai abans aquest, i que no dubten que sigui un enganyapastors, entre altres coses perquè a Menorca és molt fàcil observar aquesta espècie.

       El nom neerlandès de l’enganyapastors és nachtzwaluw, paraula que, segons els Tejero, permet diversos jocs homofònics. El nom de l’ocellet pot sonar com “empassar en la nit” o també com “home nu”. Això seria el que hauria volgut reflectir l’autor. Un treball de Dirk Bax sobre el reflex dels proverbis i les dites populars  en la pintura del Bosch els fa creure que aquest joc verbal procedent de l’enganyapastors pot ser la clau. Després, es fixen en la predilecció del pintor per les aus nocturnes i subratllen el mussol que apareix en una obra inquietant anomenada “El bosc té orelles i el camp té ulls”, que ells titllen de “mapa del tresor, endevinalla autoresolta, àdhuc manifest pictòric”. La crítica especialitzada ha considerat fins ara que els mussols bosquians són al·legories del mal. En canvi, els Tejero es pregunten: “No pot ser el símbol de l’actitud freda, reflexiva, observadora, impertèrrita, de qui s’ha fixat com a tasca ni més ni menys que pintar la varietat del món?”. És a dir, consideren que el Bosch es veia i es representava com un mussol. Per això es devia fixar tant en tot.




Màrius Serra. La Vanguardia. 13/8/16

dissabte, 6 d’agost de 2016

El club dels poetes vius

No cal pujar dalt de cap cadira per apreciar la poesia. El veritable pedestal, per dir-ho amb el títol d’un llibre de Jordi Coca sobre Joan Brossa, són les sabates. En els últims anys hi ha hagut una revifalla de poesia recitada, encapçalada al principi per la figura d’Enric Casasses (llavors Casassas) i compartida amb desenes de veus molt variades que sovint s’han foguejat en el circuit de recitals abans de publicar els poemes en llibre. El mateix Josep Pedrals, premi Lletra d’Or 2013 per El romanço d’Anna Tirant (labreu), ja feia anys que era conegut pels seus recitals quan el 2003 va publicar el seu primer llibre: Escola italiana (Empúries). El circuit de recitals i la programació estable en locals com l’Horiginal han consolidat l’hàbit d’escoltar poesia. Alguns poetes també exploren llenguatges fronterers. Hi ha una llarga tradició de musicar poemes. Un dels eixos programàtics de la Cançó va ser, justament, divulgar la tradició literària a través de les cançons. Raimon, Llach, Serrat, Ovidi, Maria del Mar Bonet... Tots van musicar poemes d’autors morts. La gent simultanejava el taral·leig amb els versos de Marc, Verdaguer, Sagarra, Salvat-Papasseit. També en musicaven de vius, (Espriu, Pere Quart o Estellés), però el poeta rarament intervenia en el procés. Encara ara és una operació freqüent. En l’última Fira de Bellprat August Garcia, que ja havia musicat Philip Larkin, va estrenar Surant les pedres, una proposta escènica sobre poemes de Jaume Subirana. Subirana els va escoltar allà per primera vegada.

       Ara que l’era digital sacseja els suports de lectura alguns escriptors investiguen altres vies per arribar al públic. Josep Pedrals n’és el cas més extrem. Ha portat la seva poesia al teatre (El furgatori), n’ha fet cançó i els ha interpretat amb els grups En/doll i Els Nens Eutròfics, i ha participat com a actor, amb Jordi Oriol, en muntatges com En comptes de la lletera. Un cas diferent és el de Roc Casagran, narrador i poeta que trepitja l’escena musical recitant al costat del cantautor Cesk Freixas. La seva última novel·la, L’amor fora de mapa (Sembra) ha trobat molts lectors des que va sortir el febrer i té ara una derivada escènica inèdita en el panorama narratiu. El protagonista de la novel·la és poeta i el narrador inclou alguns dels versos que aquest recita. A partir d’aquests poemes, Mireia Vives i Borja Penalba n’han fet un disc homònim i, conjuntament amb el novel·lista, han muntat un concert-espectacle que porta més enllà la mera interpretació de les catorze cançons del disc basades en els poemes que apareixen a la novel·la. Entre tema i tema, l’escriptor llegeix fragments de la seva novel·la integrats en un cert joc dramatúrgic. L’operació està en sintonia amb l’esperit del Litterarum, una fira d’espectacles literaris nascuda a Móra d’Ebre a redós de la Fira del Llibre Ebrenc amb l’única condició que siguin “espectacles creats partint de qualsevol disciplina artística que tinguin la literatura escrita originàriament en llengua catalana com a eix central”. El terreny de joc s’eixampla.

Màrius Serra. La Vanguardia. 6/8/16

dissabte, 30 de juliol de 2016

Pluja interior



Els responsables dels Festivals d’estiu, teatrals o musicals, sovint pateixen torticoli de tant mirar el cel. El divendres 22 amenaçava pluja quan a la Sala Fabià Puigserver estaven a punt d’estrenar l’estrambòtica versió de Platonov del belga Luk Percevalf. El director del Festival Grec Ramon Simó mirava els núvols i valorava els pronòstics de tempesta per decidir si suspenien el concert programat als Jardins del Grec. A l’interior vam seguir aquell Txèkhov monoaural com qui sent ploure, llegint la sobretitulació sense deixar de fitar uns actors neerlandesos alliçonats per no mirar-se entre ells en cap moment. A l’exterior, el xàfec va ser notable. Confiem que demà a la nit els Manel puguin cloure el Festival cantant al teatre Grec sense patir perquè la humitat ens faci baixar la serotonina. La pluja, que en alguns indrets no es considera una amenaça sinó una realitat inevitable, es viu aquí amb dramatisme. Un dels meus primers editors, Miquel Alzueta, deia que no anava al teatre perquè on no hi plovia mai. Ho contraposava al cinema. Suposo que era la seva manera de dir, en aquells anys vuitanta d’americana, Nick Havanna i corbata, que el teatre havia quedat antic. Ja fa temps que Alzueta ha canviat el món de l’edició pel mercat de l’art i no sé pas si trepitja gaires teatres, però si ho fes s’enduria alguna sorpresa.

        Hauria pogut veure com plovia al musical Fang i setge que es va representar a Olesa i al Paral·lel la temporada passada. Hi queia un veritable aiguat que afectava l’amplíssim escenari, ni que només fos per fidelitat meteorològica a les circumstàncies que van fer de la vigília de l’històric onze de setembre de 1714 un dia passat per aigua. També en aquest Festival Grec que demà acaba, esperem que en sec, l’hidròfil Alzueta hauria pogut xalar amb L’Empestat, el nou espectacle de Jordi Oriol que refon la tempesta shakespeariana amb la pesta camusiana, sense oblidar la versió que un ensordit Beethoven va fer de la peça de Shakespeare. Oriol és un poeta i actor de la generació de Josep Pedrals, Eduard Escoffet o Martí Sales que fa anys ja havia reverbalitzat Hamlet en el seu brillant La caiguda de l’H (o d’Amlet). Ara torna a acostar-se amb enginy desbordant a un relat suggerent, en aquest cas el de Pròsper i sa filla Miranda desterrats a una illa deserta, i novament ens sedueix, aquest cop sota una pluja persistent i ignominiosa que cau en escena sobre relator, piano i pianista traqueotomitzat (Carles Pedragosa), higrodirigits de manera impactant per Xavier Albertí. Va tenir el seu què veure ploure a mots i barrals durant una hora en una sala que es diu La Seca. Jordi Oriol, que ja ha escrit una vintena d’obres, és una mostra flagrant que el reconeixement del talent pot ser lent com la pluja fina, però que al final cala. La mateixa pluja que xopa un altre talentós com Roger Mas durant els tres minuts llargs que dura el videoclip de la cançó “Ella té un cel als ulls”, del seu darrer disc Irredempt. Mas hi canta sota la pluja. Alzueta, torna al teatre, home!

Màrius Serra. La Vanguardia. 30/7/16

Entradas populares

Compartir