diumenge, 7 de juny de 2009

Què vol dir, benèfic?

Organitzo un concert benèfic d’avui en vuit a l’Auditori: Mou-te pels Quiets. Tindrà un format de lectura il·lustrada. Literatura, doncs, acompanyada de música, teatre, còmic, fotografia, videoart... al servei dels pluridiscapacitats. Aviat és dit. Espero que molta gent hi vingui i estic convençut que l’espectacle s’ho val, però no escric aquest article per fer-ne difusió. O no només. Qui hi estigui interessat trobarà més informació sobre l’acte, el cartell, els artistes i molts altres motius per gastar-se els 30 euros que costa l’entrada al blog del concert (moutepelsquiets.blogspot.com). Aquest article l’escric per explicar com és que organitzo un sarau benèfic i què carai entenc per beneficència. La resposta a la primera qüestió és la més senzilla de les dues. Organitzo el Mou-te pels Quiets per intentar retornar una mica de la molta energia que he rebut dels professionals que treballen amb discapacitats, als antípodes del glamour. Mon fill Lluís és un absentista de l’èxit. Un perdedor nat. Va néixer amb paràlisi cerebral (lamento la cruesa de l’expressió, però utilitzar la denominació oficial d’encefalopatia no filiada em sembla massa refistolat) i des dels nou mesos ha estat en contacte diari amb aquests professionals. Fins als sis anys a Nexe Fundació i els tres últims a l’escola Guimbarda. A casa, això ha estat clau per poder tirar endavant malgrat tot, i els ho vull agrair d’una manera concreta. En aquests moments em veig amb prou forces per retornar-los el que els dec i, com bé saben els jedis, quan la força t’acompanya cal aprofitar-ho. Fa vint-i-dos anys que publico, i mai fins ara no m’havia passat que els lectors d’un llibre meu m’escrivissin d’una manera tan massiva i intensa. Des del novembre, que és quan va sortir l’obra protagonitzada per mon fill, he rebut vora set-cents correus comentant-ne algun aspecte. Aquest doll d’energia ha estat determinant perquè se m’acudís muntar un acte que pretén omplir les gairebé dues mil butaques de la Sala Pau Casals de l’Auditori. Fa sis mesos que hi treballo.

De seguida vaig adonar-me que entrava en el territori estantís dels actes benèfics. I saber què carai és la beneficència ja resulta més complicat. El DIEC la defineix, ai, com “l’acció de fer el be, especialment entre els pobres”. Una definició de la vella escola que serveix tant per a la caritat cristiana com per a la solidaritat oenegista, tot i que es fonamenta en dos conceptes moralment ambigus: la bondat i la pobresa. El GDLC, en canvi, navega entre eufemismes políticament correctes per acabar dient el mateix: “Acció d’ajuda directa, permanent o transitòria, especialment material, als qui no disposen de mitjans suficients per cobrir necessitats intel·lectuals o materials bàsiques”. Ajudar els pobres, vaja. En el cas que ens ocupa, els pobres serien dues fundacions concretes que passen per problemes econòmics en l’actual context econòmic i, sobretot, la colla de criatures que assisteixen cada dia a aquests dos centres d’educació especial. I els benefactors, no només la gent que treballem en el projecte, sinó sobretot els amics artistes que actuaran de franc a l’Auditori d’avui en vuit, el gran prestigi dels quals permetrà, esperem-ho, que gairebé dos milers de ciutadans paguin l’entrada o col·laborin en la fila zero. Però, i ara arribem al moll de l’os, no per practicar objectivament la beneficència adquirirem cap mena de superioritat moral. Perquè la bondat, altrament tan desitjable per a la pervivència de la humanitat, no es compra “fent el be” públicament. Ni la pobresa, altrament tan rebutjable per a la supervivència de la humanitat, no es combat (només) amb les ajudes directes. Tot plegat, potser és més senzill: tenir l’impuls de moure’t, seguir-lo amb la màxima energia i, al capdavall, no donar-li més importància de la que té.

Màrius Serra. Avui. Diumenge, 7 de juny de 2009.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir