dimarts, 2 de febrer de 2016

Monetitzar la fidelitat

Diumenge Sílvia Hinojosa va parlar a les pàgines de Tendències de Scott Avy, una empresa de Seattle que s’autoanomena el casino del matrimoni. El terme no té cap relació amb la connotació prostibulària que el mot casino té en italià, sinó que remet al joc d’apostes. Els empresaris donen fins a 10.000 dòlars a parelles perquè es paguin el casament. Si la parella no es trenca, són a fons perdut. Si es divorcien, tant si han passat tres mesos com trenta anys, han de tornar-ho amb interessos. A mitges, a menys que el divorci sigui per violència domèstica, que llavors paga el maltratactador. Naturalment, l’empresa aposta pel màxim nombre de trencaments. Aquest és el destí de la majoria de parelles actuals, si ens atenem a les estadístiques, i aquí rau la seva finestra de negoci. Ells faciliten la parafernàlia matrimonial en la salut (sentimental) i s’ho cobren en la malaltia. Ja es veu que serà un negoci rodó. Perquè no se’ls vegi massa el llautó i ningú pugui acusar-los de mobbing conjugal, ofereixen un servei gratuït d’assessorament matrimonial a les parelles en crisi, com un casino que t’oferís tractament pal·liatiu per a la ludopatia però no et prohibís entrar-hi. Saben que, tard o d’hora, la majoria dels seus clients tendirà al divorci. Aquesta monetització de la fidelitat obligatòria pot semblar una novetat, però és només una variant simplificada d’un dels aspectes més sòrdids que caracteritzen la institució del matrimoni. Tothom coneix parelles que han mantingut les aparences matrimonials per no perjudicar interessos patrimonials, de vegades anys i panys. Interessos que obliguen a presentar una façana de respectabilitat moral que no es correspon en absolut amb el que passa de portes endins. Interessos que ultrapassen de llarg els que Scott Avy pugui afegir a la quantitat que cal retornar.

       La iniciativa d’aquests emprenedors dels cors trencats m’ha recordat L’altre jardí, una subtil novel·la de Francis Wyndham que explica la història d’una parella anglesa separada que es veu obligada a tornar a conviure. Les circumstàncies, en aquest cas, són molt més greus que un simple deute contret per pagar-se la festa de casament. És la Segona Guerra Mundial la que els foragita de Londres i els obliga a compartir la casa de camp. És notable el contrast entre el conflicte bèl·lic exterior, del que només tenim notícies vagues, i la subtil guerra interior, a la que assistim. Al costat d’una situació tan extrema, haver de fer el paperot amb la parella per culpa dels diners que et vas gastar en flors i violoncels el dia del convit nupcial sembla una solemne estupidesa.


Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 2/2/16

dilluns, 1 de febrer de 2016

Neix el posttertulianès

Després de Mussolini, la por a recaure en el feixisme va provocar la constitució d’un sistema polític bicameral tan complex que ha empès la cultura política italiana cap a una desaforada multilateralitat. Una de les conseqüències d’aquesta necessitat constant de teixir pactes ha estat l’augment de la burocràcia. Parlem d’un Parlament amb 630 diputats, als quals cal afegir 315 senadors i alguns senadors vitalicis. Gairebé mil representants públics d’alt nivell, cadascun amb el equip de treball. Una gernació de buròcrates  que ha generat un llenguatge propi. Tota aquesta gentada fa anar un detestat dialecte de l’italià que circula per Roma, aliè al dialetto romanesco. L’anomenen burocratese i es refereix, en negatiu, a un estil de llenguatge inútilment complicat que es fa servir des de les institucions públiques preferentment en les comunicacions escrites. Als anys seixanta Italo Calvino en deia antilingua i a mitjan setanta va aparèixer per analogia amb l’equivalent bureaucratese encunyat per la premsa nord-americana dels anys trenta.

       A Espanya, columnistes de la rancior d’Antonio Burgos o Amando de Miguel escriuen des de fa un lustre sobre la presumpta existència del tertulianès, que seria la variant dels habituals a les tertúlies polítiques. El que abans se’n deia analistes i ara politòlegs. Els exemples que citen són de primer grau: “Tema de largo recorrido”, “Según las fuentes que manejo”, “Con la que está cayendo”, “Hasta donde yo sé”, “Niego la mayor”... Tot descrit sempre en un to de superioritat moral digna de rèplica tertulianesca. Però ara que tot s’accelera el tertulianès també evoluciona. El pes creixent que han pres les tertúlies i el salt d’alguns tertulians a l’erari públic (Iglesias o Girauta, per exemple), hem entrat en una segona fase que potser podria denominar-se posttertulianès. De la frase retòrica s’ha passat a l’analogia creativa (“un tret al peu”) o, en algun cas, recreativa, com ara “fer-se trampes al solitari” o “passar pantalla”. El “pas al costat” de Mas no troba parangó en la situació de Rajoy, per a qui es demana “un paso atrás”. Ara bé, el gran hit del moment és “traspassar línies vermelles”, unes línies imaginàries que vindrien a designar aquelles condicions irrenunciables que tot negociador “posa damunt de la taula” de negociacions. Tant se n’ha parlat, que ara els tertulians més espavilats, abans d’esmentar-les, ja prenen consciència d’estar a punt de trepitjar-ne una, i per això sovint fan notar, amb posat postmodern, que ja saben que tiraran de tòpic. I ho fan, però a consciència, perquè no sigui dit. Ha nascut el posttertulianès.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 1/2/16

diumenge, 31 de gener de 2016

Excuses de mal escriptor

El Ministeri de Cultura francès ha iniciat una campanya per canviar la configuració dels teclats estàndard dels ordinadors francesos. Des de fa un segle a l’hexàgon gal circula la configuració AZERTY, coneguda així per les sis lletres de la fila superior esquerra, allà on llegim QWERTY en el nostre. Les queixes dels usuaris han estat una constant. Deploren, per exemple, que per teclejar un simple punt calgui pitjar dues tecles, i el mateix els passa amb les xifres. També els caracters accentuats, especialment en majúscula, exigeixen una mecànica que obstaculitza la velocitat mecanogràfica. L’administració francesa anuncia que ha contractat una consultoria perquè presenti, aquest estiu, una llista de modificacions recomanables. El més interessant és el grau de catastrofisme que exhibeixen els representants ministerials per justificar la despesa. Amb dues declaracions literals bastarà per valorar-lo. Primera: “Avui és pràcticament impossible escriure correctament en francès fent servir un teclat comprat a França”. Pràcticament impossible? Carai. Deu ser que totes les editorials franceses, incloses les que fan publicacions periòdiques, treballen amb teclats d’importació. Segona: “en alguns països europeus com Alemanya i Espanya respecten l’ortografia francesa més que els mateixos francesos, i ho fan perquè els seus teclats els ho permeten”. Segur? Potser si tant respecten l’ortografia francesa és perquè no escriuen gairebé mai en francès.

       En qüestions de disseny la tradició és una excusa barata. No cal dir que les disposicions lletrudes dels lletrats Qwerty i Azerty són convencions revisables que han d’estar al servei de la fluidesa teclejadora. Trobo molt bé que es revisi el que pot fer encallar l’escriptura. Ara bé, els arguments del ministeri de Cultura francès són vergonyosos. Justificar les errades ortogràfiques per la disposició d’un teclat és una excusa de mal pagador semblant a aquell joliu corrent d’opinió que tenia per lema: “Les majúscules no s’accentuen”. També havia nascut d’un problema mecànic. En la tipografia tradicional, els tipus eren peces físiques que calia combinar per fer la composició dels textos i les majúscules accentuades provocaven un problema mecànic d’espai. Però quan va desaparèixer els semenfotistes ortogràfics van continuar fent servir la mateixa excusa. Tant els fotien la linotípia, la fotocomposició com l’òfset, els processadors de text com les impressions làser. Ells continuaven escrivint Alex. Ni Àlex ni Álex, potser per fer evident la seva alèxia. No és una qüestió (només) tecnològica, sinó de prioritats. Els primers teclats de mòbil requerien mil tocs per posar accents, i tanmateix molta gent es va negar a deixar d’accentuar els seus SMS. Alguns teclats tàctils només són aptes per a dits de pianista anèmic, i tanmateix molta gent es nega a escriure els tuits de qualsevol manera. I els teclats predictius semblen programats per un epígon mediocre de Tristan Tzara. Sempre hi haurà excuses per escriure malament.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 30/1/16

dimecres, 27 de gener de 2016

Silenci de diumenge, de dilluns

Hi ha aquella primera frase d’Anna Karènina: “Totes les famílies riques s’assemblen; cada família pobra ho és a la seva manera”. D’acord, Tolstoi no parla de famílies riques o pobres, sinó de felices o infelices, però a la Rússia tsarista devia ser més o menys el mateix. Em pregunto si avui la fórmula també funciona per a les grans ciutats: “Tots els barris rics s’assemblen; tots els barris pobres ho són d’una manera diferent”. D’entrada no hi ha dubte que tots els barris rics estan tallats per un mateix patró: transitar pels carrers de Pedrables és molt semblant a moure’s pels barris més benestants de Sydney, Sao Paulo o Torí, posem pel cas. Potser en algunes ciutats les cases s’alcen amb més opulència, els jardins són més frondosos i els vigilants et miren amb més desconfiança, però les formes de la riquesa es manifesten de manera semblant: una discreció de portes enfora, una quietud de diumenge tota la setmana, una absència palpable de vida de carrer, sense gaires botigues a la vista ni vianants.

I els barris pobres, què, ¿també s’assemblen a tot arreu? La primera intuïció em diu que no: les faveles de Rio de Janeiro i els blocs de public housing de Leeds, o els projects de Chicago, tenen poc a veure amb els suburbis de Nàpols o amb les barraques sense aigua corrent de Mumbai. Baixem a peu de carrer, tanmateix, fiquem-nos a les llars, i veurem que sempre hi ha elements coincidents. L’esperança de vida és més baixa, l’atur és més elevat, la criminalitat és més alta. 

Tots aquests índexs són presents a Trinitat Nova, el barri més pobre de Barcelona segons les últimes dades aportades per l’ajuntament, encara que els darrers anys hi ha fet grans inversions per reduir el decalatge amb la resta de barris. Planteu-vos-hi un dia qualsevol amb el metro. Passegeu-vos per la seva geografia embotida entre la Meridiana, Torre Baró i la Via Favència. Fa anys, gràcies a aquells blocs per a la classe obrera, allò que se’n deia sense cap mania ciutat-dormitori, vam aprendre una paraula nova: aluminosi. Amb els anys els han anat renovant i creant nous habitatges —i així continuarà, segons expliquen també des de l’ajuntament

Aquí la quietud no és de diumenge, és de dia laborable, de dilluns al sol. A Trinitat Nova hi ha un comerç per cada 180 habitants —la mitjana a la ciutat és d’un per cada 28 barcelonins—. Això vol dir que la majoria de gent que trobareu pel carrer va cap a algun lloc fora del barri, a comprar o treballar, o no va enlloc. 

14.000 passos 
Barcelona és més recollida del que sembla. Des de la Casa de l’Aigua, l’edifici modernista rehabilitat fa poc a Trinitat Nova, fins al monestir de Pedralbes hi ha dues hores a peu. Uns 14 mil passos mal comptats. La caminada cus amb uns quants repunts el perfil oest de Barcelona, fet de turons i parcs: el Turó de la Peira i la Guineueta, Horta i l’esquena del Carmel, la Creueta del Coll i el Putxet, la Bonanova... És una caminada horitzontal, amb el mar que s’intueix o es veu al fons, diluït en la calitja, però és també un passeig vertical, que s’enfila en l’escala social. Deixes enrere el Carmel, et fiques per les places d’Horta com qui s’endinsa en la classe mitjana, i de sobte augmenten els bars i els comerços, les farmàcies i els quioscos —la vida de carrer, vaja, l’essència urbana d’estar junts i alhora mantenir vida privada—. Paradoxalment, quan arribes a Pedralbes, aquesta presència torna a ser rara. 

Pensant-hi bé, no és un trajecte tan diferent del que feia el Pijoaparte des del Carmel, amb una moto robada, quan buscava jardins amb piscina i revetlles de Sant Joan. Només que allò era el 1966 i això és el 2016. Mig segle, ves.

Jordi Puntí, El Periódico, 25 de gener del 2016.

dimarts, 26 de gener de 2016

El temps segons Vodafone

Els filòsofs han escrit molt sobre el temps. Com sap qualsevol nen que un dia passa una hora de classe al pati el temps és una magnitud elàstica. Igual com els meteoròlegs han hagut d’empescar-se la temperatura de sensació, els físics haurien d’establir una nova magnitud: el temps de sensació. Tothom podria aportar la seva experiència en la percepció del temps durant una espera: en una cita, a cal dentista, en una taula de restaurant, just abans de llançar-se en paracaigudes, a la cadira elèctrica... Al telèfon el temps sovint es veu mediatitzat per missatges i musiquetes pensats per amenitzar l’espera o dissuadir l’esperador. Les companyies telefòniques en són les reines del mambo. S’han escrit cròniques memorables sobre els tortuosos laberints que configuren la relació entre clients i companyies. S’han tipificat fraus, s’han posat denúncies i s’han exigit indemnitzacions. Aquesta columna és una mera constatació de l’existència d’un temps de sensació telefònic proper al ritme del sexe tàntric.

       Un client que té el mòbil a Vodafone i el fix a Movistar rep una oferta temptadora per unificar serveis. L’estalvi és tan incontestable que accedeix a efectuar una portabilitat. La comercial de Vodafone que li ven és prolixa en explicacions i respon amb un sí ofegat a l’única preocupació real del client: Em pot assegurar que no m’estaré ni un minut sense ADSL? Un cop convençut, el transfereix a un altre departament per fer un contracte oral, enregistrat, en el qual només pot respondre sí o no a preguntes que comencen totes per la paraula accepta. Li demanen si accepta un temps màxim d’interrupció de servei entre un operador i l’altre de tres hores. Diu que sí amb la boca petita. Quan, una setmana després, li arriba per SEUR el nou router (entre incidències que ara no venen al cas), Movistar fa tres hores que li ha tallat la línia. Desconnecta el vell router, el substitueix pel nou i observa, consternat, que no té ADSL. Fa una trucada a Vodafone i la senyoreta, educadíssima (en algun institut de secundària centreamericà), li diu que normalment triga unes vuit hores, i que aprofiten les nits per activar-ho. L’endemà al matí, quan ja en fa vint-i-quatre que no té connexió, torna a trucar i una altra senyoreta, potser no tan educada (però sens dubte només per una qüestió de caràcter, perquè devia anar al mateix institut que l’anterior) li assegura que la seva portabilitat està en curs i que poden trigar fins a set dies. Minuts, hores, dies, què importa el temps en la immensitat de l’univers? Quan escric aquestes ratlles el temps de sensació s’acosta a l’infinit, i més enllà.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 26/1/16

dilluns, 25 de gener de 2016

Les vides de Pink Floyd

En Jaumet llegeix la notícia i a l’instant li vénen al cap els primers compassos de The Dark Side of the Moon, el disc llegendari dels Pink Floyd. Els batecs d’un cor, el tic tac d’un rellotge, les veus, la màquina enregistradora, un motor, uns crits i, per fi, una melodia lenta que t’embolcalla amb la guitarra. ¿Quants cops deu haver escoltat el disc? Impossible de dir: la dada es desfà en la boira dels anys, de tots aquells porros i altres substàncies. Les festes, els bars, les nits tot sol tancat a l’habitació, quan l’escoltava amb els auriculars nous i es concentrava en la portada: de sobte, alçava la vista i a la paret s’hi reflectia l’arc de sant Martí amb una vivesa al·lucinant, com si el pogués tocar (ho intentava).

Recorda, això sí, que va comprar l’LP a can Vidosa, al carrer Balmes. Pels Reis de 1975, segurament. El frenesí del primer cop que va escoltar Money, obrint la cara B, una cançó que li feia venir ganes de robar un banc. La cantava tothora i es va fer tan pesat que els amics li van començar a dir Pinkfloid. El malnom li va durar un parell d’anys, fins que va anar a fer la mili i una nòvia el va deixar. El disc, a més, es va quedar a casa d’ella. Sort que el tenia gravat en un casset. Després van venir l’època en què el rock simfònic el carregava. Eren els 80 i preferia l’Springsteen, francament. Un dia, però, quan ja feia temps que s’havia casat i canviat de pis, amb els vells discos de vinil encara en caixes, va entrar a can Castelló, a Tallers, i el va veure en CD. Se’l va tornar a comprar, lhavia de tenir. Aquell vespre mateix van escoltar-lo amb el seu fill adolescent i durant 15 minuts va semblar que li agradava. La realitat és que des de llavors ja no l’ha escoltat gaire: se’l va baixar a l’iPod i algun cop l’acompanya mentre treu el fetge fent fúting a Montjuïc.

En Jaumet torna a llegir la notícia: el 2015 The Dark Side of the Moon va ser el tercer àlbum de vinil més venut a tot el món. Després del nou disc d’Adele i el de Taylor Swift, esclar. El van comprar 50 mil persones, ni més ni menys. Ara ell també ho farà, així estrenarà per fi el tocadiscos que aquest Nadal es va comprar en ple atac de nostàlgia.

Jordi Puntí, El Periódico, 23 de gener del 2016.

Solo de guitarra

Sovint es diu que els músics tenen una relació de parella amb el seu instrument. Com en tot, n’hi ha d’irremeiablement promiscus, però molts dels que conec responen a aquesta monogàmia instrumental. Una de les proves de foc per a la seva relació és quan viatgen. Sobretot en avió i en el cas de músics emparellats amb instruments que ultrapassen les mides estàndard permeses a la cabina. Cap músic no pot suportar la idea que el seu instrument viatgi a la bodega, exposat al veïnatge de les maletes i a les batzegades que reben durant els processos de càrrega i descàrrega. L’Alba és una jove i talentosa guitarrista que aquest desembre va anar a Maastricht a fer un curs. Com que no hi ha cap vol directe, va decidir volar fins a Eindhoven i després acostar-s’hi en tren. Va escollir Transavia perquè els preus li van semblar raonables i, sobretot, perquè permetien viatjar amb instruments musicals a la cabina. La guitarra de l’Alba viatja protegida per una bona funda i, després de mesurar-la, es va adonar que l’embalum de la protecció feia sobrepassar per pocs centímetres les mides màximes permeses per Transavia per pujar-la gratuïtament com a equipatge de mà. Com que havia de viatjar a Eindhoven acompanyada però el seu acompanyant es va desdir a última hora, va trucar la companyia per veure com ho podia resoldre. Les converses interminables, puntejades per interludis musicals enllaunats, van desembocar en una solució onerosa. Al seu bitllet (120€) l’Alba va haver d’afegir un segon bitllet per a la guitarra de 220€: la tarifa i 100€ pel canvi de nom, de l’acompanyant a la senyora guitarra.

A l’aeroport de Barcelona, just abans de passar el control de seguretat, va ensenyar al treballador de torn els dos bitllets, el seu i el de la guitarra, i l’home es va posar a riure: "Éste no hace falta! La guitarra vuela gratis!". La guitarra també va passar sense problemes a l’embarcament. Ni la van mirar ni la van mesurar ni van processar el bitllet de la senyora Guitarra. L’Alba va entrar a l’avió amb la guitarra a l’esquena, la maleta a la mà i una bossa penjant. L’agradable estada a Maastricht es va veure tenyida per l’amarga certesa d’haver llençat 220€. Però a la tornada, des de l’aeroport d’Eindhoven, tot va canviar. Viatjava igualment amb Transavia, però llavors va haver de passar quatre controls de bitllet per demostrar que la senyora Guitarra també tenia dret d’anar dalt de la cabina de l’avió, al seu costat. Quan m’ho explica, l’Alba em fa una pregunta que no sé respondre: “Quin tipus de seguretat i quina coherència hi ha entre les normes i la realitat a l’aeroport de Barcelona?”

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 25/1/16

Entradas populares

Compartir