dilluns, 23 de març de 2009

A favor de Johnny Marr

Steven Patrick Morrissey, més conegut com a Morrissey, complirà 50 anys al maig i potser per celebrar-ho acaba de treure disc, Years of Refusal. Morrissey apareix a la portada amb un nadó a coll i una mirada desafiadora. Bé. Em temo que aquest serà un article a contrapèl. La qüestió és que he escoltat l’àlbum en aquest invent anomenat Spotify i m’avorreix. En la majoria de cançons, la seva veu queda difuminada per uns ritmes anodins i repetitius, que es perden en estridències per dissimular l’escassetat d’idees. Només en salvaria un parell de cançons, When I last spoke to Carol i Sorry doesn’t Help, i totes dues em semblen pàl·lids records del primer Morrissey. Els que vam créixer escoltant The Smiths vam haver de fer un exercici de reciclatge quan el grup es va separar. En els seus dos primers discos, Morrissey ens ho va posar fàcil perquè va apostar per la continuïtat. Els arranjaments de Vini Reilly s’adaptaven màgicament a la seva veu. A poc a poc, va marxar per altres camins...

En general, quan una parella se separa, els seus amics han d’escollir quina de les dues amistats seguirà conservant. Amb els anys he comprès que jo vaig escollir el guitarrista Johnny Marr. Per això ara, quan només es parla de Morrissey, volia reivindicar-lo, i no només perquè segueixi escoltant sovint Oscillate Wildly, l’única cançó de The Smiths que era instrumental. Des que va deixar el grup, Johnny Marr ha col·laborat en desenes de projectes com a músic d’estudi i ha creat alguns grups. Electronic va tenir el seu moment i tres bons discos. Potser Johnny Marr & The Healers no passarà a la història, però un sempre troba el seu segell en el que fa. Aquells arranjaments cristal·lins de guitarra li donen un estil propi. A més, és un artista versàtil i ha col·laborat amb gent tan diversa –gairebé antagònica– com The The, Pet Shop Boys, Bryan Ferry, Kirsty McCall, Neil Finn o Beth Orton, amb aquella meravella anomenada Concrete Sky. A diferència de Morrissey, que busca estructures musicals que s’adaptin a la seva veu, Johnny Marr presta la seva guitarra a qui li agrada i el redefineix. El mou la curiositat, la novetat, com mostren els seus últims treballs amb The Cribs o Modest Mouse. La seva música va per davant de l’edat. I em sembla que no hi ha cap elogi millor.

Jordi Puntí, El Periódico, 21 de març de 2009.

Aquí el vídeo de Concrete Sky, de Beth Orton, cançó escrita per Johnny Marr, i on ell mateix fa veus.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir