Andaluseries

Si la decisió de la Federación de Entidades Culturales Andaluzas en Cataluña, que munta cada any la Fira d’Abril, l’hagués presa una altra entitat catalana en una altra direcció, se l’hauria acollit amb un munt d’articles enverinats. Per a la propera Fira d’Abril, que s’inaugura aquest divendres, la FECAC ha optat per una quota de música andalusa molt alta. La quota de música en català a la ràdio –una cançó de cada quatre, segons tinc entès-, es va rebre amb reticència i disgust. La propera llei del cinema marcarà una quota del cinquanta per cent de cinema en català i també ha incomodat un sector – el sector incòmode habitual, sempre a punt d’una síncope aguda.
Per la seva banda, la FECAC ha marcat la quota de música andalusa que se sentirà a la Fira d’Abril: el cent per cent. Això sí que és una quota: la quota total, absoluta, única. La quota Terminator. A una khaima d’una entitat catalano-marroquina, que s’havia incorporat a la Fira els darrers anys, des de la FECAC els han demanat que hi sonin músiques que enllacin les melodies magribines amb les andaluses (El morito Juan d’El Fary seria ideal). A la Federación de Entitades Latinoamericanas, els han suggerit que triïn melodies que expressin els ponts entre Llatinoamericana, Andalusia i Catalunya –som país convidat, com a la Fira de Frankfurt-. L’havanera ens englobaria a tots, segons els han indicat. Una altra opció també seria –la proposta és meva- Cachete, pechito y ombligo de King África (cantant d’origen argentí), que va aixecar molts ponts a banda i banda de l’Atlàntic i també entre Andalusia i Catalunya, sobretot de solidaritat i desesperació. Més units no podíem estar. Si algun dia hi hagués una caseta de l’Institut Francès, Carmen i els Gipsy Kings. A la de l’ambaixada dels Estats Units, amb tot d’agents de la CIA ballant sevillanes, Americanos de Lolita Sevilla (se’n recorden? “Olé Virginia y Michigan, y viva Texas que no está mal”). A la de la Federació Catalano-andalusa de Surfistes, Como una ola de Rocío Jurado. La més gran.
Si no han anat mai a la Fira d’Abril, no se la perdin. No se’n penediran. Però a la Fira d’Abril encara no s’han assabentat que la identitat és un concepte a la baixa, com asseguren els entesos. Sempre és la dels catalans, la que minva. A la Fira, no paren de ballar sevillanes i beure finos. Res de de música de discoteca a una o dues casetes escadusseres, perquè a l’exterior de la Fira n’hi ha moltes, de discoteques, segons la FECAC (argument que no s’aplica a les xurreries). Qui perd els orígens, perd la mançanilla.

Enric Gomà, Avui, 22 d'abril de 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma