dimecres, 16 abril de 2014

La taula invisible

Per circumstàncies que ara no vénen a tomb la setmana passada havia d'anar a València amb dues persones més. Barcelona i València estan a una distància perfecta per anar-hi en tren a passar el dia. Tres hores amunt  i tres avall. Quan buscava els bitllets a la web de Renfe vaig descobrir una anomenada “Tarifa 4 Mesa”. Pel mateix preu dels tres bitllets me n'oferien quatre, amb les butaques acarades. Una bona opció, perquè viatjar en aquesta disposició és més còmode. Per aprofitar l'oferta, se'm va acudir trucar a un bon amic, amb qui sempre tenim projectes entre mans però ens costa trobar temps per treballar-hi. El vaig convidar a fer una sessió de treball ambulant amb un arròs de premi: sortir a les vuit del matí, tornar a les nou del vespre i en l'entremig, sis hores de feina al tren, tres i tres, un bon dinar en companyia agradable i la resta de temps lliure pel centre de València, perquè pogués treure el nas per les llibreries de vell. A algú li pot semblar un mal pla però ell va trobar que era una metonímia del paradís. De manera que a les vuit del matí sortim tots quatre de Sants, busquem el vagó del nostre Euromed i quan ja ens disposem a prendre possessió del nostre despatx ambulant topem amb un fet extraordinari. Els nostres quatre seients estan acarats, sí, però de taula no n'hi ha cap. Passa una noia uniformada  amb els auriculars i l'escometo. Sí miri, que aquí hi diu “Tarifa 4 Mesa”, li mostro els bitllets, i no ens han posat la taula. Que ens la pot portar? La noia em mira amb aprensió i em replica que aquesta tarifa vol dir que anem junts. Li demano si la paraula mesa en idioma renferol té el significat de junts i em diu que parli amb l'interventor. Queda clar que als vagons de classe turista d'Euromed les taules no són ni plegables ni rodones, sinó invisibles. El meu amic haurà de posar-se a la falda les carpetes, el portàtil i els altres elements que porta per a una reunió de treball ambulant de sis hores. Afortunadament, ni l'arròs ni els amics valencians no ens enganyen. En això, Renfe és única.
L'episodi de la taula invisible em fa pensar en una de les novel·les més inquietants que he llegit últimament: ¡Ponte, mesita! d'Anne Serre (Anagrama, 2014). Una faula amoral. En el conte homònim dels germans Grimm, la taula s'omple de menges exquisides cada cop que es pronuncien unes paraules màgiques. En la taula de la novel·la de Serre, de cossos afamats de sexe. La narradora del relat tabula tabús com l'adulteri, la pedofília o l'incest a partir de tot el que passa damunt la taula del menjador d'una família enfollida, la seva. La taula invisible de l'Euromed tabula un altre tabú en el reialme de la Renfe: la diligència.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 15/4/14

dimarts, 15 abril de 2014

Lliurecomprador, jo?

Durant una colla d'anys vaig ser client de Caprabo. De fet, hi va haver una època que a les solapes de les novel·les hi feia posar que era soci del Barça i que també tenia els carnets d'Amics del Zoo, del RACC i la targeta del Caprabo. Era rigorosament cert, com tot el que he posat a les solapes dels meus llibres. Tenia a prop de casa un dels supermercats fundats l'any 1959 pels senyors Carbó, Prat i Botet i hi anava a comprar sovint amb il·lusió. No com d'altres que només s'hi acostaven a endur-se la cistelleta del Benvingut Nadó i després no hi tornaven a posar els peus mai més. Han passat els anys, l'apunt biogràfic de les solapes dels meus llibres cada cop és més llarg i, potser per això, intento portar menys carnets a la cartera. Encara sóc soci del Barça, ehem, i del RACC, però ja no sovintejo el Zoo i no tinc cap Caprabo a la vora. Ara prefereixo consumir al mercat o al petit comerç del barri. Potser per això, cada cop que veig l'espot televisiu que commemora els 55 anys d'antiguitat i anuncia un nou Caprabo quedo garratibat per com ha canviat des que no el sovintejo. Busco un símil en aquells excristians practicants que passaven dècades sense trepitjar una església i un bon dia descobrien que les misses ja no es feien ni en llatí ni d'esquena a la concurrència, sinó amb guitarres i feligressos peluts que evitaven la genuflexió i no combregaven amb la boca oberta sinó amb la mà parada. L'espot televisiu de Caprabo és una superproducció amb una èpica que ni l'espot del Tricentenari, i els seus paral·lelismes em deixen perplex. En nom de la llibertat, el subtext és una història d'amor que desemboca en una bona nova insospitada: em donen la benviguda com a lliurecomprador. Uf.
 
Hi surt una petició de mà formal, amb l'anell preceptiu, i un contraplà amb un elegant mosso de supermercat que ens ofereix... una cistelleta de maduixes! Inevitablement, penso en la Trinca (ai nena, si vols venir, al camp a collir maduixes). La tesi eròticocampestre es confirma pocs segons més tard, quan un home entra en una habitació amb una dona en braços, en la inequívoca posició núbil que el tòpic associa als prolegòmens del primer acte sexual dins del clos matrimonial. Acte seguit, el contraplà ofereix la imatge d'un aguerrit mosso del supermercat que entra en la llar d'un client (o una clienta) en la mateixa postura. En comptes de carregar una núvia el mosso carrega un munt de productes en una caixa. I llavors, quan la narrativa amorosa ens empeny cap a un desenllaç de Benvingut Nadó, va i resulta que el nounat sóc jo, i em donen la benvinguda com a lliurecomprador. Au va, que els moqui la iaia.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 14/4/14

dilluns, 14 abril de 2014

Amiquipèdia de les Arts

Des de la seva irrupció en l'escena musical Els Amics de les Arts han connectat amb un públic molt ampli. Fa uns anys, un bon amic molt cinèfil, que exerceix de professor d'institut després d'haver passat per diversos àmbits de la crítica cultural, em parlava del petit miracle que s'havia produït en alguns dels seus alumnes a partir de Jean-Luc, el primer hit d'Els Amics, a Bed & Breakfast (2009). Alguns d'aquells adolescents que entonaven l'enganxadissa tornada de la cançó s'havien interessat per buscar a la xarxa informació sobre Jean-Luc Godard i havien acabat veient-ne alguna pel·lícula. La discografia de Dani Alegret, Joan Enric Barceló, Eduard Costa i Ferran Piqué s'ha ampliat aquesta setmana amb la publicació del seu nou disc Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure. Dotze cançons esplèndides que afegeixen llenya al foc musical que alimenta una nòmina cada cop més àmplia de grups catalans d'estils molt diversos. La crítica musical ja hi dirà la seva i el públic se les farà seves, però després d'escoltar-lo a fons he recordat el meu amic cinèfil. El cançoner d'Els Amics de les Arts ja permet elaborar una completa Amiquipèdia amb referències culturals extretes de les seves cançons. La mateixa curiositat que va portar aquells alumnes de batxillerat a interessar-se per Godard es pot donar amb Paul Auster, el matrimoni Arnolfini, Kurosawa, Lou Reed, Bruce Willis, Cousteau o Liberty Valance, un mapa d'influències tan eclèctic com quotidià. Parmènides, Sòcrates, Aristòtil, Plató, Llull, Pujols i Ramon Sibiuda poden formar part d'una estratègia de seducció.
Al Dinousaure, Monterroso al marge, els referents també sovintegen. Des d'un implícit Bartleby que reitera el seu mantra del preferiria no fer-ho a una relectura explícita del mite de Prometeu. Però potser la figura més interessant és el protagonista de la cançó Apunto Shakespeare, un personatge que s'afegeix a la galeria de secundaris magnífics d'altres cançons emblemàtiques del grup, com L'home que treballa fent de gos o L'home que dobla en Bruce Willis. Aquí és un apuntador, una figura que ja només existeix al teatre d'aficionats, que es paralitza en el moment que ha d'exercir la seva funció perquè el vers de Shakespeare que ha de recordar a l'actor que ha quedat en blanc el toca, l'emociona i l'ennuega. En aquesta bella narració cantada l'apuntador s'exclama d'una manera que ho explica tot: “Com pot ser? Com ho fa? Com un vers que porta escrit quatre-cents anys pot estar parlant clarament de mi? Qui ho sap fer? És humà? Qui té el do? Qui és que no sent però pot descriure el que l'altra gent porta tan a dins?”. Em sembla una manera molt gràfica de descriure què és la lectura, l'audició, la visió d'obres d'art, de teatre o de cinema. En definitiva, què és una experiència artística. Servirà per a tots els adolescents i també per als posseïdors de dosis de joventut més o menys acumulada.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 12/4/14

dijous, 10 abril de 2014

Sopa de tigre

La revista nord-americana d'actualitat The Daily Beast informa que fa dues setmanes, a la província xinesa de Guangdong (prop de Hong Kong), la policia va irrompre en un sopar organitzat per uns homes de negocis importants i uns buròcrates ídem, que estaven a punt d'endrapar un tigre acabat de matar. Per bé que aquests animals estan protegits a la Xina (només en queden 50 de salvatges a tot el país), es veu que entre les classes més acabalades és moda comprar-los i llogar carnissers per matar-los –n'hi ha que els electrocuten– i tot seguit fer-ne entrecot de tigre i sopa de penis de tigre, que els comensals devoren amb delectació, perquè menjar plats il·legals és una demostració de poder i riquesa, a la Xina i aquí (fa uns anys, si recordo bé, el xef d'un conegut hotel de luxe barceloní va ser acomiadat per haver preparat una comanda secreta a preu d'or: una sopa feta amb una espècie de tortuga en perill d'extinció). Una variant d'aquesta mena d'ingestió ostentosa és la caça d'animals exòtics, una altra activitat tan clandestina com prestigiosa entre les elits socials. El rei Joan Carles, per exemple, ha estat un caçador entusiasta del 1962 ençà i el 2004 va matar nou óssos romanesos i un bisó polonès i el 2012 com a mínim un elefant botswanès. Com els sopars il·lícits dels oligarques xinesos, les caces del rei es mantenien en estricte secret, fins que un maluc fracturat el va obligar a revelar-ho tot. De seguida, la secció espanyola del Fons Mundial per la Natura –del qual el rei era president d'honor– va convocar una assemblea extraordinària en què un 94% dels assistents van votar perquè se li retirés el càrrec. Fa una setmana, a El Mundo, la periodista Pilar Urbano va revelar que el rei també ha estat un colpista (un de debò). Per la mateixa regla de tres –sent com és el rei el representant honorífic de tots els ciutadans–, no hauríem de poder votar a corre-cuita perquè abdiqués? Hi tenim dret? Una pregunta més per als magistrats ponderats del TC.

Matthew Tree, El Punt Avui, 06/04/2014

Hisplomacy

Towards the end of last year, the Catalan language history magazine Sàpiens began sending copies of 'Catalonia Calling' – an illustrated book explaining the whys and wherefores of the current push for Catalan home rule – to thousands of people considered influential, from Kofi Annan to the manager of Manchester United. The thank-you letters came flooding in. Indeed, the project was going so well that one well-known, viscerally unionist Spanish journalist, José Antonio Zarzalejos, posted a blog entry praising the quality of the book and damning the Spanish government's sloth-like approach to such a successful internationalisation of the Catalan cause. Someone must waved Zarzalejo's blog under the nose of Mr García-Margallo, the Foreign Minister, because since then the Spanish diplomatic corps has been putting in an abundance of overtime: it immediately fired off thousands of letters denouncing the book as a pack of lies and urging its recipients to have nothing to do with it, to the extent that no less than three of Kofi Annan's secretaries asked Sàpiens to remove his thank-you letter from Facebook – and similar pleas have been sent by many other recipients. In Brussels, so much Spanish diplomatic pressure has been applied that one Catalan functionary in the European Commission complained recently that Catalonia now had virtually no potential allies in the EU. What's more, every time the Catalan president, Artur Mas, gives an interview to foreign media, the local Spanish ambassador vilifies Mas's supposed inaccuracies within the week. And it is the situation in Catalonia which has impelled Margallo to refuse to recognise Kosovo (thus backing Russia to the hilt) while fiercely defending the territorial integrity of Ukraine (thus criticising Russia in no uncertain terms). Such contradictions matter not a jot to Madrid: national unity at all costs, is the slogan being bellowed to the world round the clock by the Foreign Minister and his small army of diplomats. And if they can also arouse an anti-Catalan mood close to loathing by convincing said world that pro-independence Catalans are a bunch of economic egocentrics who invented a phony nation a couple of years ago just so they could  take the money and run, then so much the better. All this frantic activity, of course, is simply whetting more and more Catalans' appetite for a state which will provide a buffer between them and such persistent animosity. Which is why the only thing that could really stop the November 9th referendum on independence, is the removal of the ballot boxes at gunpoint. But it won't come to that, surely?

Matthew Tree, Catalonia Today, abril de 2014

dimarts, 8 abril de 2014

La classe apolítica

La citació que millor explica la històrica jornada d’avui al Congrés dels Diputats de Madrid ha estat atribuïda a més d’un autor. La paternitat se l’enduria en primera instància Voltaire (1694-1778), però en àmbits anglosaxons també la trobareu atribuïda al savi de Baltimore, el periodista Henry Louis Mencken (1880-1956) o al psiquiatra Carl Jung (1875-1961). En la seva formulació més acceptada fa: “Quan un diplomàtic diu que sí, vol dir que potser. Quan diu que potser, vol dir que no. I si diu que no, no és un diplomàtic”. La transmissió d’aquesta afinada gradació entre l’afirmació i la negació d’un personatge públic es completa amb un paral·lelisme simètric que respon a un patró tradicional de fer la cort: “Quan una dama diu que no, vol dir que potser. Quan diu que potser, vol dir que sí. I si diu que sí, no és una dama”. En el decurs de la història les analogies entre poder polític i poder de seducció han estat constants, ja siguin aforats o desaforats. 
 
Entre els usuaris d’aquesta tríada capicua del sí-potser-no és habitual transformar el diplomàtic original de la citació volteriana en un polític. Per això, avui que al Congrés es debat monogràficament sobre la capacitat de la Generalitat de Catalunya per convocar una consulta sobre el futur polític d’aquest país, resulta pertinent rellegir la gradació que va del sí al no amb aquest canvi de protagonista: “Quan un polític diu que sí, vol dir que potser. Quan diu que potser, vol dir que no. I si diu que no, no és un polític”. Rajoy i els seus fa mesos que viuen parapetats rere un discurs jurídic que impossibilita (i invisibilitza) el debat polític. Un discurs instal·lat en un no perpetu i monolític (quasi podríem dir-ne nonolític) que a poc a poc està situant els seus acèrrims defensors fora de l’àmbit de la política. El debat d’avui no és sobre un sí o sobre un no, sinó sobre la capacitat dels nostres representants d’establir un terreny de joc per a la política que traslladi a l’àmbit de la gestió les opinions de la ciutadania, legítimament expressades a través de les urnes. En la subtil gradació entre el sí i el no, l’espai de confluència és el potser. Quan l’expressa el polític, vol dir que no, quan l’expressa la dama, vol dir que sí. Que potser no seria aclaridor que el polític espanyol i la dama catalana confrontessin els seus potsers? Llevat, esclar, que es pretengui fer confluir el polític espanyol i la dama de sang catalana en una unitat tan indivisible com desesperançada, mal aparcada en segona fila i disposada a defugir el diàleg encara que per a això hagi d’envestir o atropellar.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 8/4/14

dilluns, 7 abril de 2014

La setmanada



Toni Sala acaba de treure el seu quinzè llibre de narrativa, la novel·la Els nois (L'Altra, 2014); i m'atreviria a dir –havent llegit 13 de les obres anteriors– que és la millor cosa que mai ha escrit: un tros de prosa farcit d'emoció i reflexió i d'imatges impactants i de personatges tan escruixidorament autèntics com la Catalunya agroindustrial, econòmicament devastada, que Sala descriu amb una mala llet tan entusiasta que arriba a ser tonificant. Algú m'ha dit que hi ha crítics professionals que hi estan d'acord, però jo no ho sabria pas: fa més d'una dècada que no en llegeixo cap. I Sala, justament, és un autor que ha patit més del compte a mans dels crítics, alguns comentaris dels quals sobre novel·les com ara Rodalies o Provisionalitat, han estat d'una impertinència que fa caure de pompis. I vet aquí una diferència de debò entre Anglaterra i Catalunya: mentre que aquí es tracten els veredictes dels crítics amb una certa veneració, al país on vaig néixer, l'actitud envers els ressenyistes a sou –que no s'han de confondre pas amb els periodistes literaris ni els estudiosos ídem– és més aviat ambigua. Vet aquí, per exemple, el dramaturg Christopher Hampton: “Demanar a un escriptor què en pensa, dels crítics, és com preguntar a un fanal què en pensa, dels gossos.” Segons l'escriptor irlandès Brendan Behan, els crítics “són com els eunucs en un harem: saben què fer però són incapaços de fer-ho”. I Kenneth Tynan, tot i ser crític de teatre, va dir: “Un crític és un home que coneix bé la ruta però que no té carnet de conduir.” No deixa de ser curiós que les cites acabades d'esmentar van aparèixer fa poc en una revista anglesa dedicada a la crítica literària: The Times Literary Supplement; per la qual jo mateix vaig fer de crític ocasional durant anys, una feina que, finalment, he decidit deixar córrer perquè sempre m'ha fet sentir com un peix fora de l'aigua; i això que no solia sinó elogiar els llibres que em tocaven. O potser per això mateix.

Matthew Tree, El Punt Avui, 30/03/2014

Entradas populares

Compartir