Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2009

La ràdio règia

Com que la nit de Nadal no vaig tenir ocasió d’escoltar el missatge de Sa Majestat, l’endemà em decideixo a escoltar-lo per RNE o qualsevol altra ràdio, a través de la xarxa. Mitjançant el cèlebre Google, trobo una pàgina amb un postcast i hi clico. A l’acte, sento una veu règia i serena que declama: “Sois el más vivo testimonio de la grandeza de España”. Vaig bé, és el rei de tots els espanyols, ningú més és capaç d’eixamplar-nos el cor amb idees tan elevades. “Que formáis entre todas el más glorioso imperio espiritual de una raza”. La raça espanyola, esclar, que està cridada a grans gestes. “Conquistadora de tierras y cielos”. Una al·lusió clara a Hernán Cortés i a la Patrulla Águila i el seu looping invertit, que és molt comentat. “Sus soldados y sus santos”. Com de costum, Sa Majestat dedica un record emocionat als soldats espanyols en missions de pau arreu del món. En canvi no és gens freqüent que faci gala dels sants autòctons per despertar l’admiració i l’enveja de les altres n…

Fred, Terra, Aire

Fred. Dissabte dia 19. Toca ser a Londres, un cop més i com sempre tinc la sensació d’estar nedant matusserament enmig dels vestigis d’un passat que es nega a esvanir-se del tot: fragments d’argot antic que suren a la deriva a l’aire gelat dels carrers; les cares de presentadors de televisió que no es retiren mai (les faccions abans fermes encara reconeixibles sota aglomeracions d’arrugues); o les cadenes de steak houses, uns restaurants de carn, mig buits com sempre, amb el mateix decorat de vellut vermell postís que em va impressionar com a luxós quan tenia 15 anys. És clar que també hi ha novetats –expressions diferents, presentadors joves, establiments flamants– i la novetat més nova és el fred que està trencant rècords (i que, segons la BBC, és un símptoma més del canvi climàtic que ningú no vol aturar). Els telenotícies no parlen d’altra cosa que no siguin carreteres intransitables, trens abandonats i vols cancel·lats.

Terra. Quan arribo, doncs, a l’aeroport de Gatwick –amb la m…

Crac?

Una de les expressions més enganxadisses del mestre Puyal no surt mai per antena. No és ni xut ni flèquic ni míster ni orsai ni matx ni córner ni refli ni driblar ni hems ni linier ni esprint ni aut ni líder ni penal, ni tampoc allò tan famós d’escapolir-se de l’escomesa del contrari. L’expressió que Joaquim Maria Puyal i Ortiga fa anar en privat és crac. Acostuma a saludar així, amb un hola crac o com va crac o què tal crac. La primera vegada que t’ho diu reps una fuetada de satisfacció d’una potència similar a les faltes de Zlatan. Després t’adones que ho diu a molta gent, de manera que et desinfles una mica, però la satisfacció per l’elogi del mestre mai no desapareix del tot. Fins que llegeixes la definició del DIEC: “m. [LC] (per lèxic comú) Persona d’escassa vàlua en un concepte o altre.” Carai amb el lèxic comú! El diccionari encara recull una segona accepció de crac: el soroll d’una cosa que es trenca o una fallida econòmica. ¿Com és que els nostres il·lustres lexicògrafs no h…

¿Quiere usted posjubilarse?

La brillante victoria de la selección nacional catalana contra Argentina contaba con diversos elementos noticiables, empezando por la persistencia de la convocatoria anual. Fue notable que algunos jugadores hubiesen aterrizado a las cinco de la madrugada y, sin embargo, quisieran volver a jugar a las 24 horas de hacerlo en Kuwait, como en el caso del doble goleador Bojan. También lo fue el retorno de (uh-uh) Oleguer al Camp Nou, la ausencia final de Messi o el semicamuflaje del sancionado (por chupóptero) Maradona. Pero, por encima de todos estos detalles, la imagen más destacada por los medios de comunicación que retransmitieron el partido a cincuenta países fue la vuelta de Johan Cruyff al banquillo. Cruyff, aparte de salir triunfador del envite, estuvo tranquilamente sentado durante casi todo el partido junto a su segundo, Òscar Garcia. Nada que ver con Guardiola. Pero su vuelta a la actividad tras trece años de paréntesis, aunque sea en un puesto de trabajo con unos horarios tan f…

Ya somos e-lectores

El libro electrónico centra los debates del mundo editorial desde hace años, pero hasta la fecha las opiniones de los implicados en el negocio andaban teñidas de un escepticismo de casino, aquel que se expresa, carajillo en mano, chasqueando la lengua y mascullando pots comptar! Ahora, en cambio, parece como si algunos editores hubieran sometido su cerebro a un acelerador de partículas. Llega la Navidad y con ella la inminencia del nacimiento. Entre villancicos y jingles diversos, los altavoces de los centros comerciales amenazan con un “¡Vamos todos a belén porque ha nacido el libro electrónico!” Lo malo de la industria editorial es que suele ir a remolque; en este caso, funciona la analogía con “el regalo tecnológico de la temporada”. Lo bueno es que la industria editorial es la que cuenta con una mayor riqueza de contenidos. Aunque eso sólo sea por secular veteranía, el bosque textual es (aún hoy) mucho más frondoso y fértil que otros bosques de imágenes y sonidos. Sea como sea, el…

El x6 Team (Per-Sis-Tim)

El pospartido del sábado me pilló en el teatro del Foment Hortenc, escuchando por una oreja a Folch i Torres y por la otra a Joaquim Maria Puyal. Durante los partidos, suelo zapear entre Puyal y Pou, que son a las ondas radiofónicas lo que Puyol y Piqué al fútbol del Barça, pero a la hora del análisis la veteranía sigue siendo un grado y me quedo con Puyal, Torquemada, Cutillas y compañía. Mientras por la oreja derecha me zumbaban los lamentos pastoriles de Satanás (“closques de musclos esclafades”), por la izquierda Coia Ballester retransmitía los mensajes que los oyentes habían enviado a la radio. Uno de ellos, de un tal Joan, propuso un nombre para este histórico equipo. Llevamos meses con esa vaina. La temporada pasada ya vivimos una cierta urgencia por bautizar al Barça de Guardiola a imagen y semejanza del Dream Team de Cruyff o del legendario Barça de les 5 Copes al que cantó Serrat. Parecía que se imponía Pep Team, pero no hubo consenso. Además, los nombres se adjudican tras e…

Tal i qual, Pasqual

S’acaba El cor de la ciutat, una sèrie que ha durat tant, uns deu anys, que els espectadors han tingut temps de casar-se i divorciar-se, de tenir fills i abandonar-los a la inclusa i, fins i tot, d’acostumar-se a l’amargor de les endívies. Mentre esperem La Riera, la nova telenovel·la de TV3, vull elogiar els serials catalans: el seu mèrit, apostar pel naturalisme i sortir-se’n. Sé prou dels seus excessos dramàtics, tan sentimentals com narratius, amb incestos, segrestos, assassinats i tots els delictes imaginables, menys la simonia (encara no s’han venut cap custòdia). També el thriller hi acostuma a quedar una mica de pega i mastega, costava de creure quan hi apareixien ‘mafiosos’ (homes tèrbols vestits de fosc amb intencions encobertes, i no estic parlant de Querelle de Fassbinder). Sovint és com si duguessin tatuat a una galta “Sóc un malvat”. També la bondat hi és extrema: la Teresa i la Nuri de Ventdelplà, que és una telenovel·la setmanal, semblen a punt de fundar l’ONG Ventdel…

Menes de manera

“El destí està escrit, aquest equip havia de guanyar les sis competicions, Guardiola havia de fer història, el 2009 havia de ser un any únic i el futbol no s’hi ha negat”, ens va revelar un locutor, diria que Ricard Torquemada, durant La transmissió d’en Puyal de Catalunya Ràdio, quan el Barça va guanyar la Copa del Mundial de Clubs. Només faltaria que el futbol s’hi hagues negat i hagués lluitat contra el destí com un heroi grec qualsevol. Al costat de Puyal, de to més ponderat, aquest altre locutor es va esgargamellar cridant “és ciència-ficció futbolística convertida en realitat” (un bon tema per a Asimov) i “A Roma vam tenir el cap de Déu, al 86, la mà de Déu i ara, el pit de Déu”, en al·lusió al gol de pit de Messi. Quina sort, els jugadors blaugranes, Déu no para de deixar-los parts de l’anatomia. A mi també m’aniria bé el genoll esquerre de Déu, els dies que plou. I si mai un jugador marqués un gol decisiu amb el cul, m’agradarà veure què diuen. Puyal, en canvi, sense fer cap r…

El millor postor

Encara sota l’impacte del pensament que Zapatero ha deixat anar a la cimera de Copenhaguen, “La tierra no pertenece a nadie. Sólo al viento”, que dubto si és una cita de Pablo Neruda, Mario Benedetti o María Salamiento, no deixa de rodar-me pel cap la tertúlia de l’altre dia de El matí de Catalunya Ràdio. Tertuliejaven tres periodistes amb pau i armonia, com és de llei i senyal de bona criança, quan un d’ells va dir: “A Madrid hi ha determinats diputats que cobren per presentar una esmena parlamentària”. En aquell moment, Fuentes em va recordar Frost entrevistant Nixon, quan va dir el cèlebre “Perdó?”. El que Fuentes va preguntar és: “Que hi ha empreses que paguen a diputats perquè presentin una esmena?”. El tertulià va precisar que això és el que expliquen diputats de Madrid (no sabem si aquests ho saben de primera mà, que és la que paren per rebre els sobres). Un altre tertulià va aclarir que a Madrid no ho sap del cert, però que és una realitat a Europa. Una mica entre embuts, tots…

Auster, Brown, ?

Auster. A principis dels 90 estava de moda llegir Paul Auster i a fe que el vam llegir –des de la Trilogia de Nova York fins a Leviatan passant per El palau de la lluna–, fins que vam començar a tenir la sensació, cada vegada més irritant, que sempre estàvem llegint el mateix llibre. Acaba de sortir un article a The New Yorker que confirma que no anàvem del tot errats: l’escriptor James Wood hi confegeix una llista de tots els elements repetitius que surten a l’obra austeriana: un protagonista intel·lectual que viu sol i que té algun parent mort; incidents violents atzarosos; un personatge secundari que porta el nom de Paul Auster; la revelació que una part de la història ha estat imaginada/escrita/somiada pel protagonista, etc., etc., etc. Ara, doncs, quan explico a algun dels admiradors acèrrims d’Auster que abunden a Catalunya que no penso llegir (o fullejar) la seva última novel·la (Invisible, editada fa ben poc en català per Edicions 62) –de la mateixa manera que no he llegit (o …

Paraules, Fets, Por

Paraules. Ken Livingstone, l'exalcalde de Londres, va titular la seva autobiografia, escrita quan era jove, és a dir, abans de perdre el sentit comú: Si votar pogués canviar alguna cosa, seria il·legal. I si algun sentit -per poc comú que sigui- tenen les consultes sobre la independència (catalana) que tenen lloc avui mateix, segurament és que ofereixen als catalans la il·lusió, si més no, que poden canviar alguna cosa de debò, a saber: les fronteres europees i el futur dels seus fills. Simbòliques, ho han hagut de ser per força, les consultes aquestes, atès que si anessin a missa serien més il·legals que les pedres de crack. De fet, ha anat d'un pèl que no s'hagin prohibit de totes maneres, potser perquè els talladors del bacallà peninsular han intuït que una consulta municipal que simbolitza un canvi autèntic val més que deu eleccions estatals que mai no canvien res.

Fets. Qualsevol que hagi estat en contacte directe o virtual amb els organitzadors de les consultes que se…

El club de fans de Murakami

L’escriptor Alan Bennett va suggerir una vegada que hi ha dues menes d’autors: els que tenen lectors i els que, a més, tenen fans o seguidors. La distinció no es basava en cap criteri de qualitat, ni tenia a veure amb els èxits de massa, sinó que naixia de l’entusiasme posterior a la lectura que aconsegueixen certs escriptors. Acabat el llibre, el fan vol saber més coses d’aquell autor, vol llegir les seves altres obres, el recomana a tota cuca viva i, si fa falta, el defensarà de les males crítiques com qui defensa els colors del seu equip de futbol. Per Bennett, aquesta distinció extraliterària no era qüestió de modes, sinó que amb una mica d’enginy i perspectiva es podia aplicar al llarg de la història de la literatura. Així, Balzac té lectors i Flaubert a més a més té fans. T. S. Eliot té lectors i Philip Larkin a més a més té fans. Javier Marías té lectors i Roberto Bolaño a més a més té fans (i més que en tindrà encara, perquè els ha assolit sobretot després d’haver mort).

Les id…

Boxs?

Plantejo un dels enigmàrius diaris a Catalunya Ràdio: “Et fots d’hòsties amb els mecànics de Ferrari, de 5 lletres”. És un dels difícils, crec, de manera que li adjudico 7 punts. Després d’anys i panys de plantejar-ne, establir el grau de dificultat dels enigmes continua sent un repte. Encara bo que la ràdio permet constatar el percentatge d’encert dels oients i extreure’n conclusions. El d’avui em sembla de dificultat extrema perquè relaciona una forma verbal catalana amb un substantiu anglès i perquè el verb és una opció secundària. Abans de plantejar-lo per antena, parlo amb el lingüista encarregat de revisar els guions i em fa veure que encara hi ha una tercera dificultat imprevista: el terme anglès ha estat manllevat pel català i, per tant, sotmès a les normes catalanes de derivació. La solució és boxes, de boxar, forma secundària de boxejar, en relació amb el terme anglès que designa la zona d’assistència tècnica a les curses de Fòrmula I: box, del llatí buxus. Box pluralitza bo…

El arte como coartada

Llevo un par de días escuchando, del derecho y del revés, el segundo disco de un grupo sensacional que tiene el atrevimiento de llamarse Els amics de les Arts y comportarse en consecuencia. Un año atrás, alguien me pasó el primero, que llevaba por título Castafiore Cabaret, porque contenía un par de canciones verbalmente muy juguetonas: “Déjà vu” (llena de galicismos) y “Exercici seixanta” (plagada de letras equis). Me lo zampé con la misma avidez con que ahora consumo el segundo. Era un debut muy prometedor. Me fascinó la conjunción de frescura musical y elaboración literaria. Aún diría más, fascinome la conjunción de frescura literaria y elaboración musical. Un año atrás, los Manel empezaban a romper la cáscara y, tras ellos, ya asomaban algunos valores que permitían especular que algo se movía en el panorama musical catalán, como el gran Pau Vallvé en sus dos reencarnaciones: u_mä o Estanislau Verdet. Pensé que Els amics de les Arts (EADLA) estaban en esa misma oleada de EGM (por E…

Honors funeraris

S’agafa un peveter, de ceràmica o de bronze o d’un altre metall noble, i es col·loca en un lloc elevat. Tot seguit, s’hi aboquen substàncies aromàtiques, com ara encens, goma adragant, làdanum, mirra, gàlban o àloes. A continuació, es cremen a foc suau, perquè una columna de fum n’expandeixi l’aroma. Ja els israelites de l’Antic Testament tenien per costum honorar amb substàncies aromàtiques. A Èxode 30,1 Jahvè mana a Moisès: “L’altar per a oferir encens, fes-lo de fusta d’acàcia”. Per complaure Jahvè, els israelites també sacrificaven animals. A Gènesi 8,21 llegim: “El Senyor es va complaure en l’olor agradable dels sacrificis”. A Nombres 18,17, Jahvè diu a Aaron: “Les primeres cries de les vaques, les ovelles i les cabres, no les podràs rescatar, perquè són sagrades. Vessa la seva sang al peu de l’altar i crema el greix com un perfum d’olor agradable al Senyor”. A Èxode 29,13 Jahvè indica a Moisès, que no perd passada: “Pren també tot el greix que cobreix el ventre de l’animal, la p…

Premiar el ferro

La Nit de Santa Llúcia van concedir el Premi de ràdio 2009 a El crepuscle encén els estels, de Pere Estelrich, a Ràdio IB3, que és la ràdio pública de les Illes Balears. Pel que llegeixo a la web, El crepuscle és un magazín de nit sobre cultura o una cosa que s’hi assembla molt. Hi col·laboren historiadors, economistes, pedagogs, advocats, però també comptables, que per a mi és el més atractiu, perquè la doble comptabilitat i les factures falses són sempre d’actualitat.
Per saber ben bé de què va El crepuscle, truco a Ràdio IB3 i pregunto a quin punt del dial els trobaré, des de Barcelona. A l’altre cap del fil, una noia exclama desolada: “Ai, mare!”. O potser ha dit “Ai, sa mare!”, és sabut que els mallorquins salen, encara que no sense parar. Segons m’explica, a Barcelona no es pot escoltar Ràdio IB3 a través de la ràdio. Només per la TDT. Ara mateix no m’és possible fer ús del televisor, el meu gos està mirant Chien TV (la cadena franco-belga pensada per a gossos). I em fa angúnia b…

Garbo, Marco e hijos

Una de las paradojas clásicas más divulgadas es la del mentiroso. Entre sus múltiples variantes, suele atribuirse la afirmación “todos los cretenses son unos mentirosos” en boca del cretense Epiménides. En realidad, un análisis minucioso del enunciado invalida la paradoja. Si suponemos que la afirmación es cierta, Epiménides estaría mintiendo (como cualquier cretense) y su afirmación sería falsa. Pero si consideramos falsa la afirmación “todos los cretenses mienten” es que hay como mínimo un cretense, no necesariamente Epiménides, que dice la verdad y ya no estamos ante una auténtica paradoja, porque entonces sí que puede ser falsa, tal como ya habíamos supuesto. Para que la paradoja del mentiroso caiga en la autocontradicción deberemos formularla de un modo más directo. Por ejemplo, poniéndonos ante el espejo y pronunciando lentamente: “Yo miento”. Si lo que acabamos de decir es verdadero, resultará ser también falso. Por el contrario, si de veras mentimos al decir que mentimos, dire…

El escándalo del Sant Jordi

De tanto oirle declarar a Xavier Bosch que su premiada novela Se sabrà tot no es autobiográfica, muchos lectores ya esperan encontrar en el flamante premio Sant Jordi los motivos por los que dimitió como director del Avui a los trece meses de ser nombrado. Y no. Bosch sólo admite como autobiográfica la primera frase de su novela: “El càrrec em va durar unes sabates”. De lo cual se deduce que el director de Àgora es uno de aquellos buenos clientes por los que suspiraban mis padres cuando regentaban su zapatería en Virrei Amat. Clientes de pies recios (y sudadores) que destrozaban un par de buenos zapatos cada temporada y que volvían en septiembre, solícitos, para agenciarse otro par de George’s, Lotusse, Pielsa, Alcocel o Sebago. Seguro que la novela de Bosch sobre la limitada libertad del periodismo no contendrá revelaciones sensacionales sobre la prensa catalana, pero la misma noche del premio la portavoz del jurado Laura Borràs soltó uno de aquellos galicismos que tanto fascinan a l…

No es mereixen

Ahir, un oïdor va trucar a Tot és molt confús, de Catalunya Ràdio, i el seu director Pere Mas el va acomiadar així: “Gràcies per escoltar-nos”. A les ràdios no paren de donar gràcies. Per norma general, s’agraeix un benefici, un servei, un favor (menys aquelles postals tendres on hi ha escrit “Gràcies per existir”; m’agradaria coneixe’n els destinataris, me’ls imagino tots com Keira Knightley). En canvi la ràdio s’escolta perquè ve de gust, sense més romanços. Per això també em sorprèn el que se sol dir als oients: “Gràcies per fer-nos confiança”. Diria que ningú no escolta la ràdio pensant: “Ara com ara, Floronco, aquest programa de ràdio sobre cultura, és una merda punxada amb un pal, com deia Francis Picabia, però els faig confiança i el continuo escoltant per si se’ls passa la tonteria sensible i milloren una mica”. No, els oients no tenen cor i t’abandonen en un dir passi-ho bé. Per això no veig per què se’ls hauria d’estar tan agraït. Tampoc no em crec gens aquell afalac retòric…

Ametlla amarganta

Vint-i-cinc anys de 30 minuts, l’espai de reportatges de TV3 més prestigiós. Com els documentals del Canal 33, és la mena de televisió que la gent no s’avergonyeix de mirar i que acostuma a respondre en una enquesta. Dit això, el que a mi em sobta és que els de 30 minuts no preparin un reportatge al voltant del referèndum del 13 de desembre sobre la independència del país. No en tinc notícia, almenys. El referèndum se celebrarà a més de 160 municipis (encapçalats per Sant Cugat del Vallès, amb 59.042 individus més grans de 16 anys, i seguit de Vilanova i la Geltrú, amb 54.322) i hi podran participar més de 700.000 ciutadans. ¿Potser no tenim dret a saber com es prepara, des de la societat civil, un referèndum tan excepcional i tan complicat com aquest, amb gran part dels poders polítics en contra? Hi tindran dret a vot els joves de 16 i 17 anys i també els immigrants empadronats. ¿Hem d’esperar que el reportatge el produeixin des de la BBC per llavors comprar-lo? Si es fes un referènd…

Pírcings?

A la cua del cinema una adolescent es baralla amb son pare perquè vol un pírcing. No n’escateixo on. Jo diria que l’home ja cinquanteja, però té una figura prou atlètica. Potser si ella no li hagués dit papa els hauria pres per una parella d’enamorats. Em fixo que l’home duu tres arracades a l’orella esquerra. Dues anelles i un brillant. En principi, no hauria de ser gaire contrari a la trepanació ornamental que li reclamen. Pare i filla es discuteixen pel pírcing, però la qüestió no és si permetre’l o no, sinó com dir-ne. El pare sosté que pírcing és una paraula anglesa i que en català se n’ha de dir arracada. Ella replica que ho ha buscat (i trobat) al diccionari “de català” per a un treball de l’institut. Tots dos tenen raó. Entre les novetats incorporades fa dos anys a la segona edició del DIEC hi figura el pírcing —de l’anglès piercing, perforació—, definit així: “tècnica que consisteix a subjectar joies o altres objectes travessant la pell, mucoses o altres teixits corporals”. L…

Jopenhague y Carcelona

Cuando empiezo a escribir este artículo la campaña publicitaria de la inexistente ciudad de Hopenhaguen ya tiene 1.701.548 ciudadanos. No está mal. Claro que para ser ciudadano de este ciudad de la esperanza (hope) parónima de Copenhague basta con inscribirse en la web de la cumbre medioambiental que se celebra en la capital danesa del 7 al 18 de diciembre. Leo en la crónica que ayer firmaba Andy Robinson que el centro de la ciudad está plagado de vallas publicitarias de las marcas patrocinadoras (Siemens, Panasonic, Nokia) afines al eslógan general: Coca Cola anunciándose como “A bottle of hope”, por ejemplo. El feliz hallazgo del cambio de la C por una H todo lo tiñe. La web de Hopenhaguen muestra un mapamundi verde del que emergen (el mejor verbo que se me ocurre para definir la irrupción de un pop-up) mensajes esperanzadores de ciudadanos del mundo. De la península ibérica, ay, sale uno de un tal Gijs S (Spain) que reza, en Spanglish constitucional: “Que reconozcamos que somos na…

Fred provincial

Fa uns quants anys, a Sintra, el guionista brasiler Doc Comparato em va dir fastiguejat: “Portugal és un flaixbac”. Per als que no saben ben bé què és, estudiants de comunicació audiovisual inclosos, aclareixo que el flaixbac és un recurs narratiu consistent en traslladar-se a una època anterior a la de la narració. Dissabte vaig experimentar un flaixbac sentint l’home del temps de Catalunya matí, a Catalunya Ràdio, quan va anunciar: “Temperatures ara mateix a les capitals”. A Hèlsinki, a Roma, a Tegucigalpa? No, a Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona: capitals de província. Em va deixar parat que, en un informatiu solvent i ben fet com és Catalunya matí, s’hi fes servir una expressió que ens remet a temps pretèrits, els de la Demostració Sindical de l’1 de maig i la senyora Mercedes Carbó. És gairebe segur que l’home del temps ho va dir sense pensar, jutjo molt improbable que volgués fer pública, d’aquesta manera, una admiració declarada cap a la divisió provincial del 1833, obra de…

Resurrecció literària

L’any 1890, un fotògraf d’origen danès anomenat Jacob A. Riis va publicar un llibre excepcional: Cómo vive la otra mitad (traduït en castellà per Alba Editorial). Riis feia fotos amb flaix, tota una innovació, i escrivia reportatges sobre la penosa vida que tenien els immigrants jueus, irlandesos, italians o xinesos acabats d’arribar a Nova York. Henry James havia publicat Washington Square deu anys abans, però parlava de les classes altes. Encara faltaven unes quantes dècades de fermentació literària perquè aquesta «altra meitat» pogués agafar la paraula i expliqués les seves experiències d’emigració. El nen Henry Roth, per exemple, va arribar a la ciutat el 1907 des d’Ucraïna i el 1934 va escriure Digueu-ne son. Des d’aleshores, aquesta línia narrativa s’ha mantingut pletòrica i ha donat durant els últims anys grans novel·les. Només cal posar com a exemples Middlesex, de Jeffrey Eugenides; Vita, de Melania G. Mazzucco, o En la foscor, de Colum McCann. Ara El proyecto Lázaro d’Aleksa…

Rentable?

Els validadors ortogràfics dels programes informàtics permeten esmenar molts errors, però també en consoliden d’altres. La gent passa pel corrector el que tecleja a l’ordinador com qui passa un brou pel colador xinès. Potser l’excepció serien les xarxes socials, perquè no em sembla que gaire gent validi el que penja al mur del Facebook i encara menys els microtextos que difon a través del Twitter, adscrits al llenguatge sms. En canvi, molts correus i apunts de blog estan més corregits que una redacció escolar. Tanta fal·lera correctora resulta molt lloable, però cal advertir que la validació automàtica també consolida errors flagrants. Per exemple, un cert ús de l’adjectiu rentable. Sovint rebo correus d’entitats financeres que m’ofereixen productes molt rentables. Volen dir rendibles, és clar, però com que el validador ortogràfic català no els recusa l’adjectiu rentable (“que es pot rentar”) tiren pel dret amb la consciència ben neta. I, és clar, la roba ja m’agrada rentable, però le…

Para Imma, Conxa y Ció

Mi amiga Imma se separó hace cinco años del padre de su hija. Al poco, se puso a vivir con una compañera de trabajo, con quien comparte sexo y maternidad. De la vida sexual de mi amiga Conxa nada sé, pero me consta que ha tenido novios diversos, algunos deliberadamente compartidos, y yo diría que le siguen gustando los hombres que huyen despavoridos en cuanto olisquean la más mínima presión procreadora por parte de una mujer. Ció es un sol radiante. Ya debió alegrar las vidas de sus padres con su garbo indescriptible, lideró todas las pandillas de las que formó parte y sigue siendo alguien muy especial. Posee una de aquellas personalidades que arrasan cuando van acompañadas de una inteligencia notable y un cuerpo sobresaliente, o viceversa. Tras años de gozosa promiscuidad, se enamoró de un maromo, se concentró en una sexualidad menos variada aunque seguramente no menos intensa y ya va por el cuarto embarazo. Mis tres amigas celebran su onomástica hoy, día de la Inmaculada Concepción,…

El código Messi

Anteayer, Leo Messi le clavó dos golazos al Depor y ayer recibió el Balón de Oro en París. La felicidad por su consagración es colectiva, y no sólo porque el fútbol es un juego de equipo, sino porque refleja un trabajo colectivo que va más allá del rectángulo de juego. El oro de Messi es de todos sus compañeros, pero también de la revolución que se inició hace décadas con la toma de la Masia, cual Bastilla. Basta analizar la procedencia de la mayoría de estrellas del Barça para darse cuenta de que el caso de Leo Messi no es aislado aunque ayer en París fueran sus manos las que alzaran el balón áureo. Fue un instante de éxtasis antes de viajar a Ucrania para proseguir con la locura del calendario. Un instante que cada cual puede celebrar como guste. A mí me dio por aplicarme a la práctica cabalística y explorar los secretos verbívoros del gran Leo, cuyo nombre ya predispone a la admiración. No en vano las letras de Leo, debidamente recombinadas, forman el anagrama “olé”, ante cuya cont…

Visc, A, Cataluña

Visc. El dimecres dia 25 arribo a la terminal 2A de l’aeroport del Prat cap a les 11 de la nit, després de dues hores de vol. He de caminar cap a la terminal 2B –tot un tros–, d’on surto a una esplanada més deserta que la del Fòrum de Barcelona el dia després de la seva inauguració. Veig un xofer solitari que espera algú i li pregunto si hi ha taxis i em diu que a la B no, però potser a la A sí. Torno, doncs, cap a l’A. En fer-ho, m’adono que sí que hi ha persones a l’aeroport, però no són ni passatgers ni empleats sinó parelles d’homes joves que guaiten de les ombres estant a l’espera de passatgers solitaris com ara jo a qui demanen diners a l’acte. Tot repetint a tort i a dret que gairebé no tinc euros (vinc de Londres), faig via a la parada de taxis, deserta, de l’A. Al cap d’uns minuts, un grupet de dones asiàtiques surt de la terminal i fa cua darrere meu. De cop, un taxi fa acte de presència, però abans que pugui pujar-hi, el taxista –que té una tirada extraordinària a Esteban G…

Una ressenya de 'Contes d'onada i tornada' de Jordi Cussà

Tanta palla que hi ha, entre els llibres de ficció d'aquesta o qualsevol altra època, publicats en aquest o qualsevol altre país; tantes paraules ensopides, tantes frases flàccides, tantes històries anèmiques, tantes visions adotzenades de la vida. Ara bé, des de fa una dècada tenim, en aquesta època i en aquest país, un escriptor amb una veu escrita capaç d'anar des de l'humor més divertit fins a la tragèdia més trista en l'espai d'un paràgraf breu, com si fos la cosa més natural del món; un escriptor que domina tant el llenguatge culte com el llenguatge del carrer i que sap barrejar els dos amb prou destresa perquè semblin el mateix, un i indivisible; un autor que tot ho viu i ho veu a través del filtre per a ell guspirejant de la llengua.
I (gairebé) tothom passa d'ell. Jordi Cussà és un cas com un cabàs: tots els mandarins literaris de Catalunya patint per la qualitat de la literatura i vet aquí que han arraconat un dels seus millors escriptors durant gaireb…

1947

Sense voler alinear-nos ni amb els comentaristes acríticament pro-Israel ni tampoc amb els que són acríticament anti-Israel, potser no estaria de més, ara que es torna a parlar del conflicte al Pròxim Orient, fer un cop d'ull als seus orígens recents, és a dir a l'any 1947, quan l'ONU va votar a favor d'un pla de partició segons el qual hi hauria dos estats al Pròxim Orient, un per als jueus i un altre per als àrabs. Israel, segons aquest pla, hauria estat la meitat de gran del que és ara i Jerusalem s'hauria trobat en territori àrab però sota jurisdicció internacional. Doncs bé, aquest pla, acceptat pel Yushev (la comunitat jueva a Palestina) va agafar els àrabs de la zona força desprevinguts: el líder de l'incipent moviment nacional palestí, Haj Amin al-Husseini (que havia estat un amic personal de Hitler i Himmler i un membre honorari de l'SS) volia eliminar els jueus com fos i crear un estat palestí al territori sencer, cosa de la qual els estats àrabs …

Notícies cantades

Senyor director, sóc una jubilada que sento sovint a RAC1 una veu que canta: “Han passat anys però et tinc gravat aquí dins la meva memòria”. Potser és una campanya de l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica?, em vaig dir el primer cop. Però quan em vaig adonar que la música era la d'En la fiesta de Blas, vaig veure que m’equivocava. No seria correcte fer memòria de la guerra civil amb aquesta tonada. “Ets el més especial i fas que tot s’ompli amb el teu sabor”, seguia la cançó. Llavors vaig entendre que al·ludien a Baltasar Garzón, un jutge ben especial, a fe. Tot el país s’està omplint amb el seu sabor. Quina idea més maca, fer les notícies cantades. Des d’aquí vull felicitar els directius de RAC1. Vaig parar l’orella, perquè l’audiòfon em falla: “Mai no passes de moda, sempre ets original”. Vas ben encaminada, Llúcia, vaig pensar entre mi: és Garzón. “A casa, al parc o la feina, a la carrossa o en el bar”. Aquesta estrofa em va fer ballar el cap, perquè on Garzó…

L’home que balla

D’aquí un parell de setmanes, el 17 de desembre, farà un any que va morir l’escriptor Francisco Casavella, però jo ja no puc esperar més... Fa una colla de dies que estic submergit en la seva obra periodística, com un caçador de coralls que ha trobat una reserva increïblement intacta, i ara ho vull explicar. Llegir els seus textos és la millor manera de recordar-lo i en pocs mesos les editorials s’han posat les piles per actualitzar i assegurar la presència de Casavella a les llibreries. Destino ha reeditat en un sol volum El día del Watusi. A Galaxia Gutenberg han preparat un recull impressionant --Elevación, elegancia y entusiasmo-- que reuneix les col·laboracions en premsa i els assajos que Casavella va escriure entre el 1984 i el 2008, pocs dies abans de morir. Tela per tallar. Carn per mastegar. Són mil pàgines, mil, que testimonien la presència pausada i brillant de l’escriptor als mitjans, i que reunides ara donen fe de la gran coherència literària de la seva obra. Casavella es…

'Standard Memories'

Uns quants articulistes s’han queixat perquè a Les veus del Pamano els actors no tenien accent pallarès. Dedueixo que quan diuen accent volen dir varietat dialectal: accent, però també lèxic, formes verbals, fraseologia, etc., perquè seria curiós que els actors parlessin amb accent pallarès i lèxic de Tortosa o de l’Alguer. Segons esgrimeixen, el cinema dels Estats Units cuida molt els accents i els actors aconsegueixen que els grangers d’Oklahoma reneguin com tals. Però em sembla que a tots aquests defensors acèrrims dels dialectes, aquest zel els ha vingut de sobte. Enlloc no he llegit peticions perquè a Doctor Mateo parlin amb accent asturià. Tampoc no van trobar a faltar l’accent gallec a Los lunes al sol. En un món ideal, els actors enraonarien en el dialecte corresponent (i els que ho desitgéssim, tindríem cent hurís), però, tocant de peus a terra (adéu a les cent hurís), ho veig molt complicat. D’entrada, els guionistes hauríem de dominar unes quantes varietats dialectals: oson…

El pa de cada dia

Abans abocaria una ampolla sencera de salfumant sobre la meva col·lecció de monedes medievals que permetre’m la més petita broma o ironia sobre el canvi de sexe d’un pastor anglicà. Ni en aquesta columna, Déu me’n guard, ni en cap altra tribuna pública, ni tan sols en una conversa informal i desimbolta pel carrer Pelai. Bàsicament perquè em sabria molt greu rebre una carta al director com la que va rebre Josep M. Bachs fa quinze dies a La Vanguardia. Mariona Masferrer, d’Esparreguera, “una fidel seguidora de La primera pedra de Jordi Margarit a RAC1”, denunciava els, segons ella, comentaris homòfòbs de Bachs en aquest programa. La carta es va publicar a l’apartat El lector expone, que permet que els al·ludits responguin, matisin, s’excusin (demanar perdó s’ha convertit en l’esport nacional). Així, doncs, Bachs es va posar als peus de la senyora Masferrer, com un cavaller que és, i va assegurar que ell no pretenia “trasbalsar determinada opció de vida” (gest que l’honora, perquè ara sa…

Tropezones académicos

Ben & Jerry’s tiene nombre de dibujos animados pero es una marca de helados, un sector que antes descansaba en invierno pero que ahora parece empeñado en promover el consumo irresponsable de sus productos durante todo el año sin necesidad de apelar al cambio climático. A mi me parece bien, porque si nos pusiéramos quisquillosos con la influencia del clima acabaríamos celebrando la castañada sin castañas o, lo que es más perverso aún, exigiendo alimentos de temporada (ejem). Pues no. Ahora que, por fin, al mercurio de los termómetros le ha dado la timidez y el retraimiento, vamos a zamparnos tantos helados como podamos, y al primero que nos venga con que el espíritu navideño debería extenderse a todo el año le endilgamos un lote de turrones para que se los casque en verano. No he probado aún ningún helado de turrón Ben & Jerry’s, pero doy por sentado que estará tan rico como las otras variedades que conozco. Su lema “Buenísimos & Sorprendentes” recuerda aquella premiada c…

’Siempre a tu lado’, sala 1, sessió única

L’àrbitre va xiular el final i Jaume Roures va respirar. Com tot el camp, com tot el cine. Assegut a la fila 10 d’una de les 11 sales dels multicines Diagonal, molt centrat davant la pantalla, l'empresari de Mediapro i ànima de Gol TV contemplava els aficionats i espectadors que cridaven d’alegria per l’1-0 del Barça i desfilaven cap al carrer. A les mans, un vas de crispetes king size, ja buit, recordava que el futbol és sobretot un espectacle i que la seva aposta per vendre entrades de futbol a tanta gent com sigui possible té un punt de visionari. Les 386 butaques de la sala estaven esgotades des de feia dies, un èxit que també es repetia en altres cines de Barcelona i de la resta d’Espanya. Ple total per a una experiència que és totalment pionera: veure un Barça-Madrid en una pantalla de cine enorme, com si els espectadors fossin a les grades, és a dir, sense locució periodística, però amb tot un sistema dolby per traslladar el so ambient del Camp Nou amb un volum adrenalínic …