dilluns, 27 de març de 2017

Molts llibres, poc temps


Els lectors constants, empedreïts, sabem que un dels senyals de la nostra mania és que, a més de llegir molt, ens agrada parlar-ne. Busquem connexions entre novel·les, autors, èpoques; llegim els clàssics, però també l’autor obscur. Hi ha, encara, una mena de lector que porta el vici més enllà i, a més de parlar del que llegeix, reflexiona sobre la manera de fer-ho. Penso en la primera pàgina de Si una nit d’hivern un viatger, d’Italo Calvino, quan el narrador ens dona instruccions per començar a llegir el seu llibre: Relaxa’t. Concentra’t. Tanca la porta. Posa’t còmode. Has de pixar abans? 

Màrius Serra és d’aquesta estirp de lectors i al seu darrer llibre, D’on trec el temps (Empúries), predica amb l’exemple. Venint d’ell, esclar, la cosa té trampa: en aparença ens dona consells per aprofitar el temps, com un apunt d’autoajuda, però en realitat li va bé per convertir la teoria en exemples pràctics que inclouen contes, poemes, articles... El temps de Màrius Serra passa amb unes lleis pròpies i sovint es confonen la vida i l’escriptura. Té sentit, doncs, que ens expliqui com s’ho fa per llegir tant. Hi ha un capítol, al principi, que és un elogi de la lectura ràpida: si aprens a llegir més de pressa i sense posar en perill la comprensió, diu, llegiràs més llibres. 

L’entusiasme voraç de Màrius Serra m’ha fet pensar en dos escriptors més: Joe Queenan i Tim Parks, que també escriuen sovint sobre les formes de la lectura, el com i el quan. Al seu llibre One for the Books (2012) el crític Joe Queenan ens explica els seus prejudicis i manies: no llegeix mai, per exemple, novel·les en què el protagonista vagi a una universitat privada, o sigui un amant del beisbol. A més, el seu mètode consisteix a llegir uns 25 títols al mateix temps, cadascun amb el seu ritme. Pot alternar una novel·la de Simenon amb un assaig sobre Courbet o la relectura d’un Joyce. La coincidència arbitrària crea vincles. Hi ha novel·les que li duren dos dies, però també va trigar 30 anys a acabar Middlemarch, de George Eliot. Cada títol té el seu temps. 

En el cas de Tim Parks, fa temps que alguns dels seus articles per a la versió online de la New York Review of Books exploren els marges de la literatura i la lectura des d’un punt de vista tècnic, anecdòtic o social. ¿En quin moment val la pena retraduir un clàssic?, es preguntava en un article, o ¿què passa quan no t’agrada un llibre que els teus amics elogien amb entusiasme? També ha escrit sobre l’autenticitat literària, la importància de la relectura —“llegir és oblidar”, diu— o la distància que hi ha d’haver entre autor i lector. Fa un parell d’anys, Parks va escriure un article molt comentat, en què valorava la virtut de saber deixar els llibres a mig llegir, fins i tot quan tagraden. Hi ha un tipus de lector que s’obstina a acabar els llibres, per dolents que siguin, deia. Viu la lectura com una mena de combat entre l’autor i ell mateix, i en vol sortir vencedor, però Parks recordava que és una postura adolescent i la desaconsellava: “Ni que sigui perquè, com més llibres dolents acabis, menys temps tindràs per començar els bons”.

Hi ha, em sembla, un sentiment que uneix Màrius Serra, Joe Queenan i Tim Parks: un respecte tan profund per la literatura que no es permeten sacralitzar l’acte de llegir.

Jordi Puntí, El Periódico, 25 de març del 2017.
© de la fotografia, El Periódico.

Temps enterrat i desenterrat

La matinada de diumenge vam perdre el temps de manera molt més miserable que la majoria de temps que ja perdem de matinada fent la penúltima. A les dues ens van fer avançar els rellotges i, vet-ho aquí, ja van ser les tres. Els partidaris de l'anomenada Iniciativa per a la Reforma Horària va emetre una nota per demanar a les instàncies europees competents (ehem) la supressió del canvi d’hora d’estiu i d’hivern. Perquè això del diumenge té la seva contrapartida a finals d’octubre, quan ens tornen l’hora robada amb una condescendència que fa feredat. Com si desenterressin un cadàver i el tornessin a la família. Tenen raó els que, ja fa anys, demanen racionalitzar horaris. La mala planificació horària del nostre món laboral rebota en les vides de molta gent fins al punt de tensar tots els significats d’un verb que abans es limitava a tenir ressons vaticans: conciliar. En el conciliàbul horari general que ens cal, la cirereta és l’hora absurdament perduda i recuperada dos cops l’any. Aquest estira-i-arronsa és tan antiga com la Transició espanyola i va néixer en un moment que el consum energètic depenia de l’interruptor de la llum. Els de la Reforma Horària l’encerten quan assenyalen la poca incidència del factor lumínic en la realitat actual: “l’energia es fa servir en pràcticament tots els àmbits: aire condicionat, calefacció, equips de música i televisió, electrodomèstics, ordinadors”. El presumpte estalvi energètic ha perdut sentit. L’hora que ens retiren durant sis mesos només provoca desajustos metabòlics en molta gent, sobretot la canalla i els ancians.


       El temps perdut per decret, i en contra de la nostra voluntat sobirana, té un il·lustre precedent de la mateixa època. L’any 1974, en plena crisi del petroli, a Europa es van començar a avançar els rellotges (aquí no s’aplicaria fins al 81, curiosament poc després del cop d’estat del 23F). Però a l’Espanya del que-inventen-ellos un agosarat minsitre franquista d’educació i ciència, anomenat Julio Rodríguez Martínez, va suscitar un canvi que va fer perdre sis mesos de cop a tota una generació d’universitaris. Julio Rodríguez va impulsar una reforma del curs acadèmic que aspirava a equiparar el calendari escolar amb l’any natural. L’anomenat calendari julià —pel nom de pila del ministre— traslladava l’inici de curs del setembre al dia 7 de gener i només es va aplicar en l’exercici de 1974 a totes les facultats. Com que el curs anterior havia acabat a finals de juny de 1973, els universitaris afectats van fer sis mesos de vacances! L’invent no va prosperar. El ministre va ser substituït per Cruz Martínez Esteruelas, l’ordre ministerial derogada per decret i l’últim curs del franquisme va començar a primers de setembre de 1974.

dissabte, 25 de març de 2017

El dia de procrastinar

Com que, últimament, m’he vantat en públic de les meves tendències procrastinadores, una amiga em fa notar que avui 25 de març els francesos celebren “la journée de la procrastination”. M’envia un gif animat que mostra una superfície que podria ser la porta d’una nevera plena de pòstits de coloraines amb anotacions que remeten a una dotzena de tasques domèstiques, del tipus “ranger la vaisselle”, “rappeler Michel”, “changer ampoule couloir”, “facture EDF”, “vider boîte mail”, “passer aspirateur”... Els pòstits van caient i desvelen un missatge imprès a la superfície blanca: “C’est la journée de la procrastination. Alors ne faites rien aujourd’hui...” Al final, emergeix una definició canònica del terme que capgira aquella parèmia de no deixar per a demà el que puguis fer avui. El procrastinacionalisme és una ideologia molt criticada en els nostres dies. Li han penjat la llufa d’un nom embarbussador —del llatí pro (endavant) i cras (demà)— i fa tuf de malaltia. La psicologia del comportament ho considera un trastorn que provoca ansietat i estrès, i en efecte postergar les obligacions per dedicar-se a les devocions pot causar un bloqueig total que transformi l’autoestima en un peix cec que cada cop se submergeix més a les fosses abissals. Les temptacions de no tirar pel camí dret han existit sempre, però ara internet permet que el procrastinador potencial es realitzi en tot el seu esplendor. Fins i tot hi ha programes informàtics que, activats pel propi interessat, li impedeixen l’accés a les (seves) xarxes socials durant el temps que ell mateix predetermini. La llista d’hàbits perniciosos —abans anomenats vicis— no para de créixer i, per tant, el procrastinador conspicu cada cop té més nous horitzons.


He de confessar que algunes de les troballes més importants que he fet en la meva vida han estat mentre no les buscava, gràcies a la meva tendència natural a la procrastinació. Un palíndrom en un conte de Cortázar, per exemple, em va portar a consultar l’entrada “palíndrom” en diccionaris de diverses llengües fins que vaig arribar a una antiga enciclopèdia italiana. Allà, després de posar alguns exemples en italià, l’entrada acabava amb la remissió a una altra entrada: Enimmistica. Em va cridar l’atenció la paraula, de manera que vaig anar a buscar el volum corresponent a la lletra E i vaig caure de cul. L’entrada Enimmistica ocupava unes quantes pàgines de l’enciclopèdia i remetia a moltes altres entrades (anagramma, bifronte, logogrifo, rebus, sciarade, tautogramma, zeppa...) Vaig quedar tan enganxat a aquell univers de trops que vaig decidir copiar-les en una llibreta, mig en italià i mig traduïdes. Durant dues setmanes no vaig anar a classe. Tot i que s’acostava l’època d’exàmens, vaig procrastinar tant com vaig poder en un B&B improvisat. Començava a la biblioteca i acabava al bar. A la biblioteca feia de copista i al bar de fotocopista, perquè entre cervesa i cervesa demanava els apunts per fotocopiar-me’ls. Si no hagués procrastinat mai no hauria descobert la meva passió pel joc verbal.

Màrius Serra. La Vanguardia. 25/3/17

dilluns, 20 de març de 2017

La ciència dona joc

Quan algú em critica perquè jugo massa amb les paraules recordo un episodi que vaig viure l’any 2000 en una llibreria de Rubí. Hi acabava de presentar la primera edició de Verbàlia (Empúries), un compendi de joc verbal farcit d’exemples. A l’hora de les signatures un dels assistents em va explicar un cas excepcional. Aquell científic (Toni Lombarte, de l’Institut de Ciències de Mar de Barcelona) em va parlar d’un company seu (Daniel Martín), investigador del Centre d’estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC) que planejava batejar alguna espècie de cucs marins amb un joc de paraules que em va semblar brillant. El procés era senzill i detonant. Si el gènere fos capensis perquè venien de Ciutat del Cap, li havia passat pel cap descriure’n una espècie amb el nom Nocal, de manera que existís un ésser de nom tan impagable com Nocal Capensis. Vaig aplaudir. Ja m’imaginava un congrés a Oxford amb un catedràtic dient “Think about Nocal capensis...” i quatre catalanoparlants rient per sota del nas. Ara, per circumstàncies que no venen al cas, he entrat en contacte amb el doctor Martín. Em diu que encara no ha trobat l’ocasió de batejar cap Nocal capensis, tot i que segueix “mantenint la idea, per si mai es dona la casualitat que trobi una espècie nova que no es pugui assignar a cap gènere conegut i visqui en una zona als voltants d’un cap”.


       Però, sobretot, m’explica que la seva feina com a taxònom li ha permès donar nom a moltes espècies d’organismes marins, especialment cucs. I m’informa d’un dels darrers que ha descrit, en col·laboració amb un equip internacional: una espècie de cuc que viu com a simbiont a l’interior d’un bivalve. Es veu que fa anys s’havia trobat una espècie similar al Congo, però ara n’han descobert una que viu al marge Atlàntic del sud de la Península Ibèrica, als voltants de la badia de Cadis. L’espècie pertany al gènere Oxydromus i el doctor Martín n’ha documentat el comportament filmant-la mentre entra dins del bivalve o quan aquest l’expulsa, si el cuc intenta entrar per on no toca. Per això, inspirat en aquest comportament, el futur pare de l’anhelat Nocal capensis ha triat un nom prou clar: Oxydromus okupa. Si cap lector d’esperit solemnial troba que el joc verbal banalitza les troballes científiques que s’hi posi fulles. I després, que separi la fullaraca i observi l'alga Barrufeta bravensis (batejada així per la seva morfologia i perquè es va trobar a la Costa Brava, prop de Blanes), el paràsit Parvilucifera sinerae (que incorpora l'espriuana Sinera perquè va ser localitzat a Arenys) i l'esponja Stylocordyla chupa-chups (una espècie trobada a l'Antàrtida, però descrita a Barcelona, la forma de la qual no resulta gens difícil d'imaginar).

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 20/3/17

dissabte, 18 de març de 2017

Gloriosa incertesa

Recordo que vaig aprendre a valorar la incertesa traduint al català un llibre d’aforismes que, en castellà, Jorge Wagensberg havia titulat Si la naturaleza es la respuesta, ¿cuál era la pregunta? (Tusquets). El primer ja afirmava “pensar és pensar la incertesa” i després aquest concepte de connotacions tan inquietants anava prenent volada —“La intel·ligència és una capacitat per anticipar la incertesa de l’entorn” (93)— fins a desembocar en un aforisme esclatant que mai no he oblidat: “la felicitat requereix que el futur sigui incert” (489). Si ens atenim a les declaracions d’Isona Passola, la productora de la pel·lícula Incerta glòria és una dona feliç. Feliç pel resultat cinematogràfic del film d’Agustí Villaronga i també perquè, segons repeteix a tort i a dret, el seu èxit comercial depèn dels resultats de taquilla que obtingui aquest primer cap de setmana d’exhibició massiva. Dilluns ja no hi haurà incertesa en aquest terreny, però esperem que la felicitat es mantingui perquè la pel·lícula s’ho val. Villaronga, que ja havia mostrat la seva solvència en la difícil transició de la literatura al cinema amb Blai Bonet (El mar) i Emili Teixidor (Pa negre), reincideix amb Joan Sales. Ha aconseguit fer una pel·lícula intensa que capta l'esperit de la novel·la i n'extreu un brot nou, ben arrelat en el ric context de la novel·la, però totalment independent de les servituds que sovint engavanyen les adaptacions literàries. Incerta glòria de Joan Sales és una novel·la tan magmàtica com el seu procés de creació, consistent en un seguit d’erupcions a partir de la primera edició de 1956 que van anar modificant el volcà novel·lesc fins a l’edició definitiva de 1971, fins al punt que la traducció francesa de 1962 conté fragments que en català ja no hi figuren.


Villaronga s’ha centrat, amb encert, en el conflicte de la Carlana, la senyora d’extracció humil i passat torturat que viu al castell d’un poblet al front d’Aragó. És un front mort, en mode espera, i la guerra es mostra en els efectes devastadors que provoca en les vides de tres personatges joves. Incerta glòria és una novel·la de personatges, quatre dels quals formen una fascinant doble parella d’amors no correspostos que té un punt de fuga en l’únic que no triangula, la Carlana, perquè no està capacitada per desitjar res més que la seva supervivència. Sobre aquesta dona aràcnida Villaronga basteix el seu castell d’il·lusions volatilitzades pel pes de la gravetat que atorga l’únic antagonista coral del quartet, que és la guerra. L’escalf de l’obscè esclafat pel macabre, en inoblidable contraposició d’en Juli Soleràs, un dels motors de la història. La novel·la és tan rica i reflexiva que la pel·lícula n’és una derivada esplèndida, més que no pas una mera adaptació. Si tot va com ha d’anar i la incertesa comercial s’esvaeix, el film es mantindrà en cartellera molts caps de setmana i ben aviat sincronitzarà l’agenda ambel vers d’Els dos cavallers de Verona de Shakespeare a del qual Sales va extreure el títol: “incerta glòria d’un matí d’abril”.

Màrius Serra. La Vanguardia. 18/3/17

Entradas populares

Compartir