dimarts, 22 abril de 2014

Vargas Llosa va dir que no



Gabriel García Márquez i Mario Vargas Llosa van estar a punt de reconciliar-se. Del 27 al 31 de gener de 2010 vaig ser a Colòmbia, convidat al Hay Festival de Cartagena de Indias. Hi vaig volar en companyia de l'escriptora Najat el Hachmi per presentar-hi les traduccions al castellà del seu L'últim patriarca i el meu Quiet. En una de les moltes recepcions, en un vell palau, vam coincidir amb García Márquez, a qui havien parat taula a peu pla al vestíbul, sota l'escala principal, perquè ja no es podia moure gaire. El vell patriarca colombià es va interessar força per la jove nascuda a Nador que vivia a Barcelona i escrivia en català. Vaig assistir a la llarga conversa i al final vaig intentar recordar-li, sense gaire èxit, la figura del seu amic Tísner. A dos carrers de l'hotel que ens acollia té casa el periodista colombià Daniel Samper Pizano, a qui conec i admiro pels seus escrits tan punyents com humorístics, i amb qui comparteixo devoció per Les Luthiers. Daniel, germà de l'ex president Ernesto Samper, viu a Madrid des dels vuitanta i hem coincidit més d'una vegada, sobretot gràcies al programa “No es un día cualquiera” de Pepa Fernández a RNE. Va venir a la meva sessió al Festival i em va convidar a veure el Barça (de Guardiola) que jugava contra l'Sporting (de Preciado). El vam veure amb  Juan Cruz, a una hora estranyíssima, i va ser un festival d'ocasions blaugrana amb un únic gol de Pedro. Era aquell Barça de quan no perdíem mai.

La fraternitat blaugrana, i potser la coincidència onomàstica, van fer que Daniel Samper em convidés també al dinar de comiat que celebrava l'endemà, 31 de gener,  amb el mateix Cruz, Vargas Llosa i famílies respectives, abans de la diàspora post Festival. De manera que em vaig trobar entaulat amb una desena de comensals al menjador de la casa coloniadels Samper. I allà va succeir. Just després de fer-nos la foto que he penjat a mariusserra.net/cat/noticies, va sonar el mòbil de Samper. Algú de l'organització del Festival li deia que estaven dinant amb Gabriel García Márquez en una casa molt propera i que el Nobel colombià havia accedit a retrobar-se amb el futur Nobel peruà. O això és el que va dir Samper després d'empassar saliva mentre tapava el mòbil amb l'altra mà, en un gest antic heretat de la telefonia fixa. Tots vam entendre que els promotors del Festival buscaven la foto, una imatge que hauria donat la volta al món. I això és justament el que va dir Mario Vargas Llosa abans de declinar, amb un gest antic que combinava la mà i el cap, heretat dels patricis. Ara l'abraçada entre els dos grans narradors enfrontats ja no es produirà mai, per més que aquests dies tothom lloi el realisme màgic.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 22 d'abril de 2014

Sense il·lusió

Havent estat rebutjat, durant cinc anys, per diverses editorials que no volien tocar el tema, s'acaba de publicar el primer llibre en català que examina el fenomen de l'homeopatia des d'un punt de vista científic (  Homeopatia sense embuts, Publicacions de la Universitat de Barcelona). L'autor d'aquest assaig molt ben escrit, el genetista Jesús Purroy, explica com, a finals del segle XVIII, el científic alemany Samuel Hahnemann va desenvolupar les dues teories principals de l'homeopatia: que els similars es curen amb similars (un exemple: la preparació homeopàtica per a les cremades de sol es basa en sucre assolellat) i que la dilució dels ingredients reforça els seus poders curatius. Per popular que fos el sistema de Hahnemann en aquella època de tractaments convencionals amb sangoneres i mercuri, al cap d'un segle i mig l'homeopatia havia estat plenament superada per la medicina científica alhora que, el 1926, el descobriment del nombre d'Avogadro –que demostrava que els productes homeopàtics eren diluïts fins a l'extrem que no continguessin cap ingredient actiu– va obligar els homeòpates a explicar que les seves pastilles de sucre memoritzaven l'ingredient actiu: una teoria que desafia totes les lleis actuals de la física, la química i la biologia. Però Purroy va més enllà d'una anàlisi purament científica: ens recorda, sobretot, que les organitzacions estatals –als EUA, Espanya, Anglaterra, Catalunya...– que vetllen perquè les medicines científiques siguin segures i eficaces no apliquen el mateix rigor a les medicines homeopàtiques; les quals es venen, malgrat això, a les farmàcies i no pas a les botigues de llaminadures. En resum, sempre segons Purroy, la confusió que això causa entre els consumidors de fàrmacs, fent que equivalguin els productes homeopàtics amb els que porten ingredients actius, pot tenir conseqüències nefastes pel que fa a la nostra salut; i segurament, també al nostre sentit comú.

Matthew Tree, El Punt Avui, 20/04/2014

Experiència



Dissabte, una de les agències literàries més prestigioses de Londres (Greene & Heaton) va organitzar un Author Pitch; o sigui, qualsevol autor que els demanés hora tindria deu minuts justos per presentar la seva novel·la –fer-ne un pítxing, que de vegades es diu en català– davant d'un agent literari, cara a cara: una oportunitat d'or, atès que en el món tancadíssim de les lletres angleses el contacte personal és essencial. Em va faltar temps per reservar la meva estoneta de torn amb un dels agents i comprar el bitllet d'avió. Val a dir que, en arribar a Londres, vaig tenir la sensació que tot el que veia, ni que fos de reüll –els vianants, els anuncis, les botigues... –, m'era completament aliè, com si hagués entrat en una ciutat tan irremeiablement estrangera que mai no m'hi trobaria a casa, alhora que sabia molt bé que durant 26 anys havia estat, precisament, casa meva. Aquesta sensació desagradable va resultar ser premonitòria: només d'encaixar amb l'agent que m'havia tocat, em vaig adonar que entre nosaltres no hi havia ni un bri d'empatia. Li vaig explicar el meu pas de l'anglès al català i a l'inrevés i li vaig dir que havia publicat deu llibres en un idioma i dos en l'altre, però com que la seva cara no delatava cap reacció que no fos un avorriment profund em vaig afanyar a esbossar l'argument de la meva novel·la. Tot seguit, em va dir que li semblava massa fantasiós i gens versemblant i que, al seu parer, el llibre no valia la pena, abans d'acomiadar-se sense mirar-me als ulls. Menys d'un minut, li havia calgut, per repudiar sis anys de feina. Vaig sortir al carrer amb els ànims empalats i l'autoconfiança afusellada. Tan fotut, de fet, que dubtava que hi hagués algú més que pogués entendre com em sentia. Fins dimecres, quan vaig veure que tres diputats catalans també havien viatjat a l'estranger per explicar un projecte important en deu minuts justos, tot plegat per rebre un refús com una casa de pagès en lloc d'una resposta.

Matthew Tree, El Punt Avui, 13/04/2014

dilluns, 21 abril de 2014

Aptonímia augmentada

Fa un quart de segle la catedràtica en Lingüística Maria Teresa Cabré es va avançar als temps i va crear un instrument d'anàlisi que altres llengües han trigat molt més a tenir. El va anomenar Observatori de Neologia i el va centrar en la detecció i estudi de les noves unitats lèxiques sorgides en el discurs dels parlants, tant en català com en castellà. Aquest observatori va néixer en el si de la Universitat de Barcelona, però ja fa vint anys que és un projecte de la Pompeu Fabra. Fa poques setmanes, el consell supervisor de l'Observatori de Neologia va aprovar el terme aptònim, un mot format a partir de l'adjectiu apte i la forma sufixada del grec -ònim, que significa nom. Aptònim designa, doncs, “un nom de persona que semànticament té relació amb alguna característica física, moral, professional o d'altra mena de la persona o el personatge de ficció a què fa referència”. Els verbívors (un altre dels neologismes que fa fortuna) estem d'enhorabona, perquè ja fa anys que ens dediquem a la recol·lecció sistemàtica d'aquesta mena de relacions atzaroses. L'aprovació ha tingut efectes immediats. Ha estat sortir publicada i començar a aparèixer a la premsa aptònims a dojo, amb una intensitat que no recordava. El mateix dia de l'aprovació veig que l'agenda de La Vanguardia informa de la conferència “La vida que s'amaga a l'aigua” impartida per la professora d'ecologia de la UB Maria Rieradevall. L'endemà, llegeixo que el grup Mémora, especialitzat en serveis funeraris, tanatoris, crematoris i gestió de cementiris, funda un consell assessor per reflexionar sobre el concepte de la mort en la societat i contribuir a desfer el tabú que plana sobre aquest tema. Una de les membres insignes del consell és la coordinadora de la Unitat de Psicooncologia de l'Hospital Universitari Gregorio Marañón de Madrid. Aital senyora respon al nom de Marie Die. Nota per a no anglòfils: sí, die significa morir.
 
Però el cas més espectacular ha estat el d'una activista gironina que havia adquirit una certa notorietat en els mitjans de comunicació pel seu lideratge en la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca a les comarques gironines: Marta Afuera. Que Afuera liderés una plataforma que justament lluita perquè no facin fora gent de casa ja havia generat algun comentari de caire aptonímic, però que ara l'Assemblea de PAH catalanes, incloses totes les PAH de les comarques gironines, hagin decidit fer fora Afuera, ja demana amb urgència l'aplicació d'algun prefix intensificador al neologisme acabat d'acceptar. D'un cas com l'expulsió d'Afuera, com n'haurem de dir? Un cas de reaptonímia, multiaptonímia, poliaptoníma? O simple mala llet?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 21/12/14

dissabte, 19 abril de 2014

La nació de Tlön

L'enciclopèdia de Tlön acaba de ser premiada. Al relat de Borges Tlön, Uqbar, Orbis Tertius irromp tot un món per una escletxa bibliogràfica. Una versió apòcrifa de l'Enciclopèdia Britànica mena al volum onzè de A first encyclopaedia of Tlön. Tlön resulta ser un univers paral·lel cartografiat de manera secreta per generacions de redactors. Borges se l'imagina com un terreny de joc regit per l'idealisme filosòfic en el qual no té cabuda el materialisme. El jurat del CoNCA acaba de proclamar els Premis Nacionals de Cultura de la Generalitat de Catalunya 2014. Els guardonats són deu, dos dels quals provinents del món literari: l'escriptor Vicenç Pagès Jordà i l'editor Jaume Vallcorba. Entre els altres vuit destaca l'Amical Wikimedia, una organització sense ànim de lucre centrada en la promoció de la Viquipèdia. Una quantitat ingent de voluntaris aplegats per un dels idealismes més poderosos: sumar tot el saber humà i posar-lo a l'abast del màxim nombre d'homínids alfabetitzats. Donar-li un premi Nacional a l'Amical Wikipedia significa premiar un grup amplíssim de ciutadans redactors. Dos dies abans Xavier Bru de Sala havia publicat un article a El Periòdico amb el títol de  “Pirateria digital” que posava la Wikipedia en aquest mateix sac i expressava dubtes sobre la legalitat del “llistat de continguts accessoris que hi sol haver al final dels articles”. És una crítica incomprensible en un culturalista com ell. Considerar il·legal aquesta remissió a les fonts primàries seria com il·legalitzar la bibliografia de qualsevol estudi. En tot cas, Viquipèdia adopta una llicència de contingut lliure: qualsevol text o imatge creats pels redactors poden ser copiats, modificats i redistribuïts. 

Això no treu que el projecte wikipedista generi controvèrsies. En ocasions, una redacció assembleària transforma certs àmbits del coneixement (polític, històric, religiós) en veritables camps de batalla dialèctica. Res que no succeeixi a les millor universitats del planeta, esclar. Però el sistema wikipedista disposa de mecanismes que n'adverteixen el lector. I el volum del que és informe (o deforme) és ínfim comparat amb el volum de tot allò que informa de manera precisa. En tot cas, el pes de la Wikipedia cada cop és major en la transmissió cultural contemporània. Potser per comprovar-ho un grup de folls, encapçalats per l'alemany Christoph Kepper, promou ara el projecte d'imprimir en paper tota la versió anglesa de la Wikipedia i presentar-la aquest agost a Londres. Aquesta colla de paperines han calculat que els calen 50.000 dòlars i ja n'han aconseguit un terç per micromecenatge. Del càlcul d'estructures (1000 volums de 1200 pàgines, uns 80 metres lineals de prestatgeria) se'n dedueixen dues coses. D'una banda, la immensitat intel·lectual del projecte. De l'altra, que el conreu de l'intel·lecte no immunitza pas contra les bestieses.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 19/4/14

dimecres, 16 abril de 2014

La taula invisible

Per circumstàncies que ara no vénen a tomb la setmana passada havia d'anar a València amb dues persones més. Barcelona i València estan a una distància perfecta per anar-hi en tren a passar el dia. Tres hores amunt  i tres avall. Quan buscava els bitllets a la web de Renfe vaig descobrir una anomenada “Tarifa 4 Mesa”. Pel mateix preu dels tres bitllets me n'oferien quatre, amb les butaques acarades. Una bona opció, perquè viatjar en aquesta disposició és més còmode. Per aprofitar l'oferta, se'm va acudir trucar a un bon amic, amb qui sempre tenim projectes entre mans però ens costa trobar temps per treballar-hi. El vaig convidar a fer una sessió de treball ambulant amb un arròs de premi: sortir a les vuit del matí, tornar a les nou del vespre i en l'entremig, sis hores de feina al tren, tres i tres, un bon dinar en companyia agradable i la resta de temps lliure pel centre de València, perquè pogués treure el nas per les llibreries de vell. A algú li pot semblar un mal pla però ell va trobar que era una metonímia del paradís. De manera que a les vuit del matí sortim tots quatre de Sants, busquem el vagó del nostre Euromed i quan ja ens disposem a prendre possessió del nostre despatx ambulant topem amb un fet extraordinari. Els nostres quatre seients estan acarats, sí, però de taula no n'hi ha cap. Passa una noia uniformada  amb els auriculars i l'escometo. Sí miri, que aquí hi diu “Tarifa 4 Mesa”, li mostro els bitllets, i no ens han posat la taula. Que ens la pot portar? La noia em mira amb aprensió i em replica que aquesta tarifa vol dir que anem junts. Li demano si la paraula mesa en idioma renferol té el significat de junts i em diu que parli amb l'interventor. Queda clar que als vagons de classe turista d'Euromed les taules no són ni plegables ni rodones, sinó invisibles. El meu amic haurà de posar-se a la falda les carpetes, el portàtil i els altres elements que porta per a una reunió de treball ambulant de sis hores. Afortunadament, ni l'arròs ni els amics valencians no ens enganyen. En això, Renfe és única.
L'episodi de la taula invisible em fa pensar en una de les novel·les més inquietants que he llegit últimament: ¡Ponte, mesita! d'Anne Serre (Anagrama, 2014). Una faula amoral. En el conte homònim dels germans Grimm, la taula s'omple de menges exquisides cada cop que es pronuncien unes paraules màgiques. En la taula de la novel·la de Serre, de cossos afamats de sexe. La narradora del relat tabula tabús com l'adulteri, la pedofília o l'incest a partir de tot el que passa damunt la taula del menjador d'una família enfollida, la seva. La taula invisible de l'Euromed tabula un altre tabú en el reialme de la Renfe: la diligència.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 15/4/14

dimarts, 15 abril de 2014

Lliurecomprador, jo?

Durant una colla d'anys vaig ser client de Caprabo. De fet, hi va haver una època que a les solapes de les novel·les hi feia posar que era soci del Barça i que també tenia els carnets d'Amics del Zoo, del RACC i la targeta del Caprabo. Era rigorosament cert, com tot el que he posat a les solapes dels meus llibres. Tenia a prop de casa un dels supermercats fundats l'any 1959 pels senyors Carbó, Prat i Botet i hi anava a comprar sovint amb il·lusió. No com d'altres que només s'hi acostaven a endur-se la cistelleta del Benvingut Nadó i després no hi tornaven a posar els peus mai més. Han passat els anys, l'apunt biogràfic de les solapes dels meus llibres cada cop és més llarg i, potser per això, intento portar menys carnets a la cartera. Encara sóc soci del Barça, ehem, i del RACC, però ja no sovintejo el Zoo i no tinc cap Caprabo a la vora. Ara prefereixo consumir al mercat o al petit comerç del barri. Potser per això, cada cop que veig l'espot televisiu que commemora els 55 anys d'antiguitat i anuncia un nou Caprabo quedo garratibat per com ha canviat des que no el sovintejo. Busco un símil en aquells excristians practicants que passaven dècades sense trepitjar una església i un bon dia descobrien que les misses ja no es feien ni en llatí ni d'esquena a la concurrència, sinó amb guitarres i feligressos peluts que evitaven la genuflexió i no combregaven amb la boca oberta sinó amb la mà parada. L'espot televisiu de Caprabo és una superproducció amb una èpica que ni l'espot del Tricentenari, i els seus paral·lelismes em deixen perplex. En nom de la llibertat, el subtext és una història d'amor que desemboca en una bona nova insospitada: em donen la benviguda com a lliurecomprador. Uf.
 
Hi surt una petició de mà formal, amb l'anell preceptiu, i un contraplà amb un elegant mosso de supermercat que ens ofereix... una cistelleta de maduixes! Inevitablement, penso en la Trinca (ai nena, si vols venir, al camp a collir maduixes). La tesi eròticocampestre es confirma pocs segons més tard, quan un home entra en una habitació amb una dona en braços, en la inequívoca posició núbil que el tòpic associa als prolegòmens del primer acte sexual dins del clos matrimonial. Acte seguit, el contraplà ofereix la imatge d'un aguerrit mosso del supermercat que entra en la llar d'un client (o una clienta) en la mateixa postura. En comptes de carregar una núvia el mosso carrega un munt de productes en una caixa. I llavors, quan la narrativa amorosa ens empeny cap a un desenllaç de Benvingut Nadó, va i resulta que el nounat sóc jo, i em donen la benvinguda com a lliurecomprador. Au va, que els moqui la iaia.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 14/4/14

Entradas populares

Compartir