dimecres, 8 d’abril de 2009

Visionaris d'Amèrica

Una setmana després de l’atemptat contra les Torres Bessones, el setembre del 2001, vaig escoltar a la ràdio a Nova York la confessió d’un oient. D’ençà de la tragèdia, deia, ell i la seva dona encara no havien mantingut relacions sexuals: se sentien culpables de disfrutar mentre hi havia tanta gent que patia. La identificació em va semblar ingènua i exagerada, però tenia el seu què. De la mateixa manera que, històricament, les apagades de llum generals es tradueixen nou mesos després en un augment de la població, no és estrany que les desgràcies de gran magnitud social i mediàtica --terratrèmols, atemptats, inundacions-- acabin usurpant l’ estat d’ànim de les persones. La poesia de l’experiència en diu el correlat objectiu.

El punt de partida de Netherland, l’esplèndida novel·la de Joseph O’Neill, conté una identificació similar, tot i que més justificada. El narrador, Hans, és un holandès que treballa com a analista econòmic a Londres. El 1999, ell i la seva dona, una anglesa, es traslladen a Nova York i al cap d’un temps tenen un fill. Com que viuen a la part baixa de Manhattan, just després de l’atac de l’Onze de Setembre no poden tornar a casa i es refugien temporalment a l’hotel Chelsea. Aquest estat provisional acaba afectant els fonaments de la relació i la noia decideix tornar a Londres amb el seu fill. En un primer moment ella posa com a excusa el terror que sent davant la possibilitat d’un nou atac, però quan ell diu que tornarà amb ella, surt a la llum la insatisfacció amorosa. No, ell s’ha de quedar. El narrador escriu: “La misma vida se había vuelto incorpórea. Mi familia, la columna vertebral de mis días, se había desmoronado. Estaba perdido en un tiempo de invertebrado”. La identificació amb les Torres Bessones és efectiva.

El Nova York de després de l’atemptat és el paisatge moral en què el protagonista deambula desorientat. Si la seva “aflicció” esdevé més suportable, és gràcies a la galeria de personatges que conviuen amb ell a l’hotel Chelsea i, sobretot, a la seva afició per jugar a criquet. A través d’aquest esport, sense tradició a Estats Units i que només practiquen diverses minories ètniques, coneix a Chuck Ramkissoon. Chuck és un antillà ficat en mil negocis i que té el somni de construir un gran estadi de criquet a Nova York. Hans, que és l’únic jugador blanc del seu equip, ens va narrant els replecs d’aquesta estranya amistat. Com a contrapunt al dia a dia, llegim també un report dels seus viatges a Londres, per refer el matrimoni, i els records de la infantesa a Holanda que li suscita el criquet.

Amb aquests materials, Joseph O’Neill trena una brillant reflexió sobre la identitat i les dificultats d’adaptació. ¿Què ens defineix millor, el lloc on vivim o el lloc on hem nascut? Chuck representa l’immigrant que vol assimilar-se a qualsevol preu per formar part d’una idea d’èxit. Hans, en canvi, lluita contra la sensació de fracàs. El seu relat manté sempre un to entre líric i escèptic, i només el personatge de la seva dona --malhumorada i cruel-- resulta una mica esquemàtic. Escrita amb un gran virtuosisme estilístic, d’arrel tradicional, Netherland va ser una de les novel·les de l’any a estats Units i també ho podria ser aquí.

Jordi Puntí, ressenya de la novel·la Netherland, de Joseph O'Neill (El Aleph). El Periódico, 8 d'abril de 2009.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir