Un Carnestoltes possible

Un dels escassos àmbits on no es celebra el Carnestoltes és la ràdio. Tampoc a les caixes d’estalvis, amb un sentit de la prudència que els honora, perquè veure el director de la teva sucursal disfresssat de Phantomas no seria gens tranquil·litzador. Però a les escoles, mercats, botigues, ateneus, esplais i tantes altres entitats no deixen decaure aquesta tradició, sense una raó no del tot clara. Potser en alguna ràdio, els empleats hi acudeixen amb màscares i vestits llogats a Menkes, encara que no és el més comú. No concebeixo Víctor Ollé, el tècnic de so de RAC1, recobert de mongetes verdes, disfressat de Jack i la mongetera. A tot estirar, uns reporters radien en directe la rua de la seva població, exultants perquè no s’han hagut de disfressar de transsexuals acabats d’hormonar. Però la ràdio, en ella mateixa, no hi contribueix amb l’enginy, la pedreria, la xaranga, l’alegria xiroia i la manca absoluta de ridícul que exigeix, amargament, el Carnestoltes. De petit em van disfressar de pastoret, amb espardenyes i samarra, experiència que em va retardar uns quants anys la comprensió d’alguns conceptes filosòfics.
Davant l’objecció que a través de la ràdio és impossible disfressar-se, respondria que no és ben bé exacte. A continuació, exposo com seria un Carnestoltes possible des d’una ràdio, proposta que faig de cara a l’any vinent, per si algú s’animés a recollir aquest guant: el Dimarts Gras, els locutors de ràdio es disfressarien amb altres ideologies o tarannàs que no són els seus habituals. Aquest dia –i només aquest-, Jiménez Losantos i els altres locutors de la Cope es tornarien moderats, conciliadors, comprensius amb el govern socialista, tot deixant entreveure unes insòlites simpaties per Zapatero i Joaquín Sabina (admeto que el llistó està alt). Per la seva banda, Carles Francino i els altres locutors de la Ser elogiarien amb admiració el PP, el saber estar de Rajoy i el corpus ideològic de Norma Duval. Les tertulianes feministes no considerarien tan imprescindible que la veu de la dona sigui escoltada ni es permetrien elucubracions gratuïtes sobre la intel·ligència i la sensibilitat de les dones. Els tertulians esportius demostrarien un interès inusitat pel Club Esportiu Júpiter, tot relegant el Barça a un segon pla. Per un dia a l’any, tothom deixaria en pau Joan Saura (encara que ell no se’n sabria avenir). I Duran i Lleida, dins del seu seny secular, es permetria alguna alegria sobiranista. L’únic problema és que potser ho voldríem cada dia.

Enric Gomà, "Avui", 25 de febrer de 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma