Berbena?

Just després de les revetlles de sant Joan i sant Pere la lectora Maria Crehuet m’escriu per reivindicar la paraula verbena, proscrita de l’estàndar per barbarisme. Es basa en l’herba homònima, que els diccionaris catalans recullen amb be de barba tot i adscriure-la a les verbenàcies, igual com el tec, la marialluïsa o l’aloc. La berbena fa flors petites de color violaci, disposades en llargues espigues. La Maria assegura que antigament tenia un prestigi màgic a l’hora de “suscitar l’amor de la persona desitjada”. Per aconseguir aquest efecte entre afrodisíac i romàntic, calia “collir la berbena la nit de Sant Joan, amb encanteris, abans de la sortida del sol”. Aquesta pràctica, avui coberta per les píndoles de colors o els gintònics, seria la que en justificaria l’ús. Coromines també es fa ressò d’uns pressumptes “efectes curatius” de la berbena, però limita el sentit festiu del terme al castellà, especialment al de Madrid (la Verbena de la Paloma). En canvi, recull el terme verbener, de vermener (gran quantitat de verms, o cucs) i el defineix com una munió, un formigueig, molt propi de les gernacions quan van de revetlla.

Màrius Serra. Avui. Dissabte, 11 de juliol de 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma