dissabte, 4 de juliol de 2009

Atrapat per Jenny Wilson

Bé, doncs sembla que els anys vuitanta han tornat al circ musical. Els sintetitzadors 2.0 s’acompanyen de pentinats crepats i els escenaris s’omplen de jaquetes amb muscleres. Ja només falta que Apple tregui un iPod de metacrilat. Cal reconèixer que, a diferència d’altres regressions, aquesta té pinzellades de qualitat, potser perquè la dominen les dones. La Roux, que va estar al Sónar, recupera l’alegria de Human League, amb ràfegues del misticisme de B-Movie. L’àlbum de Ladyhawke sona com una mescla discotequera on hi cap tot, de Depeche Mode a Visage o a aquell omplepistes anomenat Gary Low (perdó per recordar-los aquest nom). Santogold s’acosta més a la new wave i oscil·la entre Siouxsie, els primers Police i Donna Summer…

A més de despertar perillosament les velles glòries –bandes com Spandau Ballet o Heaven 17 han tornat als escenaris–, el problema d’aquestes modes és que a vegades es redueixen a la imitació d’uns tòpics comercials. És el cas de Lady Gaga o Little Belle. Als antípodes, en canvi, es troba Jenny Wilson, l’artista més original i fascinant que he escoltat els últims mesos. Tot i el nom tan britànic, i que canta en anglès, es tracta d’una cantant sueca que ha col·laborat amb grups del seu país i ha tret dos discos en solitari. El segon –Hardships!– va aparèixer al febrer i té 13 cançons que basen la seva força en la veu aguda de la cantant i en uns cors que imposen la melodia en el fons i sovint substitueixen els instruments. Jenny Wilson encara no és gaire coneguda entre nosaltres. La vaig sentir per primera vegada en un cafè de Munic. Havien posat el disc i quan va arribar Only here for the fight, amb el seu piano insolent i els seus bucles repetitius, no vaig poder més i vaig demanar al bàrman el nom d’aquella veu. Jenny Wilson també busseja en els vuitanta, però la seva personalitat musical sempre s’imposa. The wooden chair, per exemple, té ressons del primer Michael Jackson; en altres cançons escoltem harmonies que ens recorden els Bee Gees, o ritmes que provenen del hip-hop, però estan tractats amb una transparència preciosa i addictiva. Escoltin Like a Fading Rainbow, tal vegada la seva cançó més coneguda, i començaran a ballar rere la seva veu, pura frescor sueca per a les nits d’estiu.

Jordi Puntí, El Periódico, 4 de juliol del 2009.

http://www.youtube.com/watch?v=TBxg_yqi7eM

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir