Baloney, ja

Enlluernats, potser, per les imatges impressionants dels cops, calbots, clatellades, batusses, escomeses i escaramusses que van tenir lloc entre certs membres de la societat civil i els Mossos d’Esquadra, a Barcelona, fa bastants dies, em fa l’efecte que hem perdut una oportunitat –o potser només l’he perduda jo– de parlar a fons no només del Procés de Bolonya sinó de les universitats en si. Confesso que els meus coneixements de l’anomenat procés són més aviat minsos, però pel que me n’han explicat alguns dels mateixos afectats –uns estudiants, vaja– es tracta de fer que el sistema universitari europeu encaixi millor amb el món empresarial global; dit d’una altra manera, que aquell fabriqui empleats de qualitat per a aquest i punt. Ara bé, jo sempre havia donat per descomptat que la funció de les universitats mai no havia estat cap altra. Jo vaig anar a la universitat fa molt, però molt de temps, però encara em recordo dels crits de celebració dels estudiants en una festa de final de carrera, a causa de les ofertes suculentes que els havien fet segons quines multinacionals. Les universitats són així: hi vas, bàsicament, per poder inserir-te tard o d’hora en la classe mitjana-alta del país que sigui. Els que volen llegir molt i reflexionar i adquirir coneixements sense cap fi lucratiu, farien santament de passar de llarg dels campus i mantenir-se com puguin mentre vagin aprenent tot el que volen aprendre. Com és que els que diuen no a Bolonya (per cert, de la salsitxa que s’hi fabrica, els nord-americans han creat la paraula baloney: ximpleria) es queden tan curts i no diuen no a l’existència de les mateixes universitats? Els mitjans els titllen de radicals. Jo diria que més aviat pateixen d’un excés de moderació.

Matthew Tree, La Directa, 22/04/2009

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma