Tot aixòs del català

“Amb en Franco, es vivia millor?”, pregunten Ivan Llensa i David Gelonch a COM Llevar-se, de COMRàdio. Tot seguit truca una senyora i respon que el que ella va viure són afusellaments, misèria i estraperlo (el kit postguerra). Després, sense venir a tomb, explica que fa uns quants anys va decidir parlar a tothom en català. Quan se li adrecen en castellà, ella els mira als ulls i els parla a poc a poc (sospito que acaben a l’Imperator). Si els agafés la mà o els donés dins un sobre la paga doble de Nadal, encara seria millor. La senyora aclareix: “Ho faig amb educació, no em vull imposar”. Els catalans mai no ens volem imposar, tenim el cor senzill i tendre com el d’una pastora portuguesa. Abans ens deixaríem electrocutar amb una torradora de pa que quedar com uns mal educats.
Per altra banda, cada dia és més freqüent trobar-se amb algú que et dóna permís: “Ya me puedes hablar en catalán, lo entiendo a las mil maravillas y me encanta, pero no lo hablo. Y eso que hace cuarenta años que vivo en Cataluña y me pirran los escaldums”. Em demano què hauria passat si el català no l’arriba a tornar lelo: ens hauria esperat en un carreró fosc amb un bat de bèisbol? Ens hauria deixat anar escurçons a l’ascensor? Però hem estat de sort. Cada dia n’hi ha més, del bàndol aquest, “El catalán me vuelve tarumba”. I com menys parlants siguem, més n’hi haurà. El català serà, com el penó de santa Eulàlia, una relíquia venerable. Tal com em va dir un home l’11 de setembre del 1977: “Hay que hacer país”. I jo, emocionat, li vaig respondre: “Y usted que lo diga”.

Enric Gomà, Avui, 10 de juny del 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma