Carallet?

El president Pujol sol posar d’exemple el terme gilipollas per criticar la castellanització. Cita el cas del personatge homònim de la factoria Buenafuente, encara que ja fa anys que l’Andreu treballa en espanyol i que l’actor Carles López encarna altres personatges, entre els quals l’estel fugaç de Chikiliquatre. En Pujol retreu Buenafuente que no trobi termes catalans igual de graciosos per batejar-los. En comptes de gilipollas, proposa carallot. L’última vegada que ho ha deixat anar ha estat en el diàleg amb Quim Monzó que va organitzar el seu Centre d’Estudis. Pujol té raó. Hi ha termes com carallot o xitxarel·lo (sinònim de chiquilicuatre), que podrien tenir el mateix èxit social que els originals castellans. O més i tot. Però si els guionistes de can Buenafuente no comparteixen aquesta sensibilitat per buscar-los, ja pot anar-se’n queixant. El problema no és la castellanització d’alguns termes sinó el to general del català. Molts mallorquins han interioritzat un munt de castellanismes com loco i, en canvi, fan anar una llengua riquíssima. El problema és ser carallot. O carallet: “persona sense esperit, poc espavilada”.

Màrius Serra. Avui, 21 de febrer de 2009

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma