Cançons per a un triplet

Dijous passat, mentre els herois de Roma arribaven a Barcelona, jo sortia en un vol cap a Munic. Ja a l’aire, vaig mirar per la finestra i vaig veure de lluny la silueta descendent d’un avió i em vaig imaginar que eren ells. Era poc probable, però em va agradar aquesta comunió aèria, i els vaig saludar, davant la sorpresa del meu veí de seient. En aquell instant em vaig adonar que m’allunyava del centre del món. Marxar a aquella hora de Barcelona significava, sobretot, anar a un lloc on no hi hauria la Copa d’Europa guanyada pel Barça. Per pal·liar l’efecte, vaig tornar a fullejar els diaris del dia. Vaig rellegir les cròniques (Josep M. Fonalleras plorant com un nen) i em vaig recrear en les fotografies de la victòria. Preciosa, per exemple, la imatge de Reuters publicada en aquest diari, en què Messi vola després de rematar de cap –ha passat un segon– i el porter Van der Sar, que ja sap que no hi arribarà i serà gol, obre la boca i fa cara d’haver vist un fantasma, el de la derrota. Llavors, per crear encara més atmosfera, vaig connectar el meu iPod i vaig buscar una playlist per celebrar el triplet.

L’espectacle de la Champions està lligat des de fa anys a una banda sonora, que té en el We are the champions la seva ensenya. Sembla escrita per a l’ocasió. Ara entre nosaltres s’hi ha afegit una altra cançó de Queen: el Copa, Lliga i Champions adaptat per Crackòvia. Així mateix, el Força Barça de la Dharma ha trobat el contrapunt sentimental del Porto el Barça dins del meu cor, de Jofre Bardagí, Beth i companyia. Com que cap d’aquestes cançons és al meu iPod, en vaig buscar dues que han sonat molt aquests dies: Lovers in Japan i Viva la vida, de Coldplay. És cert que els britànics són una mica pseudosensibles i messiànics, però Guardiola els feia sonar al vestidor, i amb això ja n'hi havia prou. Seguint amb la playlist, vaig trobar la música perfecta: La Copa de Europa de Los Planetas, seguidors confessos del Barça. És un himne de quasi 10 minuts, que van gravar el 1989, i les trompetes orquestrals del final són idònies per celebrar la glòria de Roma. Vaig seguir buscant a la meva llista una cançó que encarnés l’esperit del Barça i al final vaig trobar la clau: Cruyff In The Bedroom. Així es diu aquest grup japonès, clònic de Yo La Tengo. Quan l’hostessa va anunciar que arribàvem a Munic, escoltava una cançó seva de títol profètic, Rondo. A aquella hora, a Barcelona, l’autocar ja s’obria pas entre la multitud.

Jordi Puntí, El Periódico, 29 de maig del 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma