diumenge, 21 setembre de 2014

Y tú, ¿en qué tramo votas?

Simona y Simó viven juntos desde hace tres años. Su proceso de adaptación a la vida en pareja va parejo al proceso soberanista. Cuando hacía poco que cohabitaban, la voz chillona de Pilar Rahola les hizo descubrir que militan en bandos opuestos. Lo van trampeando con dignidad. Yo soy más de Queneau, suele decir Simó cuando sale el tema en alguna sobremesa. Se sabe en minoría, pero no lo vive como un drama. No fueron a la Via Catalana pero bajaron de su piso en Gràcia hasta la Diagonal para ver el ambiente de la V. ¿Lo ves, Simó, como hay todo tipo de gente? ¡Esto va a salir bien! La tarde fue plácida. Cuatro fotos, tres sonrisas, dos cervezas y un polvo. Cada vez que discuten una poco y se calientan dialécticamente acaban en la cama. Hay tertulianos que calientan a Simó y tertulianos que calientan a Simona. Alguna noche incluso miran El gato al agua para calentarse los dos, pero entonces ya no les hace falta reconciliarse.

Todo iba razonablemente bien hasta que, hace diez días, Simó recibió una carta de la Generalitat que parecía una multa. Era una citación para ser miembro de una mesa electoral en la Consulta de hoy, 9 de noviembre. ¿Pero qué se han creído? ¡Hasta aquí podíamos llegar! Sacó el tema durante la cena. ¡Qué alegría que me das, Nino! Simona le besó y agarró la carta. Cuando se pone mimosa le llama Nino. Ya empezaba a pensar que Iceta tenía razón, pero ahora veo que van en serio. La mirada chispeante con que leía la citación irradiaba felicidad. Te ha tocado la 69-B, ¡mira qué gracia! Pero a él no le hacía gracia. Inspiró fuerte y lo soltó. No pienso presentarme.

El berrinche de Simona fue colosal. ¡¿Qué?! Sobre todo cuando él pronunció un verbo maldito. Pues que no, que pienso desobedecer. ¿Cómo que desobedecer? ¿No decías que la desobediencia era delito? Desobedeceremos los que votaremos. Se encararon. ¡Será si os dejan! ¿Y quién nos lo va a impedir, eh? ¿Quién quieres que nos lo impida? ¿La guardia civil? ¿Los Mossos? Simona se movía de un extremo al otro del minúsculo comedor. Tú, si fueras Mosso, ¿saldrías a la calle a impedirme el voto? ¿Y cómo lo harías? ¡Dime cómo, dímelo! Agitaba la citación. Esto es una papeleta y la tele la urna. ¿Qué harás? ¿Cómo me vas a parar? Va, venga. El choque de cuerpos acabó en la cama. Exploraron las analogías que permite el ejercicio físico del voto. Tres días después cerraron un acuerdo: si tú no votas, yo voy. Esta mañana se levantaron temprano para cumplirlo. La cita en el colegio electoral es a las ocho.

Desayunan en casa sin diarios, cada uno enchufado a su radio. Bajan por el Carrer Gran y les sorprende el aspecto de la ciudad. Simona esperaba las multitudes de la Diada, con autocares, camisetas y banderas. Simó, una presencia intimidatoria de agentes uniformados. Ni el ejército civil ni el militar aparecen por ningún lado. Simó sólo rompe el silencio para recordar una novela de Saramago. En unas elecciones el 83% de la población vota en blanco. Simona recoge el guante. ¡Pero vota! Ping pong. Sí, sí, vota, pero en blanco y legalmente. ¡Ya estamos otra vez! Llegan al colegio electoral, saludan a un maestro de la escuela que lo acoge y conocen a los otros miembros de la mesa 69-B. No ven interventores de partidos. Sólo voluntarios con el peto de la ANC. Simona se pide uno. Ya que no puedo votar, ayudaré un poco. Si tú votas yo me largo. No es la primera vez que Simó preside una mesa. Cuando a las ocho en punto abren puertas están preparados para engullir a los primeros votantes.

No hay oreja sin auricular. Cuatro palabras retumban en las radios: sin, incidentes, por y ahora. Por Twitter circulan rumores de agresiones, boicots y urnas destruidas. En Gracia la afluencia es notable. Muchos jóvenes votantes entran buscando tramos. ¿El tramo 69-B, por favor? Algunos llevan un papel impreso, pero la mayoría lo mira en el móvil. También hay algunos que preguntan directamente por el mismo número que tenía su tramo en la V de la Diada. Un lío. Simó reconoce a medio barrio. La actividad constante hace que las horas le pasen de prisa. De vez en cuando, aparece algún amigo y comentan la jornada. Todo en orden, sin novedad en la acera de enfrente.


Cuando llega la hora de cerrar los colegios Simona entra en éxtasis. Lleva en el pecho una pegatina con un eslogan detonante: “Hasta ahora celebraba el 11/9, a partir de ahora el 9/11”. Las urnas están llenas. Antes de cerrar la votación e iniciar el recuento, los miembros de cada mesa tienen el derecho de ejercer el voto. Los compañeros de Simó cogen papeletas, responden a la doble pregunta con sendos sí-síes de un modo ostensible e introducen los sobres en la urna. Simona también le acerca una papeleta. Ya que yo no he votado, hazlo tu por mí, Simó. Tú decides. Actúa como si tu voto decidiera el resultado final de la Consulta. Simó relee la primera pregunta. Coge un boli y marca una cruz en la casilla del no. Después relee la segunda. “En caso de respuesta afirmativa, ¿quiere que este Estado sea independiente?” Vuelve a marcar la casilla del no. Una doble negación que reafirma.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cuento en páginas de Política sobre un 9N con consulta electoral junto a otro cuento de Sergi Pàmies sobre un 9N sin consulta electoral. Domingo, 21/9/14

A quin tram votes, tu?

La Simona i el Simó fa tres anys que viuen junts. El procés d’adaptació a la vida en parella els ha coincidit amb el procés sobiranista. Quan feia poc que cohabitaven, un vespre van posar el Cuní  i la veu cridanera de la Rahola els va fer descobrir que militen en bàndols oposats. Llevat d’alguna enganxada, ho van trampejant bé. Jo sóc més de Queneau, sol dir el Simó quan surt el tema en alguna sobretaula. Se sap en minoria, però no en fa cap drama. No van anar a la Via però l’últim onze de setembre sí que van baixar del seu pis de Gràcia fins a la Diagonal, a veure l’ambient de la V baixa. Ho veus, Simó, com és gent de tota mena? Això anirà bé! La tarda va ser plàcida. Quatre fotos, tres somriures, dues cerveses i un clau. Cada cop que discuteixen una mica i s’escalfen dialècticament acaben al llit. Hi ha tertulians que escalfen el Simó i tertulians que escalfen la Simona. Hi ha nits que fins i tot miren El gato al agua per escalfar-se tots dos, però llavors troben que es posen massa d’acord i ja no els cal reconciliar-se.

Tot anava raonablement bé fins fa deu dies. El Simó va rebre una carta de la Generalitat que semblava una multa. Era una citació per formar part d’una mesa electoral en la Consulta d’avui, 9 de novembre. De president. Però què s’han pensat? Fins aquí podíem arribar! Va treure el tema a l’hora de sopar. Quina alegria que em dónes, Nino! Li va fer un petó i li agafà la carta. Quan es posa manyaga sempre li diu Nino. Ja començava a pensar que l’Iceta tenia raó, però ara veig que van de debò. El Simó observava la seva estimada. La mirada espurnejant amb què llegia la citació irradiava felicitat. T’ha tocat la mesa 69-B, quina gràcia! Però a ell no n’hi feia gota. Va inspirar fort i ho va deixar anar. No m’hi penso presentar.

L’enrabiada de la Simona va ser colossal. Com?! Sobretot quan ell va pronunciar un verb maleït. Doncs que no, que penso desobeir. Desobeir?! Desobeir, dius?! Però no deies que la desobediència era delicte? Desobeirem els que votarem! Es van encarar. Serà si us deixen! I qui ens ho ha d’impedir? Eh? Qui vols que ens ho impedeixi? La guàrdia civil?! Els Mossos?! La Simona es movia d’una banda a l’altra del minúscul menjador. Tu, si fossis Mosso, sortiries al carrer a impedir-me el vot? I com ho faries? Eh? Com?! Agitava la citació. Jo ara porto la papereta i la tele és l’urna. Què faràs? Com m’aturaràs? Va, vine, intenta-ho! El xoc de cossos va acabar al llit. La Simona i el Simó van explorar totes les analogies que permet l’exercici físic del vot. El procés de conciliació va ser complicat, amb alts i baixos, anades i vingudes, rialles i crits. Tres dies després havien arribat a un acord: si tu no votes, jo hi vaig. Aquest matí s’han llevat a tres quarts de set per complir-lo. La citació diu que el Simó ha de ser al col·legi electoral a les vuit.

Esmorzen a casa sense diaris, cadascú endollat a la seva ràdio. Baixen pel Carrer Gran i els sorprèn l’aspecte de la ciutat un diumenge tant d’hora. La Simona potser s’esperava la gentada de la Diada, amb autocars i gent guarnida. El Simó, una presència aclaparadora d’agents uniformats. Ni l’exèrcit civil ni el militar apareixen per enlloc. El Simó només trenca el silenci per recordar una novel·la de Saramago. En unes eleccions el 83% de la població vota en blanc. La Simona recull el guant. Però vota! Ping pong. Sí, sí, vota, però en blanc i legalment. Ja hi tornem a ser! Arriben al col·legi electoral, saluden un mestre de l’escola que l’acull i coneixen els altres membres de la mesa 69-B. No hi ha interventors de partits. Només voluntaris amb l’armilla de l’ANC. La Simona se’n demana una. Ja que no puc votar, com a mínim ajudaré una mica. Si tu votes jo me’n vaig, ja ho saps. No és la primera vegada que el Simó presideix una mesa electoral. Quan a les vuit en punt obren portes estan preparats per engolir els primers votants.

Tothom porta auriculars. A les ràdios les quatre paraules més pronunciades són sense, incidents, per i ara. Sense incidents constatables, perquè per Twitter circulen un munt de falses alarmes sobre agressions, boicots i urnes destruïdes. A Gràcia l’afluència és notable. Molts joves votants pregunten pel seu tram. El tram 69-B, sisplau? Alguns porten un paper imprès, però la majoria ho mira al mòbil. També n’hi ha que demanen directament pel mateix número de tram que tenien a la V. Un embolic. El Simó reconeix mig barri. L’activitat constant fa que les hores li passin de pressa. De tant en tant, un amic trenca la rutina i comenten la jornada. Tot bé, cap novetat.


Quan arriba l’hora de tancar els col·legis electorals la Simona està en èxtasi. S’ha clavat una enganxina al pit amb un eslògan detonant: ”Fins ara celebrava el 11/9, a partir d’ara el 9/11”. Les urnes estan plenes. Abans de tancar la votació i iniciar el recompte, els membres de cada mesa tenen el dret d’exercir el vot. Els companys del Simó agafen paperetes, responen la doble pregunta amb sengles sí-sí de manera ostensible i introdueixen els sobres a l’urna. La Simona també li acosta una papereta. Ja que jo no he votat fes-ho tu per mi, Simó. Tu decideixes. Actua com si el teu vot decidís el resultat final de la Consulta. El Simó rellegeix la primera pregunta. Agafa un boli i fa una creu a la casella del no. Després rellegeix la segona. “En cas de resposta afirmativa, vol que aquest Estat sigui independent?” Torna a ratllar la casella del no. Una doble negació que reafirma.

La Vanguardia. Política. Conte sobre un hipotètic 9N amb eleccions, acarat a un de Sergi Pàmies sobre un hipotètic 9N sense eleccions. Diumenge 21/9/14

L'ordi de Kuixim

Una de les claus de narrar és domar el temps. Yuval Noah Harari, un doctor en Història vinculat a les universitats d'Oxford i Jerusalem, fa tota una exhibició de doma temporal en un llibre fascinant: Sàpiens (una breu història de la humanitat) (Edicions 62). Harari té els sants protons de començar la seva narració fa 13.500 milions d'anys, resseguir el nostre periple de sàpiens fins al present i, encara, aventurar-se a pronosticar el futur inquietant que ens espera, producte de l'anomenat disseny intel·ligent. Sàpiens és un prodigi de divulgació científica escrit amb una claredat insòlita en el gènere, documentat amb rigor i sense enfarfec. Un exemple d'humil ambició, per dir-ho amb un oximoron reversible que també ens porta a una ambiciosa humilitat. D'entrada, estableix l'inici de la física (aparició de la matèria i l'energia) i de la química (àtoms i les molècules). Després tira d'el·lipsi vertiginosa. D'un paràgraf al següent poden haver passat 9 milions d'anys i haver-se format el planeta Terra. La biologia (aparició d'organismes) neix fa 3.800 milions d'anys i el següent salt narratiu és de 3.794 milionets més, fins que topem amb una àvia comuna entre humans i ximpanzès que va viure fa 6 milions d'anys. A partir d'aquí, el protagonisme és per a la nostra espècie. Els sàpiens, en pugna amb els neandertals i d'altres, evolucionem a l'Àfrica des de fa 200.000 anys fins que, de sobte, ara en fa 70.000, comencem a usar, ningú sap per què, el llenguatge ficcional i després ens estenem pertot. Aquest és l'inici de la història. Harari no s'està d'exposar hipòtesis i teories per explicar com és que la nostra arribada a Austràlia (fa 45.000 anys) o a Amèrica (en fa 12.000) precedeix l'extinció de la megafauna australiana i americana.


El llibre analitza amb originalitat les quatre grans revolucions humanes: la Cognitiva (aquesta de fa 70.000 anys), l'Agrícola (en fa 12.000), la Científica (500) i la Industrial (200). Les habilitats narratives de l'autor el porten a fer-nos sentir molt a prop d'aquells primers sàpiens que van fer el clic del llenguatge verbal i van generar les primeres ficcions. Fins i tot ens posem a la pell del blat o l'ordi, dos altres grans invasors del planeta. L'aproximació científica permet una mirada historiogràfica prou inèdita quan s'aplica sobre els fonaments ja coneguts de l'economia, la religió o els imperis. De vegades el llibre sembla escrit per un extraterrestre fascinat per aquestes estranyes criatures que som els sàpiens. Capaços de passar més d'un centenar de milers d'anys sense fotre brot i, un bon dia, elaborar un llenguatge que permet crear ficcions, mites, relats. Ara bé, les paraules més antigues (de fa 5 mil·lennis) que han perviscut gràcies a l’escriptura són molt prosaiques. En una tauleta d'argila de la ciutat d'Uruk llegim: “29.086 mesures ordi 37 mesos Kuixim”. Una transacció. Podria ser que el tal Kuixim fos el primer sàpiens de la història de qui coneixem el nom.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 20/9/14

dijous, 18 setembre de 2014

Yeah, yeah, yeah (mono)

La mamella dels Beatles no s’esgota mai. Ara que se celebren 45 anys de la seva última gravació en un estudi, la discogràfica Apple ha llançat una edició limitada en caixa dels 14 elapés canònics, enregistrats de nou en l’original so monoaural, és a dir, mono, és a dir, no estèreo. Fa cinc anys ja havien sortit en CD mono, però ara són en vinil i es veu que reprodueixen les edicions originals amb una fidelitat de falsificador xinès: les mateixes mides, caràtules, fulls interiors, etcètera. Els tècnics que els han mesclat i imprès fins i tot han seguit les mateixes indicacions de treball.

Suposo que els beatlemaníacs de tota la vida correran a comprar-los i escrutaran fins a l’últim detall del disc per decidir si és una còpia prou bona (i segur que hi trobaran algun defecte minúscul). Per la resta de mortals, més enllà de les caràtules, la novetat és que el retorn al so mono original té el seu què. A vegades es perden matisos de la versió estèreo, i a vegades se’n guanyen. En general, el que sobresurt més és el so encapsulat, més pla, però que alhora transmet, potser per simple suggestió, l’ambient dens i autèntic dels estudis d’una altra època. Els escoltes i és com si els Beatles estiguessin a l’habitació del costat, i no dins les orelles.

Fa anys que els defensors dels discos de vinil reclamen l’autenticitat d’aquelles gravacions. N’hi ha que no en tenen prou d’apreciar les diferències amb l’estèreo i fins i tot reivindiquen el petarrelleig imperfecte i humà de l’agulla en el solc. Ara, amb els discos mono en vinil, sembla que les discogràfiques han esgotat totes les innovacions i, com si juguessin al Monopoly, han tornat a la casella de sortida. Perquè després, ¿què més pot venir? ¿Gravacions digitals que reproduiran a la perfecció les imperfeccions dels discos antics? De produir-se, el següent pas ha de ser més sofisticat i arriscat: potser acabaran reproduint els discos tal com els escoltaven Paul o John a casa seva, el seu exemplar exacte, amb el mateixos salts d’agulla a She loves you, per exemple, o les taques de cafè a la coberta de Revolver. Tot arribarà.


Jordi Puntí, El Periódico, 13 de setembre del 2014.

dimecres, 17 setembre de 2014

Esperant els bàrbars

 L’èxit de la manifestació en forma de V multitudinària, afegit a la caixa de ressonància internacional, ha escurçat uns passos el camí cap a una consulta. Com la cançó de l’enfadós, la resposta immobilista del govern de Madrid pot fer pensar que tot continua igual, i que qualsevol opció passa per la legalitat constitucional, bla, bla, bla (badall), però en el fons sí que les coses s’han mogut. Per sota de l’actitud festiva i assolellada, els manifestants han començat a impregnar-se del concepte de desobediència civil. Si repassem els diaris d’ara fa un any, i dos anys, ens adonarem que ningú parlava de desobediència. Potser perquè és una actitud més individual que no col·lectiva, i poc family friendly, i perquè alhora el govern català ha insistit sempre en la legalitat del procés. Ara que s’acosta la data del 9 de novembre, la desobediència s’ha introduït en el vocabulari necessari per fer costat a les decisions que adopti el Parlament de Catalunya.

No sé si tots els participants en la manifestació entenen de la mateixa manera què significa la desobediència civil, però és probable que els 56 dies que falten per a la data clau esdevinguin també un debat sobre quins són els límits d’aquesta actitud. De fet, el fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, ja ha recordat aquests dies que hi ha un Codi Penal que s’activarà tan bon punt es traspassi la ratlla. Tot amb tot, jo no em puc creure que aquesta sigui l’única resposta de Rajoy, com qui es parapeta rere els murs del castell a esperar els bàrbars. Hem llegit els llibres que calia, vam riure amb les trames de Sí, ministre, i ens hem empassat les set temporades de L’ala oest de la Casa Blanca. Sabem, doncs, desxifrar els gestos, les paraules i les manipulacions. La monotemàtica premsa de Madrid, el menyspreu mandrós de Sánchez-Camacho, l’entusiasme al·lucinat dels Marhuenda & Co. Ho hem vist tot. La desobediència civil és una reacció que sembla buscada, i tot indica que l’actitud de Rajoy no és només passiva, sinó passivo-agressiva. Algú de confiança li hauria de dir que s’ho faci mirar. Hi ha clíniques molt bones.

Jordi Puntí, El Periódico, 15 de setembre del 2014. 
© de la foto: Xarxa referèndum 9N

dimarts, 16 setembre de 2014

Damnació, la castedat!

L'eurodiputat trentí de Podem Pablo Iglesias (1978) ha llançat al debat públic una paraula de cinc lletres d'aquelles que defineixen tota una època: la casta. En la seva acepció de sistema social, la casta aplega les elits dirigents d'un societat que s'aprofiten dels seus privilegis per reforçar la desigualtat. En el nostre entorn cultural fins fa poc tothom associava el mot al sistema social de l'Índia, amb els bramans al capdamunt i els pàries al capdavall. Una de les traduccions de la Internacional al castellà transforma “les damnés de la Terre” en “parias de la Tierra”. En català, Maximilià Thous Llorens també fa servir la paraula pàries, però la traducció de Maria Aurèlia Capmany s'ajusta a l'original francès i opta pels “damnats de la Terra”, igual com passa en italià amb la de com Santo Catanuto: “Su! Su! Dannati della terra”. Aquests damnés del vers original són una pedra a la sabata dels traductors, i resulta interessant analitzar els centenars de versions que circulen de l'himne revolucionari. Bàsicament perquè no es posen gaire d'acord sobre com anomenar la “infra-casta”, diguem-ne. En asturià també tenen una versió que imita els pàries castellans i una altra, de Sergio Menéndez Gayol, que enfila “Enriba, probes d'esti mundu”, en gallec esdevenen esclaus (“En pé os escravos da terra”), en euskera condemnats (“Zutik lurrean kondenatu”), en portuguès víctimes (“vítimas da fome”)... Fins i tot hi ha versions en klingon, que no em sento capaç de valorar: “yIbom wa'logh wa'Dich”. Com que Pablo Iglesias, per a més inri homònim del fundador del PSOE, aposta per l'equació Casta = PPPSOE, aquest cap de setmana el quarantí Pedro Sánchez (1972) ha contraatacat. El secretari general del PSOE, entre d'altres filigranes retòriques, intenta inventar-se un PPPodem. Denuncia una pinça entre Populars i Populistes amb la vana esperança que l'associació deixi el PSOE fora de la casta a ulls dels electors i els permeti tornar a barrejar-se dissimuladament entre les files dels damnats.


Però la paraula casta dóna més de si. En català també vol dir mena o qualitat i, tant en català com en castellà, una persona casta és qui s'absté totalment de practicar sexe. Una opció tan legítima com qualsevol parafília, però no gaire popular. El català és un poble barrejat, promiscu. Per això avui l'únic vot contra el qual la societat catalana sembla disposada a manifestar-se és contra el vot de castedat, que justament es percep com l'opció legal que proposa “la casta PPPSOE”. Votar és percebut com trencar el  vot de castedat. Per això tanta gent en té ganes. I com més li diguin que no, que el món s'acaba, més ganes en tindrà.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 16/9/14

Entradas populares

Compartir