Mesures expeditives

Al cap d’un any i mig que el diputat Joan Ferran declarés que “cal arrencar la crosta nacionalista de les emissores de la Generalitat”, som molts els que ens sentim decebuts i contrariats, perquè n’esperàvem unes mesures expeditives que, inexplicablement, no s’han aplicat. Ferran reivindicava que es digués el nom rotund i entranyable d’Espanya en comptes del vague i capciós Estat Espanyol. Encara que cada dia és més habitual sentir Espanya a les ràdios de la Generalitat, de vegades sense venir gaire a tomb, encara no s’ha anat prou a fons. En la locució del partit entre el Chelsea i el Barcelona que es juga aquest vespre, seria idoni que Joaquim Maria Puyal i els seus col·laboradors anessin dient de tant en tant “els espanyols no es rendeixen”, “el Barça contraataca amb tota la fúria del Dos de Maig”, “Messi i Eto’o, els Daoíz i Velarde del Barça”. Si els flaquegessin els referents espanyols (Hernán Cortés, Belén Esteban), sempre podrien contractar els comentaristes esportius d’Antena 3 perquè els alliçonessin sobre com s’ha de retransmetre un partit del Barça. Algun crit espontani de “Gibraltar, espanyol!” procedent de les grades dels seguidors culers animaria la retransmissió.
Pel que fa al País Valencià, cal recordar als redactors més desorientats o reticents que n’han de dir Comunitat Valenciana, segons marca el seu estatut, i el seu pernil, pernil de la Comunitat. Sobre la Catalunya Nord, el departament dels Pirineus Orientals, que és el número 66 de França. Quan es refereixin a les illes Balears, mai les Illes, perquè algun oient podria creure que es tracta de les Fèroe, unes illes que els exaltats esgrimeixen per reivindicar seleccions nacionals. De la llenca de l’Aragó on es parla català, la Franja de Llevant, ja que es troba situada a l’extrem oriental de la regió aragonesa. També seria bonic dir-ne la Franja del Sol Naixent, però potser Tamarit de Llitera agafaria uns aires massa exòtics. En qualsevol cas, mai cap redactor ni locutor hauria de fer servir el terme Països Catalans, perquè només provoca rebuig i desconfiança, sobretot entre gran part dels partits polítics catalans. Si algú considera que totes aquestes mesures són merament il·lusòries, només els demano que donin temps al temps. Amb uns quants comissaris polítics i unes circulars internes severes, n’hi haurà prou.

Enric Gomà, Avui, 6 de maig de 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma