dimecres, 1 d’abril de 2009

A la bolonyesa

A les ràdios, han esclatat les ires contra els estudiants que protesten pel pla Bolonya. Se’ls tracta de friquis, de desinformats, de romàntics, de minoritaris, d’immadurs, de delinqüents (encara que els més radicals no són mai estudiants, sinó una gentussa que odia la llei, l’ordre i l’IRPF, tots ells uns antisistema contumaços, a mig camí del còlera i la mosca del vinagre). N’hi ha que duen caputxa, complement que ja se sap que serveix sobretot per fer mal, seguint l’exemple dels astuts frares caputxins. Se’ls acusa de dropos, d’insolidaris, d’il·lusoris. El que han de fer és estudiar i competir entre ells (ara entenc per què un company de facultat no em va deixar els apunts un dia que vaig estar malalt). S’han de preparar per obrir-se pas a la vida. Llaurar-se un futur. Convertir-se en homes de profit. La meva àvia no ho hauria dit millor.
Ja adverteixo que no em sembla una bona idea ocupar el rectorat durant quatre mesos (i l’acció dels Mossos d’Esquadra, desconec si executada amb l’excel·lència que persegueix el pla Bolonya, em sembla encertada). Tampoc no comparteixo que s’impedeixi el pas dels estudiants que desitgin anar a classe o a la cafeteria. Però menysprear ferotgement els estudiants contestataris, em sembla fora de lloc. Fins i tot se’ls ha arribat a reprotxar uns suposats defectes ben singulars: que si van mal vestits, que si porten grenyes, que si van bruts. I que toquin la guitarra. Totes elles són crítiques semblants a les que van rebre els Beatles en el seu moment.
També es repeteix dia sí dia també que el pla Bolonya és imparable, perquè és un projecte de la Unió Europea, que és un autèntic corró. Però el dret a la protesta dels estudiants descontents és legítim i, un tret remarcable, demostra un cert caràcter. Pitjor seria que es quedessin a casa –encara que fos estudiant i llaurant alhora-. Si el Tribunal Constitucional –un altre corró- deixa l’estatut fet un mapa, a Catalunya s’alçaran protestes indignades. Acatar mansament allò que et sembla perjudicial, injust o un error flagrant, no és cap indicador d’una societat saludable. Discrepar és un dret i expressar la discrepància, també (i als mitjans, que es pretenen plurals, no he sentit gaires veus anti-Bolonya). Malgrat que toquin la guitarra, la mandolina o la gaita. Tot i així, tinc la seguretat que, encara que els estudiants es tanquessin a la cuina del president Montilla (no voldria donar idees), el pla Bolonya s’imposarà i, vulguin no vulguin, els estudiants catalans seran a la bolonyesa.

Enric Gomà, Avui, 1 d'abril de 2009.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir