dimecres, 18 de febrer de 2009

Llibre de Meravelles

A l’inici d’aquesta esplèndida novel·la que és L’encantadora de Florència, un polissó que s’ha amagat en un vaixell pirata és descobert i portat davant del capità. Veient el perill de mort, el noi sap encisar el pirata amb els seus trucs i aquest li acaba ensenyant els tresors que porta a bord. Aleshores el narrador ens descriu les meravelles, entre les quals hi ha “un llibre hexagonal relligat en pell de Terra Santa”, “un dels ‘segells’ críptics de la civilització de la Vall de l’Indus” o “un diccionari de la llengua desapareguda de l’istme de Panamà, els parlants de la qual s’havien extingit amb excepció d’una vella que ja no podia pronunciar bé les paraules perquè no tenia dents”. Vet aquí un bon exemple de l’habilitat narrativa que Salman Rushdie desplega al llarg de la novel·la. N’hi hauria prou referint-se a la llengua de l’istme de Panamà per convocar un aire de llegenda, però ell sap reblar l’efecte (i alhora subjugar-lo) amb una anècdota burlesca: queda un parlant, sí, però és una vella sense dents.

En un primer nivell, L’encantadora de Florència funciona sobretot com una novel·la històrica d’aventures. Les pàgines van plenes dels ingredients del gènere: princeses i mariners, secrets i miralls, bordells i poetes, emperadors poderosos i encanteris de bruixa... Per fer avançar els fets, es confia a l’escenografia mítica d’Orient i a l’oralitat més tradicional --relats dins de relats, la fabulació com a argúcia per sobreviure, a l’estil de Shehrezade--. Hi ha un altre nivell de lectura, però, que neix de l’enginy verbal, la consciència postmoderna sobre el material que s’està narrant i l’encert d’ancorar una ficció en uns personatges reals i un context històric. La novel·la, doncs, se situa en un període breu en què els focus culturals d’Occident i Orient van viure compassats l’interès per les passions humanes enfront del control religiós. Som al segle XVI. Mentre a Florència Llorenç de Mèdici defensava la cultura i fra Savonarola cremava a la foguera, a l’Índia l’emperador mogol Akbar alçava la ciutat de Fatehpur Sikri, s’envoltava de savis per provocar el debat (entre ells el jesuïta català Antoni de Montserrat) i es distingia per impulsar la tolerància religiosa. L’encantadora de Florència uneix aquestes dues èpoques a través del jove ros del principi, un florentí que arriba a la cort d’Akbar i gràcies a una revelació familiar (“sóc... el vostre oncle”) es guanya el dret a explicar-li la història de la seva nissaga. El jove narra aleshores la seva infantesa a Florència --hi surt el seu amic Maquiavel, que interessa molt a Akbar-- i alhora desgrana la vida d’Ulls Negres, l’encantadora, una descendent del mogols bellíssima, que va arribar a Florència fugint de les calamitats i amb les seves virtuts va magnetitzar el destí d’una pila de personatges (i amb ells, finalment, el del lector).

En un article de 1999, “Influències”, Rushdie explicava que algun dia el seu futur literari passaria per narrar la Florència de l’Alt Renaixement i la figura del “demonitzat” Maquiavel, “un dels casos de calúmnia més exitosa de la història d’Europa”. Ara, quan fa vint anys d’aquella fàtua que també el va demonitzar a ell, Rusdhie continua defensant-se amb la ficció, i de manera brillant.

Jordi Puntí. Ressenya de L’encantadora de Florència, de Salman Rushdie. El Periódico, 18 de febrer, 2009.

Cap comentari:

Entradas populares

Compartir