dimarts, 2 setembre de 2014

Histriònic i únic

 S’acaba el mes d’agost i jo encara vull recordar l’actor Robin Williams, que dies enrere es va suïcidar als 63 anys. Amb tots els homenatges no n’hi haurà prou per fer-nos enyorar les hores d’actuacions, acudits i riures que ens ha escatimat amb la seva mort. Aquestes setmanes, alguns comentaris titllaven a Williams d’actor histriònic, de gestos exagerats, i d’alguna manera tenien raó, tot i que això no hauria de ser necessàriament negatiu. L’histrionisme controlat també és un art i ell el dominava com ningú. Paradoxalment, n’és un bon exemple El club dels poetes morts, de Peter Weir, criticada per alguns intel·lectuals perquè dóna una visió romàntica i ingènua de la poesia, i en part la frivolitza. En realitat, Williams treballa en aquesta pel·lícula molt a prop del guió, sense farbalans, i és el paper qui a estones li demana que sigui desmesurat.

Robin Williams va fer més de 80 pel·lícules i algunes eren molt dolentes —passa a les millors carreres—, però hi ha pocs actors que hagin deixat tants personatges memorables i en registres tan diferents. Jo em quedo amb el Garp d’El món segons Garp, l’emigrant de Moscow on the Hudson, el locutor de ràdio de Good morning, Vietnam o el rodamón d’El rei pescador, entre molts altres. Tampoc no oblidaré la seva recent aparició en un episodi preciós de la sèrie Louie.

Em pregunto si el problema amb la seva imatge excessiva no ve del desconeixement dels doblatges, que eliminen els matisos nterpretatius. Robin Williams va començar com a humorista i pallasso, però en tant que actor era sobretot una veu de mil registres i un cervell capaç de realitzar connexions rapidíssimes i improvisar acudits i imitacions, cada cop millors. Aquesta faceta brillava a les seves actuacions com a stand up, que aquí són pràcticament desconegudes, però també a les entrevistes televisives (no us perdeu, per exemple, la que li va fer James Lipton per al clàssic Inside Actors’ Studio). Alguns directors sabien treure partit d’aquest talent i d’altres buscaven precisament la sorpresa de contenir-lo. Em fa por que aquí només ens va arribar a mitges, filtrat per la imatge tòpica, borrós i mogut com en aquell paper que li va donar Woody Allen a Deconstruint a Harry


Jordi Puntí, El Periódico, 30 dagost del 2014.

 

dilluns, 1 setembre de 2014

Galledes d'aigua freda

  Només cal escoltar alguns polítics catalans en aquests dies previs a la Diada Viada per adonar-se que l’Ice Bucket Challenge se’l podia haver inventat un català. Ja ho saben, aquests videos de persones famoses (o no) que es foten (o els foten) una galleda d’aigua freda pel damunt i, abans o després dels xisclets i les tremolors, repten tres persones més perquè també comparteixin la pseudodutxa escocesa a les xarxes socials. En principi la finalitat és solidària, i se suposa que cada galledada va acompanyada d’una donació per lluitar contra l’Esclerosi Lateral Amniotròfica (ELA), però la potència exponencial de la xarxa fa que la cua perdi el cap i molta gent que es filma la mullena ja no sap ni d’on ve ni a què treu cap ni fa cap altra donació que la de la seva imatge remullada. Als Estats Units l’associació organitzadora afirma haver multiplicat per vint-i-cinc les donacions rebudes en el mateix període de l’any passat, però la campanya suscita crítiques. Tom Keane escriu a The Boston Globe que l’Ice Bucket Challenge va més enllà de l’habitual apel·lació a la culpa per incentivar la solidaritat. Aquí s’arriba al càstig i això li sembla excessiu. Al Chicago Tribune, Will Oremus recorda els concursos de miss samarreta mullada i troba a faltar informació sobre la malaltia o la destinació dels diners recaptats. És clar que els crítics també tenen qui els critiqui. Charlotte Allen es fot a Los Angeles Times dels progressistes que en malparlen, com si ningú no s’ho pogués passar bé (sic) fent una cosa bona per a algú altre i ironitza amb una llista de totes les coses que també caldria prohibir: els balls benèfics, les vendes de pastissos a l’escola, les rifes i les curses de sacs per Nadal.

Fa uns dies l’actor Patrick Stewart va intentar posar fi a aquesta moda amb un contravideo en el qual signa un xec (se suposa que la donació) i tot seguit usa el gel del cubell per servir-se un whisky, en comptes de fotre-se’l pel cap. Però el seu gest civilitzat no ha servit per frenar el fenomen. A Matadepera, quan jo era nen, els locals tenien el poc solidari costum de batejar els estiuejants. Els convidaven a anar al bosc de nit a caçar la xibeca (una òliba, no pas la cervesa) i quan els tenien al bosquet, ben a les fosques i en silenci, els fotien una galleda d’aigua gelada per sobre. Jo no vaig fer la mili i segur que m’he perdut una bona part del catàleg de quintades, però en un col·legi major de Sevilla una vegada em van voler fer la vaca. Confio que al proper il·luminat que vulgui muntar una campanya solidària no se li acudeixi documentar-se sobre les quintades més populars.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 1/9/14

La Troba d'estiu

Un dels músics catalans de trajectòria més fascinant és Joan Garriga. Sorgit en els temps ja llunyans de Dusminguet, quan demostraven amb insolència vallesana que l’extra-radi pot tenir arrel i empelt, en aquests últims anys el Garriga de La Garriga ha trobat un punt dolç de maduresa al capdavant de La Troba Kung Fu amb discos i concerts cada cop més sòlids. Impagable la “Revetlla Mediterrània” que es van marcar  els trobaires durant el Grec a la Sala Barts amb la banda valenciana Unió Musical d’Alaquàs. Un concert amb una trentena de músics a l’escenari que es repetirà a primers d’octubre a Manresa per inaugurar la Fira Mediterrània, en substitució de Peret. Paquito el Chocolatero i M’aclame a tu d’Estellés-Ovidi. Malaguenyes, cúmbies i sardanes amb el Patufet de rerefons, patim patam patum. Les cançons de La Troba exploren la lucidesa des del ritme fester, transformen les cordes en sistema respiratori bombejat per un pulmó en forma d’acordió i fonen desacomplexadament estils tan connotats com la rumba i la cúmbia per fer-ne rúmbia. Des del clavell morenet passant per la flor de primavera, La Troba simultaneja les cançons de ritme més frenètic amb propostes més reposades, el català insubornable amb el castellà, europeu i llatinoamericà i l’anglès, de vegades dins de la mateixa frase. Quan l’any 2010 van publicar A la panxa del bou, la primera cançó es deia “Subway walk” i arrencava amb una declaració d’intencions: “Van dir-me que la meva rumba no interessava, que els hi suava a les espanyes, que era gallega, que era polaca, que era muy raro lo que mezclaba. Pero yo vi bailar Madrid, Guanajato, León, soltando el lastre de la convención, mira que el ritme que jo porto fa volar, tiene el alma de acordeón. Que si canto con fuego o canto com em surt i faig ballar qui sigui m'entengui o no m’entengui, que on no m'arriba la paraula l'hi poso el ritme, gata maula, engego la rauxa”… i la rauxa continuava en anglès.


La cançó que dóna nom a l’últim disc es diu “Santa Alegria” i pren partit per la banda positiva de les coses en un moment clau. Resulta molt escaient escoltar-ne les dues primeres estrofes just abans d’aquest onze de setembre amb V de votar: “Decideixo ser feliç, obro el pit a l’imprevist, ja vull veure el que no he vist, abandono el cantó trist. Decideixo ser feliç, i per pàtria vull amics, per bandera, roba estesa que dirà aquí avui visc”. A Catalunya vivim, des de fa més de dos anys, envoltats de roba estesa. Ara aquesta roba porta l’estampat de l’estelada, però el seu veritable sentit s’enclou en les tres paraules de quatre lletres que canta Joan Garriga: “Aquí avui visc”. Aquest és el programa de convivència més clar i quotidià que es pot llegir als nostres balcons i finestres. I si aquí avui visc, no és lògic que aquí demà voti?

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 30/8/14

dimarts, 26 agost de 2014

El llegat de Jaume Vallcorba

 La notícia de la mort de Jaume Vallcorba m’arriba mentre llegeixo, aquests dies, una de les joies que ell va publicar: El món d’ahir, de Stefan Zweig. Com a homenatge privat, repasso els títols que he llegit de Quaderns Crema, Sirmio i Acantilado, els seus segells, i m’adono que són molts i molt diversos. Riquer, Coover, Galmés, Maria de frança, Xammar, Monzó, Guixà... Clàssics medievals i narrativa actual, poesia i memòries, autors consagrats i nous valors. Amb el seu ampli catàleg, Vallcorba ha nodrit la cultura del país durant els últims 35 anys. La seva selecció de títols és el reflex d’una mirada humanista, eclèctica, inquieta. Es guiava pel seu gust i alhora sabia detectar les bones idees dels que l’envoltaven. La seva voluntat de crear un discurs cultural a través dels llibres es podria resumir amb aquell vers del seu admirat J.V. Foix: “M’exalta el nou i m’enamora el vell” —i a l’inrevés també.

Com gairebé tothom que en aquest país ha tingut relació amb la cultura, durant uns anys vaig tractar Jaume Vallcorba. Primer com a professor a la universitat, on ens ensenyava poesia èpica medieval i li agradava recitar de memòria poemes del dolce stil nuovo (érem vuit a classe, tot un privilegi), i després treballant a la seva editorial durant una temporada. En tots dos àmbits, Vallcorba sabia fer coincidir la reflexió seriosa amb el plaer de la lectura.

L’últim cop que el vaig veure, fa més d’un any, va ser al tren. L’AVE, ja se sap, es va espatllar al Camp de Tarragona i vam coincidir mentre ens despacientàvem a l’andana. Potser pel pessimisme de l’espera, d’una tarda de diumenge, vam parlar de la crisi editorial, i d’allà, vam anar a parar a una les qüestions que més el preocupava durant els últims anys: la inanitat social, la pobresa educativa, la falta de civisme i la necessitat de formar una elit cultural que separés el gra de la palla. Ell ja hi contribuïa editant alguns obres clau, però a vegades era com clamar en el desert. El tren va engegar de nou i ens vam dir adéu. Ara, llegint Zweig, he subratllat una frase que em fa pensar en el llegat impressionant de Vallcorba: “De vegades em fa l’efecte d’haver viscut no una sola existència, sinó més d’una, i totes completament diferents”.

Jordi Puntí, El Periódico, 25 dagost del 2014.
© de la foto, El Periódico.

dissabte, 23 agost de 2014

Txarango d'estiu

Aquest estiu els Txarango s’han fet grans. El segon disc sempre és delicat, sobretot quan el primer ha estat un gran èxit. Però ells se n’han sortit. Des que les cançons de “Som Riu” van començar a sonar que es va veure que creixerien. Les van presentar de mica en mica, com qui fa un aperitiu, però el tiberi es va concretar a Sant Joan de les Abadesses el primer dia de maig. Tot un festival, el Clownia, per presentar un disc que des de llavors no ha deixat de rodar ni de créixer. La dotzena de tonades de “Som Riu” són ara cançons d’estiu que desborden carrers i places. Ara fa un mes van arribar al Central Park de Nova York, i segur que continuaran circulant. La que dóna nom al disc és, potser, la més programàtica del txaranguisme. Aquest riu polisèmic els defineix en primera persona del plural. I ho fa en quatre llengües. Perquè, amb la col·laboració dels grups Esne Beltza i Les Ogres de Barbac han incorporat l’euskera i el francès. Els barregen amb el castellà amb la mateixa naturalitat amb què es parlen les llengües als carrers d’aquest país, sense haver de renunciar a la centralitat del català. Els Txarango es reafirmen a còpia de contrastos: “som com l’onada que avança calmada (…) som foguera i batucada”. 

En el disc de debut la paraula clau era saltimbanqui i la majoria de referents eren circencs. L’estètica, la música i les lletres primeres acotaven un terreny molt ben delimitat, una mica al marge, que ningú no imaginava central si no era al mig d’una pista de circ. En aquest segon disc, en canvi, els missatges que emeten les cançons surten del campament i s’escampen pertot, a la recerca dels carrers i places. Els músics són de carrer, però als carrers s’hi aplega la gent amb qui es barregen. El tram en castellà de “Som Riu” és, per dir-ho així, clar i català: “Juntos somo flores/ somos todos los colores/ somos pan y vino/ somos un huracán que arrasa/ somos fuego divino/ somos todo lo que pasa en la calle/ somos barrio, somos lucha!/ somos todo lo que no quiere la gente que no escucha”. Tot el que no vol la gent que no escolta. Positivitat davant de negativisme. Esperit lluitador i assertiu davant la tanca, la prohibició, el no perpetu.


Potser no és ni de les més estivals ni de les més festivaleres, però una de les cançons més hipnòtiques d’aquest segon disc somrívol es diu “Batega”, coneguda pel deliri antipòdic de mirar estrelles al port tot pensant que potser algú a l'altre costat del món les està mirant també “com un mirall i el seu reflex”. La qüestió és que el reflex del mirall es pot deformar una mica si la cançó s’escolta com una crítica frontal al model de ciutat que ha acabat dominant a Barcelona. La ciutat que van haver d’abandonar els Txarango hi surt ben retratada: “quan es fa de dia a la ciutat dels adormits,/ tothom persegueix les hores./ Mai no s'adormen els despertadors./ Mai no es desperten les persones”. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 23/8/14

dijous, 21 agost de 2014

Fer dòmino

A Frísia, la província més gran dels Països Baixos, a més de l'holandès es parla el frisó, una llengua a cavall entre l'anglès i l'alemany. En entrar a Ljouwert, la capital, em pensava que els noms dels carrers serien en bilingüe (més o menys com a Euskadi, tenint com té el basc el mateix nombre de parlants com el frisó: mig milió). Però no: els carrers de Ljouwert són en neerlandès, només. Als pobles, la retolació oficial sí que és bilingüe, però en general hi ha poca presència visible del frisó, fins al punt que es té la impressió que o bé als frisons els importa poc el seu idioma o bé que els holandesos han fet uns esforços deliberats per suprimir-lo. Doncs, ni una cosa ni l'altra: el frisó ha estat cooficial amb l'holandès des de fa 60 anys; diversos mitjans de comunicació en frisó són finançats des de l'Haia; i els frisons tenen el dret a fer servir el frisó –que és obligatori a totes les escoles de la província– a tots els jutjats de l'Estat... Encara més remarcable –per al visitant català– és que a la resta d'Holanda la “frisonofòbia” no existeix; al contrari, el frisó hi és acceptat com a part de l'herència cultural de tothom. Un petit exemple (per anecdòtic que sigui): a la llibreria més gran de Gronigen, la capital de la província contigua –en què el frisó no es parla– hi ha una secció de llibres en frisó arran mateix de l'entrada. Molts periodistes angloamericans –des de Matthew Parris a The Times fins a Raphael Minder al New York Times– asseveren que la independència de Catalunya donaria peu a un efecte dòmino a tots els estats europeus en què hi ha cultures diguem-ne minoritàries, amb uns resultats disgregadors catastròfics. S'equivoquen: la situació serà diferent a cada lloc, atès que s'hi recollirà exactament el que s'hi ha sembrat, segons el cas. Una prova n'és que si no hi ha cap procés sobiranista a Frísia i sí a Catalunya, és senzillament perquè l'Estat holandès ha demostrat ser un agricultor força més savi que el seu homòleg madrileny.

Matthew Tree, E Punt Avui, 17/08/2014

Flors sense violes

El divendres dia 1 d'agost, en sortir de l'aeroport holandès de Schipol, vaig topar amb centenars de rams de flors i missatges de condol, tots escampats per terra. La gent caminava a poc a poc al llarg d'aquest desplegament multicolor de dolor; alguns ploraven, d'altres el miraven amb cares de pòquer i uns quants en feien fotos amb smartphones. Vaig trigar uns segons a adonar-me que els rams en qüestió representaven les 298 persones –192 de les quals holandeses– que havien estat assassinades, segurament per rebels prorussos, mentre volaven en un avió civil per damunt del llogarret ucraïnès de Hràbove. Entre les víctimes, hi havia una delegació de la Societat Internacional de la Sida, un bateria d'un grup de rock neerlandès, una coneguda actriu malàisia, un novel·lista australià ídem... Els experts internacionals no van poder accedir a la zona on l'avió es va estavellar fins a quinze dies després de l'incident, i fins i tot ara, segons el diari NRC Handelsblad, cada dia han de negociar amb els milicians de l'autoanomenada República Popular de Donetsk per poder continuar investigant el cas dels passatgers i la tripulació del vol MH17, els quals, per cert, no tenien res a veure amb el conflicte actual a Ucraïna (no hi prenien part ni vivien a la zona), un conflicte que, pel que sembla, és en si mateix del tot artificial, fomentat per un país estranger a fi d'assegurar els seus interessos diguem-ne neoimperials –que deu ser la raó per la qual cap secessionista ucraïnès amb el suport de Rússia mai no ha intentat iniciar un procés dialogat amb Kíev– i protagonitzat per uns homes que ningú sap a qui representen, precisament, i que tenen unes armes tan noves de trinca (com ara un sistema de míssils Buk) que no sempre saben utilitzar-les. Per damunt d'aquell camp de flors a Schipol, juntament amb la tristesa, hi surava l'estupefacció causada per la manera del tot absurda com les víctimes havien perdut la vida i per la impunitat donada per descomptat dels que els l'havien arrabassat.

Matthew Tree, El Punt Avui, 10/08/2014

Entradas populares

Compartir