dimecres, 29 d’abril de 2009

Espai Vidal

A El Cafè de la República de Catalunya Ràdio, cada nit Pau Vidal escorcolla les paraules. Gràcies a un sentit elemental de l’elegància, Vidal no s’envolta d’unes ploraneres que gemeguen desesperades i teatrals, mentre es donen cops al pit. Cal un optimisme vigorós, mariusserrejant amb bon estil, per parlar sobre llengua i no deixar-se arrossegar pels planys de rigor per la desaparició del català. Són molts els que van tot el dia amb el braçalet negre, darrere d’una sumptuosa carrossa mortuòria custodiada per un seguici de lingüistes guarnits a la federica. Potser el català desapareixerà algun dia, com el dàlmata o determinats plats de menuts, que també entranyen una visió del món única i irrepetible. Però seria bo que aquest moment no ens agafés redactant-ne l’esquela. Al català encara el matarem a còpia d’absoltes. Tampoc no hem de prendre com a model els directors generals de Política Lingüísitca, que no paren de cantussejar pertot arreu l’èxit de Salomé “Desde que llegaste (el càrrec) ya no vivo llorando (per l’extinció del català)”, però sense una mica d’alegria, enginy, astúcia i esperança, val més que ho deixem córrer.
Dia a dia apareixen paraules o expressions que ens inquieten, ens sobten, ens encurioseixen: cayuco, pandèmia, culo di ferro, parquet flotant, colesterol bo, caldo de ave (que és com dir estofat de mamífer). Quan José Barrionuevo va adjectivar de sicofanta a Pedro J. Ramírez, gairebé ningú no en coneixia el sentit precís. Potser tampoc no el sabia aquell camioner quan va cridar a un altre tot cordial “¿Qué pasa, talibán?” i l’altre li va respondre “¡Aquí, dando guerra!”. Paraules i expressions com aquestes, que irrompen de cop i volta i ens intriguen, són les que Vidal obre en canal i n’ensenya els budells i el cor, com si fos una granota disseccionada. Tot seguit Vidal cus la paraula i ens la retorna, perquè la diguem, l’escrivim o ens la tirem pel cap en una discussió arravatada sobre la mort imminent del català, el nostre esport nacional. Perquè les paraules no són res –només fulles mortes en un jardí esperant el rasclet- si no les fem nostres. Quan algú ens les explica amb vidalitat i bon humor, és d’agrair. Si el català mor algun dia, almenys gent com Vidal hauran animat el geriàtric amb els seus jocs de mans. Al revés dels zeladors i les infermeres estrictes.

Enric Gomà, Avui, 29 d'abril de 2009.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir