dilluns, 15 de juny de 2009

Talking Castelló Blues

Dimecres passat vaig anar cap a Castelló, on m’esperava en Carles Bellver, un autor injustament poc conegut al nord del Sénia, per bé que n’hi ha prou amb afegir .com al seu nom per descobrir qui és i com val la pena. De fet, un dels primers temes de la nostra xerrada conjunta davant els micròfons de la Llotja del Cànem va ser, precisament, el mur tan invisible com inexplicable –però efectiu– que priva un munt d’autors valencians de ser llegits també a Catalunya. Després de la xerrada, tant els ponents com el públic vam anar a una tasca, davant la qual amb una mitjana, vull dir un terç, a la mà, vaig escoltar com tothom es va posar a parlar dels problemes del país, el d’ells. Vaig tenir una sensació semblant, crec, a la que va tenir una cosina meva quan va visitar els Estats Units: tot i que s’hi parla el mateix idioma, t’adones ben aviat que estàs en un lloc del tot estranger per no dir estrany; i com si m’ho volguessin remarcar els meus amfitrions, em van etzibar: “Això no és Catalunya, eh?”. “No –van afegir–, aquest és l’únic lloc de tot Europa on el govern autonòmic està fent mans i mànigues per fer desaparèixer l’idioma ídem. On les editorials que publiquen en aquest idioma es mereixen una medalla tan sols pel fet d’existir. On, malgrat tot, el nombre d’autors en valencià no para de créixer: només a Castelló, ja n’hi ha una trentena. I això que aquí, res d’allò de la imaginació al poder –van recalcar–, aquí mana la mesquinesa”. Abans de marxar cap al meu hotel, on el president del País Valencià havia acabat d’allotjar-se arran d’un míting polític, en Carles em va avisar: “Ei, comprova els armaris, potser hi trobaràs algun traje que valgui la pena...”. I vam riure, perquè feia broma. En arribar a l’habitació, en tot cas, vaig regirar els armaris de dalt a baix. Res.

Matthew Tree, Avui, 07/06/2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir