Dedicatòries

Quan vulgueu fer patir un escriptor, porteu-lo a una llibreria de segona mà. Aquella acumulació de llibres abandonats i polsosos, que han arribat a vells sense ser llegits la majoria, li provocarà un malestar familiar, congènit. Serà com si oferíssiu a una vaca la visita turística d’un escorxador. La majoria d’escriptors que freqüenten les llibreries de vell hi troben exemplars dels seus llibres. És inevitable que els agafin dissimuladament i mirin a quant es cotitzen. Els optimistes, aleshores, hi veuen una segona oportunitat. Els pessimistes solen triar entre dues opcions: o bé compren el llibre, per estalviar-se l’escarni, o bé l’amaguen al dessota de la pila i, mentre tornen a casa, desfullen una margarita imaginària per decidir si val la pena o no continuar escrivint. Sempre guanya el sí.

Les llibreries de vell encara es reserven una tortura més refinada. A vegades s’hi poden trobar obres amb dedicatòries de l’autor escrites a mà. “A la X., com a prova de vint anys d’amistat incondicional”, coses així. Durant anys vaig sovintejar una llibreria del carrer Muntaner que saldava novel·les a bon preu. N’hi havia una d’un escriptor xilè que no la venien de cap manera. Sempre que hi anava, la fullejava per veure si era el mateix exemplar, i sí, l’era: l’escriptor xilè l’havia dedicat afectuosament a un crític literari. Fa poc vaig saber que l’escriptor havia viscut una temporada a Barcelona. En aquell mateix barri.

Vendre’s un llibre dedicat i no arrencar la pàgina en qüestió és una traïció que destrueix les relacions més sòlides. És coneguda la història dels escriptors Paul Theroux i V.S. Naipaul, que eren amics íntims fins que Theroux va trobar en una botiga un exemplar dedicat a Naipaul del seu puny i lletra. Des d’aleshores van ser en enemics íntims. Però la història més lamentable me la va explicar un amic de Gal·les. El protagonista és un poeta anglès: un dia va entrar en una llibreria i va trobar-hi un exemplar del seu primer llibre, aquell que li havia fet més il•lusió publicar. Tot fullejant-lo, va cridar-li l’atenció una pàgina amb la seva lletra. Era la dedicatòria. Hi deia: “Al pare i la mare, amb amor”.

D’aquí unes setmanes arribarà el Sant Jordi i els autors firmaran llibres sense parar. Per si de cas, ja poden afilar l’enginy.

Jordi Puntí, El Periódico, 7 de març de 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma