dimarts, 21 de juny de 2016

El ‘sorpasso’ compulsiu

Ha començat la campanya electoral i, de moment, l’únic guanyador a les enquestes és la paraula sorpasso. Em meravella amb quina facilitat els periodistes, tertulians i fins i tot els mateixos polítics s’han afanyat a utilitzar-la i esbombar-la. “El CIS confirma el sorpasso d’Units Podem al PSOE”, titulava ahir aquest diari. Xavier Domènech deia al míting inaugural: “Sabem que només hi ha un sorpasso que valgui, i és el sorpasso que farem al Partit Popular el 26-J!”. No cal esforçar-s’hi gaire per adonar-se que es podria dir “l’avançament” —o fins i tot “l’avenç” si volem ser més cultes— i tothom ho entendria, però suposo que l’italianisme li dóna un plus d’emoció i misteri, i a hores d’ara això és exactament el que necessitem per tornar a votar.

Els diccionaris diuen que el terme va florir políticament el 1984, quan el Partit Comunista italià va superar la democràcia Cristiana a les eleccions europees, i ho van celebrar gairebé com una victòria dels azzurri. Abans, però, hi havia hagut una pel·lícula del gran Dino Risi, Il sorpasso (1962). Fa poc la vaig tornar a veure. Els joves Vittorio Gassman i Jean Louis Trintignant es passaven dos dies al volant d’un Lancia Aurelia, descapotable, corrent per les carreteres acabades d’asfaltar del desarrollisme italià, avançant tots els cotxes i carros i motorinos que es trobaven al davant. Vivien la vida lliurats al sorpasso, sense normes. Hi havia una escena en què escoltaven un disc de Domenico Modugno al cotxe. Gassman comentava que estava de moda “l’alienació, com en aquell film d’Antonioni, L’eclipsi”, però a ell tot allò l’avorria. Preferia l’adrenalina de conduir.

Fins i tot d’una manera inconscient, pot ser que l’ús del sorpasso vulgui remarcar la italianització de la política espanyola. La centrifugació ideològica amb tants partits diferents, però també aquesta sensació canicular de ferragosto abans d’hora, de cosa lenta i burocràtica, que com menys t’ho esperes esclata amb una potència neorealista. S’apel·la el sorpasso, doncs, l’avançament a la italiana, potser per no haver de recuperar allò del gir lampedusià.


Jordi Puntí, El Periódico, 11 de juny del 2016.

Sorpasso o sarpasso

Els enigmistes sabem perfectament quin peix viu transvestit en un convent (de 6 lletres), o quin pintor valencià es va especialitzar en monges cuineres (de 7 lletres), o quina és la festa de pijames ratllats que se celebra a les cel·les d’un convent (de 8 lletres) o encara amb quin mètode conventual combaten els sorolls les monges durant l’àpat del migdia (de 7 lletres). També els lectors d’aquesta columna ho sabran, si arriben al final. Un lector amb esperit enigmista m’envia un meme de Pablo Iglesias disfressat de monja en posició Walker (caminant com Johnnie Walker, vaja). Res a veure amb el polèmic cartell valencià de la Geperudeta i la Moreneta donant-se el bec. Com que no pretén ser cap enigma sinó una facècia, la solució figura a peus del caminant: Sor Passo. Hi ha un munt de memes que juguen amb aquest terme italià que ara està de moda, però la majoria ho fan amb imatges extretes del referent cinematogràfic. La pel·lícula de Dino Risi amb Vittorio Gassman i Jean Louis Trintignant a bord d’un Lancia descapotable que tenia un clàxon estrident. Veig Iglesias i Errejón a bord del Lancia, en blanc i negre, o un cartell en colors vius de la pel·li de Risi amb Iglesias al volant i Susana Díaz d’esquena, embotida de manera poc afavoridora en el biquini blanc que al film lluïa Catherine Spaak.

       Sorpasso en italià vol dir avançament i ha tingut una vida extraviària relacionada amb l’economia i la política. Els italians van usar el terme amb eufòria futbolera quan el seu PIB nominal va superar el del Regne Unit, l’any 1987. I també, en sentit contrari, quan l’Espanya de Zapatero que el 2007 corria feliçment cap al precipici va ultrapassar el PIB italià. Julio Anguita havia importat el terme sorpasso a la política espanyola a primers dels noranta, quan IU va pretendre de bades assaltar l’hegemonia del PSOE i avançar-lo, igual com el PCI ho intentà amb la Democràcia Cristiana a Itàlia. En l’actual revifalla de la retòrica gramsciana, el líder podemita Pablo Iglesias ha arribat a parlar de sorpassokización, en al·lusió a la pèrdua d’hegemonia del PASOK grec. És clar que això va ser ja fa molts mesos, abans que Tsipras perdés el prefix d’antisistema i partís peres amb l’espantall Varufakis. Ara els d’Iglesias han tornar a l’original i no passen d’invocar el Sorpasso, un terme que a l’Andalusia de la sultana Susana sona molt a prop de “zarpazo”. No sabem si Sor Passo beneirà les eleccions d’aquest diumenge, però les altres membres de la congregació que responen als enigmes plantejats aquí són sorell, Sorolla, sorpresa i sordina.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 21/6/16

dilluns, 20 de juny de 2016

Tribus europees

       Les denominades invasions bàrbares que van acabar amb l’imperi romà d’Occident van arribar en diverses onades. La primera, que es va donar entre els segles IV i V, la van protagonitzar pobles de noms tan sonors com els ostrogots, els burgundis o els huns. Tanmateix, la tríada bàrbara que els meus educadors Salesians sempre subratllaven era la formada per sueus, vàndals i alans. De tots aquests pobles bel·licosos, als quals podríem afegir angles, saxons, juts, francs, frisons, llombards, bàvars o àvars, només un ha obtingut el certificat de perdurabilitat verbal del llenguatge comú. Vandalisme, actes vandàlics i vàndals de tota procedència tenyeixen totes les cròniques esportives de l’Eurocopa 2016. Mentre a la Gran Bretanya la campanya del Brexit fa créixer l’espantall, França viu en un estat d’excepció encobert. La lluita sindical tensa els carrers, l’amenaça islamista manté una dramàtica latència i, per acabar-ho d’adobar, legions de hooligans panxuts s’esbatussen amb bandes criminals de russos germànicament organitzades. Quan les cadires de les terrasses esdevenen una arma l’espectacle pren un aire de Western, però una simple lectura dels informes mèdics subsegüents foragita tota temptació de banalitzar les batusses. A mitjan anys noranta vaig traduir per a La Magrana dues novel·les de l’anglès Alexander Stuart que aquesta Eurocopa m’ha fet recordar: Zona de guerra i Tribus. La primera va ser molt polèmica, perquè explicava una història d’abusos sexuals per part d’un pare dominat totalment per la seva filla, en una versió incestuosa de Lolita. Tim Roth la va portar al cinema. La segona la podem veure cada dia als telenotícies. Stuart narrava el rodatge d’una pel·lícula sobre el vandalisme dels aficionats radicals de dos clubs de futbol. Les escenes se succeïen amb un realisme que acabava ultrapassant el control del director. S’encenia la metxa i els hooligans londinencs de dues aficions enfrontades passaven a l’acció amb foc real.
       Quan Stuart va publicar Tribus encara ressonava l’escàndol que havien provocat les dissensions entre els tres jurats del premi Whitbread a la millor novel·la per Zona de guerra, que li va ser atorgat i retirat. Potser per això la crítica va acusar Tribus de truculenta i exagerada, com si Stuart hagués volgut alimentar amb benzina un foc de camp per fer-ne una gran foguera. Aquests dies d’Eurocopa incendiària he rellegit la novel·la i trobo que encara va fer curt. La devastadora imatge d’extres motivats de tot pelatge fotent-se d’hòsties sense misericòrdia mentre les teles els filmen fa pensar en una etiqueta que circula aquests dies per Twitter: #Onsónlesdones.



Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 20/6/16

dissabte, 18 de juny de 2016

Benvolguda paronímia

       Hi ha notícies breus que atenyen una notorietat periòdica sense que ningú no sàpiga gaire com. Són els succedanis de la famosa marmota nord-americana. Durant anys, per aquests verals el set de gener semblava impossible defugir l’absurda cursa de compradores afamades a les portes dels grans magatzems. Ara és la selectivitat. Cada any els exàmens susciten més reportatges, entrevistes i anècdotes. La tensió dels joves que s’hi enfronten apel·la a una nostàlgia dels mals tràngols que, amb els anys, es revelen banals. Un nou clàssic mediàtic de la selectivitat és la pregunta remaleïda, normalment relacionada amb llengua. El curs passat la catàfora va saltar a la fama. Enguany ha estat la paronímia, de bracet amb l’homonímia. Són mots parònims aquells que només es diferencien en un fonema: terrassa i terrissa, voteu i foteu, papa, Pepa, pipa, popa, pupa… També ho són els que s’assemblen, encara que no difereixen només d’una lletra. Periòdic i paròdic, per exemple. O la sentència “traduttore, traditore”. Els enigmistes i crucigramistes en vivim, d’aquestes semblances. Molts dels millors enigmes es fonamenten en l’homofonia, l’homonímia o la paronímia. I en català, la poeta Joana Raspall i el doctor Joan Martí, que acaba d’ingressar a l’Acadèmia de les Bones Lletres ocupant la plaça del finat Badia i Margarit, van publicar un sensacional Diccionari d'homònims i parònims.

       L’ús de la paronímia és remot. Ja Plató contraposa sema i soma, per parlar d’una ànima empresonada en un cos. Moltes llengües contenen expressions duals que contraposen parònims: el big bang, el Ying i el Yang, ziga-zaga, pim pam pum… Les sèries vocàliques de parònims han exercit una gran fascinació en escriptors de tots els temps. Rabelais descriu el seu Gargantua “Grand, gros, gras, gris”. Gracián, al seu Oráculo manual y arte de prudencia, estableix un consell moral extraordinari per als amants de les alegries extraconjugals: “Consiste el crédito en el recato más que en el hecho: si no es uno casto, sea cauto”. De la castedat adjectivada a la cautela només hi va una lletra. Però potser el cas més inquietant de paronímia és el d’un eslògan proposat per Fernando Pessoa arran de l’arribada a Portugal de la també paronímica Coca-cola. Ángel Crespo explica a La vida plural de Fernando Pessoa (1988) que l’any 1927 el poeta va rebre l’encàrrec d’inventar un lema publicitari per a la nova beguda nord-americana, i que es va empescar un eslògan que pivotava en la paronímia dels verbs “estranhar” i “entranhar”. Deia: “Primeiro estranha-se, depois entranha-se”. Corria el rumor que la beguda americana portava cocaïna. L’eslògan amb la paronímia pessoana va provocar una reacció fulminant del ministre de Sanitat portuguès, Ricardo Jorge: va ordenar confiscar tots els refrigeradors plens de Coca-cola que havien arribat a Portugal i en va prohibir el consum dos anys. El ministre va argüir que o bé era publicitat enganyosa o bé actuava com un estupefaent, que la primera vegada estranya i després provoca dependència.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 18/6/16

dissabte, 11 de juny de 2016

Al cel no hi ha gel

La calorada convida a les lectures refrescants. En els últims mesos han sortit publicades dues novel·les que fan correlat de les masses de gel: Germà de gel d’Alicia Kopf (L’Altra) i Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres de Mònica Batet (Meteora). Kopf, nom artístic d‘Imma Ávalos (Girona, 1982), ens presenta un diari molt original d’una dona que investiga obsessivament les expedicions polars històriques i, alhora, ens mostra la congelació de les relacions emocionals: uns pares separats, un germà autista, diverses relacions amoroses fallides, tot plegat emmarcat en l’evanescent món de les arts plàstiques. Batet (El Pont d’Armentera, 1976) s’inspira en Dovlàtov per estructurar l’obra a partir de dues maletes importants que ha de fer la protagonista en dos moments clau de la seva vida. La primera quan fuig de casa de l’avi i la segona quan fuig del seu país nòrdic, cap a París, l’únic topònim de la novel·la. Un bell volum de la biblioteca de l’avi que relata la tràgica conquesta del Pol Sud transforma Amundsen i Scott en els seus escuts protectors. En totes dues novel·les el gel polar marca el to expressiu de les dues dones. El diari de la protagonista de Kopf, dipositari de les seves obsessions polars i de la seva fragilitat quotidiana, és una troballa expressiva que juxtaposa amb encert el món interior i l’exterior. Hi escriu: “Com fer visible l’invisible és una pregunta poc freqüent per als exploradors, i molt freqüent per a un artista”.
El món que cartografia Batet no té topònims, però no costaria gaire associar-lo a l’Espanya franquista, com si la península ibèrica hagués estat traslladada uns quants paral·lels al nord. La protagonista viu en un país fred i fosc regit per una dictadura terrible. Els seus pares van desaparèixer i ella viu amb l’avi. El pare era un escriptor que es va revoltar contra la dictadura, amb un grup dissident que va deixar anar uns fulls volants que deien “No Pensem Com Vosaltres”. Un grup ràpidament reprimit i esborrat de la memòria col·lectiva, fins al punt que la filla en va descobrint la traça quan s’allunya de l’avi. Per la seva banda, Kopf parla de “l’èpica de seguir al lloc on som i aguantar el paper que ens ha assignat la vida” en el context d’una cuidadora de fill discapacitat, i alhora explora les zones d’inestabilitat emocional a través de l’escriptura (“el verí i la cura”) per arribar a conclusions tan rotundes com que “es pot extreure energia d’estar instal·lat en una zona d’inestabilitat” o que “no hi ha cosa més perillosa que la ironia en un estat d’emergència”. La seva crònica de la Fira Arco és demolidora, amb un èmfasi especial en els artistes que pretenen posar en evidència les dinàmiques del treball capitalista. Es pregunta Kopf: “¿Aquest posar en evidència unes dinàmiques sent-ne alhora part és cínic o porta a alguna manera de conscienciació? ¿Hi ha alguna forma crítica que no sigui absorbida pel sistema?”

Dues obres que exploren amb encert la sensació física de tocar gel: primer refresca i després crema.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura. 11/6/16

dissabte, 4 de juny de 2016

En veu alta sense altaveu

Afirmen els anglesos que la primera frase de la humanitat va ser capicua (i en anglès, of course). La va pronunciar Adam en presentar-se, educadament, a la seva companya de pis (diàfan, grans vistes, ideal parelles): “Madam, I’m Adam”. Així doncs, la primera vegada que un congènere nostre va parlar en veu alta va ser per flirtejar amb una tal Eva. EVA és l’acrònim d’en-veu-alta i també el nom d’un festival que avui arrenca a Gurb, però que també es desenvoluparà del 10 al 19 de juny a 12 municipis de l’Alt Penedès, entre els quals Sant Sadurní d’Anoia o Vilafranca, i a primers de juliol a Pradell de la Teixeta, al Priorat (enveualta.com). L’EVA, que arriba heroicament a la seva dotzena edició, té una poma al logo des del primer dia. Tots els espais que ocupa el Festival estan engalanats amb pomeres i amb caixes plenes de pomes perquè el públic caigui en la temptació d’assaborir-les abans, durant i després de cada espectacle. La proposta EVAnescent és un trencaclosques exemplar format per peces petites que encaixen en una concepció de la cultura sovint bandejada per les grans modes que conformen el mainstream: paraula, proximitat, transmissió intergeneracional, narrativa oral, tradició, transgressió... i totes les qualitats que es poden associar a l’emissió d’ones sonores de la parla. Ara sembla que ressoni més, perquè la setmana passada es va celebrar al TNC el XII Certamen Nacional infantil i juvenil de Lectura en Veu Alta, organitzat per la Fundació Enciclopèdia Catalana (lecturaenveualta.cat). La por fa parlar en veu baixa, en un balboteig sovint incomprensible. Parlar en veu alta i clara és símbol de fortalesa. En l’edició d’enguany, l’EVA fins i tot proposa dues hores de petits espectacles “carregats de delicadesa i provocació” al Cementiri de Sant Sadurní d’Anoia, sota el suggeridor títol Per viure el cementiri no cal morir-se.
Com que tot gira al voltant de la paraula per l’EVA passen artistes molt diversos: narradors que recuperen contes tradicionals i escriptors contemporanis, glossadors i rapers de cultura hip-hop, contadors de contes per a petits i grans, cobles i dibuixants, exploradors de formats alternatius que usen tecnologia digital... Les fronteres queden diluïdes. Per exemple, Anna Subirana, Sílvia Kuchinow i Jordina Biosca hi presentaran l’espectacle Ca la Gost, una proposta de cant, il·luminació i narració que ret homenatge a la desapareguda Mercè Gost, una artista referencial del teatre d’ombres. Les commemoracions també són inspiradores. El primer centenari de Roald Dalh serà celebrat per l’actriu i narradora Mònica Torra, que presentarà una selecció de contes de l’àcid escriptor gal·lès a Fes-li el salt amb Roald Dahl, i el setè centenari de Ramon Llull amb l’espectacle del Grup LAI Ramon Llull, l’amor foll. El català és la llengua principal de l’EVA, però no pas l’única. Tanca el Festival Ausencias, un espectacle de les actrius Anna Güell i Daniela Feixas basat en el llibre de Cristina Fernández Cubas Con Agatha en Estambul

Màrius Serra. La Vanguardia. 4/6/16

Entradas populares

Compartir