dimarts, 6 de desembre de 2016

Qui llegeix a Juli Verne?

El número de novembre de la revista L’Avenç porta un article de Lluís Quintana en què es pregunta sobre la vigència literària de Jules Verne. Hi llegim que l’autor d’Els fills del capità Grant, que el 2012 va aconseguir entrar a l’olimp daurat de la col·lecció de La Pléiade, avui dia ofereix dos anacronismes difícils de superar. D’una banda una dependència dels ritmes i clixés de la novel·la de fulletó, amb la rèmora d’episodis i digressions allargassats, que per al lector modern poden ser una nosa. De l’altra, una mirada imperialista sobre els espais exòtics, dels Andes a l’Àfrica negra i a Nova Zelanda, que sovint es fa insuportable pel que té de racista i d’adoctrinament del salvatge. És el signe de la seva època, una naturalitat colonial que ara ens esgarrifa, tal com passava amb el segon volum publicat per Hergé, Tintín al Congo, i tants altres llibres d’aventures.

Ara feia anys que no llegia a Juli Verne (amb el nom així, en català), però el simple record de les seves novel·les, junt amb una visita recent a Nantes, on va néixer i li han dedicat un museu pedagògic, me l’han tornat a la memòria. Em pregunto si avui dia encara atreu a petits i grans —allò de la infància recuperada, que deia Savater, i una consulta per Internet em dóna pistes: només en l’últim any i mig se n’han reeditat una vintena de títols, de Cinc setmanes en globus a les Vint mil llegües de viatge submarí i altres clàssics. És a dir que sí que encara es llegeix. Suposo que una part d’aquest interès cal atribuir-lo a les lectures d’escola, però m’agrada pensar que malgrat els anacronismes de mal gust, malgrat la presència anecdòtica de personatges femenins i d’uns herois sense gaire libido, l’instint fabulador de Verne continua ben viu. Ja sigui per la capacitat de crear escenes que no caduquen per anys que passin, ja sigui per una galeria de personatges memorables. Penso, esclar, en el Capità Nemo i els misteris del seu Nautilus. Penso en l’erupció final a Viatge al centre de la terra i el retorn meravellós a la superfície terrestre tot aprofitant l’estratovolcà. Penso en els ulls de Michel Strogoff davant del sabre candent dels tàrtars, plorant per sa mare abans que el deixin cec, i en les llàgrimes com a salvació inesperada.

Jordi Puntí, El Periódico, 3 de desembre del 2016.

Onofre Bouvila va estar aquí


Visc al barri de la Ribera, m’agrada passejar pel parc de la Ciutadella, comprar a les escasses botigues d’ultramarins que encara queden, i a vegades sesdevé que veig passar pel costat meu la inconfusible figura d’Onofre Bouvila, baix i carregat despatlles. Un segle més tard, segueix havent-hi a Barcelona tipus com el protagonista de La ciudad de los prodigios, gent de comarques que va arribar a la ciutat per triomfar o simplement per buscar una oportunitat. Em trobo amb Onofres que són com al principi de la novel·la, amb «la ropa apedazada, hecha un rebujo y bastante sucia», encara que potser ara vinguin de més lluny que del nord-oest català, però també em trobo els senyors Bouvila amb cara de tenir xòfer i guardaespatlles, saber-se influents i tanmateix enyorar els baixos fons de la seva joventut, aquella nostalgie de la boue que passava sempre pel barri Xino.

El 1986, quan Eduardo Mendoza va publicar La ciudad de los prodigios, es va veure de seguida que el seu retrat picaresc i mundà de l’antiheroi, obrint-se camí a la vida, també era el retrat de Barcelona entre dues Exposicions Universals. La ciutat vivia llavors pendent dels Jocs Olímpics, esperant el gran salt endavant, i aquell relat urbà necessitava la inspiració d’una gran novel·la de Barcelona. L’èxit va ser immediat i per mèrits propis. Anys després, el 1999, a la Nota inicial per a una reedició, Mendoza va explicar que en realitat el mèrit era de la mateixa Barcelona, de la seva transformació urbanística, i que ell simplement passava per allà amb el seu llibre. Pel que fa a la gran novel·la de Barcelona, va recordar que en el passat ja hi havia un bon nombre d’obres que havien aconseguit el mateix efecte, des de La febre d’or, de Narcís Oller, a la Vida privada de Josep M. de Sagarra o la trilogia de Mariona Rebull, d’Ignacio Agustí. És a dir, traçava així una tradició viva de la Barcelona literària d’aquells anys del canvi de segle. 

Totes les grans ciutats necessiten un panorama literari que els doni pedigrí cada tants anys. Aquesta és la paradoxa: els seus carrers i edificis i gent passaran a la història si algú els descriu i inclou en una obra de ficció, en una invenció. Eduardo Mendoza va omplir de literatura aquestes quatre dècades que van del 1888 al 1929, la infantesa i adolescència de la Barcelona moderna, però la seva empremta escrita abraça molt més temps. A El misterio de la cripta embrujada, la història policíaca se situa a finals dels anys setanta, encara que l’ambient franquista en escoles i comissaries segueixi ben present a la novel·la. Una comedia ligera recrea en part la Barcelona burgesa dels anys quaranta i el miratge de glamur en què vivia el món de l’espectacle. A Mauricio o las elecciones primarias s’acosta més al present per relatar la Barcelona de l’especulació, que ha despertat del somni olímpic enmig d’una suor freda.

Amb Eduardo Mendoza, doncs, el premi Cervantes torna a Barcelona. En els últims anys, els premiats Ana María Matute (2010) i Juan Marsé (2008) havien narrat altres parts de la ciutat, altres èpoques. Si hi afegim Manuel Vázquez Montalbán i Terenci Moix, morts massa joves, tindríem el mapa gairebé complet d’una generació literària barcelonina en castellà.

Jordi Puntí, El Periódico, 1 de desembre del 2016.

La veritat del post-diàleg

Hi ha moltes maneres de començar un diàleg. Vegem-ho amb aquestes dues troiques de mots: “hem de parlar” i “com va tot”. La primera és un clàssic en el fascinant món de la parella. Introdueix tensió en una presumpta bassa d’oli i el receptor de la proposta sap que està a punt de rebre una dutxa escocesa de retrets, no exempta d’alguna notícia inquietant sobre el futur immediat. És una apel·lació al diàleg amb ordre del dia, una convocatòria a formar un gabinet de crisi que analitzi una llista de punts llargament meditats. Si sents que la teva parella articula la fatídica troica verbal de l’hem-de-parlar tens dues opcions: o buscar al dipòsit d’excuses una bona raó per fer una finta que ajorni el diàleg proposat o rescatar de l’armari un impermeable amb textura d’armadura per seure a aguantar el xàfec estoicament. Facis el que facis, el conflicte mutarà en dinosaure i no cal repetir per enèsima vegada com acaba el conte més citat del segle XX (jovenets i alienígenes que no el conegueu, googlegeu junts els mots “dinosaurio” i “Monterroso”). Si l’hem-de-parlar remet fonamentalment a les relacions de parella, la segona incitació al diàleg que avui analitzem és més oberta: “com va tot?”. Associem el com-va-tot a un marc de relacions una mica més variat, igual com variades poden ser les seves formulacions. El com-va-tot és un genèric que equival a com anem?, com estàs?, com va la vida?... El com-va-tot apel·la a un diàleg de passavolants. Pot comportar un interès més o menys sincer per la vida de l’interlocutor, però també és una mera fórmula que disfressa la desídia de cortesia. El com-va-tot canònic vol una resposta curta, del tipus bé-gràcies, en una dinàmica tennística del diàleg. El com-va-tot no està preparat per entomar un “fatal” per resposta. El com-va-tot és una manera ideal d’iniciar un diàleg entre gent que parla consecutivament sense escoltar-se, un postdiàleg.

       Ja fa un sexenni que des de Catalunya es van començar a emetre apel·lacions al diàleg per tele, carrer i ràdio. Empesos o estirats per la gent, els representants que encapçalen les institucions van començar a sil·labejar les tres paraules fatídiques: hem-de-parlar. Les autoritats que presideixen les institucions estatals espanyoles van pouar al dipòsit d’excuses per fer infinites fintes. Ara que estan a punt de buidar-lo, igual com han buidat la guardiola de les pensions, diuen que aposten pel diàleg. Avui, gloriosa diada d’una constitució pètria que només admet reformes exprés el mes d’agost, per la vida merkeliana d’urgència, celebrem l’arribada del diàleg. D’aquell Govern dels Millors de Mas que deia hem-de-parlar hem passat al Millo delegat del govern que diu com-va-tot. Enric Millo és l’apòstol del postdiàleg.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 6/12/16

dilluns, 5 de desembre de 2016

La loteria de Guatemala

       Els espots publicitaris són un gènere contradictori. A diferència d’altres creacions audiovisuals, la seva qualitat artística és secundària. La intenció última d’un espot no és pas agradar, sinó incitar a consumir un producte, i aquest objectiu s’aconsegueix de moltes maneres. De vegades fins i tot a través de la repugnància. El fracàs màxim d’un espot és passar desapercebut. Si no destaca en el maremàgnum d’estímuls a què els consumidors ens veiem sotmesos, malament rai! Per això, les dues administracions públiques que han contractat els dos anuncis de loteria nadalenca haurien d’estar contentes. Les dues campanyes que enguany pretenen incitar a comprar loteria són repugnants. L’una (Loteria de Nadal), per lacrimògena; l’altra (Grossa de Cap d’Any), per carrinclona. Des que van jubilar aquell senyor calb que emulava l’històric home de la Schweppes, l’anunci anual de la Loteria Nacional espanyola ha entrat en una dimensió melodramàtica. Enguany, amb l’engany col·lectiu de tot un poblet a una àvia que il·lustra perfectament el sabadellenquisme “donar pel seguit”, expressió que significa seguir la veta a algú tot acceptant acríticament el que diu. Donar pel seguit a una vella xaruga per tenir-la contenta estira la goma del lacrimogenisme fins a humitats gens relatives. Tot i la magnitud dels precedents, cal admetre que s’han superat i baten rècords d’estultícia. L’administració catalana, per la seva banda, s’ha ben lluït amb la grotesca campanya de la Grossa de Cap d’Any. El capgròs caricaturesc de la Merkel (amb tocs de Núria Feliu) ja marcava una tendència, vagament espriuana, cap al grotesc. Però els microretrats d’enguany, i sobretot la tonada enganxadissa i xava del thatacatlagraaassa és un veritable monument a una altra expressió genuïna en perill d’extinció: ser un baliga-balaga. Els uns es passen de frenada en el massatge melodramàtic i els altres en la simplicitat del traç sainetesc. Massa violins al poble de la vella xaruga i massa xiclets en boca de les coristes urbanes.

       Qui hi vulgui veure una projecció del xoc entre dues ànimes culturals s’errarà. Que el melodrama també és al bàndol de la Grossa ho demostra que la setmana passada, en pocs minuts, s’esgotés el número 1714 en una administració de Girona. Que el sainet també és al bàndol de la Loteria Nacional ho demostren els clàssics ciutadans disfressats que van cada any a escoltar els esgarips dels nens de San Ildefonso en directe. En definitiva, tot un èxit per a ambdues administracions, que aconsegueixen llançar campanyes publicitàries prou repugnants per sobresortir quan ja semblava que no podrien superar-se. Per dir-ho d’una manera que estigui a un nivell d’estultícia similar, venim de Guatemala i anem a pitjor. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 5/12/16

dissabte, 3 de desembre de 2016

L'espai autobiogràfic

Recordo que, a primers dels noranta, vaig llegir amb molt d’interès un estudi literari de la professora Nora Catelli que duia per títol El espacio autobiográfico (Lumen, 1991). Responia plenament al seu títol, tot partint d’una antiga divisió de les biografies del segle XVIII: les que narren la veritat de manera “neuròtica, histèrica o obsessiva” i les que tramen la mentida “voluntàriament”. Aprofundia en el punt clau de l’escriptura narrativa, que al meu entendre és el punt de vista, i analitzava diverses teories crítiques sobre la distància que separa la persona gramatical i la identitat. Recollia, per exemple, aquesta opinió de Lejeune: “l’autor no és una persona; és una persona que escriu i publica, i potser no és un veritable autor fins al segon llibre”. També establia tres tipus de relacions nominals entre autor i personatge: a) que el nom de l’un coincideixi amb el de l’altre, b) que no coincideixi i c) que no es reveli el nom propi i tots dos puguin quedar sota el paraigua del pronom de primera persona, jo. Amb els anys, m’he adonat de la gran influència que va tenir aquella lectura en la meva manera de viure la literatura. Hi vaig tornar a pensar quan, ara fa quatre anys, vaig topar amb la primera novel·la (i segon llibre) de Pablo Martín Sánchez: El anarquista que se llamaba como yo (El Acantilado, 2012). PMS debutava en el gènere de manera brillant recreant els episodis biogràfics d’un anarquista homònim, que coincidia amb l’autor en el nom i els dos cognoms. La novel·la és un prodigi de força narrativa i es presenta en dues línies contrapuntades que mostren la investigació i els fets, amb la singularitat que en una el temps transcorre  cap enrere.

       Coneixia Pablo Martín Sánchez (no l’anarquista, l’escriptor) des que va fundar la revista Verbigràcia, a la UAB. Llavors signava Marta Polbín, anagrama de Pablo Martín, i encara ara em costa defugir l’anagrama quan hi penso. Pablo és doblement doctor, per les universitats de Lille-3 (llengua i literatura franceses) i de Granada (literatura comparada), va passar per l’Institut del Teatre i és membre del Collège de Pataphysique i de l’Oulipo. Ara acaba de publicar la seva segona novel·la, Tuyo es el mañana (El Acantilado), que continua un peculiar projecte autobiogràfic que mereixeria un apèndix a banda en l’estudi de Nora Catelli. Si en la seva celebrada primera novel·la es va llançar a documentar narrativament l’episodi central a la vida de l’anarquista homònim, situa aquesta segona en el dia que ell va néixer. Tuyo es el mañana comença la mitjanit del 18 de març de 1977 i novel·la 24 hores en una Barcelona pretransitiva que acaba d’estrenar postfranquisme i encara es debat en un mar d’incerteses. Molt actual, com veuen. Hi assistim a partir dels moviments de sis narradors que representen des de velles mòmies del regim als joves estudiants, passant per un represaliat xilè i el meu preferit, el llebrer Solitario VI, que vol fugir del Canòdrom Meridiana. PMS afirma que tancarà el seu espai autobiogràfic situant una tercera novel·la al lloc on va néixer: circa Reus. Pronostico que el llegiran a París i a Londres.
Màrius Serra. La Vanguardia. 3/12/16

dijous, 1 de desembre de 2016

La postveritat de les mentides

Tot i que encara no som ni al desembre, aquests dies el Diccionari d’Oxford ja ha anunciat que la “paraula de l’any” per al 2016 és postveritat. Mira que hi havia paraules per mostrar el descrèdit de la política que es viu a mig món, del Brexit al sorpasso, però al final s’han decidit per una que està de moda i en el fons és un subterfugi per no dir mentida. Si pensem en la victòria de Trump i el desenllaç imprevist als referèndums del Brexit i sobre les FARC a Colòmbia, potser sí que aquesta impostura representa el 2016 com cap altra: resumeix bé l’esbombament de falsedats per alimentar la por. Se cita sovint aquella frase de Goebbels, ministre de la propaganda nazi, segons la qual “una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat”. Avui dia, una mentida dita només una vegada, però amplificada milions de cops a les xarxes socials, es converteix en una postveritat. Vet aquí la pirueta lingüística. Si n’haguessin dit la Nova Veritat, hauríem entrat directament al territori del Gran Germà d’Orwell.

Nietzsche té un text en què planteja que la veritat i la mentida són convencions creades per l’home per viure en societat. Amb ell llenguatge, doncs, neix també l’art de l’engany i, sobretot, de l’autoengany (amb les religions, per exemple). Davant de l’ésser racional i científic, diu Nietzsche, hi l’ésser intuïtiu, que potser tampoc no és feliç, però es deixa portar per l’instint i com a mínim se sent més lliure. La postveritat sembla nascuda per empènyer la gent a ser intuïtiva, com si els digués: us menteixo, d’acord, però així us semblarà que voteu lliurement, sense el raonament enganyós dels polítics.

Hi pensava l’altre dia, sortint del cine després de veure aquesta pel·lícula de ciència-ficció que es diu Arrival, de Denis Villeneuve. Quan uns extraterrestres arriben a la terra, el govern nord-americà demana a una lingüista que desxifri la seva llengua per comunicar-s’hi. El contacte amb els alienígenes dóna grans moments de cinema, però com sempre les reaccions de polítics i militars estan a punt d’espatllar-ho tot. El film acaba amb un punt d’esperança. Es nota que està filmat i produït des de la convicció que Donald Trump no podia guanyar les eleccions.

Jordi Puntí, El Periódico, 26 de novembre del 2016.

dimarts, 29 de novembre de 2016

Fidel Guinness

Fidel Castro va morir en diferit. Feia una dècada que les seves esqueles estaven redactades, tant les tòxicament demonitzadores com els panegírics d’insofrible retòrica revolucionària. Potser per això invectives i aclamacions han sortit una mica esbravades. A mi em dol que persones que s’hi van enfrontar, com el gran Guillermo Cabrera Infante, desapareguessin molt abans que el patriarca de la tardor infinita. La magnitud forassenyada dels seus encerts i dels seus errors, el principal dels quals va ser perpetuar-se mig segle al poder, fan que la millor reacció al seu decés sigui el silenci. Un minut de silenci, respectuós i menyspreador alhora, que duri hores. Tantes com els seus llegendaris discursos, durant els quals desplegava una proverbial loquacitat i demostrava que no tenia cap sentit del ritme. L’any 1986, per exemple, Fidel va regalar als seus incondicionals un discurs de gairebé 12 hores durant el Congreso del Partido Comunista Cubano, amb un breu descans cap a la meitat de la pallissa. És veritat que aquell dia jugava a casa, però en camp contrari també s’allargava. El 26 de setembre de 1960 va fer un discurs a l’ONU que, encara ara, figura als annals de les Nacions Unides com el discurs més llarg pronunciat mai en un plenari: 4 hores i 29 minuts xerrant sense parar. El més espectacular d’aquesta brasa internacional del Comandante és que va començar la filípica així: “Aunque tenemos fama de hablar largo, no se preocupen. Haremos todo lo posible para ser breves”. Cada cop que Fidel prometia brevetat els timpans dels oients esclataven.


       Però aquell dia Castro no va batre cap rècord Guinness de la institució. De fet, es va quedar lluny de la marca d’un dirigent hindú anomenat Krishna Menon. L’any 1957 Menon havia parlat durant vuit hores seguides davant del Consell de Seguretat de l’ONU. Vuit. No pas al plenari sinó en petit comitè, però igualment en el si institucional de les Nacions Unides. També als Estats Units Castro Fidel va trobar qui el superava. Les lleis de la major democràcia del món poden provocar l’anomenat filibusterisme parlamentari, una absurda pràctica de bloqueig que consisteix a ajornar una votació amb una intervenció que pot ser tan llarga com aguanti físicament l’orador, perquè la llei marca que no es pot deixar de parlar en cap moment ni tampoc abandonar l’escó sota cap circumstància, ni que sigui per anar al vàter. El republicà Ted Cruz, per combatre l’Obamacare, va arribar a xerrar 22 hores seguides, durant les quals fins i tot va llegir un conte als seus fills, a l’hora de posar-los a dormir. Cruz garlava i tothom desconnectava. En canvi, a Fidel sí que l’escoltaven. Els cubans sabien que s’hi jugaven la pell.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 29/11/16

Entradas populares

Compartir