dimecres, 17 de juny de 2009

La vella cançó

A l’autobús 17 de Barcelona, una dona grossa escolta la ràdio a través d’uns auriculars. Se’ls treu un moment i comenta a una amiga: “Escucho El Jaroteo, ¡cómo me gusta la música española!”. Pels que viuen en una altra dimensió de la Via Làctia, cal aclarir que El Jaroteo és un programa de música de Justo Molinero a Radio TeleTaxi. S’hi sent sobretot flamenc i copla (com es pot llegir a la web, Lo nostre). Això de nostre em recorda quan els redactors musicals de l’Sputnik, a TV3, a començament dels 90, parlaven de rock i pop nacionals. Em va agradar com ho va dir aquella dona, amb alegria i despreocupació. Però de seguida em vaig adonar que és molt improbable que una altra dona grossa com ella exclamés en veu alta: “Com m’agrada la música catalana!”. Podria estar escoltant Ràdio Flaixbac, posem per cas, una peça de Manel, Roger Mas, Pascal Comelade o Estanislau Verdet. Però totes dues músiques no són equivalents. Mentre que l’espanyola és identitat, orgull, festa i grans hits (l’enveja de la Unió Europea), a la catalana sempre se li retreu un entramat tenebrós de subvencions i quotes, a banda d’una qualitat execrable, fins i tot inadequada perquè ponguin les gallines a les granges avícoles (deuen escoltar molta copla i sarsuela). Sense l’obstinació perversa dels nacionalistes, ningú no escoltaria música catalana. Espontàniament, tots els catalans entonaríem de cor tot el dia Sin ti no soy nada. Fet i fet, molts catalans ja ho fan. Com m’agrada aquest mestissatge tan pur, tan nostre. Únic al món.

Enric Gomà, Avui, 17 de juny del 2009.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir