dissabte, 1 novembre de 2014

Literatura en sentit ampli

Durant més d'una dècada la nit literària de Lleida a.C. (abans de la crisi), a banda dels clàssics premis d'assaig Josep Vallverdú i de poesia Màrius Torres, va donar beques a projectes narratius de naturalesa ben diversa. Se'n deien Premis Lleida de Narrativa en Sentit Ampli i en aquesta amplitud de sentit raïa la seva força innovadora. S'hi presentaven projectes narratius de novel·la, còmic, teatre, reportatge, documental, guió o d'altres difícils d'encabir a les etiquetes habituals dels premis literaris. Molts dels premiats van arribar a bon port. Alguns, fins i tot van ser fenòmens editorials, com el llibre de Carles Porta sobre els crims de Tor: Tor. Tretze cases i tres morts (La Campana, 2005), becat el 2003. Un dels becats en l'edició de 2005 va ser Francesc Serés. En recordo bé el projecte perquè formava part del jurat que el va valorar i també recordo un gentil (i insòlitament honest) correu electrònic que ens va adreçar dos anys després de rebre l'ajut per informar els membres del jurat del lent avenç de la seva obra. Ara, finalment, surt a la llum el resultat de tants anys de treball (de camp): La pell de la frontera (Quaderns Crema). Un llibre important i exportable. El projecte de Serés era recórrer els espais de la seva infància al Baix Cinca i el Segrià per parlar amb els nous habitants de l'anomenada immigració extracomunitària. Així ho va fer i així ens ho conta. La lenta cocció del llibre li ha permés adobar-lo amb espècies extraordinàries que n'acreixen el sabor per la via del contrast, com una descriptiva crònica de l'estada en una residència per a escriptors creada per un mecenes nord-americà. Serés la situa entre la història dels abnegats marroquins acollits pel Juli i la dura realitat dels campaments de malians, guineans i senegalesos a Alcarràs.


L'escriptor de Saidí no es cansa de fixar l'abast del seu viatge: “No hi ha el recurs del paisatge bell. Tampoc no hi ha l'èpica del reporter que se'n va a un altre país i després pot contar tot el que li ha passat, perquè Alcarràs, Torres de Segre o Aitona són tan a la vora que passen desapercebuts, són en un mapa invisible: situats però inexistents, com les coses que hi passen”. Les coses que hi passen fan de La pell de la frontera un llibre extraordinari que ens ensenya a mirar de prop i que mostra la capacitat de la literatura per relatar allò que hem convingut a anomenar realitat (en sentit ampli). És molt oportú que el llibre surti ara. Ara que, sisplau per força, hem tornat a mirar-nos de prop. Ara que molts d'aquells protagonistes qui sap on paren. Ara que l'efecte crida es manté inalterable malgrat les expulsions i els estralls de la crisi. Serés acaba un dels seus llibres més perdurables enfilat dalt del campanar de la Seu Vella de Lleida el 11S de 2013 a les 17:14. Quan baixa, un immigrant li demana pels riscos de la independència. “No sé com respondre a algú que s'ha jugat la pell (…) sense garanties, sense salvavides”, afirma Serés.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a cultura 1/11/14

dijous, 30 octubre de 2014

Jo Nesbø i els dos anys

Aquesta setmana l’escriptor de novel·la negra Jo Nesbø va ser a Barcelona per presentar el seu últim títol, El lleopard (Proa), i va participar en una conversa a la Biblioteca Jaume Fuster. Cap al final de l’acte, Nesbø va respondre les preguntes del públic i va explicar alguns detalls sobre la seva escriptura. Entre d’altres coses, segons va recollir l’editora Ester Pujol a Twitter, Nesbø va confessar que havia escrit la primera novel·la amb el detectiu Harry Hole en cinc setmanes, però va dir a l’editor que havia trigat dos anys “perquè li semblés més bona”. És una revelació que fa gràcia, i segur que el públic va somriure amb complicitat, però també és probable que Nesbø se la permeti perquè té molt èxit i ara ja és tan sols una anècdota.

D’entrada, no hauria de ser cap defecte o virtut que un autor hagi escrit una novel·la en cinc setmanes o en deu anys. Les novel·les ens agraden o no ens agraden per si mateixes, ho descobrim a mesura que les llegim, i el temps que l’autor hi va dedicar no hauria d’influir en el nostre judici. És veritat que, per lògica, com més temps dediques a escriure un llibre, millor hauria de sortir, encara que no sempre és així. El talent narratiu va per una banda i les hores per una altra, però vivim en una època en què l’esforç es premia més que el talent —per això Nesbø va enganyar al seu editor anys enrere. 

Cada cop més, a les entrevistes promocionals per un nou llibre, els escriptors destaquen aspectes del procés creatiu que els haurien de donar prestigi abans de la lectura. Els anys que van trigar a escriure un llibre és un d’aquests elements, però també hi afegiria la reescriptura i la documentació. Tornem al mateix: reescriure un text moltes vegades sol ser beneficiós, però l’autor ha de saber valorar si alhora perd la gràcia de l’espontaneïtat. I documentar-se molt sobre una novel·la està bé per fixar un terreny, sobretot si és una novel·la històrica, però malament quan les dades i xifres dominen sobre la imaginació. El text, al capdavall, es defensa per si sol, i cap llibre no és millor perquè l’autor el va escriure durant deu penosos anys, o fent la vertical, o sota un govern del PP (tot i que en aquest cas cal reconèixer que concentrar-se té més mèrit).

Jordi Puntí, El Periódico, 18 doctubre del 2014.

dimarts, 28 octubre de 2014

"Sumando espero"

Fa dues setmanes Mariano Mastromarino va guanyar la marató de Buenos Aires. Feia una dècada que no la guanyava cap argentí, però la seva inesperada victòria va venir precedida d'un episodi extraordinari. Passat el quilòmetre 30 Mastromarino supera Peter Muasya i Julius Karinga, els dos kenians que lideraven la prova fins llavors. Quan els jutges que van en el cotxe del cronòmetre s'adonen que ara és un home blanc qui encapçala la cursa acosten el vehicle al corredor i, en paraules de Mastromarino que lliguen amb el llenguatge gestual de les imatges que ens han arribat, li diuen: “salí de la carrera, salí…” (i segurament aquí els punts suspensius oculten un boludo o similar). Es pensaven que era un d'aquests farsants que es fiquen al mig d'una cursa per fer-se notar una estona. Mastromarino gesticula emprenyat. Com si fos un futbolista que mostra l'escut després de fer gol, s'agafa el dorsal i els crida que mirin bé el número, que ell està corrent la cursa completa. Els jutges se n’adonen i  el blanquet Mastromarino guanya la Marató davant dels favorits africans. Ha passat mig segle des que Rosa Parks (a qui ara titllarien d’afroamericana) va desobeir l'ordre d'un conductor d'autobús i va seure a la secció específicament indicada per als blancs. Els prejudicis són com l'energia: ni es creen ni es destrueixen, sinó que es transformen.


El meu amic Oriol Comas entra xerrant amb tres amics més a un vagó del metro de Nova York i sent una veu femenina que diu, en català de la Garrotxa: “és que ara amb això del procés fins i tot a Nova York se sent parlar català”. Es tomben encuriosits i observen la gent que hi ha a aquell extrem de vagó: una vintena de persones, totes elles de pell negra. L'emissora del missatge és una negra filla d'Olot que treballa a Manhattan. Calla tres segons, conscient del joc, i els replica: “poc que us ho pensàveu, eh?” Aquesta tarda a les 19 hores el Museu d'Història de Catalunya acull la presentació del llibre Súmate + E. Cuando todos contamos, de Núria Clotet i Jordi Fexas (La Campana), amb la presència del prologuista Albert Sánchez Piñol. Quan Eduardo Reyes va començar a exposar l'independentisme d’alguns catalans que tenen la llengua i cultura espanyoles com a pròpies, molta gent va quedar descol·locada. Cristina Fallaràs, una ínclita representant de l'espanyolisme d'esquerres, va comparar el cas de Súmate al primer negre que va sortir parlant en català per TV3 i el sumand Antonio Baños li va dedicar una rèplica antològica. Els prejudicis ni es creen ni es destrueixen, sinó que es transformen. En realitat Eduardo Reyes i els altres sumands són com Mariano Mastromarino. Poc que us ho pensàveu, eh?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum dimarts 28/10/14

Samarrètols a l'armari

Dissabte va tocar canviar l’hora i ara toca canvi d’armari. Això si aquest temps boig ho tolera. És tan flagrant el desplaçament de la tardor que les castanyeres sobreviuen a còpia d’ansiolítics, a preescolar han esborrat les fulles seques del temari i els verbívors espanyols s’han inventat el veroño, que fa de mal traduir al català, tot i que sempre ne podríem dir estivern. La qüestió és que ahir vaig tenir la temptació de fer el canvi d’armari. Com gairebé sempre, vaig desistir de seguida. No vaig passar del primer prestatge, que era el de les samarretes de màniga curta, però m’hi vaig estar molta estona. Llegint. D’entrada, em va sorprendre tenir-ne tantes, però sobretot em vaig adonar que gairebé totes porten text. Sóc d’Horta, Keep Calm and Speak Catalan, Correbarri, Horta is not Barcelona, Capaç, Ara és l’hora, Català a l’atac, S l B ck tt, Maih Etin Gut Facilit Atpel Rit Me… Fins i tot en tinc una que incita a la distància curta perquè reprodueix íntegrament l’entrada de la paraula Català -ana al DIEC. M’adono que amb els textos estampats en samarretes que apareixen al meu fons d’armari es podria fer un llibre de cotó amb un tant per cent acríclic variable que complementaria l’agenda col·lectiva d’aquests últims temps. 


Els rètols de les samarretes (samarrètols, doncs) són d’índole molt variada, però en aquest segle XXI han tingut un ús reivindicatiu molt marcat per part de nous actors de la política. Segurament la valenciana Mònica Oltra de Compromís seria la referència principal. David Fernández i d’altres companys de la CUP, d’ERC o d’Iniciativa-EUiA tampoc no es queden enrere, però en tots els àmbits (no encorbatats) proliferen els samarrètols i totes les mobilitzacions populars (V baixa bicolor, marea groga catalana, marea verda mallorquina, marea blanca madrilenya) la samarreta ha esdevingut un element central. L’esteladitis sobiranista passa pels múltiples dissenys de samarreta i ja ningú no troba de mal to (o de mala estofa) anar a veure el Barça al camp (o a un bar) enfundat en l’equipació blaugrana (o quadribarrada), la qual cosa era impensable al segle passat. Veig que la primera vegada que vaig escriure sobre textos a les samarretes érem al segle passat, i ja en vaig dir samarrètols. Se’m va acudir criticar aquella tan típica que deia “Kiss me stupid” i proposar que els lectors m’enviessin una foto de la millor que havien vist mai. La que em va fer més gràcia llavors va ser una foto de Viena: “No kangaroos in Austria”. Ara, però, n’hi ha una que m’agrada més. A la zona del pit hi ha un text en Braille i a l’esquena “Hi diu no toqueu en Braille”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 27/10/14

diumenge, 26 octubre de 2014

George Psalmanazar

L'editorial Ensiola publica en català des de Muro, a Mallorca. La seva dimensió és humil i el seu catàleg exquisit. Hi trobem obres d'autors actuals (Capella, Frontera) al costat d'obres recuperades, ja siguin originals (Amat-Piniella, Canyameres) o traduccions (Balzac, Huxley). Ara que Moll s'ha vist forçada a tancar, convé remarcar que a les Illes Balears hi ha un grapat d'editorials literàries que resisteixen. Un dels últims llibres que ha publicat Ensiola és Una humil proposta (1729) de Jonathan Swift, en traducció de Joan Melià i Cathy Sweeney, que també signen una introducció per contextualitzar aquest text satíric i remarcar-ne les concomitàncies que permeten fer-ne una lectura actual en clau catalana. Swift se sentia exiliat a Irlanda. D'origen angloirlandès i sacerdot de l'Església Anglicana, mai no va ser sospitós d'abraçar la causa (catòlica) irlandesa, però tot i això va escriure uns quants textos que són fuetades contra la política anglesa i mostren una clara voluntat de millorar la situació dels (catòlics) irlandesos. Una és aquesta humil proposta “per evitar que els fills dels pobres d'Irlanda siguin una càrrega per als pares i el país i perquè la comunitat en pugui treure profit”. La mordacitat de Swift és deliciosa. Ras i curt, proposa que els pares es mengin els seus fills abans que la carn deixi de ser tendra. En calcula l'estalvi (“les reserves de la nació augmentaran cinquanta mil lliures cada any”) i assenyala els beneficis suplementaris derivats de “la introducció d'un nou plat a la taula de tots els cavallers rics del regne que siguin de gusts refinats”.


Un dels inspiradors d'aquesta idea caníbal és “el famós Psalmanazar, nadiu de l'illa de Formosa (…) En el seu país quan un jove és condemnat a mort, el botxí en ven el cos a persones importants com una delicadesa de primera”. I aquí és on els traductors ens auxilien amb un apunt biogràfic del tal George Psalmanazar (1679-1763), un dels grans mestres de la impostura de tots els temps. Psalmanazar, que és nom artístic, era un francès amb ànima de falsificador compulsiu que es va fer passar, entre d'altres, per taiwanès. L'any 1704 va publicar un volum digne de figurar a l'Enciclopèdia de Tlön que va imaginar Borges: An Historical and Geographical Description of Formosa, an Island subject to the Emperor of Japan. Psalmanazar, que no s'havia mogut mai d'Europa, s'inventava costums (una llei permetia que el marit es mengés la muller si aquesta cometia adulteri) i també es va permetre el luxe d'inventar-se la llengua i l'alfabet de Formosa, fins al punt que molts gramàtics coetanis van incloure'n referències a les seves obres. La impostura de Psalmanazar només va sortir a la llum quan es van publicar (pòstumament) les seves memòries. Avui no ens faria ni puta gràcia. Tothom menteix i tothom s'inventa llengües. Bauzà parla formenterense i a l'Aragó tenen el lapao. La impostura ara és mainstream.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 25/10/14

dimarts, 21 octubre de 2014

De Ginzburg a Manganelli


L’estiu passat vaig rellegir una novel·la de Natalia Ginzburg, Les veus del vespre, publicada fa anys per edicions de l'Eixample, i va ser un gran retrobament. Les històries de Ginzburg no envelleixen, potser perquè sap retratar estats d’ànim, emocions i caràcters universals, encara que avui dia el món sigui molt diferent. Als seus llibres sembla que no hi passi res, els personatges són d’una proximitat gairebé banal, però de sobte una conversa es carrega d’amargor, o algú té una sortida inesperada (però ben lògica), i l’aire es carrega durant unes quantes pàgines. Llavors de mica en mica tot torna a ser com abans.

Mentre llegia la Ginzburg, em preguntava si avui dia té alguna presència. En castellà, Acantilado n’ha reeditat alguns títols, però fa temps que els editors en català no s’hi fixen. No és un cas aïllat. Passa el mateix amb molts autors italians que fa dues dècades eren habituals entre les novetats: Antonio Tabucchi, Roberto Pazzi... O Daniele del Giudice, per exemple: ¿va continuar publicant, després de Atles occidental? (Sí, però diria que ja no ens va arribar.) Deu ser una cosa cíclica, perquè abans d’aquests narradors dels finals dels 80 va passar el mateix amb Pavese, Morante, Pasolini, Moravia... (Sciascia i Calvino van tenir més sort, perquè anaven per lliure, igual que ara Elena Ferrante.) Ara toca publicar sobretot els més joves, que ja han deixat enrere la generació dita dels “joves caníbals”, i un dia a ells els passarà el mateix. Segur que a Itàlia gairebé tots mantenen una presència, però aquí com a mínim van per modes.

Per això és misteriós, i extraordinari, i del tot rellevant, que ara una editorial es fixi en Giorgio Manganelli. El Gall editor, de Mallorca, anuncia per aquests dies la publicació de L’aiguamoll definitiu, l’última novel·la que Manganelli va escriure poc abans de morir, aviat farà 25 anys. Vet aquí un llibre als antípodes del realisme de Ginzburg. Manganelli escriu un viatge cap a la mort, cap a l’aiguamoll que l’ha de xuclar per sempre, i ho fa amb una prosa il·luminada i densa, propera l’atmosfera del Pedro Páramo de Rulfo. El páramo definitiu, podríem dir. No és un llibre fàcil, però qui surti de l’aiguamoll per la darrera pàgina, enfangat, potser tindrà ganes de llegir els seus altres llibres, més vitals i enjogassats.

Jordi Puntí, El Periódico, 18 d’octubre del 2014.

dilluns, 20 octubre de 2014

Què posa al teu CV?

El currículum vitae no és un gènere menor. Ho saben tots els aspirants a qualsevol lloc de treball. Depén de qui te'l demani pots destacar un aspecte a un altre del teu perfil, en funció del que et convingui mostrar. De fet, tots els que ja tenim una edat comencem a tenir-lo una mica llarg, de manera que, si no volem passar per ploms, ens veiem en la sana obligació de garbellar-lo. Si, posem per cas, una institució cultural que em contracta per fer-hi una conferència em demana un CV i els envio un plec detallat de vint folis el més segur és que arribin a la conclusió que CV vol dir Cretí Vitalici. Per això és bo tenir diverses versions del CV, segons l'ocasió. I la més abreujada és el subtítol explicatiu que a la tele surt per pantalla quan algú apareix per primera vegada en una tertúlia. Aquesta modalitat Twitter del CV és la mateixa que pot figurar als cartells dels participants en una taula rodona o a les invitacions que prèviament s'editen per promocionar-la. En aquest subtítol la responsabilitat sobre què hi figura i què no és clarament de l'al·ludit. Doncs bé, la setmana passada vaig rebre una invitació per assistir a una taula rodona a Madrid emmarcada en un cicle sobre el bicentenari del general Prim, l'únic català que ha presidit Espanya. El títol de la taula rodona era “Prim, Presidente del Gobierno Español” i se celebrava al Centro de Estudios Políticos y Constitucionales de Madrid en una data tan assenyalada (per a la memòria històrica dels catalans) com el 15 d'octubre. Convocaven (m'estalvio els protocol·laris Dons) Benigno Pendás, en la seva condició d'amfitrió, i el president de la Fundación Independiente Ignacio Buqueras y Bach, veritable promotor de l'acte. Els ponents eren molt coneguts: José Montilla, Eduardo Serra i Eduardo Zaplana.


A la invitació, sobre mitja dotzena llarga de logos institucionals, cadascun d'aquests tres participants és (auto)descrit en una o dues línies. Eduardo Serra s'atribueix dos ítems: “Presidente de Transforma España. Ministro de Defensa (1996-2000)”. José Montilla opta per mostrar un CV tripartit: “Senador. Presidente de la Generalitat de Cataluña (2006-2010). Ministro de Industria, Turismo y Comercio (2004-2006)”. I Eduardo Zaplana? Doncs fa curt: “Presidente del Club Siglo XXI. Ministro de Trabajo (2002-2004)”. Ni rastre de la seva presidència de la Generalitat Valenciana, i això que va exercir-ne de 1995 a 2002! Queda clar que per a Zaplana aquells set anys al front del país reduït a comunitat van ser un simple entrenament per fer el salt a Madrid. Segurament tan enriquidor com abans ser alcalde de Benidorm. Sense més trascendència.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 20/10/14

Entradas populares

Compartir