dimarts, 2 desembre de 2014

Red Tuesday

Ni Black Fridays d’importació ni punyetes. Aquí som més de dimarts. Si avui és dimarts, aquest vespre tenim noves sobre el procés sobiranista. Dimarts passat, Artur Mas va fer una proposta de ruta brillant que basa la seva força narrativa en la crema de les naus, perquè després del 9N el relat ja no té marxa enrere ni preveu vies de circumval·lació. El seu pla proposa una llista transversal sense sigles que comandi una legislatura exprés de divuit mesos, el temps estimat del colossal embaràs de la república catalana, en part natural o per cesària. Avui el republicà Oriol Junqueras afegirà gruix al relat del president fent un contrapunt amb els matisos que consideri oportuns. Pel que ha trascendit, el substantiu llista (fins ara associada a mots com civil, transversal, unitària, única) serà dit en plural (llistes transversals, civils) i és probable que també sentim pronunciar paraules com comuns, corrupció, justícia social, paraigua, programa o punts. Fins i tot podria ser que en algun moment aparegués el número tres.


La tercera llista, que ningú no explicita gaire però tothom associa a la CUP, pot semblar un oli lubricant 3-en-1 per amorosir el xoc frontal entre Mas i Junqueras, però és una proposta de país que supera les altres dues per l'esquerra. Potser un d'aquests dimarts David Fernández també faci una conferència per explicar qui conflueix sota aquest paraigua. O potser no ho farà fins a la campanya electoral d'una hipotètica llista Confluïm. De moment, tothom està a l'espera de la trobada entre Mas i Junqueras, obligats a confluir en l'objectiu comú. Potser abans del 9N la porcellana era fina, però un cop trencada i descartada la por, queda la tercera lletra compartida a les sigles CDC-ERC i també queda la llana, que com tothom sap és una tela prou gruixuda per passar l'hivern. Si l'únic criteri ara és l'aritmètic, com que el format en el qual ens jugarem els quartos (literalment) és el d'unes eleccions autonòmiques, cal recordar que venen precedides per aquell meravellós sistema de quotes anomenat blocs electorals. I aquí, tres llistes ocupen tres vegades més espai que una, igual que en un debat televisat tres candidats tenen el triple de presència. Diguem-ne trio, tercet, triumvirat, tripleta, tríada, trinitat, triangle, trilogia, tríplex, tríptic o… tripartit? De fet, tenint en compte que la paraula llista  també designa una “ratlla o faixa de color en una tela” com cadascuna de les quatre barres de la bandera catalana, posats a no fer una sola llista, en comptes de tres  no podrien ser quatre? A última hora, tant Unió com Iniciativa tenen un percentatge elevat de militants que votaran a favor de la independència.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 2/12/14

dilluns, 1 desembre de 2014

La feina ben bruta

El 8 de març del 1971, vuit activistes nord-americans van pispar uns arxius d'un despatx de l'Oficina Federal d'Investigació (FBI) a la ciutat de Media, a Pennsilvània, que van confirmar que a partir del 1956 el cap de l'FBI, J. Edgar Hoover, havia demanat als seus agents que investiguessin totes les organitzacions negres, pro indis, pacifistes i d'esquerres a fi “d'incriminar-les i neutralitzar-les”. Per fer-ho, es van falsificar cartes i documents per “demostrar” que certs membres preeminents d'aquestes organitzacions eren uns corruptes o bé que la seva vida sexual era “immoral”; l'FBI fins i tot va arribar a enviar cartes calumnioses a diverses parelles per posar fi als seus matrimonis; a fomentar incidents violents entre diversos grups polititzats (a un d'ells –segons The New York Review of Books– l'FBI els va acusar, falsament, de ser agents de l'FBI), i a provar d'induir Martin Luther King a suïcidar-se abans que recollís el premi Nobel de la Pau. O sigui, en plena democràcia, l'equivalent nord-americà del CNI va utilitzar la difamació, el xantatge, la incitació a l'odi i la violència i tota mena de tripijocs del tot il·legals, en teoria per “protegir” els Estats Units “dels seus enemics interns” (Hoover dixit). Aquí, a Catalunya, per molt que Madrid hi vegi una pila d'enemics interns, a hores d'ara s'ha fet més aviat poca cosa: unes quantes “proves” falsificades de l'existència d'uns comptes bancaris suïssos inexistents; uns sofisticats atacs cibernètics, i unes querelles de dubtosa base legal. Ara bé, tot apunta que l'Estat no trigarà gaire a implementar unes mesures tan dràstiques com les de l'FBI de Hoover. Tanmateix, per al corresponsal del Times londinenc Graham Keeley –si hem de jutjar per un tuit seu recent– el procés sobiranista català no es basa en res més que una “paranoia separatista”. El Sr. Keeley deu haver oblidat una frase anglesa prou coneguda: “El fet que et diguin paranoic no vol dir que no t'estiguin mirant amb lupa.”

Matthew Tree, El Punt Avui, 30/11/2014

Warming Up

When waiting in London's Gatwick airport for the plane home, I never know what to bring back with me, seeing as how all English products can now be found in Catalonia (except fudge). I usually end up buying cookery magazines, of which there is a huge range in the UK. But once I've made it past the tasty looking covers, I end up finding the recipes unbearably twee. Take this tip from 'Delicious' magazine, for example: 'This dish screams out for a glass of dry cider'. Or: 'For the puds, make a truly divine match with a small glass of nutty tawny port.' Or this, from 'Taste Italia': 'Bucatini pasta...is often used with hearty meat sauces'. All that's missing – in this orgy of pathetic fallacy – is for the screaming dish and the nutty port to go out on a blind date with the hearty sauces. Even the ingredient descriptions can cause the odd wince: 'drizzle olive oil' ('drizzle' being used here as an adjective); 'runny honey'; 'biscuits, coarsely chopped', 'lemon, zested' (?). Anyway, this being the time of year it is, here is a hopefully non-twee recipe for the traditional Catalan Christmas lunch dish: escudella i carn d'olla. Go to the meat counter at any market and buy a chunk of bacon, a pig's ear, half a kilo of veal, half a chicken, black sausage, pig and calf bones, and one ready-made pilota de carn d'olla, which is an oversized meatball made of minced pork, egg, garlic, parsley and breadcrumbs. Then move to the vegetable stand and buy chickpeas, carrots, cabbage, potatoes and turnips, all in moderate quantities. Go home. Put six litres of water on to boil and add the veal, chicken, bacon, ear and bones. Simmer for an hour and a half, then add the cabbage, the black sausage, the oversized meatball, the chickpeas, and the vegetables. Once everything is cooked through, separate the solid ingredients from the broth by pouring it all through a colander. Put the broth back on to boil and add a few galets (which are large, snail-shaped pieces of pasta available at all supermarkets in December). Cook the pasta. Serve the broth. Place the meat and vegetables together on a large plate and - once you've finished the soup - serve them in their turn. Bear in mind that next Christmas you could be eating all this in a free country. Which might improve the taste even more. Or not, depending on your point of view.


Matthew Tree, Catalonia Today, desembre del 2014

Oïda de gossos

Una de les controvèrsies més eixorques en la història de la llengua és la que enfronta els defensors de l'origen natural de les llengües i els que defensen un origen convencional. De fet, l'interminable debat pren el nom de cratilisme a partir del diàleg homònim de Plató, una deliciosa controvèrsia que sostenen Cratil i Hermògenes sobre l'origen del llenguatge. En el grau més baix de sofisticació lingüística hi trobem les onomatopeies, que neixen de la imitació d'un so natural percebut per l'oïda humana, descodificat segons les estructures lingüístiques de cadascú i reproduït després amb major o menor destresa en funció d'aquest context. Hi ha una família d'onomatopeies que associem a la nostra infància més tendra. Són les que reprodueixen els sons dels animals més o menys propers. Cada cultura les afaiçona a la seva manera i són un exemple evident de l'arbitrarietat perceptiva de la nostra espècie, una i diversa com és. Per aquests verals recordem l'enfrontament prehistòric entre Mary Santpere i Bobby Deglané sobre la relació entre la parla dels gossos i la dels catalans. Sabem, pels còmics, que en castellà els gossos fan guau i en català fan bup, la qual cosa abans de la implantació de l'ESO donava peu a més facècies.


Ara llegeixo al Guardian un article de Gary Nunn que comença amb una mena d’endevinalla: “Què és que fa boo boo en japonès, chrum chrum en polonès, groin groin en francès, hunk hunk en kosovar i nöff-nöff en suec?” La resposta és un porc, els grunys del qual són transcrits d’aquestes maneres tan diferents en les cinc llengües triades. Nunn tria el tema cratilista (i efectista, sempre, de les onomatopeies) per comentar els resultats de dos estudis científics complementaris. D’una banda, el Quack Project, un treball fonogràfic que va enregistrar el so que reproduïen els diversos alumnes de les escoles multilingües de Londres quan els deien el nom de cada animal. L’altre és un estudi de transcripció, encara en marxa, que dirigeix el professor Derek Abbott a la universitat australiana d’Adelaide. Aquí es tracta d’escriure en una bafarada de còmic el crit de l’animal dibuixat, mostrant així la diversitat de les transcripcions d’un mateix so segons cada llengua. De moment Abbott diu que la major sorpresa transcriptiva que ha trobat és el cas de l’abella en japonès. El característic zumzeig de l’abella es transcriu en totes les llengües amb alguna zeta llevat del japonès, que fa “boon boon”. A mi m’ha sorprès com diu que borden els gossos meridionals el columnista del Guardian: els italians bau bau i els espanyols guf guf. Guf? Excalibur feia guf? Segurament va prendre per espanyol algun cocker spaniel.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 1/12/14

dissabte, 29 novembre de 2014

Terrenys desconeguts

En el món de la política ja fa mesos que sentim a parlar dels terrenys desconeguts. Hi ha gent que té molta por de tot el que li és desconegut, però cal recordar que el motor del coneixement és la incertesa, i el desconeixement d’un terreny nou es guareix d’una manera molt senzilla: posant-hi els peus amb cura. El món de la creació artística, i la literària en particular, es projecta sobre terrenys sovint desconeguts. Fins i tot en trobem alguns d’inventariats en llibres tan fascinants com la Breve guía de lugares imaginarios d’Alberto Manguel i Gianni Guadalupi. Ara conviuen als prestatges de les millors llibreries dos llocs imaginaris rescatats dels primers anys noranta: l’Aiguamoll de Manganelli i el Feu de Bauçà. Des de Pollença, El Gall Editor publica la traducció de Carme Arenas del llibre pòstum de Giorgio Manganelli L’aiguamoll definitiu. Pòstum perquè, segons diu la curadora Ebe Flamini, quan el 28 de maig de 1990 Manganelli va morir el manuscrit només estava pendent de l’última revisió. És un text borbollejant que ens presenta un territori humit i ignot, un aiguamoll de dimensions inabastables, en el qual ens endinsem dalt d’un cavall sense saber-ne res. La boira ens embolcalla. Compartim les incerteses del narrador sobre la seva mateixa naturalesa trascendent: “Ignoro si existeix un dibuix global i resolutiu, però he de pensar que no s’inventa un laberint si no amb el projecte d’oferir un camí, un resultat; o bé, que no és impossible, que el laberint és ell mateix el camí, i cap altre camí no és projectable, pensable, recorrible; i per tant el laberint és senzillament el model del camí, la caminitat, no és cert?”


       Al costat de l’aiguamoll de Manganelli es publica un altre bon llibre recuperat dels noranta, En el feu de l’ermitatge, de Miquel Bauçà (Empúries), un poemari que va quedar inèdit tot i guanyar el Premi Miquel de Palol l’any 1993. Explica Casasses a l’epíleg que aquest va ser l’últim llibre de “poesia poesia” de Bauçà abans d’escometre el canvi radical que va suposar El Canvi (“prosa d’assaig i poesia didàctica, d’idees”) i els seus altres llibres. En 329 estrofes de catorze heptasíl·labs sense rima ni concert sonetista Bauçà ens obre la porta al Feu, el país dels feuencs i les feuenques, un indret tan incert com l’aiguamoll de Manganelli però habitat amb pastores, rapsodes, fades, una cornella i dues serps, la bona amfisbena i la verinosa cerasta, que discuteixen sobre la fi del món. Tot el que en la prosa hipotàctica de Manganelli és cloenda en el vers dringadís de Bauçà és esclat, en una mostra clara que el desconegut sempre és bo de conèixer. “Finarà abans o després…/ La contesa, l’una o l’altra/ serà sempre a favor meu…/ He arribat a poder seure/ a la vora d’aquest llac…/ Res, ningú, no pot ultrar-me…/ La llum dolça, diürnal,/ prou m’apressa a ser més savi,/ més auster i més valent…/ Quan fa fosca bé tragino/ de la vinya els garbons secs,/ que amuntego dins la cuina./ L’espinada no em fa mal,/ perquè ho faig sense cobdícia”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 29/11/14

divendres, 28 novembre de 2014

Unes altres prioritats


Una pregunta fàcil: a més d’afaitar-se més o menys sovint, ¿què tenen en comú Mario Vargas Llosa, Gregorio Morán, Ramón de España, Javier Cercas, Manuel Cruz, Antonio Muñoz Molina, Jordi Llovet o Fernando Savater? Doncs que tots ells, els darrers mesos, han escrit algun article crític als amb el procés sobiranista a Catalunya o han expressat la seva preferència per una Espanya unida. I ho han fet en mitjans de gran difusió. Res a dir. Encara que tots parteixen d’idees progressistes o liberals, cadascun ha defensat la seva postura amb arguments propis, més o menys innovadors, més o menys somiatruites. N’hi ha hagut de constitucionalistes. N’hi ha que proposen el federalisme. N’hi ha que avisen del perill excloent dels nacionalismes. N’hi ha que fan exercicis de nostàlgia o proven de tocar la corda sentimental. N’hi ha que... És igual. Si passo llista, no és per fer cap judici de valor (als qui no respecto intel·lectualment, o que em semblen propagandistes de les essències del PP, ni tan sols els nomeno), sinó per confirmar que hi ha un altre detall que els uneix: tots tenen més de 45 anys. Tots van superar fa temps l’edat mitjana de l’home, aquella que és “la més salvatge de totes” segons Lord Byron.

No cal dir que entre els que escriuen en els diaris catalans a favor del sobiranisme, fins i tot de manera monotemàtica, també faríem una alineació de sèniors, però la diferència és que alhora s’hi poden llegir opinions de gent més jove. Potser perquè aquests mitjans paguen més malament (la crisi, les vendes) i és més fàcil accedir-hi, i potser perquè l’entusiasme pel canvi els fa més insistents.

El cas és que es troba a faltar l’opinió de gent més jove que defensi amb criteri l’opció de seguir a Espanya. Cal anar a Internet i enfangar-se en la misèria moral de propostes ultres, de fòrums i trolls, fins que arribes a informatius online com El Diario. Llavors sovint em sembla que els arguments dels joves són més raonats, menys a la defensiva o marcats pels prejudicis. La realitat que els envolta és més inestable i tenen altres prioritats. També m’adono que a Espanya hi ha un gran tap generacional, i no s’ha de descartar que més d’un articulista dels apoltronats, dels que fa dècades que observen la realitat des del capdamunt de la seva columna excelsa, escrigui amb ansietat, contra un món privilegiat que s’enfonsa —el seu— i confonent, com se solia dir, el tocino amb la velocitat.


Jordi Puntí, El Periódico, 25 de novembre del 2014.


Foto penjada a Twitter per Alfred Bosch, feta a Begur el 1999. De dalt a baix, i desquerra a dreta: Javier Tusell, Emilio Lamo de Espinosa, José Ignacio Wert, Ángel Castiñeira, Salvador Cardús, Ferran Requejo, Joan B. Culla. A sota: Ernest Lluch, Valentí Puig, Francisco Rubio Llorente, Josep Antoni Duran i Lleida, Marina Subirats, Xavier Bru de Sala, Andrés de Blas, Carme Drópez, Josep Maria Coll, Antonio Marzal i Xavier Antich. 

dimarts, 25 novembre de 2014

Dancing Out In Space



Last month the Catalan president signed a law which allows Catalan citizens to be consulted about whatever a majority of them deems consultable. This law is no magician's rabbit: the power to implement it was conceded to the Catalan government by Spain's Constitutional Court [TC] back in 2010. The TC must have thought – in its retroactively remarkable ignorance of the popular mood here – that it would be used to decide whether a motorway should be widened there or a tunnel drilled here, that kind of thing. But as soon as it was discovered that the law was going to be used to ask whether Catalans wished to leave Spain or not, the court – and, indeed, the unionist politicians who back it to the hilt - flew into a strikingly unprepossessing tizzy. It should be said that in general, the TC tends to tortoiseness: it took seven years to give its blessing to gay marriage, and four to decide to bowdlerise the 2006 Catalan Statute of Autonomy. But last month, it managed to suspend the Catalan Law of Non-Binding Consultations in just seven hours. With the result that anyone, volunteers included, caught making any preparations at all for the consultation - which is due to take place on November 9th – can now be indicted on the spot. The minority unionist parties in the Catalan parliament practically bayed in ecstasy when the ban came through: for them, as for the Madrid government, an abiding kibosh had finally been put on the entire sovereignty process. So it upset them when the following day there were pro-consultation demos in 880 Catalan towns and villages (Barcelona included). Mr Margallo, the Spanish foreign minister - who, a few months ago, had famously claimed that if Catalonia became independent it would find itself 'drifting in outer space' (sic) for ever and a day - warned that any further street protests would be 'highly dangerous'. In short, here we are being muzzled by a relentless legalism which exhorts us all to treat the 1978 Spanish Constitution as if a divine finger had scrawled it in stone. But there are signs that the Spanish state itself is not being nearly so scrupulous: for example, on September 11th – the day of the pro-indy V formed in Barcelona by 1,800,000 people – the main organisers, all of whom were expecting phone calls from various foreign media, found that every five seconds they were getting ones from their own phone numbers, and had to shut down their mobiles. Now who could possibly have orchestrated this (highly illegal) obtaining of personal data and subsequent telephonic bombardment? Answers on an encrypted postcard, please.

Matthew Tree, Catalonia Today, novembre de 2014

Entradas populares

Compartir