Free of COPE

A Madrid ha sorgit un moviment de taxistes que es declaren en contra de la COPE. Porta per nom Free of COPE Taxi Clú (clú com carné i chalé). Es veu que aplega uns quants taxistes que aspiren a combatre l’estereotip clàssic del taxista. Pel que dedueixo, els seus integrants no es deuen permetre l’habitual “Jo això ho acabava en quatre dies”, tant referit a ETA com a l’atur, la immigració il·legal i, si molt convé, la febre equina. Res, doncs, de “Tots els polítics són uns xoriços” i “Perquè Espanya és el país de l’enveja” (“Vostè no sap com està Finlàndia”, els replico jo). Tampoc no deuen recórrer a aquell argument, quan els contradius, que t’etziben per sorpresa: “Sàpiga que jo sóc un notari de l’asfalt”, com si aquestes oposicions al quitrà els donés més autoritat.
El dimecres 11 de març, els membres de Free of COPE Taxi Clú es van citar amb aquesta consigna misteriosa –tradueixo-: “Reunió de comandos Free of COPE. Lloc: el de sempre. Hora: la de sempre. Punts a tractar: resistència i estratègia”. Tenia intenció d’acudir-hi com a observador, però amb aquestes coordenades hauria acabat a Chicote –resistència a partir del quart còctel, estratègia per arribar a l’hotel sense anar per terra-. Fan bé d’actuar sota un secretisme estricte, sempre s’hi podrien colar taxistes delators, espies, revisionistes. Per aquesta raó actuen com guerrillers, inspirant-se en els partisans iugoslaus. Desconec si a Barcelona opera un moviment semblant. Em guardaran de mentir, però diria que en aquesta ciutat és menys corrent que els taxistes escoltin la COPE. Fins i tot de vegades he de demanar que la posin. No sempre me’n surto i em veig forçat a escoltar Catalunya Música, amb aquells locutors hipotensos.

No em fa perdre la son que molts o uns quants taxistes sentin o no la COPE –per a ells van el pollastre i César Vidal-. Allò que més m’agrada de Free of COPE és la lluita dels integrants d’un col·lectiu per combatre l’estereotip que pesa damunt seu. No és freqüent que els banquers lluitin contra l’estereotip de l’avarícia i els guanys astronòmics a costa dels seus clients. Ni els directors de cinema contra l’egolatria. Ni els homosexuals contra els tòpics gais. Ni els barcelonins contra l’embadocament per l’Empordà. Que uns taxistes combatin el seu estereotip –cada dia més irreal- els converteix en autèntics herois del nostre temps. Friso per anar a Madrid, encotxar-me en un taxi d’aquests i que el taxista em deixi anar: “¿Qué quiere que le diga? Es una lástima que Cataluña no sea independiente, porque tendría su aquel”.

Enric Gomà, Avui, 25 de març de 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma