Bollywood.cat

Un setanta per cent dels catalans canvia de llengua davant d’algú que no parla en català. Si a més es coneixen en un idioma determinat (“¿Cuánto? “Sesenta y la habitación”), aquest serà l’habitual entre ells per sempre (“Vuelve cuando quieras, mi amor”). Per això, la Generalitat porta a terme la campanya “Encomana el català”, amb un anunci inspirat en els musicals de Bollywood, que són rosats i ingenus com les pel·lícules de Marisol. L’anunci no es queda enrere: en un forn, hi entra un home d’aspecte morú, amb els cabells arrissats i una barbeta retallada. En comptes d’agafar la barra de ferro amagada sota el taulell, el forner pregunta: “Què li puc fer per berenar?”. Per què, per berenar? Potser l’home hi entra a demanar feina o bé una signatura per reclamar la construcció d’una mesquita davant del forn. Si fos així, el forner s’hi hauria negat i iniciarien un debat encès –no en català, a l’aula de català per adults no han arribat a la lliçó dels insults-. Al carrer, una noia demana al forner: “Li parles en català?”. Entenc la seva estranyesa, la noia està tipa d’adreçar-se en català a tothom i que li responguin “No le entiendo” (o, com en un colmado del Raval, que vaig preguntar a un paquistanès “Que tenen llet?” i em va respondre “No sé que es”). L’home morú respon a la noia: “És clar! Així el puc practicar!”. I un cos de ball canta: “A la feina! Al carrer! Al cafè de l’amic Joan!”. Fan bé de concretar que és al cafè de l’amic Joan, perquè al cafè de l’amic Miguel o al de l’amic Fernando no hi ha manera humana de practicar el català. Al cafè de l’amic Ataúlfo, els cambrers riuen i bromegen quan un client se’ls adreça en català (“Un catalanufo”, “Vaya pringado”). L’home morú és on va sovint, a beure’s una cervesa després de plegar. Allà ningú no l’emprenya amb el català. A la tele hi ha posada Telecinco i els dissabtes s’hi reuneix una penya del Madrid.

Enric Gomà, "Time Out", 5 de març de 2009

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma