Antonio Vega i les seves cançons

Hi ha articles que els dus al cap durant anys, esperant que el moment d’escriure’ls no arribi mai. Aquest n’és un: a l’última dècada, diria, em vaig preparar quatre o cinc vegades per elogiar la figura artístics d’Antonio Vega, cada cop que la seva vida de ionqui l’acostava al caire del precipici, però al final sempre resistia. Aquest cop no, i el dimarts passat el seu cos va dir prou. Ara ens quedaran les seves cançons com a record, les que va il·luminar als anys vuitanta amb Nacha Pop i als noranta en solitari.

Escriure sobre Antonio Vega és una pàl·lida manera d’agrair-li tots aquells himnes que van marcar als de la meva generació, totes aquelles hores en què van funcionar com un vincle entre el món i un mateix. La col·lecció és impressionant: Asustado estoy, Lucha de gigantes, Chica de ayer, Una décima de segundo... Les escoltàvem i ballàvem cada cap de setmana a l’Hangar, el Be Negre, el Traffic, la Cabina --bars mítics de la plana de Vic-- i avui dia continuen dins el meu cap, intacta la seva càrrega de consciència juvenil. “Ocho letras: realidad, dura para masticar”, ens advertia a Grité una noche.

El dimecres, en aquestes pàgines, Loquillo ens recdordava que Sabino Méndez, Carlos Urrutia, carlos Berlanga i Antonio Vega són “els quantre magnífics”, els compositors que van definir la música pop a l’Espanya de la democràcia. Jo hi afegiria Santiago Auserón i Radio Futura, encara que només sigui per inclinar la balança del cantó dels vius. Si Gabinete Caligari i Loquillo cantaven amb xuleria i ens arrossegaven cap al descontrol, Nacha Pop i Radio Futura introduïen una forma de reflexió. Et permetien tancar-te en tu mateix i no sentir-te del tot malament. Aquesta reflexió va créixer cap a la maduresa quan Antonio Vega va començar la seva carrera en solitari. En la fondària de les seves paraules, tal com s’escolta a Se dejaba llevar por ti, Tesoros, El sitio de mi recreo o Esperando nada, s’hi advertia ja aquell titubeig vital que mai no el va abandonar. Ho vaig comprovar el 1994, quan el vaig veure en directe al Zeleste i a l’escenari va aparèixer aquell noi trist i solitari --tal com l’apodaven els seus amics en un disc d’homenatge de l’època--. “De nieve, huracán y abismos…, el sitio de mi recreo”, cantava amb una veu fràgil. Pell de gallina.

Jordi Puntí, El Periódico, 16 de maig del 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma