dissabte, 18 abril de 2015

Booked Up


April has rolled around again, and with it comes the equally recurrent Sant Jordi's Day (the 23rd) on
which people all over Catalonia give red roses and books to those they love, be it platonically, through kinship or stirred by pure lust (the rose tradition goes back to the 15th century, and the book one, to 1929). Unlike the major book festivals, such as those in London and Frankfurt – business-only events in which writers are seen more as a nuisance than a boon – Sant Jordi's Day is one long tryst between both local and international authors and their readers, with dozens upon dozens of the former chatting with and signing for hundreds of thousands of the latter. Sant Jordi is also a financial shot in the arm for the publishing industry here, which is just as well given that in the last two years, book sales in Catalonia – be they electronic or on paper, and in any language - have gone down 43%. This catastrophe (no other word fits the bill) is partly explained by the fact that – according to El País - the growing numbers of unemployed citizens eschew bookshops for free public libraries, for obvious reasons. But the core problem, says El País, is that four out of every ten Catalans don't read any books at all. Personally, I don't find that too unusual. Although for years I've been reading a fair amount, I laid off the print for months when I was about 19, believing that literature had been turned by England's upper-middle (aka 'chattering') classes into merely another specious token of their supposed social superiority. What is for sure is that not all books are to everyone's taste, no matter how hyped and awarded: a novel by one Nobel prize winning author irritated me so much that half way through I felt the urge to jump up and down on it; and with very few exceptions, I find genre fiction (noir, pseudo-medieval fantasy, S&M...) about as interesting as televised snooker; and non-fiction on potentially interesting subjects written by experts strait-jacketed by academic jargon has me reaching for the bottle; and of the 20 best-selling titles on Amazon there is exactly one I would read – but only if you paid me to. Reading, then, is highly subjective, but the sheer variety of titles means that everyone - current non-readers included - can find at least something that's right for them. The question, then, is how best to connect potential readers with 'their' books. Abolishing misleading best-seller lists and apparently prestigious prizes might be a good start.

Matthew Tree, Catalonia Today, abril de 2015

Travallengua

Els de L'Avenç acaben de reeditar Una història de dues ciutats, segurament una de les millors novel·les de Dickens i sens dubte la més trepidant. El traductor n'és Jordi Arbonès, que ens va deixar fa 14 anys. Dos anys després que l'Arbonès va guanyar el Premi Nacional de Literatura el 1994 –justament per aquesta traducció– els autors d'un assaig altrament excel·lent (El malentès del noucentisme) sobre el català literari del segle XX, es van acarnissar amb ell, qualificant el seu estil de massa encarcarat (a causa de la suposada adherència de l'Arbonès a la tradició literària noucentista, artificiosa i gens col·loquial). Doncs bé, la traducció de La història de dues ciutats és molt bona: al llarg de més de 400 pàgines vaig detectar només sis errors (i això que Dickens, de vegades, escriu d'una manera endimoniadament envitricollada). És cert que Arbonès sol anteposar els adjectius als substantius i que fa servir algun mot un pèl rebuscat, però això no impedeix que el text sigui fluid (i apassionant). Encara més: tot el que l'assaig esmentat diu de l'Arbonès –sigui cert o no– es podria dir també del Joan Oliver, del Pere Calders i de molts escriptors més de la mateixa època. Per què? Perquè, segons Ramon Solsona en un article titulat El malentès del català popular (que apareix en un nou recull de propostes lingüístiques: Canvi d'agulles. Per un català més ric, àgil i senzill): “L'implacable lingüicidi que va patir el català sota la dictadura va provocar una forta resistència conservacionista.” És a dir, lluny de ser filològicament ben encaminats, els escriptors i traductors catalans dels anys cinquanta, seixanta i setanta feien el que bonament podien amb una llengua atrapada com un tord en el vesc diglòssic –que encara porta cua– creat per l'última dictadura ultranacionalista d'Europa (amb el suport, per cert, d'Eugeni d'Ors, el fundador formal del noucentisme). Un dilema polític que els autors d'El malentès del noucentisme –vés a saber per què– passen per alt.

Matthew Tree, El Punt Avui, 12/04/2015

Mal estat

Als anys setanta, l'Estat nord-coreà, controlat ja per l'Estimat Líder Kim Jong-il (fill del Gran Líder Kim Il-sung), va segrestar –juntament amb un assortit d'holandesos, francesos, libanesos, italians i japonesos agafats a l'atzar per agents secrets que portaven perruques a l'estil hippie– Shin Sang-ok i Choi Eun-hee, el millor cineasta i la millor actriu, respectivament, de Corea del Sud. Shin va ser empresonat durant més de dos anys, obligat a mantenir la mateixa postura a la seva cel·la durant 16 hores cada dia, mentre Choi vivia en diverses mansions envoltada de tota mena de luxes fins que Kim Jong-il els va reunir i els va obligar a fer llargmetratges, incloent-hi una versió ultracomunista de Godzilla (la parella va fugir als Estats Units al cap de vuit anys). Acaba de sortir un llibre que explica aquesta història (A Kim Jong-il production, de Paul Fischer) alhora que esmenta altres aspectes del règim dels Kims: els 220.000 ciutadans empresonats en camps de treballs forçats; la divisió 39, el departament governamental encarregat de traficar amb drogues i bitllets de banc falsificats; la Brigada de la Joia (noies adolescents reclutades per dormir amb els militars d'elit); l'execució davant de sis mil persones de l'actriu més famosa de Corea del Nord (perquè havia posat banyes a l'Estimat Líder); les desenes de milers de morts de fam als anys noranta (mentre Kim Jong-il menjava llagosta importada i bevia Hennessy ídem a les seves nombroses vil·les)... En fi: el llibre, ben documentat, demostra que Corea del Nord deu ser, amb diferència, l'Estat més despietat del planeta (el fill de Kim Jong-il, el Gran Successor Kim Jong-un, ha mantingut la tradició: l'any passat va executar 50 súbdits per haver mirat telenovel·les sud-coreanes). A més a més, els Kims han omplert el país d'infraestructures absurdes: autopistes sense cotxes, aeroports infrautilitzats... De fet, això fa pensar en certs projectes ferroviaris espanyols... Però no, calla, no fem comparacions ridícules.

Matthew Tree, El Punt Avui, 05/04/2015

País pervers

Des de fa un parell d'anys, els mitjans anglesos no han deixat de destapar les clavegueres en què es rebolcaven alguns personatges que eren molt populars durant l'adolescència de milions de britànics que ja hem tombat la cinquantena. Primer, hi havia el cas de Jimmy Savile, el discjòquei popularíssim que recaptava milions de lliures per tota mena de causes, incloent-hi dos hospitals importants. Un cop mort, es va descobrir que havia estat un depredador sexual de ca l'ample que havia violat almenys trenta-una persones (incloent-hi nens i nenes de poc menys de 10 anys); també havia abusat sexualment de 200 víctimes més, moltes d'elles als hospitals que havia ajudat a finançar, incloent-hi pacients immobilitzats després de sortir dels quiròfans, d'altres de discapacitats i algun cadàver. I ara tenim el cas de Cyril Smith, el diputat liberal més popular dels anys seixanta i setanta, un home gras i jovial que sortia en molts programes de televisió (incloent-hi un que presentava el seu amic Savile) i solia portar samarretes que posaven coses com ara “Avui he decidit no dinar”: tot un caràcter. Doncs s'acaba de descobrir que Smith era un pedòfil persistent que a partir del 1970 va abusar de desenes de nois d'entre 9 i 14 anys i va assistir a diverses festes sexuals amb menors d'edat “en les quals” –afirma la BBC– “també va participar un membre destacat dels serveis secrets britànics”. Aquest detall podria explicar per què Smith mai no va ser acusat de res en vida, tot i que va ser detingut per la policia diverses vegades (un cop, amb imatges de pornografia infantil a les butxaques). De fet, tant Savile com Smith –tots dos eren membres d'ordes britànics d'elit i tenien contactes en els més alts nivells de l'Estat– eren intocables. Ara mateix estic acabant una novel·la en què Anglaterra s'ha convertit en una immensa secta estratificada, els ciutadans més privilegiats de la qual fan i desfan al seu gust. Quan explico aquesta premissa als amics, alguns em pregunten si no n'estic fent un gra massa. Ha!

Matthew Tree, El Punt Avui, 29/03/2015

Sang bullida

“La primavera la sang altera”, diu la dita, i mai tant si es tracta de la sang de certs polítics i periodistes no del tot catalanòfils en temps d'eleccions. La tradició és llarga: quan, el 1986, Miquel Roca va llançar el Partit Reformista Democràtic, els de TVE només l'enfocaven en els escassos moments en què parlava català, una tàctica que devia haver contribuït als seus resultats poc espectaculars (0,96% dels vots: Perich va commemorar aquesta proesa amb un dibuix d'un cul en plena erupció que emetia el so “prd!”). Més recentment, el delegat del PP a Andalusia, Antonio Sanz (preocupat, potser, pels possibles resultats de Ciutadans i el seu pescador en cap en les eleccions autonòmiques, que tenen lloc avui mateix), va afirmar que Andalusia no podria tenir “un president que es diu Albert”. Sembla mentida que aquesta animadversió anticatalana (que fa 15 generacions que dura) sigui obviada amb tanta facilitat per certs polítics catalans –els que es confessen unionistes, principalment–, fins i tot quan arriba a extrems com ara un programa recent a Alerta Digital TV, en què el presentador Armando Robles suggereix, amb referència al final de la copa del Rei, que els “70.000 porcs presents” [el seguidors catalans i bascos] s'haurien d'ofegar a la mar o bé ser enviats a un “país de l'Ebola com ara el Senegal [sic]” per fer “turisme sanitari”. Tot seguit el seu interlocutor telefònic afirma que no són porcs sinó “rates” i esmenta la notícia del policia desvagat a Calella que va orinar sobre una estelada; a Robles, li falta temps per proposar que arreu d'Espanya “tots els espanyols miccionin sobre una estelada en el mateix moment”. N'hi ha que s'han pres aquesta barreja d'afronts i amenaces de genocidi a pit, però en el fons tot plegat –els comentaris de Sanz inclosos– és tan inconscientment còmic que sembla que l'equip octogenari de Monty Python estigui fent una visita d'incògnit a l'Espanya preelectoral. Aquesta Espanya que –Rivera dixit– ens uneix a tots. Encara ric.

Matthew Tree, El Punt Avui, 22/03/2015

Envia'm un whats

Més d'un i més de tres catalans es deuen haver preguntat com és que europeus joves –incloent-hi una rubinenca detinguda fa nou dies a l'aeroport del Prat– són capaços de donar suport a Estat Islàmic? Fa poc, la Radio 4 de la BBC va emetre una entrevista amb Aimen Dean, un saudita expert en teologia islàmica, que ho explica. Després de lluitar a favor dels bosnians i d'haver-se afiliat a Al-Qaida, Dean –repugnat per les excuses teològiques falses que Ben Laden feia servir per justificar els seus assassinats– es va convertir en un espia per als serveis d'intel·ligència britànics (i va acabar salvant unes quantes vides). Avui no treballa ni per a Al-Qaida ni per a MI6, però manté contactes via Whatsapp amb un vell amic que exerceix de jutge a EI i que està ben orgullós d'haver sentenciat ja 34 persones a fuetades o crucifixions o decapitacions. Quan Dean va preguntar a l'amic si realment creia que ell i els altres 60.000 musulmans d'EI tenien tota la raó i que els 1.570 milions restants estaven equivocats, aquest va respondre: “Déu va aniquilar tota la humanitat menys unes quantes persones que va salvar dins l'arca. Ara nosaltres som l'arca. Si cal tornar a aniquilar tota la humanitat, que així sigui.” Dean afirma que molta gent arreu del món té algun tret psicòpata, però que la consciència ètica fa que la majoria el controli. Ara bé, si dius a algú que pot cometre qualsevol atrocitat i que Déu li'n donarà una recompensa a l'altra vida, això alliberarà el psicòpata que aquesta persona porta a dins. Dean afegeix: “Ara els membres d'EI cometen matances petites. Però si podrien matar molta més gent, ho farien segur”, atrapats com estan en un isolacionisme elitista. D'aquí el fet que (segons The Guardian) una dona anglesa adepta a EI, d'una edat similar a la de la rubinenca detinguda, pogués dir del vídeo de la decapitació del cooperant Peter Kassig: “Em fa feliç veure la decapitació d'aquell no-creient. Sempre rebobino al moment que li tallen el cap.” Ai, Déu.

Matthew Tree, El Punt Avui, 15/03/2015

A fe

Fa cosa de tres setmanes, Rupert Shortt –el cap de les seccions de religió i literatura hispànica delTimes Literary Supplement– va fer una conferència a la Universitat Oberta de Catalunya sobre el seu nou llibre, titulat Christianophobia. Segons Shortt, el cristianisme és, actualment, la religió més perseguida i no només al califat d'EI: actualment, a tot el món més de cent milions de creients corren el risc de ser matats, abduïts, apallissats o violats a causa de la seva fe. (Uns cent mil són assassinats cada any, segons el diari The Independent).

Shortt afirma que en una llenca immensa de territori que s'estén del Marroc fins al Pakistan no hi ha cap país en què els cristians no siguin assetjats. I tot i que 41 dels 50 països que persegueixen la seva població cristiana són majoritàriament musulmans, Shortt recalca que també a Israel, Corea del Nord i Sri Lanka, entre altres llocs, els cristians pateixen una o altra forma de discriminació. En ser preguntat per una possible solució al problema, Shortt assegura que cal recordar que el 78% de la població mundial té creences religioses (des del 2% jueu fins al 33% cristià passant pel 19,6% musulmà, sense oblidar l'hinduisme i el sikhisme), mentre que els agnòstics i ateus no arribem ni al 15%. Per tant, diu, no es poden confinar les idees religioses a la llar, tal com passa, en teoria, als estats seculars, sinó que aquestes idees han de ser tractades i debatudes en públic exactament com les idees laiques. Si no, diu Shortt, les religions no formaran part de la solució, sinó part del problema. Però, pot haver-hi un debat amb persones que prioritzen, abans de qualsevol altra consideració, els dictats d'éssers l'existència dels quals és objectivament impossible de comprovar? Tal com van les coses, això serà la pregunta del milió al llarg del segle XXI. Els autors de ciència-ficció del segle anterior –que no preveien sinó avenços tecnològics miraculosos a partir del 2000– haurien quedat del tot estupefactes.

Matthew Tree, El Punt Avui, 08/03/2015

Entradas populares

Compartir