Xarrup de bastó

L’altre dia, en un concurs de “Via lliure” de Marta Cailà, a RAC1, van demanar quina d’aquestes tres opcions és la correcta: xarrup, sorbet o gelat líquid. Una oient va trucar i va escollir xarrup. Va perdre, perquè el correcte és sorbet. La mateixa Marta Cailà va comentar que ella també fa servir xarrup i que a molts restaurants escriuen, erròniament, “xarrup de llimona”. Després va trucar un altre oient i va explicar que ell també hauria triat xarrup, perquè és el que diu sempre. Com tanta gent. Xarrup és una ultracorrecció que va néixer a partir de sorbete i en català es va adaptar com a xarrup. De seguida es va estendre com la pólvora en un motí d’Alcatraz. No van trigar a aparèixer veus doctes que van desaconsellar xarrup, argumentant que procedeix del sorbetto italià, que alhora prové del serbet turc. Per tant, la paraula correcta és sorbet, perquè no ve del sorber espanyol, sinó del turc. Així és com s’ha bandejat una paraula que la gent havia fet seva. En un concurs de ràdio en què es busca la correcció, no tenien cap altra opció. Però el que no acabo d’entendre és per què l’IEC es resisteix a recollir formes que són populars, encara que s’hagin creat per ultracorrecció, malentès o en una nit de borratxera a la Bodega Bohemia. Si després s’han difós i no fan mal d’ulls, es mereixen una consideració. Ara, tot d’oients de “Via lliure” arraconaran el xarrup i optaran pel sorbet. Com la guixeta, que es troba en terra de ningú. N’hi ha que diuen guixeta, d’altres, taquilla i els desmemoriats, daixonses. Però guixeta no es troba a cap diccionari i això la condemna. Fins i tot atur, als anys 80, es considerava una paraula d’ús inapropiat, s’havia de dir desocupació. El cel·lo, que és com el coneixia tothom, va patir un apartheid molt sever, se n’havia de dir cinta adhesiva. Però, en un rampell embogit de seny, es va acabar acceptant. La meri no ha tingut aquesta sort (és com es coneix a gran part del Vallès el pal de fregar, gràcies a una marca, Mery, de Joan Gunfaus, l’industrial de Terrassa dels anys 50 que va redreçar el poble català). Tampoc no s’accepta trebanqueta –creada a partir d’entrebancar- ni gansa -l’olfactiva, no pas una dona gandula (tots dos sentits alhora són devastadors)-. En català, quan apareix una paraula nova de creació més o menys popular i guanya terreny, com és xarrup, algú adverteix de seguida que no és correcta i se n’ataca l’ús com si fos pugó. Davant de tanta fumigació linguística, sempre penso: “Si no vols xarrup, dues copes”.

Enric Gomà, Avui, 4 de març de 2009

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma