Que vénen els russos

Després de sis setmanes a l’estranger, torno a Barcelona i entro en una llibreria. Passejo entre taules de novetats i gairebé no reconec cap títol. En aquest mes i mig, abans de Sant Jordi, la pell de la llibreria s’ha renovat gairebé del tot. Sobreviuen els èxits de vendes i les apostes de cada editorial es donen cops de colze per obtenir una mica de visibilitat. Al final sempre triomfen els mateixos, però a una setmana del gran dia hi ha tres llibres que em criden l’atenció. Els tres són d’autors russos. I d’editorials independents. El primer és La zona, de Serguei Dovlatov (LaBreu Edicions). És la primera vegada que aquest autor es publica en català i es fa amb un dels seus textos més emblemàtics. Dovlatov, de la generació de Joseph Brodski, va néixer el 1941 i, després d’emigrar el 1978, va començar a publicar relats als Estats Units. Va morir a Nova York el 1990, consumit per l’alcohol. A La zona va barrejar ficció i autobiografia per explicar les seves vivències com a vigilant en un camp penal. Dovlatov genera entusiasme: els seus llibres, sempre recomanables, estan escampats per diverses editorials. Si m’atrau La zona, és sobretot perquè em van entusiasmar Los nuestros (Áltera), La maleta (Metáfora), La extranjera (Galaxia Gutenberg) i El compromiso (Ikusager). A tots hi llueix la prosa àcida, irreverent i desolada d’un individu que, com va dir Brodski, «no accepta el paper de víctima».

Dovlatov reconeixia entre els seus mestres Txékhov, però és probable que el seu gust per la paròdia també l’aprengués d’un altre compatriota menys conegut, Iuri Oleixa, de qui s’acaba de traduir Envidia (El Acantilado). Aquesta novel·la divertidíssima explica la història d’un empresari a la Rússia socialista que acull a casa seva un vagabund, encara que aquest l’hi agraeix amb un sentiment d’enveja. Nascut el 1899, el mateix any que Oleixa (i que Nabokov), un altre autor rus de gran ascendent literari es pot llegir ara en català: Andrei Platonov. Amb una prosa de gran estil, la seva novel·la Txevengur (Edicions de 1984) és potser la versió rural del mateix desencant social que Oleixa dinamitava al mitjà urbà. Platonov, Oleixa, Dovlatov: estaria bé que el dia de Sant Jordi es mantinguessin a les taules de novetats.

Jordi Puntí, El Periódico, 18 d'abril del 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma