A cops de vareta

Els dissabtes, passada la mitjanit, a Catalunya Ràdio emeten L’hora de les bruixes, unes entrevistes (només) a dones singulars. No em vull imaginar les ires furibundes que despertaria un hipòtetic L’hora del cabró (o boc), que és l’encarnació de Satanàs quan, amb aquella alegria, penetrava totes aquelles dones desequilibrades xisclant alhora en un aquelarre. Tot i que escolto de gust les entrevistes solvents de Santi Carreras, m’incomoda el veto a éssers humans a causa del seu zigot, sempre atzarós. Per tant, no hi convidarien mai el doctor Martí de Riquer ni un falsificador de moneda, per molt que fessin veu de falset. L’exclusió dels homes s’accepta amb normalitat i, de vegades, simpatia. Si mai s’esquerdés el generador de Vandellòs, intueixo que no se’ns permetria l’accés a alguns refugis nuclears, encara que portéssim Mrs. Dalloway sota el braç. A L’hora de les bruixes, hi han entrevistat una camionera –interessant, perquè no n’hi ha gaires- i una llevadora –un parterot hauria sigut més singular-. Un traductor, tant li fa que sigui home com dona o transsexual (menys, ja no els poden pagar). Ara bé, el que no entenc és això que elles ens descobreixen “un món particular, on, sovint, s’ha de recórrer a fórmules magistrals i varetes màgiques”. Sincerament, m’estimaria més que una veterinària em curés l’ós formiguer empiocat sense haver de recórrer a la màgia negra. I una taxista, que em portés a Aragó amb Calàbria sense cap fórmula magistral, com ara trucar el taxímetre o fer-me l’avió.

Enric Gomà, Avui, 27 de maig de 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma