dilluns, 23 de març de 2009

Una solitud massa dolorosa

Un dels motors de la ficció és la curiositat. En un primer nivell, el lector sempre llegeix per saber què passarà després, i després, i després, de manera que un artifici per lligar-lo és crear de bon principi una intriga. A Retorn a Brideshead, d’Evelyn Waugh, per exemple, un soldat que es troba enmig d’una operació militar, durant la guerra, va a parar a una mansió al camp. La visió d’aquell lloc on de jove havia sigut feliç, i que va definir-lo com a persona, li activa el record en forma de novel·la. A La dona del migdia, de Julia Franck (Berlín, 1970), aquest ganxo inicial és un pròleg prou atractiu i dramàtic per subjugar tota la novel·la. Som en algun punt del nord d’Alemanya el 1945, just quan ja és clar que els Aliats guanyaran la guerra. L’exèrcit rus controla aquella part del país. Una mare i un fill malviuen en una casa. La mare treballa en un hospital i més d’un cop és violada pels soldats russos. Mare i fill fugen en un tren que els porta a Berlín, però han de baixar-ne al cap d’unes hores en una estació perduda. Mentre esperen no saben què, la mare el deixa sol. “Torno de seguida, espera’t aquí”, li diu, però ja no torna mai més.

El tronc del llibre és un flash-back per explicar-nos la vida d’Helene, la mare, fins que arriba al moment de l’abandó. La novel·la es divideix en tres parts. La primera reconstrueix la infantesa d’Helene i la seva germana gran Martha en una família burgesa de poble. El pare és un impressor de renom i la mare és una jueva excèntrica, mig embogida, que menysprea la filla petita. El pare va a la guerra i en torna mutilat. El negoci, mentrestant, està en crisi. A la segona part, Martha i Helene se’n van a Berlín a viure amb una tia adinerada. Són els feliços anys vint, l’era del jazz i la cocaïna, les festes fins a la matinada. Mentre Martha prefereix la vida dissipada, Helene s’enamora d’un estudiant de lletres. La tercera part s’inicia amb un revés vital que la lliura a un home despòtic, afiliat al partit nazi. Ella li dóna un fill --el nen del principi-- i aquest fet la lliura de morir com a jueva que és. La guerra destrueix la vida familiar i aboca Helene a una situació desesperada. Tornem on érem al principi, amb el nen abandonat, i un epíleg final que vol posar les coses a lloc.

Amb La dona del migdia, Julia Franck va guanyar el Deutsche Preis. La seva visió panoràmica d’una Alemanya contradictòria ha fet que la comparin amb Günter Grass. Res a veure. Grass utilitza l’humor i la ironia com a elements corrosius, mentre que Franck és sempre massa seriosa. La seva prosa és d’alè llarg i trena molt bé històries i arguments. Les escenes corals i la descripció d’ambients és bona, així com els moments íntims i carnals, però la història d’amor resulta massa tòpica. A estones, sobretot a la tercera part, l’escriptura es torna cansada i morosa. Els elements històrics, que pauten el fons moral de la narració, s’introdueixen amb subtilitat. Julia Franck escriu com la nena més llesta de la classe, és aplicada i es fa llegir, però a la seva prosa li falta lleugeresa. Si cal buscar hereus de Günter Grass, llavors potser caldria traduir a Katja Lange-Müller, finalista al mateix premi amb Bose Schäffe (Ovelles dolentes).

Jordi Puntí, ressenya de La dona del migdia, de Julia Franck (Edicions 62), publicada a El Periódico, 18 de març de 2009.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir