dissabte, 30 de maig de 2009

El dia de cada dia

A banda de caspós (mai seborreic) o tronat (carrincló i gastat, res a veure amb el títol, traduït a l’espanyol, de l’obra magna Una familia tronada), sobre algunes sèries de televisió es llança un altre adjectiu que reuneix tots els oprobis imaginables: costumista. No es pot caure més avall, si no caves un sot. Qualsevol dia Berlusconi serà titllat de polític costumista, avalat pel seu masclisme, corrupció i barroeria extremes. En televisió, el costumisme s’erigeix en la negació de l’ambició i el talent. Els crítics i els entesos el consideren altament repudiable, un gènere sense art, mecànic, merament imitatiu. (Sobre això de l’art, si el cinema se l’atribueix amb un morro que no se’l salta un gitano, no veig per què la televisió s’ha de revestir d’una modèstia digna de la venedora de mistos d’Andersen).
A mi, el costumisme no em desagrada gens. Si cito Robert Robert i Emili Vilanova, encara em respectaran una mica (tot el que data de més de cent anys adquireix una estranya honorabilitat, perquè és past i menjadora de professors universitaris). Però si em refereixo a Gent del barri, uns quants deixaran d’atansar-me la safata dels canapès als còctels, i si elogio Pelotas, ja no rebré la invitació per aquest còctel dels canapès. Em va agradar Pelotas, per mor del seu costumisme (se’n prepara una segona temporada). Un barri de l’extraradi, una gent de pocs calés, un club esportiu de pega i mastega. Només hi vaig trobar a faltar aquella xurreria a la sortida del metro. Què és La família Adams sinó un híbrid entre costumisme i monstruositat? De fet, tot costumisme és veladament monstruós. Què és Los Soprano sinó un creuament feliç entre costumisme i màfia novaiorquesa? Ben mirat, tantes famílies són costum, extorsió i xantatge. El costumisme és el gènere que millor reflecteix la vida. Tipificada, com la realitat mateixa.

Enric Gomà, Time Out, 28 de maig de 2009.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir