Un home i un cable

L’entrega dels Oscars, setmanes enrere, va ser una de les més sòbries dels últims anys. El presentador va ballar, va cantar i va deixar un parell de bons acudits. Els guanyadors van ser moderats i hi va haver poques escenes emotives. Pot ser que Slumdog Millionaire s’emportés tota l’atenció, però la cerimònia va tenir un estrany moment de bogeria. S’entregava el premi al millor documental i el va guanyar la pel·lícula Man on Wire, la producció britànica dirigida per James Marsh i que en els pròxims dies s’estrena a Espanya. El director va pujar a l’escenari i va fer el seu discurs, i llavors va aparèixer el protagonista –un senyor eixerit anomenat Philippe Petit– i va dir el següent: «El discurs més curt de la història dels Oscars: ‘¡Sí!’». Acte seguit, en 20 segons, va donar les gràcies, va fer un truc de màgia amb una moneda regalada per Werner Herzog i va realitzar malabarismes amb l’estatueta dels Oscars. Així és Philippe Petit, un sac de nervis apassionat i sense control, com deuen saber els que han vist el documental.

Man on Wire explica la història d’un somni delirant. A finals dels seixanta, encara adolescent, Philippe Petit ja era un expert funambulista. Llavors va llegir una notícia que parlava de la construcció a Nova York de dues torres altíssimes, el World Trade Center. «Un dia», va pensar en aquell moment epifànic, «penjaré un cable entre totes dues torres i el traspassaré». Van passar els anys. Les torres creixien. Van ser inaugurades. Mesos més tard, després d’enredar diversos amics i preparar-ho llargament, Petit va fer realitat el seu somni. Tot i que abans ja havia deixat altres proeses similars, com travessar les torres de Notre Dame de París, la travessia de les Torres Bessones el va portar a la portada del New York Times. Les imatges que ofereix la pel·lícula són impressionants. Fins que la policia va aconseguir fer-lo baixar d’allà, Philippe Petit va passar 45 minuts a l’aire, caminant i fins i tot ajaient-se en aquell cable penjat a més de 300 metres de terra. El film, que parteix del fantàstic llibre que ell mateix va publicar fa anys, Alcanzar las nubes (Alpha Decay), detalla cada pas d’aquella bogeria a través de la personalitat egòlatra, captivadora i fascinant d’aquell home genial. Veient-lo allà dalt, ballant en l’aire, t’adones que el que va fer era pura poesia.

Jordi Puntí, El Periódico, 14 de març de 2009

http://www.youtube.com/watch?v=EIawNRm9NWM

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma