Tot pagat

A Ona FM, cada matí de deu a dotze hi radien “La Vinyeta”, conduït per Luismi Martínez i Laura Pineda. De vegades l’escolto, perquè me n’agrada la combinació d’humor, frescor i irreverència (encara que si combinessin humor amb resclosit i reverència, també me l’escoltaria de gust). L’altre dia van enviar una reportera a preguntar als vianants qui consideraven que es mereixia el títol de català de l’any. Aquesta distinció s’ha anat guanyant un lloc en els nostres cors. Ja l’han obtingut Manuela de Madre i Pasqual Maragall, entre d’altres. També existeix el guardó d’espanyol de l’any i tard o d’hora tindrem l’europeu de l’any. Per últim, acabarem votant l’habitant del planeta de l’any. Temo molt que guanyaria Michelle Obama, per la seva elegància i simpatia. Entre el seguit de respostes, van aparèixer Vicenç Ferrer i la nedadora, com va dir una oient al·ludint a Gemma Mengual, amb aquesta passió pessebrística tan catalana (una sola figureta de cada). De sobte, una oient es va postul·lar ella mateixa com a guanyadora. Mare d’uns bessons, va declarar: “Tinc molta feina i ningú no m’ho recompensa, això. Ningú no em paga un duro”. Potser m’equivoco, però hi vaig entreveure el rastre d’una reivindicació que sorgeix de tant en tant en debats i tertúlies: la importància de valorar les feines domèstiques i, el punt que a mi m’intriga, la demanda que l’administració concedeixi una paga mensual a les mestresses de casa. Quan algú ho defensa, tothom acostuma a callar i es passa pàgina discretament (fora d’algun esperit progressista, capaç de tot, que s’hi adhereix entusiasmat). Però jo em pregunto com s’aplicaria: les dones solteres que treballen i viuen soles, també la rebrien? Passen l’aspiradora i fan la bugada com les altres, a més a més a hores intempestives. I els homes? Potser no treuen tan bé la pols, però alguns hi posen molta voluntat. Si tenen plantes, rebrien un plus de jardineria? Tenir fills o un animal de companyia, augmentaria la paga? Un gat valdria el mateix que una iguana o un nen que no creu? I totes aquelles mestresses de casa que tenen dona de fer de feines, no hi tindrien dret? En aquest cas, moltes optarien per tenir la dona de fer feines clandestina, fent-la passar als ulls dels veïns per una cosina de Múrcia –que les visita un cop per setmana (una pesada)-. Hi hauria inspeccions? L’inspector aixecaria l’estora? Anotaria en una llibreta observacions com ara “Només escombra per on passa la reina”? Tots ells, grans reptes per a la ministra d’Igualtat.

Enric Gomà, Avui, 8 d'abril de 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma