Sense vergonya

Aquesta setmana Mònica Terribas, directora de Televisió de Catalunya, va participar en un acte a l’Ateneu i, cosa estranya en un càrrec públic, va fer autocrítica. A internet (Vilaweb) se’n pot veure el vídeo. Entre d’altres qüestions, va parlar-hi de la llengua que s’escolta a la televisió, i que segons ella “reflecteix una cosa que passa al carrer: que el català s’està empobrint”. En gran part, va dir, perquè “estem molt més impactats que abans pel castellà en presència audiovisual”. Després va venir el mea culpa: “¿Hi ha revisions lingüístiques de tots els textos? Sí. ¿Hi ha conductors que no en fan cas? Sí. ¿Hi ha gent que li revises un text i l’endemà el diu malament? Sí”.

El diagnòstic és molt acurat, i està bé que es detecti, però em temo que no hi ha solució i ens espera un futur sense pronoms febles i barbarismes que no tenen desperdici. Pot ser que les errades es corregeixin en els programes gravats, però quan l’emissió és en directe, el locutor salta sense xarxa.

En el fons, la pobresa del català neix de dues impostures, una de personal i una d’institucional. La personal va lligada al que deia Mònica Terribas: la gent --i això no va pels immigrants-- no té cap vergonya de parlar o escriure malament el català en públic. La majoria no s’ho pren com una qüestió íntima, de dignitat cultural --cosa que no passaria amb altres llengües--. L’argument de dir que no van estudiar català a l’escola ja no serveix pels que tenen menys de 40 anys, però cada dia veiem rètols amb faltes i locutors joves que trepitgen la llengua. Tant els fa que sigui la seva eina de treball.

La impostura institucional està arrelada a la imatge que els polítics volen donar de Catalunya, i que en molts aspectes és una ficció i prou. Les institucions promouen una idea de normalitat, però sovint és pura façana. Sobretot que no decaigui l’optimisme, ens diuen. Que tothom representi el seu paper, estem millor que mai. Per servir d’exemple, la confusió comença per dalt: ¿algú llegeix els profunds articles que el president de Parlament, Ernest Benach, publica tot sovint al Mundo Deportivo? Són en català, sí, però s’imprimeixen amb faltes d’ortografia. Deu ser “un símptoma de que les coses van bé”, tal com escrivia ell mateix en un article.

Jordi Puntí, El Periódico. 21 de febrer de 2008

Amics, aquí podeu llegir un article recent d'Ernest Benach al Mundo Deportivo (11 de gener de 2009), no especialment desafortunat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma