Anys i anys

A Telemonegal, de BTV, Ferran Monegal va entrevistar Mònica Terribas, la directora de TV3, i es van entretenir una bona estona amb els drets del futbol i els 30 milions que haurà de pagar TV3 al Barça. Terribas es va impacientar, perquè ella tenia ganes de parlar del Casal Rock. Va dir a Monegal que s’hauria pogut presentar al càsting, ja que, com va deixar caure, en té l’edat. Si l’observació hagués anat en sentit contrari (d’ell a ella), tothom ho hauria trobat una desconsideració. Com que Terribas és jovenassa, tampoc no hauria tingut gaire sentit. Però Monegal l’hi podria deixar anar algun dia a Rosa María Mateo o a Rosa Maria Calaf. Per una raó elemental d’educació, no crec que ho faci.
Això dels anys i la televisió és un assumpte que no s’ha resolt del tot. Ara hem pogut veure a Casal Rock gent gran cantant èxits de música rock i gran part de la gràcia consistia en això. El Marc Parrot ho conduïa esplèndidament, gens apegalós ni neurastènic, i els concursants quedaven simpàtics i naturals. L’únic interrogant que em queda és que en una promo del Casal Rock em va semblar veure-hi (més d’un cop i de dos) una actriu de cabells blancs que anteriorment havia sortit a diversos esquetxos d’Herois quotidians. Potser vaig errat, no em facin cas. També em pregunto si el proper pas serà veure gent jove cantant sarsuela: tindria el seu què veure una colla de gòtics, amb grans ulleres negres pintades, cantant La del manojo de rosas. També uns hip-hoperos atacant La verbena de la Paloma (me’ls imagino assajant cada tarda a l’Estació de Sants amb el radiocasset a tot taco). Per a les joventuts d’ERC, se’ls reservaria El rey que rabió.

Ja que hem descobert el potencial televisiu de la gent gran, em pregunto per què no poden conduir un telenotícies, moderar un debat, presentar El temps, un cultural com Ànima o En clau de vi (el presentador hauria de poder beure alcohol, esclar). Per raons d’edat –han tingut més temps-, sovint la gent gran compta amb més cultura i coneixements que els joves. Un entrevistador que coneix bé l’entrevistat i la seva obra, ens vindria de nou. No caldria que cantés Satisfaction, n’hi hauria prou amb què l’entrevista fos interessant.

Enric Gomà, Time Out, 23 de juliol del 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma