'¡Viva Cataluña libre, repámpanos!'

Com que el director d’aquest diari ens convida a opinar sobre l’article d’Eduard Voltas titulat En castellà també, sisplau, un servidor, sempre amatent i zelós del seu deure, s’hi tira de cap amb aquell sentit cívic, participatiu i entusiasta que tant serveix per proclamar, exigir o sospirar per la independència de Catalunya des d’una columna periodística com per aplaudir i recollir caramels a la molt gracienca cavalcada de Sant Medir.

L’article independentista ja és un gènere més entre nosaltres, deu tenir grans virtuts terapèutiques perquè els teclats d’ordinador més il·lustres s’hi abonen insistents, sovint amb un aire de rotllo de pianola. Voltas, que no toca el piano mecànic, defensa la inclusió del castellà en el projecte independentista i entendre’l com un valor que un futur estat català hauria de fer-se seu. “I que tot això és i serà perfectament compatible amb noves conquestes per a la llengua catalana”. Però quin paper destinarem al català? El de llengua residual o hegemònica? Perquè l’expansió del català passa per la pèrdua de terreny del castellà, amagar això potser ens dóna una gran pau d’esperit i ens permet ballar el minuet amb més soltura però és del tot enganyós: en els últims anys han sortit edicions en català de diaris en castellà i no al revés, fet que ha comportat una pèrdua de lectors en castellà; Catalunya Ràdio i RAC1 s’han convertit en les dues emissores més escoltades emetent només en català i així és com han deixat en segon terme les ràdios catalanes que radien en castellà (els temps gloriosos d’Encarna Sánchez i la seva ràdio audaç han passat a millor vida).

Comparteixo amb Voltas que el catalanisme ha de respectar el castellà i tindre’l molt en compte, però si el seu objectiu no és l’hegemonia del català, que m’avisin, sisplau, perquè deixaré de pagar la quota de soci d’aquest club.

Enric Gomà, Ara, dimecres 29 de febrer del 2012.

El mòbil del crim

Al Segrià acaben de documentar una mutació digital de l'estupidesa humana, detectada des de fa mesos en altres indrets com els Estats Units o Israel. La seqüència és simple. Dimecres passat un veí d'Alcarràs es va deixar el cotxe obert i algú li va robar el telèfon mòbil. Un iPhone. Al cap d'unes hores va rebre un correu electrònic amb un primer pla de la cara del lladre. El propietari de l'iPhone sostret va facilitar, diligent, la imatge als Mossos d'Esquadra i aquests, només veure-li la fesomia, ja el van identificar com un dels seus clients habituals: Fode M, 35 anys, origen algerià i antecedents per robatori. L'endemà mateix el van detenir. Si això fos el resum d'una novel·la policíaca potser caldria explorar la solució a un enigma com ara: qui va enviar el correu electrònic delator? Doncs ningú. Es va enviar sol. L'iPhone robat contenia una aplicació que fa una fotografia frontal quan algú introdueix un codi de desbloqueig erroni i l'envia automàticament al correu electrònic indicat. Apple ofereix programes que permeten geolocalitzar aparells perduts (o robats), però sense fotos. D'aplicacions fotopispaires n'hi ha més d'una, totes de pagament: iGotYa (ja te tinc) o IcaughtU (t'he enxampat). La botiga Apple no les admet, de manera que cal buscar-les a la xarxa, i així ho devia fer el veí d'Alcarràs. Apple desaconsella instal·lar a l'iPhone aplicacions comprades a tercers fora de l'App Store amb un pretext (no en pot garantir la seguretat) i una amenaça (poden malmetre l'aparell), però ja s'entén que no els fa cap il·lusió perdre el monopoli de la seva botiga. La qüestió és que l'alcarrassí espoliat de mòbil la hi tenia i Fode M. passa a la història catalana de la delinqüència com el primer lladre de mòbils enxampat per la cara al nostre país. 
 

Després d'anys de novel·les, pel·lícules i sèries televisives protagonitzades per polis i lladres és improbable que cap malandrí no sàpiga que s'ha de posar guants per no deixar empremtes digitals. Els avenços de les tècniques forenses, presidides per la paraula frotis, també deuen haver previngut els espanyaportes d'escopir, menjar o evacuar substàncies orgàniques als escenaris dels seus crims. A partir d'aquesta detenció al Segrià segur que correrà la veu en els ambients de saltaparets i tots plegats introduiran al manual de bones pràctiques delictives posar-se un passamuntanyes abans de seure a manipular un mòbil robat. La detenció d'en Fode ha suscitat tot tipus de comentaris. Un dels més recurrents és el desig de veure la foto que el mòbil robat va enviar automàticament. No tant per identificar-lo sinó per veure si té cara d'enze o quina cara fa mentre intenta desxifrar el número secret del mòbil que acaba de robar. Deu treure la llengua? Que potser somriu? Fa cara de concentrat? L'estupidesa humana és il·limitada i per això s'adapta a les múltiples possibilitats de desenvolupar-se que ofereix cada època. 

No he trobat la foto d'en Fode, però he vist un munt de presumptes malandrins nord-americans fotografiats mentre manipulen el mòbil que han robat i fan la cara que fan. L'únic interès és que es tracta dels primers espècimens enxampats in fraganti per no haver-se apuntat en el seu dia ael pertinent curset de formació sobre la importància de les TIC en les noves maneres de perseguir la delinqüència. Si el jutge Garzón les hagués conegut potser, en comptes d'ordenar escoltes, hauria regalat mòbils als imputats en el cas Gürtel. Seria molt demanar versions d'iGotYa o IcaughtU per capturar pantalles en les operacions fraudulentes dels múltiples casos de corrupció? 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 28 de febrer de 2012

Caixa de comunitats

Quan, en ple fred siberià, vaig publicar un rum-rum sobre la meteorologia obsessiva, alguns aficionats em van enviar missatges crítics. Vaig escriure que la literatura psiquiàtrica aviat hauria de descriure aquesta nova patologia i, entre la legió d'ofesos, n'hi va haver un que em va increpar en un missatge crispat amb un contraatac furiós contra la meva obsessió pel joc verbal. Li vaig respondre amb una llista de bibliografia de literatura psiquiàtrica centrada en les addiccions als jocs lingüístics. Llàstima que no hi vaig poder incloure encara res de l'últim fenomen de masses en aquest camp: l'Apalabrados (Angry Words). Aquesta aplicació per a Android i iPhone està causant furor i ja enganxa més que una roda de premsa conjunta de Guardiola i Mourinho. En les últimes setmanes he topat amb desenes d'addictes en tots els àmbits, alguns prou coneguts, com Josep Maria Mainat o Berto Romero. Apalabrados és una versió lleugerament modificada del Scrabble que permet jugar en directe a encreuar mots contra altres jugadors arreu del món. Ara mateix, està disponible en nou llengües: anglès, espanyol, italià, francès, alemany, català, portuguès (de Portugal o de Brasil), suec i holandès. La tria de la llengua et permet buscar jugadors en aquella llengua i competir-hi, siguin coneguts de les xarxes socials o del tot desconeguts. Tothom pot jugar en la llengua que trïi, mantenir-la durant una partida i canviar després a una altra. Les regles i el tauler 15x15 són clavats a la versió oficial de l'Scrabble, i els pocs canvis que hi detecto són de puntuació. Ens trobem, per tant, davant d'una còpia digital del joc inventat per Alfred Butts l'any 1948, igual com en el món dels àtoms ja hi ha hagut afusellaments com l'Intelect, el Pensable, l'Scarabeo italià (que es juga en un tauler 17x17) o l'Alfapet suec (que permet redireccionar mots). De fet, si es pot jugar en català a l'Apalabrados és perquè el jugador d'Scrabble Joan Montané els ha cedit el seu Diccionari Alternatiu No Oficial de l'Scrabble en Català (DANOSC), que ja oferia en obert a la xarxa com a alternativa oficiosa al Diccionari Oficial de l'Scrabble en Català (DOSC) d'Enciclopèdia Catalana, compilat per Oriol Comas i Lluís de Yzaguirre. Els drets d'autor no participen d'aquesta festa. Els diccionaris, en obert, es van ampliant amb les aportacions dels jugadors, i el joc és clarament l'Scrabble, però sense pagar-ne drets d’autor. Som al cap del carrer digital. 
 

Naturalment, l'exitosa aplicació és gratuïta i el negoci deriva de la publicitat que apareix entre jugada i jugada. El seu èxit ha estat fulminant. És un peix que gaudeix en mossegar-se la cua: com més membres té la comunitat que juga en cada llengua més opcions tens de trobar adversari a qualsevol hora i, per tant, més competitiu trobes el joc i més t'hi enganxes. El trànsit elevat és la condició imprescindible per captar la publicitat. El patrimoni d'Apalabrados, en conseqüència, rau en dos nombres creixents: el de jugadors i el de diccionaris disponibles. En canvi, tracten un joc d'autoria establerta com si fos un joc tradicional com els escacs o les dames. I ho fan per no pagar drets. Per no pagar, i punt. Són pirates? El joc no és seu, però el talent programador que fa possibles aquestes partides a temps real des dels dispositius mòbils és un valor afegit innegable i contrasta amb la incapacitat dels explotadors oficials del joc de l'Scrabble per trobar la manera de saltar al món digital. El veritable capital d'Apalabrados és la comunitat creada. Els rics, abans, tot ho volien exclusiu. Ara els que aspiren a fer-se rics ho volen tot comunitari. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 27 de febrer de 2012

Superar un precàncer, o dos

Raquel del Rosario és una noia famosa, estimada i envejada sobretot per dues raons: perquè és la cantant d’un grup que es diu El Sueño de Morfeo i perquè va estar casada amb el pilot Fernando Alonso (el desembre de l’any passat van anunciar que se separaven). Des de fa uns dies, la cantant torna a ser notícia també per dues raons: el seu grup acaba de publicar un nou disc, i en una entrevista a la revista Elle ha explicat que recentment «havia superat dos precàncers d’úter». Segons el breu que divendres publicava aquest diari, Raquel del Rosario ja havia explicat a Twitter que li havien extirpat «un bony sense importància» i va decidir fer públic això del precàncer «per animar totes les noies a fer-se revisions i detectar-lo a temps».

Es tracta, no cal dir-ho, d’una molt bona notícia. Segur que durant les proves, Raquel del Rosario va patir moments d’angoixa i dolor, i segur també que el fet d’haver-ho deixat enrere és per a ella i pels seus familiars, amics i fans un motiu d’alegria. Això no treu, tanmateix, que en la frase «superar dos precàncers» hi hagi alguna cosa que grinyoli. Encara que fos un sol precàncer, també grinyolaria.

En pocs anys, l’admissió pública d’un càncer ha fet una evolució increïble. Encara no fa dues dècades era una paraula maleïda i que es disfressava amb eufemismes. Als articles funeraris, els famosos es morien després d’«una llarga malaltia»; a les converses privades, els amics tenien «un mal dolent». De mica en mica la cosa es va normalitzar: parlar del càncer era una manera de treure-li l’estigma sobrenatural i alhora servia perquè la gent entengués que cal prevenir-lo.

El següent pas era previsible: l’espectacle de la malaltia, la frivolització. En el cas d’alguns polítics i famosos del cor, l’anunci poc clar d’un càncer els ha ajudat a sortir a la premsa. A través del dramatisme s’aconsegueixen simpaties i adhesions incondicionals. Ara, sense dubtar de la seva bona fe, les paraules de Raquel del Rosario demostren que el pèndol encara pot anar una mica més enllà. Ja no es parla públicament del càncer, sinó fins i tot del «precàncer», i a més també se’l «supera», encara que la lluita contra la malaltia no sigui tan dura com quan es tracta d’un càncer. ¿Quin serà el proper pas? ¿Quan trigarem a veure un famós explicant, mentre sua davant les càmeres, que li ha sortit un bony al coll, i no sap què és? ¿Qui serà el primer a dir que es pensava que tenia càncer, però resulta que no, només eren uns gasos, però igualment dóna gràcies a la vida perquè ha pogut superar el no-càncer?...

Jordi Puntí, El Periódico, 27 de febrer del 2012. 

Cultures, Sectes, Fes

Cultures.

L'endemà de dissabte passat, l'arquebisbe de Barcelona va declarar que “la manca d'educació religiosa en els joves els pot fer caure en les sectes”. Seria fàcil contradir aquesta declaració, com han fet alguns, amb el tòpic que l'Església catòlica no és sinó una secta més. Tanmateix no ho és pas, malgrat que en el passat hagi tingut comportaments sectaris clàssics, com ara la tortura o execució d'apòstates o bé un enfocament més material que espiritual per part dels jerarques.

Sectes.

Ara bé, la majoria de les sectes modernes més notòries sí que tenen arrels cristianes si no directament catòliques: els suïcides involuntaris del Temple del Poble (1954-78); els Mormons assassins de l'Església de l'Anyell de Déu (1972-81); els Adventistes mutiladors dels Ant Hill Kids (1977-89); o bé els espiritualistes autoimmolats de l'Orde del Temple Solar (1984-97). Com es pot veure, aquestes sectes –i moltes de semblants– van durar relativament poc.

Fes.

Fa un parell de mesos, tornava a Barcelona amb avió des de Londres envoltat d'un grup heterogeni d'una trentena de persones: de totes les edats i ambdós sexes, xerraven entre ells com si formessin part d'una família del tot avinguda (una cosa prou estranya per cridar l'atenció). En baixar al Prat, es van posar uns anoracs que portaven diversos eslògans cienciòlegs i efectivament, va resultar que tots pertanyien a l'Església de Scientology de Catalunya. Sembla que, al contrari dels cultes abans esmentats, la Cienciologia –reconeguda com a religió legítima pel govern espanyol el 2007– no té cap data de caducitat. Tot i que els cienciòlegs creuen, entre d'altres coses, que els seus cossos són habitats per unes ànimes supervivents d'un genocidi intergalàctic que va tenir lloc fa 95 milions d'anys. Com pot ser, doncs, que no se la consideri una secta sinó una fe respectable? Una cienciòloga nord-americana dels anys setanta, Nancy Many, ho va explicar l'any passat a la revista Rolling Stone: “Els meus pares catòlics em van ensenyar que Jesucrist va convertir aigua en vi i que caminava sobre les aigües. És creïble, això? De manera que per mi, la història [de les ànimes supervivents] era com una faula bíblica.” Ai. Potser el cardenal Sistach faria santament de recordar el famós versicle 41 de Lluc 6: “Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no...?”

Matthew Tree, El Punt Avui, 26/02/2012

La ciutat i el temps

Entremig dels bilions de fotos digitals i banals que es fan cada dia al món, hi ha un joc que té un peu encara en la fotografia antiga –tal com s’entenia abans– i que de mica en mica s’ha convertit en un gènere. Es tracta de publicar de costat dues imatges del mateix lloc, però separades pel pas del temps. Cada setmana en veiem una mostra en aquest diari, al suplement dels dimecres sobre els districtes de Barcelona, i recordo que fa uns anys Josep M. Huertas va coordinar un llibre d’aquest estil, que volia fixar els canvis dels últims 100 anys a la ciutat, sobretot després de la Barcelona olímpica. Hi sortien fotos de la rasa del tren al carrer d’Aragó, del bar Torino o de la casa Trinxet, per exemple, i al costat la imatge del present en aquell mateix punt.

Aquests exercicis d’urbanisme fotogràfic poden ser fascinants. Més enllà dels dos instants aturats en un mateix espai, el que ens atreu de les imatges és la comprensió dels canvis –el moviment– que hi ha hagut en un lloc al llarg dels anys. D’aquesta mena de gènere, el fotògraf Mark Klett en diu refotografia, i ara mateix se’n pot veure una mostra a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

L’any 2010, Klett va conduir un taller amb altres artistes per refotografiar Barcelona a partir d’imatges antigues, al voltant d’àrees com el parc de la Ciutadella, l’estació de França, el Pla de Palau o les Drassanes. Klett explica que la refotografia no en té prou de comparar un lloc en dos temps, sinó que porta la foto antiga al lloc i busca el punt exacte on es va fer. El que s’exposa després és una superposició dels dos moments en una sola imatge, ajuntant passat i present. Potser per això l’exposició resulta tan hipnòtica. Som a la Ciutadella d’ara, per exemple, i veiem on s’alçava exactament el vell casino ja inexistent. O ens quedem quiets al punt precís de la Via Laietana on, el 1936, hi havia els milicians que sortien cap al front d’Osca. Totes les fotos són sempre un viatge en el temps, però la gràcia de les refotos és que a més et fan viatjar en l’espai.

Jordi Puntí, El Periódico, 25 de febrer del 2012. 

Cap?

Un dels mots més polisèmics del català és aquest monosíl·lab que només hauríem de perdre de tant en tant. La millor manera de mostrar-ne la polivalència és reproduir aquell embarbussament que fa “en cap cap cap el que cap en aquest cap”, que llueix la triple identitat adverbi-nom-verb. Al Pallars encara hi afegeixen un ús que va inspirar una curiosa endevinalla a l’escriptor Pep Coll: “Tots catalans ho fan amb els peus, però els pallaresos ho fem amb el cap. Què és?”. La resposta és la negació, perquè resulta que els pallaresos reforcen les frases negatives que jo faria amb pas (no ho sé pas) amb el cap, i diuen: no ho sé cap. Si m’hi encaparro, avui, és per convidar els lectors d’aquest suplement a visitar el web de micromecenatge Verkami.com, perquè fins al 3 de març encara poden ajudar a finançar (i obtenir un exemplar) del segon volum de la suggestiva Enciclopèdia paremiològica del cos humà de Víctor Pàmies. Aquest paremiòleg de Vallromanes ja va publicar mitjançant micromecenatge un primer volum amb dites sobre l’ull (Amb cara i ulls) i ara es proposa publicar En cap cap cap. Dites i refranys sobre el cap, amb vora 1.500 dites sobre el cap. Jo ja m’hi he apuntat, a l’espera que vagi baixant anatomia avall, cap al cor i més enllà.

Màrius Serra. El Punt-Avui (Suplement Cultura). Dijous, 23 de febrer de 2012