dimecres, 10 de juny de 2009

Kafka a Buenos Aires

De Henry Roth a Saul Bellow, l’herència dels jueus que van emigrar d’Europa als Estats Units s’ha convertit en una de les principals tradicions literàries del segle XX. Aquella prosa que se situa entre el temps present i el de la memòria, com la definia James Wood, està obligada a dialogar amb els mestres del vell continent i al mateix temps l’actualitza amb les noves incerteses. Ara fa 50 anys, les històries de Goodbye, Columbus, el primer llibre de Philip Roth, ja fondejaven en el buit identitari que hi ha entre els dos mons. Autors recents s’han tornat a fixar en ens jueus que van emigrar cap a d’altres realitats: a El sindicat de policies jueus, Michael Chabon se centrava en una comunitat d’hassídics a Alaska, i Nathan Englander (Nova York, 1970) narra en la seva primera novel·la, Ministerio de Casos Especiales, el destí d’una família jueva al Buenos Aires de la dictadura.

Ministerio de Casos Especiales comença en un terreny de comèdia simbòlica i de mica en mica es va tornant un drama concret i terrible. Kadish Poznan és un jueu de classe mitjana, fill d’una prostituta, que té com a ocupació esborrar els noms de les làpides d’un cementiri de jueus proscrits. La seva dona, Liliana, treballa en una empresa d’assegurances i el seu fill, Pato, és un estudiant que sent repulsió pels orígens del seu pare. En un divertit gir de la narració, la parella es fa la cirurgia estètica per esborrar-se de la cara els nassos aguilencs de jueu. Som el 1976 i s’acaba de produir el cop d’Estat de Videla. És un encert que la família no visqui aquell moment amb terror. Kadish mira el futbol per la tele i Liliana va a treballar mentre uns soldats l’apunten amb la metralleta. L’únic element de distorsió és Pato: «És incontrolable», diu el seu pare. Setmanes més tard, els agents s’emporten el fill. La seva desaparició, com la de molts altres joves, es converteix en una missió per als pares i redefineix la novel·la. Englander ens situa aleshores, amb gran mestria, en un malson de ressonàncies kafkianes, amb els seus laberints burocràtics i les seves mentides oficials. Mentre anem avançant cap al desconegut, ressonen dues frases. «No hay manera de escapar», li diu Kadish al seu fill, referint-se a la condició de jueu. L’altra frase és el final d’El procés de Kafka: «‘Com un gos’, va dir, i era com si la vergonya l’hagués de sobreviure».

Jordi Puntí, ressenya de Ministerio de casos especiales, de Nathan Englander (Mondadori), El Periódico, 10 de juny del 2009.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir