Dóna'n la culpa al 'boogie'

Des del moment en què els iPhones de mig món van divulgar la notícia, la mort de Michael Jackson va dominar la informació i els fòrums d’internet. Les dimensions del mite popular es podien rastrejar en la mida i el gruix dels titulars. Les frases més utilitzades per classificar-lo eren “icona del pop” i “rei del pop”. Jo vaig buscar el titular del diari francès Libération, que se sol posar creatiu quan anuncia la mort d’algun famós, i no em va defraudar: “Michael Jackson, dernier thriller”, s’hi llegia. Jackson és potser el primer gran mite mediàtic que mor a l’era de Youtube, i tot l’arsenal de fotogaleries, cançons i vídeos es va posar en marxa per recordar-nos el seu pas per aquest món. Unes quantes hores abans havia mort la bella actriu Farrah Fawcett, però l’àngel de Charlie va passar irremeiablement a un segon pla. Segons Trends, el mesurador de consultes de Google, la frase més buscada durant moltes hores va ser “Michael Jackson died”. Només abans la seva presència a la xarxa havia viscut un moment més àlgid: el juny del 2005, quan va acabar el judici per les acusacions de pedofília i va ser absolt.

La controvertida vida del cantant es reflectia també en les opinions de la gent. Les mostres de dolor dels seus fans, irreflexives i passionals, contrastaven amb alguns comentaris sarcàstics. “Va demostrar que a Amèrica tot és possible, que fins i tot un nen negre pobre es pot convertir en una dona blanca rica”, deia algú en una llista de condols, mentre un altre el rebatia argumentant que era un ésser “torturat per la fama i per un pare maltractador”. Mentrestant, un tercer es preguntava: “¿És massa aviat per començar un rumor afirmant que en realitat no és mort?”.

Janis Joplin va morir als 27 anys, Lennon als 40 i Elvis, als 42. Jacko estava a punt de fer els 51. Potser ja era massa vell per morir jove, però diuen que els mites no tenen edat. A més, això és una cosa que ell ja va experimentar en vida: sense una infància de debò, va aconseguir creure’s la seva mentida i ser Peter Pan, el nen etern, al seu ranxo de Neverland. Jo recordaré el nen real que cantava All the things you are i el jove que va patentar el moonwalk cantant Billy Jean a la gala dels 25 anys de la Motown. Pel que fa al seu destí final, com deia una de les seves cançons: “No en culpis el sol, no en culpis la lluna, no en culpis els bons temps. Dóna’n la culpa al boogie”. I que cadascú decideixi què significa això del boogie.

Jordi Puntí, El Periódico, 28 de juny del 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma