dissabte, 28 de febrer de 2009

Terra de premis

Semblava una broma. El primer cop que ho vaig llegir, vaig pensar que era un article copiat de la revista satírica The Onion. Després vaig veure l’entrevista per internet i em va semblar un gag inèdit del Polònia. Però no, era la vida real. Resulta que la setmana passada l’Agència Catalana de Notícies va entrevistar Xavier Bru de Sala, president del nou Consell Nacional de la Cultura i les Arts. Durant la conversa, Bru de Sala va revelar la primera mesura que impulsarà el Consell: crear un nou premi honorífic. Ell en va dir “una distinció pròpia” i després ho va argumentar: “Si hem de procurar l’excel·lència, ha arribat un punt que la Creu de Sant Jordi..., està molt bé però té un cert aspecte de confeti. [...] Ara ja no se sap ben bé si és cultura”. Tot i que encara no estan definits els criteris, doncs, hem de deduir que el nou premi del Consell serà honorífic, ja que substituirà o completarà la famosa Creu, però això sí, sense confeti. Les rialles i les celebracions són per al populatxo, mentre que el rigor i l’excel·lència demanen pompes més serioses.

La impressió que fan les paraules de Bru de Sala és decebedora. En el vídeo, quan explica això del premi, té un aspecte cansat --res a veure amb la seva aparició al programa dels pastorets de TV-3, el Nadal passat-- i no transmet gota d’entusiasme. Ens van dir que la creació del Consell de les Arts havia de servir per ajudar els nous artistes, per mirar cap al futur, però en canvi la primera decisió que pren és premiar allò que ve del passat. D’acord que les trajectòries brillants poden ser un al·licient per als nous valors, però Catalunya viu una inflació de premis i el calendari cultural ja és ple de reconeixements d’aquest tipus, dels premis Nacionals als Ciutat de Barcelona, per dir-ne dos que els atorguen institucions públiques.

Des de fa uns quants anys, la cultura catalana s’està tornant necrofílica: sembla que es dediquin més diners i esforços a reviure les gestes del passat, ja sigui a través de centenaris, memorials o simposis, que a reivindicar els creadors del present. Potser és útil per mantenir l’autoestima col·lectiva, i més còmode, però a la llarga ens convertirà en una cultura embalsamada. Un dia se’ns glaçarà el riure i no sabrem per què.

Jordi Puntí, El Periódico, 28 de febrer, 2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir