dimarts, 3 març de 2015

No sóc...

Quatre dies que he passat a Londres, quatre dies que els mitjans no han deixat de parlar d'un incident que va tenir lloc al metro de París, el dimarts dia 17 de febrer, quan uns seguidors del Chelsea van impedir que un francès negre pugés al vagó que ells ocupaven. El vídeo dels fets ensenya com l'empenyen amb força més d'un cop, mentre un dóna el que sembla ser una salutació feixista i tots plegats canten “Som racistes, som racistes i ens agrada ser-ho”. També se senten diversos crits de “Fuck you”. És possible que alguns de vosaltres ja hàgiu donat per descomptat que els agressors són quatre hooligans estereotipats amb un coeficient intel·lectual més minso que el d'un ànec. Doncs, no. Un d'ells, Josh Parsons, de 21 anys, és un exalumne d'una escola privada prestigiosa (Millfield: 41.000 euros l'any) i és un admirador fervent i actiu de Nigel Farage, el líder de Ukip, el partit populista que vol treure la Gran Bretanya de la UE (el dia 19, The Guardian va publicar una foto de Parsons i Farage junts, somrients, pintes en mà). A Farage li ha faltat temps per dir que ell no és gens racista, però gens. El dia següent es va descobrir que un altre dels fans involucrats, Richard Barklie, de 50 anys, és un director del World Human Rights Forum (WHRF), una organització dedicada, segons la seva web, a “promoure els drets humans arreu del món”. De seguida, Barklie va dir a la CNN que abomina el racisme “totalment”. Poc després, un seguidor del Chelsea va assegurar a The Observerque el club no és gens racista però que hi ha un petit grup de fans que es comporten malament “només a l'estranger”. Doncs, no ben bé. John Terry, de 34 anys, el defensa més important del club, ha estat multat (300.000 euros) per haver qualificat un jugador de Queens Park Rangers de “puto negre de merda”. Curiosament, Terry no ha dit mai que no és racista, cosa que, com a mínim, demostra que és més honest que el líder de Ukip i el director del Fòrum Mundial a Favor dels Drets Humans. El futbol té aquestes coses.

Matthew Tree, El Punt Avui,  01/03/2015

1924

El 1998, amb motiu del 25è aniversari de la mort d'Eugeni Xammar –el 2013-14 se'n va celebrar el 40è–, Quaderns Crema va publicar L'ou de la serp, un recull dels reportatges que aquest periodista barceloní va enviar de la República de Weimar estant. Val la pena llegir el llibre ni que sigui només per la descripció de l'ocupació francesa de la Conca del Ruhr (un colofó important a la Gran Guerra que avui s'ha oblidat gairebé del tot) o per l'entrevista (subtitulada La ximpleria desencadenada) amb un Hitler de trenta i escaig que ja somiava –com encara somien alguns ciutadans francesos, si hem de jutjar per certs esdeveniments recents– l'eliminació física dels jueus (“el Vaticà –Hitler li va assegurar, a Xammar– és el centre de les intrigues internacionals jueves”). Però potser la part més interessant del llibre pels que vivim a Catalunya avui en dia és la secció dedicada a la visita que Xammar va fer el 1924 a Txecoslovàquia. Creat contra tot pronòstic el 1920 al cap de 300 anys d'opressió política i cultural per part tant d'Àustria com d'Hongria, l'estat txecoslovac va poder néixer, sempre segons Xammar, en bona part gràcies a l'acció exterior del futur president Masaryk, que va recórrer tot el món –menys Espanya– buscant complicitats a França, Suïssa, Itàlia, Rússia, el Japó i els Estats Units i molts altres països. Xammar recalca que Masaryk i els seus també van fer grans esforços per incorporar les minories alemanya, polonesa, russa i romanesa al seu projecte nacional. En fi, tant la projecció internacional com una política aètnica interna eren les claus de l'èxit del nou estat, com ho seran, si hem de jutjar pel progrés del procés actual, per a Catalunya. A propòsit, en acomiadar-se de Xammar, Masaryk li va dir: “A la nostra terra, Catalunya és coneguda i sabem ço que li passa.” Un comentari que va fer que el periodista català sortís de cal president “amb l'esperança al front i un tremolor de llibertat al cor”. Un pèl massa aviat, això sí.

Matthew Tree, El Punt Avui,  22/02/2015

Like A Trooper


Language teachers tend to shy away from the fact that probably the hardest part of perfecting any foreign tongue is knowing how to eff and blind in it. For example, in Catalan, it's not enough to know that cony refers to what the comedian Sarah Silverman likes to call lady parts; because you also need to know how to slip this word into your conversation correctly, either as an expression of bafflement: què cony et passa? ('What the lady parts is wrong with you?') or in order to stress your anger: estic fart de tu, cony! ('I'm fed up with you; lady parts!'). Once you've mastered that, you can progress to the derivative terms conyàs ('a serious problem') and de conya ('perfect'). When we get on to collons ('balls') things get more complex. In a heartening instance of sexual equality, collons can be used exactly like cony, to express either bafflement or anger. The derivative collonut ('wonderful') should not be confused with acollonit ('terrified'). De collons indicates success: és un artista de collons ('He's a fantastic artist') but dels collons stresses negative attributes: és un pesat dels collons ('he's extremely boring'). And so forth: the online Catalan comedy portal 'Acudit' gives 38 different uses for collons alone. English, of course, can turn the air blue just as flexibly. In his campus novel 'I Am Charlotte Simmons', Tom Wolfe points out that the word 'shit' can be an adjective ('shit-hot') or an abstract noun ('get your shit together') or a verb indicating deception ('you're shitting me') and so on, with a total of 29 different applications (not including the original meaning of 'excrement') Much the same could be said of the F-word and the C-word. The problem is that for years now, it's become a habit for native speakers to lay these swear words on with an unnecessary large trowel. The other day, for instance, in Barcelona's Museu del Disseny, a man in the graphic design section yelled to his girlfriend (who was standing right next to him): 'No shit, that's a motherfucking rip-off of a Michael Beirut poster!'. When she demurred, he bellowed yet another earload of fornication and faecal matter at her. It's as if such Anglo-American tourists are all trying to play permanent bit parts in 'Reservoir Dogs', trotting out  four-letter words at the drop of a hat to an extent that – precisely because they are not being directed by Tarantino – can just be downright irritating. In short, this kind of gratuitous cursing has become a conyàs full of collonades perpetrated by a bunch of torracollons. Enough is enough, cony!

Matthew Tree, Catalonia Today, març de 2015

dilluns, 16 febrer de 2015

Wintertime


Not long before the end of 2014, a Belgian acquaintance of mine died of a heart attack, aged 52, in his native Flanders. I say 'acquaintance', because we were never friends, but neither were we ever enemies. About a year before his death, I ran into him by chance in Barcelona, the city where he'd lived for the last quarter century. The economic crisis had left him, he explained, with no alternative but to head back home. To judge from his unusually distraught expression, he felt that both life and fate had teamed up to kick him in the teeth. He was an affable man, and I don't recall we ever argued, but do remember that I never felt too comfortable in his presence, there being little rapport. The reason might have been something to do with the fact that, for me, Catalonia had come to be the only place that really felt like home; whereas my Belgian acquaintance disliked Catalonia to the extent that one night on the streets of Barcelona, infuriated by the pro-Catalan slogans being shouted by all and sundry on the occasion of Barça winning the league, he bellowed, nay, roared 'FUCK CATALONIA!': a cri de coeur that really did come, unmistakably, from the heart. Why he hated Catalonia so - as opposed to not hating or even liking it -  I never understood. He was certainly far too smart to believe that everything Catalan was 'nationalistic' and therefore automatically condemnable (there are more than a few Northern European residents who have the idea that anyone who, say, habitually reads a newspaper in Catalan, is an embryonic ethnic cleanser). No, I suspect it was more that he preferred to live in a kind of imaginary Spain of his own Belgian making, in which irritating things like the Catalan language simply had no role to play. There were moments when this negativism emanated from him in almost tangible waves, indicative of some dark side to him which reminded me of a certain dark side of my own – about other subjects, and other places - that I was trying to keep at bay. Having said which, I feel sure his life could have worked out differently, had he somehow managed to tweak it a little. Among other things, for example, he was a gifted photographer, as is attested by a remarkable, indeed outstanding, portrait he took of me and my partner when we were both hitting 30. Whenever I look at it, I remind myself to mentally thank him. Especially now.

Matthew Tree, Catalonia Today, febrer de 2015

D'un pèl

Se suposa que algun dia en el futur, els que hem estat seguint l'afer dels papers de Salamanca (300.000  documents i 1.000 fotografies confiscats per les autoritats franquistes al govern català el 1939) –amb les demores gairebé generacionals a l'hora de retornar-los als seus propietaris originals (davant l'estupefacció de l'arxivística internacional) i la sol·licitud recent, no del tot comprensible, per part del govern central que la Generalitat reenviï els papers altre cop a Salamanca– en el futur, dic, tot plegat ens farà riure, potser pels descosits i tot, quan del nostre estat propi estant, mirem cap al país veí en el qual els catalans eren tan non grata que ni tan sols se'ls volia entregar uns patracols esgrogueïts.
A més, des de fa poc tenim un afer arxivístic nou: el dels papers d'Àvila, també confiscats, aquest cop per la Gestapo a la seu de la Generalitat a París el 1940 i lliurats a l'acte al govern franquista, que els va soterrar a l'Arxiu Militar Històric de la ciutat castellanolleonesa esmentada. Doncs bé, a la 4a secció de l'arxiu, Tom 1, Zona Roja, el segon recull de documents pertany a la Generalitat. I al lligall 556 d'aquest recull s'hi amaga el rotllo 26, al tercer fitxer del qual hi ha les actes de les reunions del Consell de la Generalitat; l'etiqueta del tercer punt d'aquestes actes –escrit pels militars franquistes– diu: “Terradellas [sic] propone estudiar constitución en Cataluña de territorio independiente antifascista, en caso de que la Republica perdiera la guerra.” O sigui, la independència de Catalunya ja va ser debatuda pel govern català sencer als anys trenta. Una independència que ens hauria estalviat 38 anys de supressió cultural sota una dictadura implacable i ens hauria convertit en el referent ibèric preferit de tots aquells països que aviat esdevindrien els aliats antinazis. S'hi hagués llançat, Sr. Tarradellas, s'hi hagués llançat...

Matthew Tree, El Punt Avui, 15/02/2015

Aldea global

Divendres vinent, a Vilablareix (“A on?”, us sento preguntar) comença la Setmana de la Ràdio (“I què?”, us sento etzibar). De vilablaretencs, n'hi ha 2.492, viuen just a sota de Salt i al seu poble hi ha una emissora municipal, Ràdio Vilablareix. Això en si mateix és prou insòlit: de les més de 200 ràdios municipals a Catalunya, només un 11% dels municipis amb menys de 5.000 habitants en tenen (per contrast amb un 80% dels nuclis urbans amb més de 20.000 habitants). Més insòlit encara és el fet que Ràdio Vilablareix no només té un públic fidel a bona part del Gironès (fins allà on arribi el seu senyal) i 6.500 seguidors a Twitter i uns 2.000 a Facebook, sinó també molts oients –ja que emet per La Xarxa– arreu del país i fins i tot entre la diàspora catalana. Ràdio Vilablareix ha aconseguit tot això al cap de només quatre anys de funcionament gràcies al seu coordinador, Dídac Romagós, i l'equip d'aquest, que van decidir des del principi que farien una ràdio diferent. Per començar, es van posar a emetre música en català les 24 hores del dia i ara per ara són l'única emissora que ho fa. Tot seguit es van llançar a convidar gent força o molt coneguda al seu estudi més aviat modest. Així, han passat pels micros –o, més ben dit, micro– de Ràdio Vilablareix músics com Brams i Els Amics de les Arts, polítics com Quim Arrufat i Raül Romeva, escriptors com Vicenç Villatoro i Maria Barbal, i periodistes com Germà Capdevila i Iu Forn. I per la seva imminent Setmana de la Ràdio, que dura tan sols 5 dies, en Romagós ha aconseguit convidar-hi ni més ni menys que 17 persones, des d'Ernest Maragall fins a Josep Cruanyes, passant per Bonobos, Mone i Anna Simó. En fi, Ràdio Vilablareix és una prova que –si tens prou paciència per insistir-hi– pots convertir un mitjà si fa no fa minúscul en un hubnacional i un pèl internacional i tot. Una proesa que em sembla curiosament catalana: si més no, no he sentit a parlar de cap cas semblant a qualsevol altre país europeu.

Matthew Tree, El Punt Avui, 08/02/2015

Abraçades

Quan el pacte nazi-soviètic de no-agressió es va signar el 1939, als comunistes europeus els va faltar temps per justificar-ho. El diari L'Humanité, del PC francès, per exemple, va declarar Visca la pau! i per si de cas hi havia algun lector que encara no havia perdut el seu sentit de la ironia, l'entradeta va insistir-hi: “Stalin, campió de la pau.” Salvant les distàncies –Tsipras no és Stalin i aquell senyor galtaplè amb qui ha format govern no és Hitler, o no ben bé– no deixa de ser curiós que segons quins partits d'esquerres de per aquí, admiradors declarats de Syriza, han intentat justificar el pacte d'aquesta formació (que inclou des de maoistes fins a socialistes) amb Grecs Independents (ANEL) o sigui, una colla de nacionalistes ultradretans, ultrareligiosos, racistes, homòfobs i antisemites. Així mateix, el coordinador d'Esquerra Unida, Joan Josep Nuet, ha dit a Vilaweb que “aquest partit [ANEL] ha fet un gran discurs contra la Troica [...] i aquí és on hi ha hagut el punt de trobada”. Visca la pau! La Gemma Galdón, de Podem Catalunya, d'altra banda, fa la reflexió següent, no del tot errada: “És veritat que en els termes clàssics de dreta-esquerra hi ha divergències entre Syriza i els Grecs Independents.” I continua: “Si [els de Syriza] haguessin pactat amb Alba Daurada arrufaríem el nas.” Més radical, impossible. I què deu estar pensant el mateix Pablo Iglesias del fet que el seu col·lega i referent grec s'ha ficat al llit amb el Sr. Kammenos, al costat del qual Artur Mas –que Iglesias mai no abraçarà pas– sembla la Frederica Montseny? Pot ser que els de Podemos –en el cas que hagin de formar un govern– acabin pactant amb els populistes de Ciudadanos (als quals ja ha llançat alguna floreta piulada)? O fins i tot amb Vox (l'homòleg, si fa no fa, d'ANEL)? Quanta raó que tenia, en Milan Kundera, quan, fa anys, va dir que una de les característiques de l'esquerranisme intransigent era la “negació absoluta de l'existència de la merda”.

Matthew Treem  El Punt Avui, 01/02/2015

Entradas populares

Compartir