Poeta nacional

Entre els múltiples càrrecs al servei de la reina britànica n’hi ha un de molt particular: el poet laureate, que vindria a ser el poeta de palau. Aquesta figura es va instaurar el 1670 i s’ha mantingut fins avui. El primer beneficiat va ser John Dryden. Des d’aleshores, grans poetes com Wordsworth, Tennyson o Ted Hughes han mantingut el foc de la poesia reial. Però tot canvia, i fa unes setmanes, per primera vegada a la història, el poeta que està en el càrrec –Andrew Motion– va presentar la seva renúncia. De fet, va acceptar ser poeta llorejat només per 10 anys. Ara el període ha expirat i la corona no li troba un substitut. Segons Motion, el càrrec no és cap ganga. El seu sou era d’uns 6.000 euros anuals més una bóta de vi (una tradició) i durant aquest temps ha hagut d’escriure vuit poemes: entre altres, un per als 100 anys de la Reina Mare, un altre per al jubileu de la reina i un altre per al casament del príncep Carles amb Camilla. Apassionant.

L’ajuntament de Barcelona té una figura semblant –el Poeta de la Ciutat–, però, per la poca informació de què disposo, no exerceix. És un càrrec honorífic que es renova cada any amb el guanyador dels Jocs Florals. Potser hauria de ser la Generalitat de Catalunya, terra fèrtil en poetes, qui instaurés la figura del Poeta Nacional. Voluntaris no en faltarien, això segur, i Sam Abrams i els seus nois s’ho passarien bomba fent les llistes de candidats. Després el flamant Consell Nacional de la Cultura i de les Arts escolliria el més idoni. El càrrec seria vitalici, és clar, i el guanyador escriuria poemes per commemorar la vida política i social catalana: les visites de Zapatero, les celebracions del Barça a la plaça de Sant Jaume… (El poeta s’hauria d’esforçar considerablement, ja que un cognom com Montilla té una rima molt traïdora.) Així, a més, es recuperaria la figura del poeta popular. En el passat ho van ser Verdaguer, Sagarra, Carner… Els seus enterraments congregaven més gent que un funeral d’Estat. Espriu ho va ser sota el franquisme. J.V. Foix el va succeir ja en democràcia. Maria-Mercè Marçal va morir massa jove. Miquel Martí i Pol es va convertir en el poeta best-seller. Però des de la seva mort el lloc segueix vacant... És fàcil, n’hi ha prou amb 6.000 euros i un barril de vi.

Jordi Puntí, El Periódico, 11 d'abril del 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma