El pitjor paisatge

Tinc per costum escoltar les crítiques de televisió de Sergi Pàmies dels dilluns a El món a RAC1. Vehement, corrosiu i escèptic, no sempre hi estic d’acord, però m’agrada discrepar-hi. L’altre dia comentava El paisatge favorit de Catalunya de TV3, i va explicar per què es diu així i no, com repeteixen els que hi surten, El millor paisatge. Seria per evitar les protestes dels partidaris dels llocs desfavorits, fins i tot els que no triaria ningú ni sota els efectes del cascall. Així, ens estan dient: els paisatges seleccionats són els favorits de quatre famosos, però segurament José Luis Barcelona hauria triat el teu poble. Que ningú no s’hagi decantat per Parets del Vallès és només una casualitat. El 2008, a La Via Làctia de Jordi González, els espectadors van votar el poble més lleig de Catalunya. Va guanyar Lloret i aquesta victòria dubtosa va disgustar els lloretencs. Els entenc, però a mi el concurs em va semblar terapèutic: Catalunya ostenta una arquitectura salvatge i un paisatge sovint devastat. Mitgeres sense arrebossar, blocs descomunals, masies que cauen, torres elèctriques. Ja és sabut que els catalans ens estimem amb passió el nostre país, però si sortim a fer un tomb constatem que hi ha amors que maten. Des de l’aire i a còpia de postals, mirem d’oblidar tot el que hem arrasat tenaçment.

[Nota a peu de plana: demano disculpes al titular de la columna, el crític de televisió Toni Vall, per endinsar-me en els seus territoris. A canvi, jo no veuria amb mals ulls que ell escrivís sobre la Senyora Francis.]

Enric Gomà, Avui, 30 de maig de 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma