dimarts, 18 novembre de 2014

Dolç i tendre ‘hooligan’

 ¿Vosaltres qui vau preferir? ¿Paul Simon o Art Garfunkel? ¿John Lennon o Paul McCartney? Quan una parella se separa, els seus amics han de triar qui veuran més sovint, de qui rebran les confidències. Amb la música és semblant, quan l’èxit sorgeix d’una aliança de talents. El 1987, quan els Smiths es van desfer, gairebé tothom va triar Morrissey, però jo vaig preferir Johnny Marr. Va ser una decisió mig inconscient i, de fet, al principi vaig dubtar. Morrissey va reaccionar de pressa i de seguida va publicar Viva Hate. El va gravar amb Vini Reilly, que va aconseguir que el disc sonés com els Smiths i alhora com si fos una evolució del seu grup, The Durutti Column.

Després Morrissey va anar publicant discos, es va fer famós i a les entrevistes es feia l’arrogant. M’agradava el seu discurs polític i social, però ja no l’escoltava com abans. En canvi, un dia en vaig adonar que mai no havia deixat de seguir a Johnny Marr, potser perquè el seu treball sempre era més discret, primer amb Electronic i més tard col·laborant en discos de The The, Kirsty MacCall o fins i tot Bryan Ferry. Després van venir projectes com Modest Mouse i el seu primer disc en solitari, i encara que no m’encantaven, sovint hi trobava el reclam del seu estil de tocar. Potser era nostàlgia.

Aquest dijous Johnny Marr va actuar al Gramercy Theatre de Nova York i jo hi vaig anar. Hi presentava el seu nou disc, Playland, que és millor que l’anterior, més d’acord amb el seu estatus d’heroi del pop britànic. En directe, les seves cançons t’arrosseguen per la força de les guitarres, i a estones hi trobes ressons d’aquells jocs seus de notes trenades, tan cristal·lins i tan únics. També va tocar mitja dotzena de cançons dels Smiths, que el públic va celebrar moltíssim: Panic, Bigmouth strikes again, How soon is now?, Still ill... Marr no té la veu de Morrisey, és així, però es fa seves les cançons amb un to més ronc i menys líric. Han passat molts anys des de la separació dels Smiths. No va ser un trencament amistós, però com a mínim musicalment van encertar-la amb la custòdia compartida (de les seves cançons.)

Jordi Puntí, El Periódico, 15 de novembre del 2014.

dilluns, 17 novembre de 2014

La primera fotobomba

Els anglosaxons són molt amants de la síntesi per la via verbal. Google divulga cada any el mapa de paraules més buscades i algunes institucions que trafiquen amb mots també han creat formats per destacar-ne. És el cas de l'editorial Collins, que com a mínim en la meva època d'estudiant de Filologia Anglesa era considerada la millor editora de diccionaris. A can Collins organitzen cada any un concurs per seleccionar la paraula de l'any. És una ocasió excel·lent per aconseguir ressò mediàtic i per això fan coincidir la divulgació del veredicte amb la publicació de l'última edició del Collins English Dictionary. Enguany competien mots com hangry (fusió d'angry i hungry que designa la irritació que provoca la gana), humblebrag (una mena de falsa modèstia que barreja la humilitat i l'ostentació), bakeoff (competició informal que neix l'any 2010 d'un concurs televisiu britànic de posar pastissos al forn) o photobomb (ficar-se al mig de la foto d'algú altre). La guanyadora ha estat photobomb, la fotobomba. La proliferació de dispositius capaços de fotografiar ha tret ferro al que, en l'època analògica, podia ser considerat un acte greu de sabotatge. Ara fer una foto resulta tan rutinari que si se’n malmet una la gent en fa una altra i llestos. Per exemplificar el terme guardonat, Collins ha divulgat uns quants exemples il·lustres. Llegeixo que a la cerimònia dels Globus d'Or entrevistaven Taylor Swift i per darrere es va colar l'actriu Jennifer Lawrence. A la cerimònia dels Oscars es veu que l'actor britànic Benedict Cumberbatch va fotobombar (o seria fotobombardejar?) una foto en la qual només estava previst que sortissin els U2. Finalment, l'exemple més destacat seria el de la reina Isabel II, que apareix inadvertidament en una autofoto que es fan uns esportistes als Jocs de la Commonwealth a Glasgow.

Abans i tot de tenir nom, ja hi va haver fotobombarders il·lustres. Carles Sentís era conegut per aparèixer en moltes fotos de moments històrics de l'Europa del segle XX. Zapatero va fotobombardejar la proclamació del tripartit a la plaça de sant Jaume, amb la seva famosa irrupció al balcó de la Generalitat. I què me'n diuen del petit Nicolas? Va ser Alfonso Guerra qui va posar en circulació allò que “qui es mogui no sortirà a la foto”. La fotobomba és justament el contrari. Qui es mou entra a la foto. En uns moments polítics tan intensos com els que vivim, amb el procés sobiranista encarant la fase decisiva i els actors principals conjugant el verb situar, és probable que assistim a algun exemple inesperat de fotobomba. Qui serà el primer que es colarà subreptíciament en una foto en la qual, en principi, no estava destinat a aparèixer?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 17/11/14


dissabte, 15 novembre de 2014

Ficció Fosteritzada

Edicions del Periscopi acaba de publicar un discurs de David Foster Wallace. No és pas un d'aquells discursos històrics que fan els grans estadistes ni cap text especialment solemne. Només és un parlament a la festa de graduació de la promoció de Kenyon College l'any 2005. DFW no n'havia fet mai cap i tampoc no en farà cap més, perquè es va suïcidar tres anys després. El text, traduït per Ferran Ràfols Gesa, es diu L'aigua és això i podria ser el testimoni d'un veterà en una reunió terapèutica d'Adolescents Anònims. DFW l'engega d'una manera sensacional: “Hi ha dos peixos joves que van nedant i es troben un peix més vell que neda en direcció contrària, els saluda amb el cap i diu ‘Bon dia, nois. Com està l'aigua?’. I els dos peixos joves continuen nedant una mica més, i al final l'un mira a l'altre i fa: ‘Què collons és, l'aigua?’”. DFW se'n fot de la necessitat de paràboles (nosaltres en diríem metàfores marineres) als discursos de graduació, però després continua nedant per aquesta aigua i basteix un gran discurs sobre l'educació humanística. Una delícia. L'editor acomboia el breu parlament amb un pròleg de Vicenç Pagès Jordà, l'escriptor que l'any 2009 va activar la traducció d'obres de DFW al català des de la ficció, és a dir, des de les pàgines de la seva novel·la Els jugadors de whist. VPJ fa una repassada magistral de la trajectòria de DFW que desmenteix les mixtificacions provocades pel final tràgic de la seva vida i el paral·lelisme amb un  suïcida coetani com Kurt Cobain.


En una de les tretze respostes que VPJ afirma tenir preparades per si algú li pregunta per què li agrada com escriu DFW, llegim: “DFW va saber incorporar la no-ficció dins la ficció i viceversa. La seva família sabia que gran part dels reportatges eren inventats, però llegia amb molta atenció les novel·les perquè s'hi trobaven a ells mateixos”. És un capgirament interessant que resulta central en la narrativa del canvi de segle. Els manuals que es publicaran a mitjan segle XXI parlaran de la permeabilització de les fronteres entre els relats de la dita realitat i els relats dits de ficció. L'autoficció va ser detonant a finals del segle XX, amb la transformació de molts autors en personatges de les seves obres. L'espai autobiogràfic ha esdevingut terreny de joc ficcional i viceversa. La sèrie El crac de Joel Joan n'ha estat un cas extrem, per la caricaturització del seu autor, productor, director i actor. VPJ també parla de la síndrome del Clang Bird “aquell ocell fictici que vola en cercles cada vegada més estrets fins que acaba engolint-se a si mateix” i afirma que “DFW va transformar l'espiral d'autoanàlisi recursiva en un art”. Aquesta setmana s'ha estrenat al Poliorama Polònia, el Musical, un cas d'autoanàlisi recursiva de caire col·lectiu. Els nostres líders polítics farien molt bé d'anar-se a veure reflectits en aquesta espectacular història vodevilesca creada per Jordi Galceran i els polonesos en llista única. Un deu.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 15/11/14

dimecres, 12 novembre de 2014

Fer cua a Lexington Ave.

Ara fa 60 anys, l’estiu de 1954, Josep Pla va viatjar per primer cop a Nova York. La visió dels gratacels altíssims, a la part baixa de Manhattan, el va deixar bocabadat i poc després, en un article, va descriure’ls com un manat d’espàrrecs “agrupats en un feix gegantí”. En la metàfora de pagès s’hi entreveu un home que s’ho mirava tot amb avidesa. Encara al primer dia, al vespre, després de caminar moltes hores per la ciutat, Pla va escriure una frase memorable: “M’adono que avui ha estat el dia de la meva vida que he vist més coses”.

Han passat molts anys, però els carrers de Nova York continuen sent un espectacle. No hi ha gaires llocs del món, suposo, on la llibertat individual sigui tan respectada com aquí, i potser per això les coses més extraordinàries tenen lloc de la manera més natural. Dit d’una manera planiana: hi ha gent per a tot. Per dir-ho de manera planiana: hi ha gent per a tot. Ahir diumenge, per exemple, els novaiorquesos podien triar desenes d’activitats, i l’oferta incloïa un festival de figures fetes amb llaunes de conserva, o l’actuació del grup punk Pujol (no és broma). En aquest panorama, que els catalans expatriats participessin en una mena de consulta sobre el seu futur, sense efectes polítics, però amb una gran càrrega festiva i de denúncia, semblava la cosa més normal del món. Més d’un novaiorquès s’hi hauria afegit, en veure la cua de gent que esperava per votar a l’avinguda Lexington.

Un cop a dins, la cosa prenia un aire més oficial. Signaves en un registre de visitants, pujaves al pis 18 i allà t’esperaven les urnes. Els voluntaris t’informaven. Els observadors observaven. Els votants comentaven la jugada. N’hi havia que es feien una foto mentre votaven. Després, a l’ascensor de baixada, tenies 18 pisos per rumiar. Que un referèndum de debò ens estalviaria moltes hores de converses inútils i malentesos. Que així sabríem per fi la realitat de les xifres i ens estalviaríem les hipòtesis i les manipulacions amb interès electoral. Que tot aquest assaig de votació potser no servirà de gaire, però com a mínim ja tindrem una altra cosa per explicar.


Jordi Puntí, El Periódico, 10 de novembre del 2014.

dimarts, 11 novembre de 2014

El mirall del Carmel

Recordo l'esfondrament del garatge del carrer de Calafell, al barri del Carmel, el gener farà deu anys. Recordo que la gestió política d'aquella crisi va provocar moments tan delirants com la visita d'un somrient Zapatero disfressat de míster Marshall. Recordo que La Vanguardia va fer una cobertura exhaustiva d'aquell greu cas de negligència que no va causar víctimes mortals de miracle. Recordo que, durant setmanes, els col·laboradors habituals del diari en vam deixar constància escrita en cròniques i reportatges. Si un estudiant de periodisme els aplega hi trobarà un reflex de la pluralitat de mirades, com és marca de la casa, i també un ampli llistat dels prejudicis sedimentats durant la transició sobre la immigració d'origen espanyol que va arribar a Catalunya els anys seixanta. Recordo una peça superba de Baltasar Porcel i també en recordo una de Francesc de Carreras, que invertia mitja crònica per explicar els preparatius del seu viatge periodístic: fullejar Últimas tardes con Teresa de Marsé, enfundar-se una trenca en honor d’Huertas Clavería com qui es posa una armadura… Com que visc a cinc-cents metres del Carmel recordo que m'ho vaig llegir tot amb ulleres de prop. El Carmel se'm va revelar com un mirall molt útil per reflectir prejudicis.

Diumenge em vaig passar 12 hores rere una urna a l'Escola El Carmel del carrer de Llobregós, amb els meus companys de mesa Ivan i Montserrat. Recordo la silicona al pany, de bon matí, i els somriures de tots perquè l'escola té una altra entrada. Recordo la indignació de la valenciana que no va poder votar tot i estar empadronada al Carmel perquè al seu DNI hi figura l'adreça d'Alcoi. Que li parlin de garanties democràtiques i de Bob Esponja! Recordo el xaval que es va presentar a votar amb la samarreta de la roja, dorsal  69, i una bandera d'Espanya a la cintura, va votar amb tota normalitat i es va fer fotografiar, com tanta altra gent, introduint la papereta a l'urna. Recordo la néta de Joan Sales, l'editora Maria Bohigas, que va votar amb emoció a la meva mesa. Je me souviens Club Editor: Sales i Rodoreda. Recordo el fill de la Maria, amb l'adreça del Carmel estampada al seu passaport francès, que no tenia NIE i va haver d'anar a votar al Palau Robert. Recordo vots particulars d'un italià, una escocesa exultant, una algeriana, una família de guineans, un bolivià i un senyor d'Ávila que em va voler ensenyar el seu sí-sí. Recordo el recompte de l'urna que després em vaig endur a casa: 151 sisís, 33 sinós, 19 nos, 5 siblancs, 2 blancs i 16 altres. El mirall del Carmel. Per cert, Je me souviens (me'n recordo), a banda del llibre de Queneau, és el lema dels quebequesos.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 11/11/14


dilluns, 10 novembre de 2014

Casasses assolella Maragall

Quan escrivia Verbàlia vaig topar amb autors tan sorprenents com el canari Juan de Iriarte y Cisneros (1702-1771), germà del popular autor de faules. Aquest Iriarte, autor bilingüe en llatí i castellà, em va cridar l’atenció per dues coses. D’una banda era autor d’epigrames memorables com ara: “El señor don Juan de Robres,/ con caridad sin igual,/ hizo este santo hospital…/ y también hizo los pobres”. O aquest altre exemple autoreferencial que defineix el gènere epigramàtic: “A la abeja semejante,/ para que cause placer,/ el epigrama ha de ser/ pequeño, dulce y punzante”. Però sobretot em vaig endinsar en Iriarte perquè va escriure un llibre fascinant, la Gramática latina escrita en verso castellano (con su explicación en prosa). Bastarà amb les tres primeres regles per captar-ne l’abast: “Regla I. De su Definición. La Gramática se toma/ Por el Arte que igualmente/ Enseña á hablar rectamente,/ Y escribir algun idioma: / Y así, según nos lo indica/ Su mismo nombre, se llama/ De la Griega diccion Gramma,/ Que la Letra significa”. Aquí ve una petita explicació en prosa i prossegueix: “Regla II. De su Division. Las Partes que ésta numera,/ son quatro: Etimología,/ Sintáxís, Ortografía, / Y Prosodia la postrera”. Paràgraf en prosa i sant tornem-hi: “Regla III. De las letras. “La Letra, que se supone/ De la voz la menor parte,/ De ningun modo se parte,/ Y todas Voces compone…” I així anar fent.

Ara Enric Casasses, el poeta més lector de tots els poetes que diuen i escriuen, publica un llibre extraordinari que versifica el comentari de text. Porta per títol Intent de comentar-hi el poema d’en Joan Maragall Soleiada (edicions Vitel·la) i fa exactament el que promet. Intenta (i aconsegueix) comentar un poema poc conegut de Maragall que reprodueix en les dues versions que se’n van publicar: la definitiva a Les disperses (1904) i una de prèvia al número 33 de la revista Pèl & Ploma el 13 de gener de 1900. Soleiada és un poema deliciosament sensual que parla d’una bella donzella que s’exposa nua al sol i en queda prenyada. El comentari en vers de Casasses està editat de tal manera que, mentre l’anem llegint sempre tenim a la vista en pàgina desplegada els 51 versos maragallians. Casasses opta per una forma mètrica molt mal·leable: “Pot ser que me’n surti—mitjanament bé/ si encara ho complico—més i ho faig en vers,/ tirant d’aquests versos—d’un vermell morat/ de les roses franques—maragallians/ de cinc amb cinc síl·labes—i cesura al mig,/ pla el primer’mistiqui—i el segon agut./ L’art del comentar-hi—és dificilot:/ ha de fer visible—en un mirall net/ una obra d’un altre—tal qual, tal com és”. El mirall verbal d’Enric Casasses assolella els versos de Joan Maragall d’una manera que durant molts moments del segle XX hauria estat impensable. De fet, el llibre neix d’una conferència sobre Joan Maragall que Casasses va fer el 26/XI/2009. De l’any 9 al 14 hem après unes quantes coses. Demà farà sol. La Soleiada.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 8/XI/2014

Vota Carles Cassanyes!

       Només l’he vist una vegada en la meva vida, fa gairebé un any, però quan escric aquestes ratlles sé que, passi el que passi, haurà estat l’heroi d’aquest 9N històric. Recordin el seu nom. Es diu Carles Cassanyes i al seu perfil d’about.me es defineix d’aquesta manera: “Em dic Carles i visc a Sabadell, tot i que m'agradaria viure a prop del mar... a Cotlliure, a Eivissa (fotos), la Costa Brava... Llicenciat en filosofia, treballo en el món de la formació de català per a adults, tant presencial com a distància, des de fa més de 25 anys. Estic convençut de la necessitat d’un canvi en el procés d’ensenyament i aprenentatge i que les TIC ens ofereixen moltes possibilitats per a l’educació. M'agrada llegir, escoltar música, tocar el saxo i el clarinet (link sonor), resoldre enigmes, jugar a escrable...” Aquest professor va guanyar, tal dia de desembre farà un any, un curiós campionat de mots encreuats organitzat pel crucigramista Jep Ferret en el marc del festival de jocs de taula DAU Barcelona 2013. Els participants havien de resoldre un quadern amb mots encreuats històrics que havíem redefinit els crucigramistes actuals de tots els diaris de Barcelona. Un codi xifrat ocultava un missatge secret al qual només es podia accedir si prèviament es completaven les graelles. El premi era honorífic: sortir un dia escollit pel guanyador a totes les graelles de mots encreuats dels diaris de Barcelona. Un d’aquells intangibles que no es poden pagar amb diners i que, de tan valuosos com són, molta gent menystindria.

       Quan Carles Cassanyes va recollir el premi honorífic ens va comunicar de seguida que ja sabia la data. Tots vam creure que ens diria el dia d’algun aniversari però ens va sorprendre amb una data que llavors feia tot just feia quatre dies que havia començat a circular: el 9/XI/2014. Onze mesos després, ahir 9N el nom del clarivident Carles Cassanyes va sortir als mots encreuats de La Vanguardia (als del meu company Fortuny i als meus), El Periódico (Anna Genís i Jep Ferret), Ara (Jordi Ventura), El Punt-Avui (Miquel Sesé) i El País (Pau Vidal). Definit d’una manera o altre, segons l’estil de cada crucigramista, Carles Cassanyes passa a la història com el nexe d’unió entre tots els diaris el 9N. Jo el vaig posar a Horitzontals 5: “Descriu la cilindrada del desig votaire d’en Carles Cassanyes amb dos-cents docents”. Resposta, CC. Sembla clar que no hi haurà candidatura electoral única, però ningú no podrà negar que els crucigramistes, aquests éssers d’ànima blanc-i-negra que vivim de complicar la vida al proïsme, hem estat capaços de compartir candidat. No t’hi trenquis les banyes i vota Carles Cassanyes.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 10/11/14

Entradas populares

Compartir