Asèpsia sentimental

A Catalunya Ràdio, els festius intersetmanals s’omplen de programes singulars. Perquè ens entenguem, els festius intersetmanals són aquells dies en què, per regla general, els nostres avantpassats s’amuntegaven en una processó solemne amb ciris, atxes i penons gremials, disposats a tot amb tal de no treballar. Jo també hi ha dies que, enmig d’una reunió desagradable o ensopida, m’entren unes ganes boges d’anar a una processó, encara que fos nocturna i amb espelmes degotant-me damunt del jersei. Però m’aguanto. Si tothom se n’anés de cop i volta a agrair alguna gràcia a Sant Judes Tadeu, el PIB se’n ressentiria greument. Cap multinacional no entendria un fervor sobtat dels seus empleats per Sant Antoni del porquet.
En cada festiu intersetmanal, “Fora de catàleg”, dirigit per Xavier Salvà, “recupera sense nostàlgia cançons oblidades”. Però, si no en tenen gens, de nostàlgia –i a més les havien aconseguit oblidar, potser a còpia d’analgèsics-, per què han de recuperar-les? Si ningú no les trobava a faltar –ni el seleccionador mateix-, no hi sé veure la necessitat. En un restaurant en què l’escudella i carn d’olla sembla feta amb guix i derivats del sofre, cap client no voldrà recuperar aquest plat. Entenc que si s’han triat unes cançons, és perquè algú les coneixia prèviament i va decidir que estaria bé recuperar-les. Si s’han escollit sense la més petita ombra de nostàlgia, haurien pogut seleccionar uns quants himnes de l’exèrcit tsarista. O aquells èxits oblidats de Queta i Teo. O “Yo soy feliz con la gente del hampa”. O encara, per assegurar-se l’asèpsia absoluta, un disc d’acudits txecolsovacs.

Abans la gent tenia nostàlgia de temps passats, de Kubala, de Míliu i Toreski, de la Mistinguett. Fins i tot d’una tieta molt enraonadora i d’una pana a Monegrillos –la nostàlgia torna l’espantós entranyable-. Sentien nostàlgia sense avergonyir-se’n, com sentien ràbia, tristesa o desesperació. Ara, la nostàlgia pateix una demonització, se l’acusa de llefiscosa i estovada, indigna d’un home com cal. Per defugir els perills del sentimentalisme, el més indicat, segons sembla, és evitar els sentiments. Cal, doncs, arrencar la nostàlgia de soca-rel, tret de la que puguem sentir per John Lennon –d’ell, s’accepta i s’aplaudeix, perquè ens guiava cap a la pau i l’harmonia universals o una cosa semblant-. Quan, sense nostàlgia, jo no em veig amb cor de tornar a sentir “Pajarillo volador”, una cançó que, si no n’hi poses una mica, només té sentit que la recuperin pels altaveus de Guantánamo.

Enric Gomà, Avui, 11 de març de 2009

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma