Sardanisme de risc

Quan algú es burla de la sardana, sabem que tenim davant un carallot. No dic una simple broma, una ironia enginyosa, sinó un menyspreu àcid, sistemàtic, borreguer i amb ínfules cosmopolites. A molts catalans, la sardana tant se’ls en dóna. A d’altres, els agrada i els commou. Sempre hi ha algú que, havent llegit “La cultura del catalanisme” de Joan-Lluís Marfany, ens adverteix que és una tradició inventada, com si això la situés a l’alçada del hula-hop. Totes les tradicions són inventades. Sense anar més lluny, el correfoc també ho és, junt amb el seu nom, i data dels anys setanta –si m’equivoco, que els diables o Llucifer mateix em corregeixin-. Sempre he cregut que s’hauria d’aixecar una estàtua eqüestre de l’home que es va inventar la tradició de la crema de Sant Josep. Probablement es deu a la creació feliç d’un canonge. Tant de bo algú s’inventés la tradició de, un dia a l’any, repartir pel carrer torradetes amb caviar (que en podríem dir el caviarot). De seguida es convertiria en una tradició entranyable, més popular que l’ou com balla.
Com que la van propagar els catalanistes, la sardana es va considerar suspecta de secessionisme i ha estat prohibida en moltes ocasions –no només durant els Jocs Olímpics de Pequín-, per tot de governadors civils complidors i zelosos de l’ordre. Entenc que representés un risc seriós per a la unitat d’Espanya i la pau social, amb els seus curts, llargs i saltirons. No és cap secret per a ningú que el tible, tocat amb vigoria, ens pot conduir a una revolta popular de resultats imprevisibles. Jo mateix, després de ballar una sardana, estic temptat d’armar un escamot i prendre Cerdanyola.

Fins no fa gaire, a mi les sardanes no em feien massa fred ni calor. Si arribava a una plaça on tocava una cobla, en ballava una o dues només pel dir de la gent –m’hauria sabut greu que algú em prengués per un ciutadà del món-. Però després de llegir l’esplèndid “Una màquina d’espavilar ocells de nit” de Jordi Lara (Edicions de 1984), em desperten més curiositat. Per aquesta raó, m’agrada sentir de tant en tant “Mans”, el programa de sardanes de Catalunya Ràdio. Però els seus horaris impossibles m’han empès a una vida erràtica. Com que “Mans” l’emeten els dissabtes i diumenges de sis a dos quarts de nou del matí, només tinc l’opció de mantenir-me despert amb l’ajut d’estimulants, tabac i anuncis de telebotiga, o bé matinar uns dies que, en teoria, hauria de descansar. Si algú m’observa que faig ulleres, responc: “Són les sardanes, que m’arruïnen la salut”.

Enric Gomà, Avui, 18 de febrer de 2009

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma