Sempre a punt

Parlant de les celebracions dels èxits del Barça, a la tertúlia de El Món a RAC1, Vicent Sanchis comentava el caràcter dels catalans i, amb el seu esperit incendiari de traca i mocador, va deixar anar: “Del Garraf cap avall, tot són festes, bandes i alegria, i del Garraf cap amunt, la gent és tristona”. Contraposava l’alegria del sud amb la gravetat del nord, no va aclarir a causa de quins miasmes (potser del Llobregat?). Té Sanchis raó? Passat el desert del Garraf, tot és seny, correcció i ganivets de peix?
Diumenge, quan es va acabar el partit del Barça contra el Vila-real, em vaig acostar a Canaletes i m’hi vaig trobar una gernació entusiasmada celebrant l’empat del 3 a 3, cridant com uns energúmens (dit amb tot el respecte pels posseïts pel dimoni), fent voleiar banderes i bevent –alguns, més previsors, venien beguts de casa-. Tota aquella gent es resistia a anar-se’n a casa mansament sense vociferar una mica, botar o fer la figuereta. Posats a celebrar, tant és un empat com una victòria o un arròs covat. A l’hora de festejar, no ens moquem amb mitja màniga. Quan t’embales, t’embales, amb un cert risc d’escanyar-te amb la bufanda blaugrana (però tant és, tot pel Barça). La festassa tenia lloc en la decaiguda, grisa i llòbrega Barcelona, segons Sanchis. Aquells barcelonins ensopits i melancòlics, perquè calculo que no tots havien vingut de Reus, fingien i tocaven el cornetí amb desgana? No m’ho va semblar. S’alegren una mica més i acaben cremant el Cercle del Liceu (de bon rotllo).

Enric Gomà, Avui, 13 de maig de 2005.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma