dijous, 5 de març de 2009

Persones humanes

Per raons de feina, acabo de llegir Les bostonianes(1886) de l’escriptor nord-americà Henry James. Què fa una novel·la escrita per un autor volgudament elitista amb un estil de vegades tortuosament entortolligat, a la contra de la DIRECTA? Doncs, el llibre parla d’un problema greu que afecta tots els moviments socials haguts i per haver. En concret, parla del moviment feminista del segle XIXi no hi ha dubte que James està del tot d’acord que les dones s’organitzin i que lluitin pels seus drets. Ara bé, no se’n pot estar d’assenyalar els punts dèbils de les protagonistes: la feminista més coneguda dels Estats Units s’ha convertit en una persona gelosíssima de la seva fama; la degana del moviment és una velleta ineficaç que ha perdut el contacte amb la realitat actual; la feminista renovadora no té cap sentit de l’humor i vol amagar els seus orígens burgesos; i hi ha una feminista carismàtica, encantadora, capaç de convèncer públics sencers de la justícia de la seva causa, que acaba enamorant-se d’un home reaccionari i masclista. Els personatges són ficticis, però tots tenen com a model una o altra feminista real de l’època de James. Més important, el conflicte que totes pateixen –entre la validesa de la seva causa i les limitacions de les pròpies personalitats– es pot trobar a qualsevol moviment social avui en dia, sense excepció. Com no? Qualsevol organització que vol promoure uns valors universals ha d’encarar-se, tard o d’hora, amb el fet que els éssers humans no ho som pas, d’universals. Som egoistes, temorosos, insegurs, autoritaris, dogmàtics, deshonestos, complaents, sorruts i desenesd’adjectius més que es poden resumir en un: inconsistents. I la inconsistència, per molt que rimi amb la paraula “resistència”, n’és gairebé l’antò-
nim. La solució? No sóc ningú per dir-ne cap. Sóc humà, jo...

Matthew Tree, La Directa, 04/03/09

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir