dijous, 16 de juliol de 2009

Afusellant

La nit de dimecres, vaig abandonar uns moments la lectura de Wittgenstein per mirar el Bocamoll infantil. Es tracta d’una adaptació del Bocamoll que coneixem, perquè hi concursen criatures a cara descoberta. Aquest aspecte no és del tot irrellevant, començo a estar cansat de veure els rostres dels nens pixelats. Queden com un quadre de Paul Klee (no m’estranyaria gens que ara alguns pedòfils s’excitessin amb l’obra de Klee). En aquest Bocamoll especial, Espartac Peran segueix pilotant el concurs i el còmic Pep Plaza l’amenitza amb unes imitacions. També la companyia Chapertons hi exhibeix uns números amb pneumàtics, que es veu que han d’agradar a la canalla (així els nens que algun dia seran pagesos es preparen per quan hagin de cremar pneumàtics al mig d’una carretera). Però no vaig entendre per què Pep Plaza imitava Chiquito de la Calzada. Els nens concursants, que desconeixien aquest mestre malagueny de l’humor i del llenguatge, feien cara de paisatge. Com, dedueixo, tants i tants nanos que s’ho miraven des de casa. Si mai aquests nens veuen una actuació de Chiquito de la Calzada (Déu ho vulgui), diran: “Mira, aquest home imita el Pep Plaza del Bocamoll”. Per altra banda, tampoc no comprenc gaire com és que un còmic imita un altre còmic. Per regla general, s’acostuma a imitar polítics, artistes, escriptors, i se’n parodia la seriositat enravenada, els comportaments ridículs, la vanitat sense mida, mitjançant l’exageració i la sàtira. Un humorista que n’imita un altre em sembla inapropiat, perquè el resultat és que l’imitador afusella amb aquella alegria els encerts còmics de l’imitat. És com si un còmic imités Groucho Marx i es dediqués a reproduir, un per un, tots els gags de Sopa de ganso. O imités Gracita Morales en el seu paper de Sor Citroën, amb els diàlegs de la pel·lícula calcats (no cal). Fa temps, a la televisió, vaig veure un número d’un còmic que imitava l’humorista Eugenio: vestia com ell, enraonava com ell i repetia sense vergonya els acudits més recordats que solia explicar l’Eugenio (espero que la vídua o els hereus cobrin els drets corresponents). Si mai passo per una mala ratxa de diners o em quedo a l’atur, penso imitar Mary Santpere.

Enric Gomà, Time Out, Mare de Déu del Carme del 2009.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir