diumenge, 26 d’abril de 2009

El blues de la Boyle

Fa uns dies i en aquest diari, Toni Vall va parlar de la Susan Boyle, una escocesa famosíssima a la Gran Bretanya gràcies a la seva participació recent en un concurs televisiu en què es premien uns quants aspirants a cantants, alhora que es ridiculitza la resta. No sé si en Toni va plorar en veure l'actuació de la Boyle, però bona part del públic en directe, dos dels tres membres del jurat del programa i 23 milions d'espectadors, incloent-hi jo mateix, sí. Perquè ens va commoure, als britànics, veure com aquesta soltera obrera de 47 anys amb cos de llenyataire i una cara -com se sol dir en anglès quan no es vol fer compliments- com la part de darrere d'un autobús, va fer cas omís de les rialletes del públic i les mofes professionalment displicents del jurat i tot seguit es va posar a cantar "I dreamed a dream" (del musical Els miserables) amb la força de la Koko Taylor i la melangia de l'Etta James. Sospito, però, que les meves llàgrimes -com les de la majoria dels meus compatriotes- tenien unes fonts característicament classistes. Així mateix, els de classe treballadora s'enllagrimajaven perquè una persona que podria ser veïna seva s'havia tornat ben cèlebre contra tot pronòstic; els de classe mitjana sanglotaven per expiar la culpa que sentien per haver-la considerat -sent de classe treballadora- irrevocablament desgraciada, i els de la classe alta ploriquejaven d'orgull, en comprovar que la nació que es pensen que representen havia demostrat que fins el seu proletariat pot generar genis. De manera que ploràvem tots, mentre la Susan Boyle -una persona que viu sola i a l'atur i que mai no ha tingut cap marit ni amant i que ha esperat durant tres dècades perquè algú fes cas del seu talent immens- cantava victòria. La de ser, per fi, déclassée!

Matthew Tree, Avui, 24/04/2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir