dilluns, 16 de març de 2009

Tapisseria cultural

Quan la cultura s’embolica amb cel·lofana, sembla una panera de Nadal. Encara que els continguts siguin suculents, amb l’eterna pinya americana, el torró d’Agramunt i una capsa de neules de Montblanc. Gairebé mai no duen, com abans, un pot de bicarbonat. Les teles hi tenen una tendència marcada, a servir la cultura amb distinció, sensibilitat i un toc delicat d’avantguarda, tractant-nos com escolars obedients. O com espectadors de la cadena Arte –una humiliació com una altra-. Sovint el programa cultural és un gueto selecte, on els autors es converteixen en creadors; una novel·la, en una proposta cultural; Gaudí, en el genial arquitecte; unes muntanyes russes de festa major, en una aposta pel risc i el vertigen. Fins i tot el circ –que és pols, serradures i nens marranejant-, es guarneix amb una aurèola de respectabilitat. Tot allò que havia aconseguit una certa vitalitat i sorpresa, s’encapsula en un to càlid i proper, sense espines, de consultori sentimental. Una simple historieta còmica –com “Anacleto, agente secreto”- adquireix un aire untuós i solemne. Perquè els tebeos també són cultura –ho va dir Eco i ho repeteixen els quiosquers-, en un intent desesperat per redimir-los de la diversió senzilla. A molts espectadors no els sobten gaire, aquests honors funeraris, perquè així és com ells entenen la cultura: un panteó monumental, amb prospectes per identificar les tombes principals. I bona part dels autors també s'hi senten còmodes, amb la complaença i els arpegis de lira. Un parnàs a mida, aliè a la confusió i el soroll del món real, que sempre és vulgar i contradictori – perquè, com vaig sentir un dia i encara no me n’he refet, “Nosaltres no som gent”-. Una cultura endreçada i polida, amb brigades d’estudiosos armats amb escuma seca Hurra. Els macassars, a joc. Els estampats, preciosos.

Enric Gomà, Time Out, 19 de març de 2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir