dissabte, 25 de juliol de 2009

Bacharach, c'est chic

Des de fa uns quants anys, els analistes solen predir que el futur del negoci musical es troba en els concerts en directe. Té la seva lògica: segons ells, els diners que la gent estalviï escoltant cançons per internet, o baixant-les il·legalment, se’ls gastarà en actuacions dels seus grups favorits. Els cantants vendran menys discos i, de fet, les seves cançons es convertiran en esquers publicitaris perquè la gent els vegi en directe. Aquesta serà la seva part del pastís.

A alguns el panorama els resulta tan desolador com dubtós –¿què passarà amb les discogràfiques?–, però el procés sembla imparable. Una prova és que aquest estiu, sense anar més lluny, ja s’estan programant més concerts que mai, amb grans èxits d’assistència, i els preus no són precisament populars. Aquest cap de setmana, per exemple, volten per aquí dues estrelles que reflecteixen l’èxit dilatat i la confiança en la música en directe: Chic, que va actuar ahir als Jardins de Cap Roig, i el llegendari Burt Bacharach, que ho farà demà a Màlaga.

Des que van treure el seu primer disc el 1977, amb aquell Dance, dance, dance que és com un emblema per a la seva trajectòria, Nile Rodgers i les noies de Chic han publicat un grapat d’èxits. N’hi ha prou d’escoltar Le Freak, I want your love o Good times per comprendre la seva gran influència en la música disco. Jo els vaig veure en directe fa uns anys, a Nova York, i vaig comprovar el poder de sggestió d’aquestes cançons. Era estiu, estàvem en un parc públic i Chic va aparèixer de sobte per fer una actuació sorpresa. En dos minuts, una multitud de curiosos ballava i cantava: «Ah, freak ah…, le freak, c’est chic» –que, si s’analitza bé, és una de les tornades més rares que s’han escrit.

A Bacharach també el vaig veure en directe. Va ser en un casino d’Atlantic City, que és el seu hàbitat ideal. Als 80 anys acabats de fer, toca el piano i s’acompanya d’una orquestra i tres cantants. En lloc d’envellir, les seves cançons s’adapten als nous cantants amb estil, com demostren The Divine Comedy o Jarvis Cocker. Bacharach va escriure tants èxits que no caben en un concert, de manera que normalment fa medleys, una cosa molt antiquada però que a ell li queda bé. Si escoltes Walk on by, seguida d’I say a little prayer, Alfie o The look of love, t’adones que Bacharach va inventar la música melòdica tal com s’entén avui dia. Pur chic.

Jordi Puntí, El Periódico, 25 de juliol del 2009.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir