La veu de Blossom Dearie

Les necrològiques que es publiquen als diaris són l’antesala de l’oblit. ¿Va ser Josep M. de Sagarra qui ho va escriure? Si no va ser ell, era algú de la seva quinta. En aquella època en què la informació arribava més lenta i escassa, l’encertava de ple. Avui dia, no obstant, fa la impressió que passa a l’inrevés: els obituaris rescaten la memòria de certes persones. Ha estat el cas de la pianista i cantant Blossom Dearie, que va morir dissabte passat a Nova York, als 84 anys. Va morir de mort natural, deia la necrològica de The New York Times. Va gravar el seu últim disc l’any 2000 i, tot i que feia anys que estava retirada, els amants del jazz cantat, de Cole Porter, Jerome Kern i tants altres, la recordaran fàcilment. Blossom Dearie solia aparèixer en les antologies de grans dives del jazz, sens dubte gràcies a la seva particular veu. Cantava en un to molt agut, lleuger, adormidor, gairebé infantil, que sabia modular segons la cançó: a vegades era la noia ingènua que no comprèn els desastres de l’amor i a vegades la noia amb el cap ple de pardals que sap per intuïció que la millor companyia és la d’un milionari. Així cantava, per exemple, en aquella joia de l’enginy de Cole Porter que és Always true to you in my fashion (Sempre fidel a tu al meu estil).

Vivia al Village, a Manhattan, i dos o tres cops l’any feia una sèrie de concerts en un cafè. Acompanyada de dos músics, Blossom Dearie s’asseia al piano i disfrutava recordant les seves cançons preferides. En aquest pla la vaig veure jo, el setembre del 2001, al Danny Skylight Room, un soterrani amb una dotzena de taules, avui dia també desaparegut. Blossom va començar el concert amb una de les seves cançons fetitxe, I’m hip, que sempre em recorda el Je suis snob de Boris Vian. Va continuar amb aquella declaració enverinada que és I won’t dance i una altra perla del seu repertori Porter, Give him the ooh-la- la. Amb cada nou tema, els que érem allà ens transportàvem als feliços anys 20. Bevíem còctels i ens oblidàvem de la resta del món. La festa va acabar amb una cançó sensual, Peel me a grape: “M’ha vingut gana, pela’m un raïm. Distreu-me, xampanyeja’m...”. A la sortida, encara que sembli un tòpic, la nit a Nova York era de vellut.


Jordi Puntí, El Periódico, 14 de febrer, 2008

'>

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma