diumenge, 21 de juny de 2009

"Ho sento. Sóc d'aquí!"

Quan era jove, m’agradava de guiar els turistes que em demanaven indicacions per anar d’un lloc a un altre de la ciutat. Aleshores els habitants de Barcelona encara no havíem quedat reduïts a la condició de figurants d’un decorat gaudinià i em venia de gust practicar idiomes amb gent de fora –encara que fos en una conversa gratuïta i fugaç. Amb els anys, però, vaig anar covant un recel sorneguer envers els forasters. Els pobres turistes es pensen que estan de vacances, però en realitat fan treballs forçats. Em divertia veient-los treballar. Quedava amb els amics per fer l’aperitiu al Triangle de les Bermudes, a la terrassa del bar Els Quatre Vents, a la cantonada de Mallorca amb Bailèn, i ens divertíem observant els tristos esforçats que, camí de la Sagrada Família, s’extraviaven davant del monument a Jacint Verdaguer. Perquè just allà on la Diagonal talla amb el Passeig de Sant Joan hi ha l’estàtua d’un home que Gaudí adorava. És precisament en aquest remolí de trànsit que molts turistes perduts t’aturen pel carrer amb cara de desconcert i amb el mapa ben desplegat et demanen on és la Sagrada Família. Hi són tan a prop que no veuen ni les grues que s’enlairen per damunt de les torres de Gaudí. Pocs es deuen preguntar qui és aquesta figura dreta que mira cap al mar fent una benedicció, aquest sacerdot de la sotana fumada pels cotxes que circulen nit i dia als seus peus. “És Jacint Verdaguer, poeta nacional de Catalunya, poeta de l’aurora ibèrica”, i si els turistes li preguntessin on cau el temple expiatori de Gaudí, segur que ell els guiaria des de les altures. Però quan algú se m’adreçava i em demanava direccions, els responia dient “Ho sento, no sóc d’aquí”. Aquest era el meu mantra. Feia com Bartleby, l’escrivent, que no admetia a tràmit cap interpel·lació. “Sorry. I am not from here”, deia al turista americà que em demanava per la Casa Milà o el Museu del Barça.

I en canvi, des de fa un temps als cambrers els he de recordar el contrari cada vegada que em porten la factura: “Ei, que jo sóc d’aquí”. He d’exhibir el meu passaport espanyol si m’assec en una terrassa de la Plaça Reial o prenc una consumició prop d’alguna tourist trap. “No em cobris l’ecotaxa. Jo no sóc turista”, els dic, però no sempre m’entenen, perquè cada vegada costa més de trobar cambrers que t’entenguin, tant si parles en català com en castellà. Davant d’aquesta absurditat, i cansat de dir mentides, he optat per dir a tothom el mateix, tant als cambrers com als visitants. M’assec igualment a la terrassa dels Quatre Vents i contemplo el desfici dels turistes que es perden al Triangle de les Bermudes, resseguint itineraris gaudinians com si circulessin per una pista del tot aliena a la vida dels barcelonins. I si algú encara té la barra d’acostar-se’m amb un mapa desplegat preguntant-me com es fa per arribar a qualsevol fantasia modernista, jo els senyalo l’estàtua de Verdaguer i els dic: “Pregunteu-ho a aquell senyor de la sotana. Jo no us hi sabria dir. Ho sento, és que sóc d’aquí”.

Bernat Puigtobella. 20 de juny del 2009.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir