Col·loquial?

Fullejo el Diccionari del català col·loquial publicat per Enciclopèdia Catalana en associació amb el grup radiofònic Flaix de Miquel Calçada i Carles Cuní. Hi consten les solucions adoptades davant del micròfon pels locutors d’unes emissores adreçades als més joves. La bona notícia és que moltes de les solucions proposades funcionen. La dolenta és el punt de partida: es confirma que l’argot (jove) del català d’avui és l’espanyol. No un català empobrit o deteriorat, sinó l’espanyol directament. També hi ha una certa influència anglòfona, és clar, però el xàfec hispà és tan copiós que l’única solució sembla obrir el paraigua i trobar equivalències admissibles. Això és el que fan els autors del diccionari, compilat per Jaume Salvanyà i revisat per Carles Riera i Josep Ruaix. S’enfronten al cotarro, l’empollon, a l’igual, liar-la, agafar el tranquillo, un xupito o les xutxes, i proposen la tropa, el repel·lent, pots comptar, fer-la grossa, dominar, un didalet o les gominoles. És una tasca lloable, però alhora resulta descoratjador que un diccionari teòricament dedicat al català col·loquial sigui en realitat un diccionari bilingüe.

Màrius Serra. Avui. 28 de març de 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma