Ensolir?

Vaig a Sant Feliu de Llobregat a fer una conferència i en torno amb un verb que no coneixia: ensolir. Els meus amfitrions del Palau Falguera m’expliquen que ensolir vol dir agafar-se els dits, per exemple amb una porta o una finestra o un calaix, però sempre un dit. Mai, ehem, cap altre membre. A qui s’ensoleix li surt un sangtraït, anomenat ensolida. Per més que busco el mot per aquí per allà, no el localitzo enlloc. Ni al Coromines ni a l’Alcover-Moll. Només al Facebook hi ha un grup anomenat “Jo conec el significat del mot ensolir”, en el qual observo que el camp d’acció de l’ensolida s’estén per d’altres municipis propers, com Molins de Rei, Corbera de Llobregat, La Palma de Cervelló, Vallirana, Cervelló, Sant Just Desvern i Esplugues de Llobregat. Mai, però, a Sant Joan Despí (potser per la malèvola influència de TV3). Hi ha moltes poblacions que presumeixen de mots propis. Només cal anar a Badalona: micacos, badius, tornem-his... Però el que em fascina del verb ensolir és que no li conec parangó. Ell solet substitueix la locució “enganxar-se els dits”. En temps de crisi econòmica, l’emprenedor ha de lluitar per no ensolir-se.

Màrius Serra. Avui. Dissabte, 2 de maig de 2009

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma