dilluns, 16 febrer de 2015

Wintertime


Not long before the end of 2014, a Belgian acquaintance of mine died of a heart attack, aged 52, in his native Flanders. I say 'acquaintance', because we were never friends, but neither were we ever enemies. About a year before his death, I ran into him by chance in Barcelona, the city where he'd lived for the last quarter century. The economic crisis had left him, he explained, with no alternative but to head back home. To judge from his unusually distraught expression, he felt that both life and fate had teamed up to kick him in the teeth. He was an affable man, and I don't recall we ever argued, but do remember that I never felt too comfortable in his presence, there being little rapport. The reason might have been something to do with the fact that, for me, Catalonia had come to be the only place that really felt like home; whereas my Belgian acquaintance disliked Catalonia to the extent that one night on the streets of Barcelona, infuriated by the pro-Catalan slogans being shouted by all and sundry on the occasion of Barça winning the league, he bellowed, nay, roared 'FUCK CATALONIA!': a cri de coeur that really did come, unmistakably, from the heart. Why he hated Catalonia so - as opposed to not hating or even liking it -  I never understood. He was certainly far too smart to believe that everything Catalan was 'nationalistic' and therefore automatically condemnable (there are more than a few Northern European residents who have the idea that anyone who, say, habitually reads a newspaper in Catalan, is an embryonic ethnic cleanser). No, I suspect it was more that he preferred to live in a kind of imaginary Spain of his own Belgian making, in which irritating things like the Catalan language simply had no role to play. There were moments when this negativism emanated from him in almost tangible waves, indicative of some dark side to him which reminded me of a certain dark side of my own – about other subjects, and other places - that I was trying to keep at bay. Having said which, I feel sure his life could have worked out differently, had he somehow managed to tweak it a little. Among other things, for example, he was a gifted photographer, as is attested by a remarkable, indeed outstanding, portrait he took of me and my partner when we were both hitting 30. Whenever I look at it, I remind myself to mentally thank him. Especially now.

Matthew Tree, Catalonia Today, febrer de 2015

D'un pèl

Se suposa que algun dia en el futur, els que hem estat seguint l'afer dels papers de Salamanca (300.000  documents i 1.000 fotografies confiscats per les autoritats franquistes al govern català el 1939) –amb les demores gairebé generacionals a l'hora de retornar-los als seus propietaris originals (davant l'estupefacció de l'arxivística internacional) i la sol·licitud recent, no del tot comprensible, per part del govern central que la Generalitat reenviï els papers altre cop a Salamanca– en el futur, dic, tot plegat ens farà riure, potser pels descosits i tot, quan del nostre estat propi estant, mirem cap al país veí en el qual els catalans eren tan non grata que ni tan sols se'ls volia entregar uns patracols esgrogueïts.
A més, des de fa poc tenim un afer arxivístic nou: el dels papers d'Àvila, també confiscats, aquest cop per la Gestapo a la seu de la Generalitat a París el 1940 i lliurats a l'acte al govern franquista, que els va soterrar a l'Arxiu Militar Històric de la ciutat castellanolleonesa esmentada. Doncs bé, a la 4a secció de l'arxiu, Tom 1, Zona Roja, el segon recull de documents pertany a la Generalitat. I al lligall 556 d'aquest recull s'hi amaga el rotllo 26, al tercer fitxer del qual hi ha les actes de les reunions del Consell de la Generalitat; l'etiqueta del tercer punt d'aquestes actes –escrit pels militars franquistes– diu: “Terradellas [sic] propone estudiar constitución en Cataluña de territorio independiente antifascista, en caso de que la Republica perdiera la guerra.” O sigui, la independència de Catalunya ja va ser debatuda pel govern català sencer als anys trenta. Una independència que ens hauria estalviat 38 anys de supressió cultural sota una dictadura implacable i ens hauria convertit en el referent ibèric preferit de tots aquells països que aviat esdevindrien els aliats antinazis. S'hi hagués llançat, Sr. Tarradellas, s'hi hagués llançat...

Matthew Tree, El Punt Avui, 15/02/2015

Aldea global

Divendres vinent, a Vilablareix (“A on?”, us sento preguntar) comença la Setmana de la Ràdio (“I què?”, us sento etzibar). De vilablaretencs, n'hi ha 2.492, viuen just a sota de Salt i al seu poble hi ha una emissora municipal, Ràdio Vilablareix. Això en si mateix és prou insòlit: de les més de 200 ràdios municipals a Catalunya, només un 11% dels municipis amb menys de 5.000 habitants en tenen (per contrast amb un 80% dels nuclis urbans amb més de 20.000 habitants). Més insòlit encara és el fet que Ràdio Vilablareix no només té un públic fidel a bona part del Gironès (fins allà on arribi el seu senyal) i 6.500 seguidors a Twitter i uns 2.000 a Facebook, sinó també molts oients –ja que emet per La Xarxa– arreu del país i fins i tot entre la diàspora catalana. Ràdio Vilablareix ha aconseguit tot això al cap de només quatre anys de funcionament gràcies al seu coordinador, Dídac Romagós, i l'equip d'aquest, que van decidir des del principi que farien una ràdio diferent. Per començar, es van posar a emetre música en català les 24 hores del dia i ara per ara són l'única emissora que ho fa. Tot seguit es van llançar a convidar gent força o molt coneguda al seu estudi més aviat modest. Així, han passat pels micros –o, més ben dit, micro– de Ràdio Vilablareix músics com Brams i Els Amics de les Arts, polítics com Quim Arrufat i Raül Romeva, escriptors com Vicenç Villatoro i Maria Barbal, i periodistes com Germà Capdevila i Iu Forn. I per la seva imminent Setmana de la Ràdio, que dura tan sols 5 dies, en Romagós ha aconseguit convidar-hi ni més ni menys que 17 persones, des d'Ernest Maragall fins a Josep Cruanyes, passant per Bonobos, Mone i Anna Simó. En fi, Ràdio Vilablareix és una prova que –si tens prou paciència per insistir-hi– pots convertir un mitjà si fa no fa minúscul en un hubnacional i un pèl internacional i tot. Una proesa que em sembla curiosament catalana: si més no, no he sentit a parlar de cap cas semblant a qualsevol altre país europeu.

Matthew Tree, El Punt Avui, 08/02/2015

Abraçades

Quan el pacte nazi-soviètic de no-agressió es va signar el 1939, als comunistes europeus els va faltar temps per justificar-ho. El diari L'Humanité, del PC francès, per exemple, va declarar Visca la pau! i per si de cas hi havia algun lector que encara no havia perdut el seu sentit de la ironia, l'entradeta va insistir-hi: “Stalin, campió de la pau.” Salvant les distàncies –Tsipras no és Stalin i aquell senyor galtaplè amb qui ha format govern no és Hitler, o no ben bé– no deixa de ser curiós que segons quins partits d'esquerres de per aquí, admiradors declarats de Syriza, han intentat justificar el pacte d'aquesta formació (que inclou des de maoistes fins a socialistes) amb Grecs Independents (ANEL) o sigui, una colla de nacionalistes ultradretans, ultrareligiosos, racistes, homòfobs i antisemites. Així mateix, el coordinador d'Esquerra Unida, Joan Josep Nuet, ha dit a Vilaweb que “aquest partit [ANEL] ha fet un gran discurs contra la Troica [...] i aquí és on hi ha hagut el punt de trobada”. Visca la pau! La Gemma Galdón, de Podem Catalunya, d'altra banda, fa la reflexió següent, no del tot errada: “És veritat que en els termes clàssics de dreta-esquerra hi ha divergències entre Syriza i els Grecs Independents.” I continua: “Si [els de Syriza] haguessin pactat amb Alba Daurada arrufaríem el nas.” Més radical, impossible. I què deu estar pensant el mateix Pablo Iglesias del fet que el seu col·lega i referent grec s'ha ficat al llit amb el Sr. Kammenos, al costat del qual Artur Mas –que Iglesias mai no abraçarà pas– sembla la Frederica Montseny? Pot ser que els de Podemos –en el cas que hagin de formar un govern– acabin pactant amb els populistes de Ciudadanos (als quals ja ha llançat alguna floreta piulada)? O fins i tot amb Vox (l'homòleg, si fa no fa, d'ANEL)? Quanta raó que tenia, en Milan Kundera, quan, fa anys, va dir que una de les característiques de l'esquerranisme intransigent era la “negació absoluta de l'existència de la merda”.

Matthew Treem  El Punt Avui, 01/02/2015

El gremi

Quan vivia a Londres, tant els policies uniformats com els que es disfressaven de hipsters m'aturaven al carrer diverses vegades. Un cop, en escorcollar-me allà mateix a la vorera, em van trobar els psicofàrmacs i no dubtaven a burlar-se de la meva malaltia mental d'aleshores. I quan em va tocar anar al jutjat per haver participat en una manifestació, els policies que m'havien agafat van mentir sobre els motius de la meva detenció de la primera paraula fins a l'última. Això a banda, he conegut força gent que ha estat apallissada amb ganes pels bobbies, incloent-hi un jamaicà al qual els metges van haver d'amputar un testicle. A Barcelona –tot i que hi he conegut policies motivats i professionals, sobretot els més especialitzats– queda clar que n'hi ha que no es comporten gaire millor que els seus homòlegs londinencs. De fet, al llarg de 30 anys de residència he tingut constància –a través dels mitjans de comunicació o bé de la boca de les mateixes víctimes– de pallisses a homes i dones de totes les edats, de morts diguem-ne accidentals a comissaries i de més d'un ull perdut en certes manifestacions. De manera que el fet que, el 2006, la Guàrdia Urbana barcelonina torturés quatre persones abans d'enviar-les a la garjola durant anys per un crim que –segons tots els indicis– no van cometre, no és del tot sorprenent. (Per cert, indemnitzaran els que encara viuen?). Ara bé, més d'un ciutadà –havent vist Ciutat morta, incloent-hi els cinc minuts censurats– es deu haver preguntat com és que la policia de la capital catalana hagi pogut fer això amb tanta impunitat? Doncs el gerent de la Guàrdia Urbana de Barcelona, Joan Delort, acaba de tenir la gentilesa d'explicar-nos-en el perquè. Segons ell, “tots els cossos de policia” tenen “punts de corporativisme”. Segons el DIEC2, “corporativisme” és un sinònim de “gremialisme”, o sigui: “Tendència a col·locar l'interès del propi col·lectiu per damunt de qualsevol altre objectiu social o polític.” Ah.

Matthew Tree, El Punt Avui, 25/01/2015

dijous, 29 gener de 2015

Més que lenta, fugaç

Encara que siguin textos molt diferents, la publicació recent de La vida lenta, els dietaris inèdits de Josep Pla, m’ha fet pensar en L’original de Laura, de Vladimir Nabokov. En tots dos casos es tracta de llibres esquemàtics i facticis, que l’autor no va pensar mai a publicar. Són, a primera vista, títols que només haurien d’interessar als incondicionals de Pla o de Nabokov, que ja ho han llegit tot i en volen més, però l’oportunitat comercial fa que arribin a lectors que potser desconeixen les seves obres importants. Si tenen sentit, per entendre’ns, és perquè la vàlua del text guanya en la mesura que la pots complementar amb el record de lectures anteriors.

Això és molt visible a La vida lenta. El que en sobresurt és la repetició quotidiana, el ritme dins la brevetat, la descripció seca i freda. Cal acostumar-s'hi, cal picar pedra, i així es va entrant —com per infusió— en un estat d'ànim. Pla a la cinquantena, fent-se gran. Hi ha l’alcohol, l’insomni, la depressió, les lectures, la solitud, la melancolia, l’enyor d’Aurora, antiga amant que viu a Buenos Aires. “Passada la tarda a casa mirant revistes. Podria viure a la presó”, escriu un 21 d’agost. De tant en tant, dins la monotonia escrita sense estil, sorgeix la frase que ressalta, gairebé com un descuit. El dia 3 d
abril, visita un museu d’Atenes i les obres li fan venir llàgrimes als ulls. Després percep un avís de la primavera, i acaba amb aquesta frase: Dia importantíssim.

Tots els dietaris, tant si estan escrits amb voluntat literària com si no, expliquen una història, fins i tot quan no són ben bé sincers. El pas del temps i la trajectòria vital de l’autor hi fan la resta. En el cas de La vida lenta, és veritat que la voluntat literària hi és escassa, però tot i això n
emergeix una obra, un retrat fet a partir de frases branquilló, i no de troncs. És gairebé com el revés del tapís: te’l mires i de seguida entens que abans —i després— és preferible llegir (o rellegir) els dietaris que Pla va donar per bons: El quadern gris, esclar, però també Notes del capvesprol o Notes per a Sílvia.

Jordi Puntí, El Periódico, 16 de gener del 2015.

diumenge, 18 gener de 2015

Hit It


Three, maybe four, years ago, a friend gave me – or lent me, I can't remember – a book of stories ('Haunted', 2005) by Chuck Palahniuk. I didn't touch the thing, put off as I was by some unexciting non-fiction I'd previously come across by the same author. But as all the people I knew who had read Palahniuk's fiction – and there seemed to be plenty of them - had always made much of it, the other day I picked up 'Haunted' and gave it a go. It turned out to be succession of tales filed with cannibalism, viral sickness, self-mutilation, starvation and routine murder. Its concentration on grisliness, violence and bodily functions - at Palahniuk's live readings of the book, several members of the audience never fail to faint -  reminded me of a Catalan short story writer I've just discovered, called Damià Bardera. Now, I know Palahniuk is a world-class author who has sold millions of copies of his books and has been translated into dozens of languages; and that Bardera is a little-known writer (even in Catalonia) who has been published in one language only by a one-horse house tucked away in Vilanova i la Geltrú; but I couldn't help feeling that when it came to lighting up the dark side of life – the declared aim of both writers - Bardera somehow just has the edge on Palahniuk. In his new collection, 'Contes de propina' ('Extra Tales') Bardera takes a series of mainly autobiographical episodes from his infancy and adolescence and turns them into insinuations of the horror of adulthood, being as they are replete with casual deaths, mentally or physically impaired children, embarrassing physical malfunctions, alcoholism and suicide. Palahniuk, as mentioned, deals in roughly the same fare, but dolls it up with outlandish names for the characters and over-the-top scenarios, so that it has a comic-book feel; by contrast, Bardera's sinister episodes are written with a throwaway  nonchalance and are placed in everyday settings, thus making them feel much closer to (anyone's) home. To top it all, in the second part of the book, he changes format, switching to one paragraph fantasies which pack punch after punch: lonely shop window dummies calling each other on mobiles, a spat-on child whose head generates rainbows, a sky full of spiders and rusty wire... It may seem futile to write in English about an author who is only available in Catalan, but I would bet anything you like that Damià Bardera will be translated. And that, sooner or later, if you like reading – not everybody does - you'll be giving him a try.

Matthew Tree, Catalonia Today, gener de 2015.

Entradas populares

Compartir