David Peace United

La saga de Harry Potter, les intrigues de Dan Brown, la trilogia de Stieg Larsson, el crepuscle aquell dels vampirs, la Barcelona en ombres de Ruiz Zafón… Els últims anys, els èxits literaris a escala mundial han estat cicles de novel·les, per això sorprèn que cap editorial espanyola hagi publicat encara el britànic David Peace. Nascut el 1967, Peace és conegut sobretot per una tetralogia de literatura policíaca, tot i que aquest adjectiu del gènere més aviat encotilla els seus llibres. L’anomenat Red Riding Quartet, integrat per les novel·les 1974, 1977, 1980 i 1983, gira al voltant d’un assassí en sèrie de nenes que als anys setanta va terroritzar aquella regió del nord d’Anglaterra. A més de la investigació policial, les indagacions d’un periodista li serveixen per retratar una època i qüestionar els mètodes corruptes de la policia. L’èxit de les novel·les es va traduir fa uns mesos en una bona adaptació televisiva en tres pel·lícules (ja apareguda en DVD), amb una atmosfera opressiva que recorda el millor David Lynch.

David Peace escriu d’una forma alhora senzilla i complexa, i la seva lectura és exigent –potser aquesta exigència és la que fa por als nostres editors, d’aquí plora la criatura–. El lector entra al llibre amb dubtes i al cap d’unes pàgines, si sobreviu a l’intent, la prosa l’envolta i es torna fascinant. És una escriptura entretallada, amb diàlegs ràpids i una tensió narrativa basada en la repetició i en la força del monòleg interior. Aquest estil tan particular és el segell de Peace i l’aplica a totes les seves obres, siguin policíaques o no. El 2006 va publicar un altre gran llibre, The Damned United. En aquest cas, la tècnica narrativa li servia per retratar la debacle de l’entrenador Brian Clough al capdavant del Leeds United el 1974. L’equip havia guanyat la Lliga l’any anterior i en 44 dies ell el va enviar a l’últim lloc de la classificació. Gràcies a l'estil de David Peace, el lector entrava a la ment de l’entrenador en aquell període turbulent. La seva adaptació també acaba d’arribar als cines. No hi ha dubte que aquest és el seu any.

Cada dècada, la revista Granta treu una llista on aposta pels vint millors novel·listes joves britànics. A la darrera edició, el 2003, David Peace apareixia al costat d’autors com Monica Ali, Toby Litt, A.L. Kennedy o Zadie Smith. Si la memòria no em falla, diria que Peace és l’únic de tots vint que no ha estat traduït entre nosaltres.

Jordi Puntí, El Periódico, 2 de maig del 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma