dissabte 11 de febrer de 2012

L’ombra de Ricky Gervais

Avui és dissabte i només han passat cinc dies des del dilluns, però a hores d’ara la gala dels Gaudí ja sembla un plat de farinetes pastoses, que tothom ha anat remenant amb la cullera. Primer va ser el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, dient que la gala no li havia agradat gens; l’endemà Joel Joan va demanar disculpes per «si algú s’havia sentit ofès» –una fórmula semblant a la de Pepe amb la trepitjada a Messi–, i després més gent hi ha dit la seva, a favor i en contra.

Jo vaig mirar la gala una estona i aviat vaig canviar de canal. El decorat amb el trencadís de Gaudí era molt lleig i els acudits dels presentadors em semblaven xabacans –un adjectiu que habitualment reservo per als programes de los Morancos–. Veient totes les reaccions posteriors, però, em sembla que encara s’hi pot afegir algun matís. El primer error és dels guionistes. No sé qui eren, però no costa gaire imaginar-los sota la influència de Ricky Gervais, l’únic humorista que els darrers anys ha aconseguit fer divertits uns premis així. Gervais va presentar els Globus d’Or del 2011 i va escandalitzar el personal amb tot d’acudits aguts i sense pietat que feien molta gràcia i ridiculitzaven alguns actors (als Globus d’Or 2012 va repetir com a presentador, però ja l’havien domesticat i tot resultava més previsible). Fa l’efecte, doncs, que els guionistes dels Gaudí volien escriureunes quantes bromes igualment cruels, enginyoses, però els van sortir poc subtils, massa òbvies i infantils, com allò de la batalla dels aplaudiments o els jocs de paraules amb els noms d’alguns actors.. A més, els presentadors les interpretaven sense convicció. 

L’altre error és la presència dels polítics. ¿On està escrit que els alts càrrecs públics hagin d’assistir a les gales del cine? Jo diria que no hi he vist mai un president dels Estats Units als Oscars. Ni tan sols quan manava Reagan, que havia sigut actor. Potser els polítics van anar als Gaudí en qualitat de productors –perquè una gran part del cinema català se subvenciona amb diners públics– i esperaven més autoestima. I qui diu autoestima, diu reverències.

Jordi Puntí, El Periódico, 11 de febrer del 2012.

divendres 10 de febrer de 2012

Country Simple


Anyone who starts wading into the surprisingly deep waters of Catalan literature won't be even ankle high before they hear the name of Josep Pla. His official Complete Works alone run to 47 chunky volumes, to which various newly discovered texts have been added over the years; Pla was at many different periods in his long life the most read author in Catalan, and this despite his eschewal of fiction (he wrote only two novels), given that his stated interest was life and life only. Which is perhaps why by the age of 30 he had travelled to Italy, England, Germany, Soviet Russia, France, Czechoslovakia, Switzerland, Portugal, Austria, Hungary, Yugoslavia, Belgium and Spain proper, which was more than unusual for an unmonied lad from a small coastal village (Palafrugell); as unusual, indeed, as his unmarried but passionate relationship with Adi Enberg, a Catalan of mixed Norwegian and Swedish extraction, fluent in nine languages and the only woman capable of putting up with Pla - he suffered from that common writer's flaw, chronic egocentrism - for several years. Politically conservative, Pla backed the Nationalist side in the Civil War, going so far as to spy for Franco's foreign espionage network (one of his tip-offs led to the sinking with all hands on board of a ship carrying Republican arms, a deed which haunted Pla until the day he died). When he realised that Franco, far from simply restoring law and order, was bent on turning Spain into a fascist (and obsessively anti-Catalan) state, Pla turned his back on politics, and his eye to what was closest to him: his native canton, the Empordà, and his own past. One of the resulting books was 'El quadern gris' ('The Grey Notebook'), consisting of a rewriting, in 1964, of the diary he kept during his 21st year (back in 1918); hence the tension throughout this remarkable masterpiece between the hilarity, optimism and scorn of a brillant young man trapped in an old-fashioned world, tempered by the disillusion and insight of an almost-old man, already regarded as fuddy-duddy on the cusp of the Swinging 'Sixties. Why ramble on about Pla at this particular time, I pretend to hear you asking? Because the first English version of 'El quadern gris' – in an excellent translation by Peter Bush - will be available any week now. That's why.

Matthew Tree, Catalonia Today, febrer de 2010.

dijous 9 de febrer de 2012

La increïble ràdio minvant ('remake')

Un dia de sol radiant, Catalunya Ràdio i la seva esposa Catalunya Informació surten a navegar en una barca. Quan la dona baixa a la cabina a buscar una cervesa, la barca s’endinsa en un banc de boira misteriós. Al cap de poc Catalunya Ràdio comença a notar que els programes li van balders, li cau l’anell de compromís (on hi ha gravat “L’escoltes, la sents”). Es veu forçada a prescindir d’uns quants locutors, acomiadar corresponsals, reduir costos. Com més corren els dies, més empetiteix. La ràdio nacional de Catalunya acudeix a metges reputats i molt populars que la tranquil·litzen (tots ells són especialistes en casos de nanisme, sobretot a provocar-lo amb operacions quirúrgiques molt delicades). Li asseguren que és un procés normal dins del mercat lliure.

Com que el procés d’empetitiment avança imparable, Catalunya Ràdio decideix demanar una segona opinió: els metges l’examinen a consciència i redacten un dictamen convergent amb l’anterior. A tothom li sobta tanta bona entesa ja que pertanyen a escoles mèdiques diferents i en teoria enfrontades. El doctor Homs, un d’aquells facultatius que davant d’un tumor maligne declara “això són unes angines mal curades”, fa públic que és impensable que Catalunya Ràdio continuï minvant.

Passa el temps i encara disminueix més. Fins a l’extrem que s’ha de refugiar en una casa de nines per protegir-se del gat de la casa. Quan ja és de la mida d’un misto, cau en un soterrani, on s’enfronta a una aranya terrible que la vol devorar (en aquest soterrani hi retroba una ràdio pública que de tant seure en un racó ha quedat com un quatre). Al final de la pel·lícula, Catalunya Ràdio ràdio, minúscula i oblidada de tothom, proclama orgullosa: “Encara existeixo!”. I tot seguit comencen a córrer llistes de signatures per donar-hi suport. Creix la indignació. Algú demana unes gambes.

Enric Gomà, Ara, dimecres 8 de febrer del 2012.

Engospar?

El mestre Puyal és polièdric. Les seves dimensions depassen el món de les retransmissions esportives que l’han portat i el porten a tantes oïdes culers. No cal haver llegit el seu aicnàlubmA (Reflexions sobre la societat i els mitjans. Propostes per a la nova televisió) per saber que en Puyal és un teòric de la comunicació (semiòtic, li diu l’espurnejant Iu Forn a la TdP). Tampoc cal estar al dia de les qüestions jeràrquiques per intuir la seva rellevància acadèmica. És doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili i membre de la Filològica de l’IEC. I cal destacar les seves aportacions lèxiques al llenguatge esportiu català. Ja són mítics flèquit, orsai, hems, linesman, la bimba o la idiosincràtica descripció dels regats: s’escapoleix de l’escomesa del contrari. Ara fa un any (20-1-11) em vaig fer ressò des d’aquí de la seva proposta de recuperar el terme vistaire (“fadrí que va a vistes per tractar de festejar”, a l’Alcover-Moll) per designar els buscadors de talents. L’altre dia li vaig escoltar dir que Valdés havia engospat la pilota. Vaig saltar com un gat al navegador del meu mòbil, vaig buscar el DIEC i em vaig posar a aplaudir-los: al Valdés i al Puyal. Engospar: “copsar, atrapar al vol”.

Màrius Serra. El Punt-Avui. Suplement Cultura. Dijous, 9 de febrer de 2012

El nou teisme barceloní

Llegeixo sobre el fulgurant ascens d'una candidata mexicana. Quan encara conservem la imatge de la Thatcher (via Meryl Streep) a la retina, una nova icona femenina malda per ocupar el lloc de musa conservadora que ni Sarah Palin ni Ana Botella no han assolit. Es tracta de Josefina Vázquez Mota, candidata a la presidència de Mèxic pel partit conservador PAN. Vázquez ho té tot per triomfar: és mestissa i d'origen humil en un país de majoria mestissa i humil. A més, després de formar-se en l'ensenyament públic, va estudiar Econòmiques a la Universitat Iberoamericana dels jesuïtes. D'aquesta època la candidata serva dolços records i uns companys d'estudis molt variats que la van ajudar, segons confessa, a formar-se una visió del món molt oberta. El detall d'aquesta diversitat impressiona. Afirma la Vázquez: “M'encantava tenir companys de la comunitat jueva, evangèlica, supercatòlics i ateus que creien en la lluna i en les estrelles”. Lamento no encaixar en cap de les quatre escoles que van marcar l'educació espiritual de la candidata. De fet, no sabria dir quina de les quatre és més puixant a la societat catalana actual. En canvi, detecto una nova modalitat de teisme a la barcelonina, que no té res a veure amb la definició canònica del terme segons el DIEC: “m. [FS][RE][LC]Creença en l'existència de Déu o déus” ni al DGLC: “m PAT Estat produït per l'abús del te”. No sé pas com anem d'ateus, però el que és segur és que a Barcelona cada cop hi ha més creients en les virtuts de la T10. 
 
L'abonament als Transports Metropolitans de Barcelona ha esdevingut un emblema de la crisi. Primer van ser Daniel Martínez i Guillem Mateos, dos espavilats enginyers de la Universitat Politècnica de Catalunya que van començar a vendre T10 rebaixades per patrocini a Promobilletes.com (vegeu el rum-rum “Te Deum laudamus” 16/I/2011). Una reunió amb TMB va bastar per posar-los en hibernació, mitjançant bastó o pastanaga. Fa gairebé un mes que mantenen el suspens emetent el mateix missatge: “Estem resolent uns assumptes. Treballem per estar de nou amb tots vosaltres en breu”. Mentrestant, la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) ha llançat la imaginativa campanya de la T11, basada en l'aprofitament de l'últim viatge de cada T10 en l'hora llarga que roman activa després de validar-la per desè cop. TMB en menysté la incidència, però la FAVB publicita una aplicació gratuïta de mòbil (iPhone i Android) que es diu Incidències 2.0 i permet saber on deixar (i sobretot on trobar) targetes T10 en estat latent per a un onzè ús. El teisme ambiental té una altra punta de llança en un col·lectiu de persones grans que es fan dir Els Iaioflautes. Aquests veterans de les lluites veïnals, sindicalistes i antifranquistes pugen en grup a un bus, validen cadascú el seu bitllet i després hi despleguen pancartes de protesta contra la pujada de tarifes. Lluís Sierra ho explicava en una crònica al Viure del dijous passat. L'últim exemple de teisme barreja ser del morro fort amb tenir morro. Uns moderniflautes (tan moderns que només el seu web està només en castellà) han creat memetro.net. El memetro és el presumpte trastorn de memòria “durante el cual el individuo es incapaz de recordar que según la normativa vigente de los transportes metropolitanos, hay que pagar en la entrada de las instalaciones el billete de tren o metro”. Les seves eines són una aplicació per localitzar revisors i un fons per pagar les multes de 50€  dels seus teistes registrats i enxampats en flagrant delicte. Tant de teisme ambiental  acabarà per fomentar l'ateisme. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 9 de febrer de 2012

Al cel no hi ha gel

De traficants n'hi ha de moltes menes. Es trafica amb tota mena de substàncies prohibides o legals (com el caviar que cobejava Ricardo Costa) i, en general, amb tota mena de mercaderies robades, encara que siguin metalls tan poc preciosos com el coure. La setmana passada, mentre els meteoròlegs ens anunciaven l'arribada de la Tercera Glaciació, a Xile un home era detingut per transportar 5.200 quilos de gel en un camió frigorífic. El gel anava envasat en bosses de plàstic i provenia de la glacera Jorge Montt. La CONAF (Corporación Nacional Forestal) va denunciar l'extracció del gel d'aquesta glacera situada al Parc Nacional Bernardo O'Higgins, a la regió austral d'Aysén. La glacera és remota. La població més propera, Caleta Tortel, és a quatre hores en vaixell del gel i a 128 quilòmetres per una pista sense asfaltar de Cochrane, una localitat de la Patagònia situada a més de dos mil quilòmetres al sud de Santiago. El camió pretenia fer tot aquest camí fins a la capital xilena, però va ser interceptat. Les investigacions condueixen a una empresa distribuïdora de begudes i gel, que pretenia vendre'l entre els locals de copes de Santiago. Consideraven que prendre whisky amb glaçons d'aigua mil·lenària tindria molta requesta. A preu de gel normal, mitja tona no passa de 7.000 dòlars, però sembla que aspiraven a treure'n més del doble. Tampoc no ens ha d'estranyar, perquè el mercat d'aigües minerals té unes quantes marques que n'ofereixen de glacera. La canadenca 10 Thousand BC (deu mil anys abans de Crist), anuncia que no conté ni nitrats ni sodi ni clor. D'altres són la Hidroberry Mineral Glaciar Still Water, procedent de Johannesburg, o l'aigua de la glacera Número 1 de Tianshan, a la regió autònoma xinesa de Xinjiang. Totes deuen anar molt bé per a la circulació renal, i potser per això costen un ronyó, les comercialitzen empreses oficials i són al mercat. 

En el cas xilè, en canvi, parlem d'un robatori de patrimoni natural, tot i que els acusats ja han explicat que ells no van arrencar cap tros de gel, sinó que es van limitar a recollir de l'aigua els que ja s'havien desprès de la glacera i, per tant, en van ser mers recol·lectors. Pot sonar a excusa barata per mirar d'apaivagar les conseqüències de la seva acció, però és molt probable que no s'hagin inventat res. Se'n diu canvi climàtic. De moment, la mitja tona de gel destinat a morir en copes està servint per regar els conreus dels pagesos de Cochrane, molt afectats per la sequera, ara que allà és estiu. Però aquest cas obre un debat. Posa el focus en un fet connatural a l'economia: la naturalesa dels mercats (aquí, de l'hosteleria) fa que sempre hi hagi mercaderies susceptibles de generar una plusvàlua sobtada. Febres d’or. No vull ni imaginar quant pagarien per aquests glaçons mil·lenaris alguns d'aquests empresaris que pretenen transformar el consum de gintònics en una competició de sibarites que fiquen el nas en copes plenes de cogombres. Els venedors de fum habituals estarien encantats amb vendre aquest gel historiat. Només ens faltaria això! Durant anys, molts bars de copes ens han posat més gel del compte per augmentar el rendiment de cubates, gintònics i whiskis. A sobre, ara també voldrien cobrar-nos pels glaçons. I si les glaceres els cauen massa lluny, ens els voldran colar dels Pirineus. Amb la nostra flaca habitual pel disseny és probable que els apliquin els leds dels ja existents glaçons lluminosos. Com si ho veiés a venir: glaçons olímpics mil·lenaris amb trencadís gaudinià, els glaçons oficials dels Jocs Olímpics d'Hivern de Barcelona. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 7 de febrer de 2012

Nice weather, isn't it?

Si els comensals d'una sobretaula s'embranquen en discursos i excursos d'aquells que porten a transitar per les perilloses serralades de la confrontació sempre n'hi ha un que troba millor parlar del temps. Els espadats de la confrontació política, religiosa o àdhuc futbolística són traïdors i de vegades passen factura. Sobretot en aquelles sobretaules que es mouen en la difusa frontera que separa les contrades de la intimitat familiar de les àmplies regions de la vida social, els mapes de la qual s'estenen en cercles concèntrics. Una vegada a València, en una d'aquestes sobretaules, Ernest Lluch em va donar una rèplica que mai no he oblidat: “la discrepància és la base de la convivència”. En aquells moments les seves sàvies paraules van servir per apaivagar la meva bel·ligerància dialèctica, però un altre comensal va aprofitar la pausa per canviar de tema i es va posar a parlar del temps. Quin escut més formidable! Tothom s'hi va apuntar, sense por a empantanegar-s'hi. Aquesta sobredosi d'informació meteorològica que patim des de fa dies també sembla un escut. Si continuem així algú acabarà encunyant frases del tipus: “temps i circ” o “el temps és l'opi del poble”. Perquè una cosa és informar i una altra és estendre una nova psicosi informativa entre la població adulta que podríem denominar narcometeorologia. Els addictes són legió, i ja se'n comencen a conèixer efectes secundaris. Estic convençut que la literatura psiquiàtrica aviat descriurà psicòtics de la isobara, l'anticicló, els fronts freds, els radars pluviomètrics i els satèl·lits, en especial el Meteosat nostrat. El més alarmant és que la sobredosi informativa sobre qüestions climàtiques ja comença a adquirir dimensions dignes del Barça. No sé si la societat catalana està preparada per suportar tants clímaxs seguits. No vivim en un país multiorgàsmic. Ho sabria.

El temps és un tema de conversa equivalent a la poesia fonètica. Dos versos d'Hugo Ball al Cabaret Voltaire com “gadji beri bimba glandridi lauli lonni cadori” em diuen moltes més coses que no pas “quina onada de fred siberià que ens està envaint, oi?” o tantes altres bajanades que hem sentit, sentim i sentirem des que el fred de l'hivern (la fredorada) ha arribat. L'Anglaterra victoriana, sense els estereotips de la qual mai no haurien nascut mons paral·lels tan extraordinaris com el de l'Alícia de Lewis Carroll, va consagrar les converses sobre el temps per designar la parla vàcua. A les obres d'Oscar Wilde els comentaris sobre el temps conviuen amb el desfici pels cucumber sandwiches i l'exemple més usat als manuals d'anglès per explicar les tag questions (l'equivalent al nostre, oi?) és nice weather, isn't it? (quin temps tan bo, oi?), aplicat a qualsevol dia plujós. Tanta faramalla sorgeix per protegir-nos d'una d'aquelles inseguretats profundes que ens caracteritzen com a espècie evolucionada: la incertesa pel futur (immediat i no). La previsió meteorològica és una de les trinxeres socials més visibles del mètode científic. Juntament amb els diagnòstics mèdics, la capacitat de preveure si demà farà sol o nevarà ha estat la prova quotidiana de la solidesa i validesa del sistema de pensament racional que representa la ciència. En tots dos casos, tant en medicina com en meteorologia, els resultats són espectaculars i els avenços innegables. Però alhora, el marge d'error es manté prou apreciable per introduir la imprescindible dosi d'humilitat que tantes vegades ens manca. Assumim-ho. Mai no podrem guarir totes les malalties ni predir tots els fenòmens meteorològics. Només si ho admetem serem cada cop millors predictors. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns 6 de febrer de 2012